Joan Duran: “La poesia és sexe verbal”

Joan Duran (Sitges, 1978) és un poeta científic. La seva poesia dissecciona l’univers, esmicola els records, mira amb lupa les partícules, n’extirpa els diferents colors, els entrega a la llum del dia i els obseva, també, a través dels clarobscurs del pas del temps. Amb Extrema llum (Pagès Editors)  Duran va ser guardonat amb el Premi Benet Ribas de Poesia 2013, en la darrera edició dels Premis Recvll de Blanes. Ara que el llibre acaba de publicar-se i quan falten poques hores per saber els guanyadors de l’edició d’enguany, conversem amb l’autor i ens submergim en la lectura dels seus versos. Viatgem al territori de la creació poètica: “Síl·laba a síl·laba/ el poema torna/ a la runa/ així com tornen/ els nostres cossos/ a cada ferida/ i a la sal”. 

Escrius poesia a partir d’imatges molt vives i molt pertorbadores, on s’endevina la presència d’una sexualitat salvatge i brutal, desencotillada: “la ciutat s’aboca al mar des de baranes/ de geniva i estén la polpa de la llengua/ vers la suor dels teus noms desnonats”. De quina manera relaciones sexualitat i llenguatge?
La poesia és sexe verbal: pertorba, envesteix, acaricia i, sobretot, revolta el coneixement amb l’arma –escrita- de l’emoció, de la intuïció. M’interessa la poesia que, alhora, diu i palpa: que fibla amb la idea que transmet, i que ens esgarrapa amb l’ungla que fereix per fer-nos més porosos a l’experiència del món.
La poesia, com el sexe, és el gaudi més extrem al qual pot atènyer el gest de la quotidianitat. I és també recombinació, creació constant a partir de les paraules, com el sexe ho és a través dels cossos. De la mateixa manera que en la natura el sexe genera organismes sempre nous desendreçant, recombinant el material genètic, la poesia crea noves realitats a partir del llenguatge. El sexe ha poblat la terra de diversitat viva, ha inventat l’amor i ha creat el desig a través del qual anhelem aquest explorar-nos en els altres. La poesia –que és la cota més alta i sensual a la qual podem enlairar la nostra eina comunicativa- seria el correlat del sexe en l’àmbit de la creació literària.
El poemari “Extrema llum” parla de la necessitat de la llum i alhora de l’empresonament que suposa rebre’n en excés: la necessitat que tenim d’allunyar-nos-en per trobar moments de contrast i reconciliar-nos amb la foscor que tots conjuguem. Un difícil equilibri llum-ombra de vida: “Que sigui la llum/ en la paraula oberta/ d’aquesta mort inacabada”. La poesia necessita aquests espais de foscor per poder existir?
La poesia existeix entre tensions. I en aquest poemari m’he decidit a transitar damunt la corda que tensen aquests dos conceptes extrems i oposats que tu remarques: la llum i la foscor. L’autor i el lector poden habitar aquest espai de clarobscurs de la mateixa manera que jo he procurat que ho fessin els poemes: reinventant l’equilibri després de reiterades caigudes sense xarxa. Buscant la ingravidesa de l’experiència poètica, de la revelació lluminosa, sabent-se actor de les gravetats i les ombres de l’existència.
L’escriptura poètica indaga en els records i també conjuga imatges del futur, ¿de quina manera comença el teu procés creatiu a l’hora d’elaborar el poema?
El poema no cal que parli de la realitat ni de l’experiència directa de qui l’escriu. I encara més: el temps del poema és d’una naturalesa diferent al temps lineal on vivim. En poesia, no ha de ser important si el que s’hi diu o s’hi nota ha estat, és o serà estrictament real. De la mateixa manera que hauria de ser irrisori saber, en llegir-lo, si el fet a partir del qual creix un poema, pertany o no a una biografia. El poeta ha de saber robar els secrets, els records o els anhels dels altres; ha de saber parlar amb la veu del lector desconegut i ha de ser prou generós com per –i escrivint des del material íntim- ajudar a bastir el jo del lector. El lector de poesia no indaga allò que el poeta volia dir en un poema, sinó que transforma el poema en una arma d’autoconeixement i en una eina per al seu propi diàleg amb el món.
En els teus poemes hi trobem ressonàncies clàssiques: Creta, laberints, minotaures, el marbre, el blau, el mar… ¿entens la poesia com un passeig pels anys de l’existència i un furgar profund en l’essència identitària individual i col·lectiva?
“Deixa’m, un matí d’ara,/ a la platja blanca de Naxos i buida el teu mar/ al moll on em rento de tu a cada glopada.”
Rotundament sí. Escriure és reescriure. I una part important d’aquesta reescriptura és la interpretació de la tradició que ens precedeix: la literària, l’artística, la històrica. I servir-se dels referents, dels símbols que afaiçonen el caràcter, la idiosincràsia de la cultura que ens amara. En alguns poemaris hi he deixat aflorar de forma més clara o evident aquests regustos clàssics. En d’altres, són els referents potser més postmoderns els que s’hi deixen entreveure. Però els referents sempre hi són, encara que la poesia sigui, per necessitat, despullament. Quan el text és molt destil·lat, la tradició, les influències, s’intueixen rere els mecanismes d’essencialització que s’empren en escriure.

Em fa l’efecte que a través dels teus versos evoques a l’Amor fet miques, records teixits a través de la paraula: “Que el teu nom es faci mar/ i em posi a la boca el triomf/ i l’agror de la sal que espera,/ entre el silenci dels colors,/ una avidesa de pou, blanca,/ al cim de les cames. I que s’obri/ en el destemps de la saliva/ a l’embat de la paraula exacta”. Oblits d’amors marcits i separacions doloroses: “L’univers tenia a punt totes les coses/ que ara creen l’infinit que ens separa”.
Potser, si interpel·lo sovint les ombres és perquè fa mal mirar la llum de cara. Però escriure des d’un dolor també és celebrar la plenitud, fer-la més necessària. La derrota precedeix i, alhora, succeeix el triomf. Hem d’aprendre a destil·lar els sentiments de pèrdua, d’agror, de separació, de silenci, per extreure’n els alcohols que revitalitzen. La revelació embriagada, la nova plenitud i la paraula exacta es troben dissecant el silenci. En brut, l’amor feliç aclapara, és només soroll.

També recrees la brutalitat de la mare Natura: “el vent/ que esberla l’escorça i vessa la resina/ d’aquesta expansió callada de la llum”.
Més aviat diria que me’n serveixo, com si es tractés d’un teló de fons, d’una escenografia. Uso les intempèries de la natura com a metàfora de les nostres. Abans parlava del funambulista que fa equilibris sobre la corda, i d’aquest caure constant: en “Extrema llum”, les brutalitats són aquesta gravetat que estira els cossos a terra però que alhora justifica el nostre flirteig amb l’equilibri i la ingravidesa.

A “Extrema llum” sembla com si la veu poètica es transmutés en la de la Natura i ens recorda: “amb verdor excessiva, l’heura cega/ se t’arrapa al cos per dissoldre’s/ i els ulls, estesos a terra, encaixen/ dins l’òrbita immòbil del plàstic/ del que crèiem real”.
La veu poètica s’ha de lliurar a la transfiguració. És potser la més central i agosarada de les aventures a les quals el poeta es dóna quan escriu: aquest parlar amb i des de les coses, el temps, els altres.
Escriure poesia és, al meu entendre, reescriure paisatges, imatges, experiències sensorials o mentals -viscudes o irreals- per dotar-les de dimensions inesperades, de nous significats i de més musculatura. Si les paraules –que són l’única eina de l’escriptor- despleguen les potencialitats latents del costum, el llenguatge poètic acosta aquestes potencialitats a l’àmbit de la revelació i als llocs temeraris i de frontera entre plenitud i abandó.

En aquest darrer poemari cites a Jacint Verdaguer, Luís García Montero, Mohammed Bennís, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Carlos Marzal, Juan Gelman. ¿En quins altres poetes t’emmiralles o a qui et sents proper?
Per molt que assagi una llista de poetes a qui pugui sentir-me proper, el resultat serà injustament incomplet. Al llarg del temps ha anat variant la intensitat amb la qual m’he sentit més o menys connectat a un autor o a un altre. Els que cito a “Extrema llum” són poetes que m’han marcat durant el període en què escrivia aquests poemes. Algun d’ells, com Verdaguer, Espriu i Gelman, potser ho han fet al llarg de més temps i d’una manera més profunda. N’hi ha que no cito en aquest llibre però que planen sempre damunt la meva obra, com Vinyoli, Màrius Torres, Ferrater, la Marçal o la Pizarnik. I Blai Bonet, amb qui connecto d’una forma estranyament i revolucionàriament propera. I, evidentment, molts poetes que em són contemporanis i que teixeixen el gran i fructífer esclat de creativitat i excel·lència que actualment viu la poesia en català. En aquest darrer aspecte, em sento més còmode en una postura procliu a l’elogi del que s’està construint, que no pas al desencís envers el que pot no agradar-me, i que també existeix.
Parlem una mica de religió. A poemaris teus com “Natural delit” la religió hi era ben present, a “Extrema llum” , però, sembla que la Natura és la força que domina el poemari, amb una visió cíclica i devastadora. ¿Quin vincle estableixes entre la poesia i la religió?
El fet religiós emana de la sorpresa i del dubte, de recerca de la transcendència i del sentit darrer de tot. De fet, comparteix, amb la poesia, algunes motivacions. I també amb la ciència. És cert que a “Natural delit” hi emprava referents de cultura religiosa que aquí no són tan evidents. O hi són d’una forma molt més difusa. Aquell poemari avançava explorant viatges descendents, que anaven d’allò transcendent fins a la quotidianitat. En aquest poemari, en canvi, els trànsits –que segueixen sent-hi-, són ascendents. I la transcendència pren formes més transversals, o més pures i essencials, com la llum o la raó del cosmos.

És un poemari que parla del moment actual. “Neda, s’alça, repta la vida amb tot el soroll dels colors a les mans./ Que estibi, rompi, onduli/ la corda el déu blanc –ulls buits-, funambulista”
Hi descrius la incertesa: “Perquè el tacte/ és sediment. I és la forma mineral/ que tempteig i incertesa cristal·litzen/ en grotescos esquelets de calç”.
És possible que el poemari parli, entre d’altres, del moment actual. No n’era conscient, però en poesia han de ser possibles diverses interpretacions i emmirallaments. Sí que sóc conscient, però, que la meva escriptura s’emmarca en un temps concret, i que beu, sovint, del dubte, de les sobredosis d’informació i d’imatges, o de la desubicació. I està marcada per la sensació d’incertesa. No ho dic, en cap cas, en to pejoratiu: el dubte genera pensament.
El Díptic IV és una invocació als obstacles de la vida. O dit d’altra manera, és una justificació que els obstacles mereixen la pena de ser viscuts perquè ens ensenyen una altra cara? “Que malgrat la llum/ la mort la sal el zel la pols/ la sorra dins la ventada del temps deixatin remoguin encetin”.
Sí: l’ombra, l’obstacle, existeixen com una conseqüència de la llum, i en són l’altra cara. Per amidar la llum i omplir-se’n, cal haver-se deixat inundar per la fosca. Assaborir els extrems –a través, per exemple, del poema- ens ajuda a discernir i a valorar la gamma de grisos del costum, que és la paleta on habita, normalment, la nostra quotidianitat.

La definició de què és la poesia o l’escriptura per a tu, la veig capturada en aquest poema: “Hi ha la sang invisible/ que taca en sec el paper/ amb els crims immòbils/ que encobrien les paraules”. La poesia és per a tu ¿una fugida, un retrobament, un furgar dedins, un encobrir i descobrir?
Per a mi la poesia és una forma de coneixement. O d’interpretació del món. Un coneixement que combina, de forma interdependent, raó i emoció. Per acomplir aquest objectiu, la poesia, com tu molt bé dius, furga endins, descobreix, fuig del món palpable per habitar l’artifici de la paraula i torna després a la quotidianitat per qüestionar-la… És un trànsit amb direccions i sentits molt diversos.

Tens un llenguatge cromàtic. Associes el color blanc a la mort “blanques cartografies de mort”; el blau significa el perill o el desànim (la tenebrositat del mar, “l’ofec blavís”, “el sexe blau del migdia”; el color verd són els naixements o les deixalles de la vida, la construcció de les paraules a partir de matèria viva: “Arrodoneix el verd, agrega, a mida d’una espera”; el grana simbolitza la imperfecció, o la naturalitat imperfecta… ¿on comença l’associació d’aquests cromatismes a la pulsió de pathos que respiren els teus versos?
Per a mi, la llum és la perfecció, l’equilibri i, per tant, la mort i el blanc. però si usem el poema com a prisma, veurem que la llum es descompon en colors. Aquesta és, precisament, una de les tesis que he volgut, potser involuntàriament, desplegar en aquest poemari: nosaltres som, i existim, en aquests aspectes incomplets de la llum. Som blaus com els abismes, verds com l’espera, grocs com el record… I anem a l’encalç dificultós del blanc. El poemes fan el mateix, però en sentit invers: trenquen primer el blanc del silenci i de la perfecció inútil. Les paraules, llavors, una a una, passen a ser colors i tot s’entrellaça: el cromatisme de la nostra vida s’emmiralla amb l’espectre tornassolat que els mots despleguen en el poema. I com que la paraula “pinta” amb el concepte, val per més de mil –per citar la xifra d’aquella dita tan equivocada- imatges.
Per acabar, m’agradaria parlar amb tu sobre el tema de l’aparença i la percepció de la imatge que també evoques en els teus versos: “Sota petjades/ de flors, no res; les coses/ juguen a no ser, corren/ a salvar-se, enrunen/ el poema i marquen,/ la sorrenca realitat/ del món, els camins/ inversos als de la mort”. El poeta és un espectador de l’espectacle de la vida que interpreta de manera inusual els signes del temps?
La nostra realitat és una construcció. Una aparença, si vols dir-ho així. La ciència ens ensenya que la matèria està pràcticament formada pel buit, que l’univers és, en gran mesura, energia i matèria fosca, desconeguda o incomprensible, i que les partícules tenen un comportament incert. I nosaltres, homes i dones, hem creat uns codis de relació amb el món i entre nosaltres, semblants. Sobre aquesta intempèrie, el poeta –que és espectador, però també actor- només pot ser, imitant la natura del món, imprevisible: ha de crear noves connexions entre els aspectes de la nostra realitat particular. I n’ha de revelar noves associacions. En efecte, així treballa: força el llenguatge per fer-li dir el que no havia dit abans. I crea, finalment, una nova realitat dins el poema. És per això que la poesia dóna altres respostes, les inesperades, i revela altres realitats.