Joan Carreras, @janquim, és avui tuitaire resident

Avui l'escriptor Joan Carreras, @janquim, és el tuitaire resident a Núvol. Enguany ha guanyat el premi Ciutat de Barcelona de Literatura amb 'Cafè Barcelona'. Núria Juanico el va entrevistar per parlar d'aquesta novel·la sobre la incomunicació i, sobretot, el sentiment de culpa.

Núria Juanico

Núria Juanico

Cap de la secció Punt de Llibre

Els silencis de Cafè Barcelona (Proa 2013, Premi Ciutat de Barcelona 2014) són tan intensos que costen d’empassar. Les converses pendents entre uns personatges amb moltes coses a dir-se i massa temor a les conseqüències creen un buit on reposa la covardia d’aquests petits herois quotidians, que configuren l’essència de la novel·la. “Les relacions entre les persones són complexes, en bona part perquè no expressem allò que realment volem dir-nos”, explica Joan Carreras, @janquim. I és que la incomunicació i sobretot el sentiment de culpa són els grans protagonistes, a l’ombra, de la seva darrera obra.

Entre sardines escabetxades i arrossos mantegosos, una família reestructurada comparteix la rutina d’unes existències marcades pels sotracs. El Cafè Barcelona, al centre d’Amsterdam, acull turistes i passavolants que se senten atrets per un local amb deixos mediterranis. Al capdavant de la barra, dues dones. La Greetje i la Roos s’estimen i fan el cor fort quan l’Arjen, el fill de la primera, marxa a una Bòsnia en guerra amb els cascos blaus. D’allà en tornarà amb la tristesa arrelada al fons dels ulls i un llast immens només visible per a l’Annabel, la seva germanastra.

“Els fets d’Srebrenica van sacsejar Holanda de dalt a baix”, apunta Carreras, que utilitza la massacre per carregar l’Arjen amb una creu extremadament pesant. A partir de l’experiència dels joves soldats, acusats de còmplices del genocidi, l’escriptor teixeix una història d’enganys que van fent forat i els encadenen als remordiments. “La culpa és el motor de moltes de les nostres accions i això m’ajuda a connectar amb els lectors”, assegura l’escriptor.

Des de la ficció inherent al món de Cafè Barcelona, Carreras llança ganxos que connecten el relat amb esdeveniments històrics reals. “Són fets rellevants en la vida dels personatges i és inevitable esmentar-los, perquè els condicionen molt”, especifica. D’aquesta manera, l’autor enllaça la narració amb un passat que encara viu en la memòria col·lectiva de diverses generacions. “Potser és veritat que pot quedar lluny per als lectors més joves”, admet Carreras sense preocupar-se’n gaire. El biaix generacional dels referents que utilitza es pot resoldre fàcilment buscant per internet i, malgrat els esdeveniments resultin distants per a alguns, això no impedeix sentir empatia per a uns protagonistes que lluiten contra Goliat.

Una novel·la de personatges

L’ampli component humà de Cafè Barcelona es tradueix en una novel·la de personatges, però amb molt poques descripcions sobre aquests. “Esmento els trets mínims de cadascun perquè el lector se’n faci una idea, però vull que els protagonistes es defineixin per les seves accions”, comenta l’autor. Per això, no se sap de quin color té els ulls la Roos ni com porta els cabells l’Arje, i per concebre visualment tot el que els passa cal fer funcionar la imaginació.

Tampoc hi ha gaires diàlegs a l’obra, tot i que la prosa de Carreras flueix de tal manera que aquesta absència no es detecta fins ben endavant. “Va ser un repte que vaig marcar-me després de publicar Carretera secundària (Proa 2012)”, explica l’escriptor. La inexistència dels diàlegs no representa una mancança, però si es llegeix amb lupa es pot detectar una certa pretensió a dotar la història d’una veu pulcra i pròpia que va fent avançar la trama.

Al ritme de les cançons d’André Hazes, Carreras dóna vida a un Amsterdam ple d’ànimes solitàries que caminen a la deriva sense trobar la seva identitat. L’escriptor confessa que no té clar “si he retratat l’Amsterdam de veritat, com tampoc ho he fet amb la Barcelona de la qual parlo”. Per a Carreras, però, l’important és “que el món que has creat tingui versemblança i coherència interna”, més enllà de les similituds amb la realitat.

El que sí que s’apropia del context actual és la situació de Catalunya, que apareix espontàniament gràcies a un personatge cabdal. La construcció d’aquest català emigrat és brillant i molt necessària per observar el país des de la seva perspectiva, en un joc divertit i alhora molt interessant. Amb un final que justifica bona part de la història, els fragments més avançats de Cafè Barcelona esdevenen indispensables per inserir-se plenament a la pell d’uns protagonistes ancorats al trasbals d’una carpeta verda amb fotografies.

Podeu llegir el blog de Joan Carreras, aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació