Joan-Carles Mèlich: “La condició humana és elegíaca”

17.12.2017

La mort és un dels grans temes de la filosofia metafísica, però ho és l’experiència de la pèrdua? Converso amb el filòsof Joan-Carles Mèlich (Barcelona, 1961) en una coneguda llibreria de Barcelona, on confessa que la mort sempre ha estat un tema molt important en el seu pensament, tant des del punt de vista biogràfic (vivint la mort d’una familiar molt propera quan ell era un nen) com intel·lectual (amb una tesina sobre la mort en l’obra de Heidegger i una tesi doctoral sobre les situacions límit a partir del pensament de Karl Jaspers). L’editorial Arcàdia li acaba de publicar L’experiència de la pèrdua. Assaig de filosofia literària.

Joan-Carles Mèlich | Foto Marina Vallès

Marina Vallès: Una filosofia literària pensant la pèrdua enfront de la filosofia metafísica pensant la mort.

Joan-Carles Mèlich: En primer lloc, vull aclarir que la meva és una filosofia existencial inscrita en la materialitat dels cossos. M’interessa, com deia Unamuno a l’inici de Del sentimiento trágico de la vida, “el hombre de carne y hueso que nace, sufre y muere”. Jo hi afegiria “que goza”, tot i que Unamuno no ho tenia tant clar. A més, des de fa anys tinc la voluntat de pensar una filosofia contrària a la metafísica, és a dir, una filosofia literària. La filosofia metafísica s’ha ocupat molt de la mort i ha dit que “filosofar és aprendre a morir” (Plató), que la mort no existeix, que no t’ha de preocupar perquè quan ella és tu no ets (Epicur), que la mort no és un esdeveniment de la vida, que no es viu (Wittgenstein). Tanmateix, i exceptuant alguns pensadors com Emmanuel Lévinas, la filosofia no ha tractat la mort en la seva dimensió més important: la pèrdua, l’absència de l’altre. La gran literatura sí que ho ha fet.

M.V: Com definiries la teva filosofia?

J-C. M: A grans trets, podem entendre el meu pensament com una mena de simfonia atonal. La meva és una filosofia de la dissonància, però en tant que l’orquestra s’ha d’afinar, el meu “la” és la noció de finitud.

M.V: Dius que “la finitud no és només la mort, com normalment l’entenem, sinó que és la manera com els humans som al món, amb els altres i amb nosaltres mateixos. Som corporeïtat i vivim en l’absència de l’altre.”

J-C. M: La principal pèrdua que denota el pensament metafísic és la mort de Déu. El que ha fet la història des del segle XIX ha estat trobar teologies substitutes com ara la tecnologia, l’ecologia o el veganisme, és a dir, grans principis i projectes de vida que han ocupat aquest buit del déu de la teologia clàssica. Respectant aquestes opcions, jo em situo en un món en què definitivament Déu ha mort i el sentit en majúscula ha desaparegut. Només hi ha sentits fràgils. Per això crec en allò que diu Schopenhauer, que la filosofia, en el meu cas literària, comença com el primer acord del Don Giovanni de Mozart: en to menor. Això vol dir que som en un conjunt d’històries, de relacions i de contextos on la nostra identitat és múltiple. Ens situem en un univers heraclitià on tot flueix i tot és canvi. Ja no puc ni vull recórrer ni a la teologia ni a cap teologia substituta sinó que he de donar raó de la meva vida i sobretot de la meva vida amb els altres des d’aquest principi d’immanència, des de la història. He de trobar consol per viure, però no el de la filosofia, com deia Boeci, sinó el consol material de l’ètica. La filosofia inquieta perquè em fa preguntes que no puc respondre. El que em consola és la presència de l’altre. I hi ha una experiència humana estructural que és la de la mort de l’altre. L’ésser humà és aquell que viu i ha de continuar vivint sabent que aquell altre no tornarà. La filosofia metafísica o bé no ho ha tractat o bé, si en algun moment ho ha fet, ha acabat apareixent la gran presència de l’Absolut que dona sentit al Tot i, per tant, també a la mort de l’altre. Com fer front a això des de la perspectiva de la finitud on jo em situo? Com abordar aquest buit i el dol?

M.V: Com?

Deixant de banda la melancolia, que és una patologia, el dol és l’experiència de la pèrdua. És possible fer-lo i un dia es dona per acomiadat. Llavors comença l’etapa de l’enyor. L’enyor comença quan penses que el dol s’ha acabat, quan la pèrdua està en un passat, l’has acceptat i la vida aparentment continua. Tanmateix, en qualsevol moment aquesta absència es torna a fer present a través dels sentits corporals, en concret amb l’oïda, l’olfacte i el gust. La mort de l’altre sempre et deixa una cicatriu. Durant l’època de dol la ferida va cicatritzant i el dol s’acaba quan creus que la ferida està curada i, per tant, creus que la cicatriu desapareixerà. Però el fet és que les cicatrius mai desapareixen, deixen sempre una marca i l’enyor és aquell moment en què aquella cicatriu que tu pensaves que havia desaparegut es torna a obrir en contra de la teva voluntat. De cop. ¿Com? Proust, a la Recherche, ho analitza a través de l’olfacte i el gust, i Joyce, en Els morts, a partir de l’oïda, d’una cançó que sona per atzar. La imatge de l’espectre trenca la dicotomia metafísica entre absència i presencia. L’espectre és una absència present. En l’absència hi ha algú que pensaves que ja no hi era però que hi continua sent i algú que hi continua sent sense ser-hi.

M.V: I com abordem l’espectre?

J-C. M: No m’atreviria a fer una filosofia de com abordem l’espectre perquè penso que això forma part de la biografia de cadascú. Aquí, com en la resta d’una filosofia literària, hi ha extrema singularitat. La condició finita humana és vulnerable i contingent; espectral i elegíaca, mai pot superar les cicatrius. L’espectre fa acte de presència i ens deixa fora de joc. No hi ha possibilitat d’educar això. Irromp, és un esdeveniment imprevisible que marca un abans i un després. Amb la irrupció de l’espectre de la persona oblidada ho he de repensar tot de nou.

M.V: Des del punt de vista de la resposta ètica, et situaries a prop de les propostes levinasianes?

J-C. M: Totalment. La gran crítica de Lévinas a Heidegger és que aquest últim no s’ha ocupat de la mort de l’altre. A Heidegger només li interessa la mort del Dasein. És cert que parla molt del mit-sein, de l’ésser amb els altres, però en canvi la mort de l’altre no apareix. A Ésser i temps diu “ens limitem a assistir a la mort de l’altre”. Però no ens limitem a assistir sinó que vivim la mort de l’altre. Això és el que Jorge Semprún diu a propòsit de la mort del seu mestre a L’escriptura o la vida: “Jo vaig viure la mort del meu mestre Halbwachs” i no només viure-la sinó continuar vivint amb la seva absència.

M.V: Llavors aquesta pèrdua és una experiència o una vivència?

J-C. M: La vivència és una cosa que jo faig amb mi mateix, no depèn de l’altre. Hi ha vivències interiors, en la solitud de la meva cambra. En canvi l’experiència, com el seu nom indica, és una ex, és a dir, és sortir d’un mateix, anar cap a l’altre i cap al món. Sortir fora de tu. Una de les diferències entre una filosofia metafísica i una literària és la qüestió de l’alteritat. Segons Lévinas, i el seu mestre Franz Rosenzweig, el que fa la metafísica és reduir l’alteritat a la mateixitat. L’altre al mateix. En el fons l’altre desapareix com a tal i la metafísica queda reduïda a un principi únic i absolut. Queda integrada en un sistema i no el qüestiona. La primera cita de La lectura com a pregària (Fragmenta 2015) és dels Apunts d’Elies Canetti i diu que els pensaments que queden incorporats en un sistema no coneixen la pietat —jo diria la compassió— perquè en el fons tot encaixa. Justament l’alteritat és allò que no encaixa i l’experiència de la pèrdua com a alteritat radical és allò que jo no puc explicar ni controlar ni donar-li un sentit sinó al contrari: la pèrdua és el sense sentit, que no és el mateix que l’absurd.

M.V: De fet, l’última frase de L’experiència de la pèrdua diu: “L’abraçada és un gest (absurd) que ajuda a continuar vivint”. Per què la consideres absurda i no un sense sentit?

J-C. M: Tens raó, aquí potser hauria d’haver dit “sense sentit”, en lloc d’“absurd”. L’abraçada pròpiament no és absurda sinó que no té sentit, és un sense sentit. L’absurd és el que diu no hi ha sentit i el sense sentit és el que diu no hi ha sentit definitiu, sinó un sentit precari i fràgil. L’abraçada mostra la precarietat del sentit, no dona sentit sinó l’esperança de poder continuar habitant en un món sense sentit en majúscula. Et permet continuar esperant Godot. D’alguna manera, el que abraça, i sobretot el que rep l’abraçada, ja sap com acabarà l’obra de teatre de Beckett.

M.V: Ens inscrivim doncs en l’àmbit de la promesa?

J-C. M: Una promesa que sé que es mantindrà sempre com a promesa. Com la utopia, que si es realitza ja no és utopia. És un tema problemàtic perquè a mi m’agraden les utopies negatives en el sentit del filòsof Theodor Adorno, que miren més el mal que el bé. És l’Angelus Novus de Paul Klee: vas endavant, però mires enrere. Desconfio de les utopies en positiu, aquelles que afirmen que arribarem al millor dels mons possibles o que el Messies vindrà. Jo sé que no vindrà, però malgrat tot continuo mirant enrere però caminant endavant. No em preocupa no arribar al paradís sinó que l’infern no es torni a repetir.

M.V: El punt de referència, per tant, no és el bé sinó el mal.

J-C. M: L’experiència del mal entesa no a la manera metafísica sinó literària, antropològica i finita. El mal com l’experiència del patiment, de l’homo patiens, del que pateix, des de la materialitat dels cossos. Quan parlo del mal parlo del cos torturat, del cos desmembrat per una bomba.

M.V: De la condició de possibilitat de l’home mateix.

J-C. M: Sí, perquè si hi ha humanitat és perquè el mal és ineludible. Això no vol dir que siguem dolents sinó que la maldat, el sofriment, la tortura formen part de la finitud humana. És la condició ineludible. No som humans perquè actuem bé sinó perquè mai podem actuar prou bé. I per tant la mala consciència és fonamental. Vivim en un món on impera la bona consciència, on pensem “he fet el que havia de fer”. La meva és una filosofia de la culpa, però de la culpa entesa com a vergonya, en el sentit de Primo Lévi: “Quan m’alliberen del camp em sento culpable”, sento vergonya d’haver sobreviscut perquè ho he fet menjant-me el pa dels meus companys. Aplicant això al moment que estem vivint, diria que vivim en una societat on ningú se sent culpable de res i, per tant, en una societat de poques vergonyes. Les nocions de culpa, vergonya i mala consciència són molt importants en l’ètica que jo defenso. No hi ha ètica sense mala consciència.

M.V: Com pots explicar la noció de mala consciència sense relacionar-la amb el deure?

J-C M.: D’entrada el meu gran exemple ètic és el Nou testament, amb el benentès que jo em defineixo com metafísicament agnòstic i èticament cristià. Llegeixo el Nou testament des d’un punt de vista literari: no només hi ha un Jesús històric i un Jesús de la fe, sinó que també n’hi ha un de literari. Per tant, quan cito els evangelis ho faig literàriament; ni des del punt de vista de la revelació ni des del punt de vista de la història, perquè no són textos històrics. Ho faig com podria citar una tragèdia grega. En els evangelis trobo una visió de l’ètica que no té res a veure amb la del deure i és la font d’inspiració per a la meva ètica i, en part també, per a la de Lévinas.

M.V: No obstant això, no uses la noció levinasiana de caritat sinó la de compassió.

J-C. M: Sí. Podria usar la de caritat, però mai la de pietat. La pietat és un acte del poderós, un acte condescendent. M’agrada la noció de compassió perquè, a més, el meu referent en filosofia és Schopenhauer, que és un autor ateu i en els seus textos la noció de compassió no té un sentit religiós. En canvi, caritat, feta servir per Lévinas o Vattimo, encara té un cert sentit religiós. La resposta compassiva no es fa seguint una llei. És la resposta del samarità o la de Jesús en el text de l’adúltera (“Qui estigui lliure de pecat, que llanci la primera pedra”), és una resposta ètica que no només no es fa seguint el deure sinó que el transgredeix. En determinats moments una resposta ètica suposa situar-nos en el que el meu mestre Bernhard Waldenfels considera que és en la zona obscura de la moral: no s’ha de complir la llei però no es pot dir a priori quan no s’ha de complir la llei. Això es pot dir en el benentès que per a mi, i aquí també segueixo Lévinas, una cosa és l’àmbit ètic i un altre el polític. Jo m’estic situant en l’àmbit ètic, en el cara a cara, i no en l’àmbit polític del nosaltres. Lévinas diu que una de les tasques de l’ètica és crear mala consciència a la política. La justícia és política; la caritat (jo diria compassió) és ètica. I el que ha de fer la caritat es “mostrar que mai cap justícia serà prou justa”. L’ètica és una experiència que inquieta la política i que li genera (o li hauria de generar) mala consciència.

M.V: Com entendre l’altre?

J-C M.: No entenent-lo. El problema que té la filosofia metafísica, i no la literària, és que intenta pensar l’altre. Si tu vols pensar l’altre necessàriament has d’usar una categoria. Per pensar necessito categories i qualsevol categorització és una negació de la singularitat. Jo entenc que per tal de recuperar l’altre hem de fer sortir de l’àmbit de la ciència i de la metafísica. L’ètica només té sentit si l’altre és singular i precisament per això no pot haver una ètica metafísica, que seria una contradicció en el seus propis termes. Cal un gir vers la filosofia literària, que és una filosofia de la singularitat, de la situacionalitat, de la relacionalitat, del nom propi. A la filosofia metafísica no li interessa el nom propi i segons la moral metafísica tu mereixes respecte perquè ets un ésser humà, no perquè ets la Marina. Si pateixes però no ets un ésser humà jo no hauria de considerar aquest sofriment, no m’hauria d’interpel·lar, hauria de crear «mecanismes d’insensibilitat», que és el que fan les gramàtiques del món. El que s’educa no és la compassió, sinó davant de qui hem de ser compassius i davant de qui no hi hem de ser. Perquè també ens eduquen per a ser cruels. Al protagonista de L’estranger de Camus se li mor la mare i no sent res. Vostè ha de plorar! No ser compassiu davant la mort de la mare està socialment mal vist. Qualsevol gramàtica social genera i educa mecanismes d’insensibilitat al dolor.

Trobareu L’experiència de la pèrdua al portal llibreter Libelista.