Joan Buades: “Hi ha pecats d’avui que tenen unes arrels molt fondes”

17.04.2018

L’editorial Més Llibres, segell baceloní del Grup Bromera, ha presentat les apostes de Sant Jordi. El seu editor, Ricard Vela, ha explicat que l’objectiu del segell és ampliar el domini de la lluita i posar a l’abast del lector català títols que d’entrada no són obvis ni previsibles, però que mereixen un lloc al taulell de novetats. Una de les apostes d’aquest Sant Jordi és Crui. Els portadors de la torxa, de Joan Buades, la primera edició comercial d’una novel·la inicialment autoeditada gràcies a un verkami que l’any passat va guanyar contra tot pronòstic el premi Crexells. Joan Buades participa diumenge 29 d’abril a les 11h a La Vila del Llibre de La Pobla de Segur.

Joan Buades. Foto: Ateneu Barcelonès

Bernat Puigtobella: Vas guanyar el premi Crexells contra tot pronòstic. En vam parlar a Núvol. En enlairar la teva novel·la, el jurat donava una plantofada al món editorial barceloní.

Joan Buades: Vaig quedar al·lucinat amb la recepció crítica de la novel·la, perquè em vaig trobar enmig d’una batalla que no havia iniciat, un foc creuat entre el jurat i els editors, que no han tingut bona relació. L’edició que surt ara a Més Llibres és més llegible i arriba a tots els Països Catalans. La crítica va destacar un probema i és que els creadors que no estan dins els circuits barcelonins de la literaura catalana no arriben amb normalitat al públic. Ara la concessió del premi Crexells a una novel·la com Crui està ajudant a crear consciència i a obrir portes.

B.P: El jurat del Crexells va valorar Crui per l’amplitud de mires. La van definir com una novel·la europea. En català costa trobar una obra que ens parli dels darrers seixanta anys i que no estigui escrita en clau purament local.

 J.B: Crui és un llibre que m’hauria agradat llegir escrit per un altre. Quan vaig fer cinquanta anys vaig decidir celebrar-ho provant d’escriure una novel·la. I he volgut escriure una novel·la europea, que pugui entendre tant un belga com un vienès. Amb Crui és un intent de revisar la història d’una Europa que ha desaparegut. A la nostra literatura hi ha molta centralitat i poc contacte amb la frontera. El meu model és Thomas Bernhard. Per fer-ho vaig recórrer a la memòria torrencial d’un personatge a qui un mal dia li arriba un requeriment de Londres que l’obliga a obrir carpetes del passat.

 B.P: En un article publicat a Núvol, Sebastià Perelló ha definit justament la teva novel·la “com una operació d’arqueologia contemporània. Perquè s’escriu amb allò que ha passat desapercebut i s’ha esborrat de la història, diu els vestigis recents d’un arxiu que ningú ha volgut llegir, i en aquest sentit és un document de memòria”.

J.B: A Crui, intento revisar quina ha estat la història de la segona meitat del segle XX al Levante feliz. He volgut dibuixar la relació entre la guerra freda, els diner negre que es va blanquejar massivament i les elits franquistes que fabriquen als anys seixanta el miracle turístic.

B.P: Ara que vivim un moment de ressorgiment del feixisme, una novel.la com aquesta és especialment oportuna.

 J.B: Hi ha coses que ens passen ara que tenen a veure amb el feixisme, no és cosa del passat ni tampoc una cosa externa. A la novel·la parlo de personatges com Joan March, explico que Macià i Companys van estar empresonats (el paral·lelisme amb la situació actual és evident), però sobretot em centro en la col·laboració entre els pròfugs nazis i les elits locals. Explico com el diner negre, que era l’or confiscat als jueus, es converteix en el combustible d’un boom turístic. Hi ha indicis per pensar que la georgrafia dels amagatalls nazis va coincidir amb el boom hoteler de l’España dels anys 60. La col·laboració de les elits locals amb el feixisme s’ha tractat força en altres llengües i em va semblar que era un tema interessant d’abordar en català.

B.P: Què vol dir ‘crui’?

J.B: ‘Crui’ en català de Mallorca vol dir ‘escletxa’. Albert Leuven, el protagonista de Crui, és un vell triomfador immobiliari que a les acaballes de la seva vida decideix acomiadar-se del món amb una festa. Aquest home està intentant traslladar al seu fill i al seu nét un determinat relat de la seva vida, però una carta provinent de la City de Londres farà saltar pels aires el seu llegat suposadament immaculat. La idea és agafar la torxa i preguntar-se qui domina la memòria i com s’ha manipulat la història. D’aquí la necessitat d’obrir una escletxa…

B.P: No et fa por que la malignitat del personatge de Leuven acabi condemnant la mateixa novel·la?

J.B: Les coses no són blanc o negre. Quan vaig acabar d’escriure la novel·la la vaig passar a diverses persones i totes van coincidir a dir que si bé el protagonista és atroç, terrorífic, a vegades diu coses que cauen en gràcia. I es preguntaven: com pot ser que algú tan malfactor tingui elements de seducció. La novel·la és una investigació sobre els límits del mal per a una gent que no és tonta. Resulta que en el cor de la nostra Europa més culta, el poble més culte d’aquell moment va produir el nazisme i anys més tard alguns dels seus artífexs es van exiliar al sud. Quan parlem d’aquests nazis, no parlem necessàriament d’una gent externa a nosaltres, perquè les elits del nostre país hi van col·laborar i d’aquí el boom turístic dels anys 60. Aquell pecat és a l’arrel del nostre present. Hi ha pecats d’avui que tenen unes arrels molt fondes que venen de lluny. La novel·la convida el lector a pensar i a qüestionar-se coses que tenia compartimentades, i les ha de lligar.

 B.P: Crui era iniciament una novel·la autoeditada. Ara que ha passat el sedàs d’un editor, has pogut millorar alguna cosa?

 L’editor m’ha ajudat a fer la novel·la més llegible. Hem eliminat un excés de cursives en els passatges que fan d’acotació teatral en aquest llarg diàleg que és la novel·la. Hem titulat els capítols amb noms de personatges i hem ampliat la caixa i la lletra per fer el llibre més llegible, però el nucli fort de la novel·la o els personatges romanen igual. L’hem fet més llegible.

 B.P: Tu que has patit una certa incomprensió per part del món editorial, què creus que està fallant en l’ecosistema literari català? Per què és tan difícil arribar al centre des de la perifèria? Com indica el mateix títol de la novel·la, Crui potser ha obert una escletxa en aquest sentit…

 J.B: Sóc mallorquí, però he viscut a Eivissa. Des de la perifèria es fa difícil entrar en el circuit literari. Moltes coses que ara ens estan passant no les entenem perquè no sabem d’on venim ni què som. Ens hem de plantejar que els Països Catalans som una sola nació cultural i que no tot passa a Barcelona. Allò que surt publicat a Alacant hauria de poder ser difós amb normalitat a Barcelona, però en canvi ens trobem que un grup edtorial valencià crea un segell a Barcelona per semblar més català. Potser no caldria, oi?

B.P: Però aquesta triangulació insòlita Alzira-Eivissa-Barcelona també és una cosa a celebrar, no trobes? A banda d’aquesta desubicació personal, no fa gaire, en un col·loqui celebrat amb Raül Garrigasait a la Vila del Llibre de Montblanc, deies que el probema de recepció del teu llibre per part d’alguns editors que van refusar-ne la publicació podria venir del fet que la literatura està perdent terreny.

 J.B: Quan tu crees, en privat, tot depèn de tu, però després a l’hora de publicar és complicat trobar editor. Sí, la literatura està perdent terreny, ara tot és més instantani, i ens manca una edició bona que s’hauria de democratitzar més territorialment i ser més permeable. Ens falta una difusió social del llibre i això no ho poden fer tots sols autors i llibreters. Hi hauria d’haver un esforç d’institucions i entitats filantròpiques… Ens falta aquesta difusió social que doni prestigi a l’activitat literària i que faci que la gent aliena a la literatura la vegi com una cosa que val la pena i que et dona pòsit i una educació per consolidar-te com a persona.

B.P: Ets professor de llengua i literatura catalanes en un institut de Barcelona. Què es pot fer des de l’ensenyament per contagiar aquest amor per la lectura?

J.B: És trist que avui puguis estudiar literatura catalana i no llegir cap llibre. La literatura viu de ple la crisi de les humanitats. Tenim un professorat cada vegada més tècnic i assistencial. Una part del nostre alumnat ve de situacions familiars precàries, són joves que no tenen accés als llibres, ni se’n compren, i anar a la biblioteca és per a ells una cosa estranyíssima. Per educar, has de crear un ambient propici i ensenyar poques coses però que els puguin ser útils i els ajudin a pensar d’una altra manera. Els centres d’ensenyament haurien de ser en aquest sentit més permeables. Un mestre és com un pagès: ha de sembrar per poder recollir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Si el que pretenia aquesta entrevista era obrir l’apetit lector sobre el llibre del Joan Buades, al meu entendre ho ha aconseguit. Però, d’altra banda, no puc estar més sorpresa de la quantitat d’errors de picatge i d’altres menes que no m’atreveixo a qualificar … bé, sí: de redacció. No és el lloc on pensava trobar-me aquest poc amor a l’idioma, la veritat.