Jesús Gil Vilda: “El liberalisme econòmic és una religió més”

8.09.2015

Jesús Gil Vilda (Saragossa, 1971) és químic i escriptor. Ha publicat la novel·la Crisis de gran mal (El Aleph, 2011) i ha escrit guions per al cinema, que han estat reconeguts. Va guanyar un premi Gaudí pel guió de Bienvenido a Farewell-Gutmann i el premi al millor guió al festival Vinespaña de Tolouse per A puerta fría. Ara Destino li publica la seva segona novel·la, A las afueras del mundo. Bernat Puigtobella ha conversat amb ell.

Jesús Gil Vilda | Foto: Ariana Nalda

Jesús Gil Vilda | © Ariana Nalda

Bernat Puigtobella: Crisis de gran mal, la teva primera novel·la, abordava la història d’un home que ascendia professionalment però que alhora tenia una necessitat de fugir perquè es trobava atrapat en el sistema. El protagonista de A las afueras del mundo, Jesús Bernal, fuig ja des de l’inici de la novel·la, quan aprofita el suïcidi d’un altre home per a suplantar la seva identitat. Podria dir-se que, en certa manera, A las afueras del mundo és la continuació de Crisis de gran mal?

Jesús Gil Vilda: Pel que fa al context potser. A Crisis de gran mal el lector descobreix les ineficiències i les corrupteles de les grans empreses multinacionals, a A las afueras del mundo les enormes desigualtats socials a què aquestes ens porten. Quant als protagonistes, Guillermo Alonso de Crisis de gran mal desitja ascendir en una gran multinacional al mateix temps que menysprea els seus mètodes i la seva ètica, Jesús Bernal de A las afueras del mundo ha quedat exclòs del sistema social i cerca la manera de sobreviure en una economia de subsistència. Tots dos viuen vides que no volen viure.

A las afueras del mundo comença com una novel·la que tracta sobre una suplantació d’identitat, però aviat evoluciona cap a un relat distòpic i futurista, una faula de política ficció situada a Anglaterra i en un futur recent i probable. Descrius la globalització com un retorn al feudalisme i presentes una mena de Franja de Gaza als afores de Londres. A partir d’aquí, explores les vicissituds polítiques i morals d’una comunitat que ha decidit fugir de la violència i aïllar-se del món per regenerar-se.

Al meu parer, després de la caiguda del bloc comunista fa un quart de segle, la classe mitjana perdé la seva funció estratègica i ens convertirem en una mera massa de consumidors. El liberalisme econòmic és una religió més, la tendència natural de la qual és l’oligopoli, exactament al contrari del que preconitza, com els acostuma a succeir a les religions. En un context d’aquest tipus, la novel·la planteja que la gent que ha quedat exclosa del sistema social (educació, sanitat, ocupació) pot optar per comunitats al marge de la societat o bé per la revolució violenta.

La violència és un dels grans temes del llibre. La violència és present en qualsevol gest fundacional de qualsevol societat. Jesús Bernal afirma que “la violència combinada amb altres coses és la millor manera de fer-se ric” i posa com a exemples els Estats Units després de la Segona Guerra Mundial, l’espoli colonial de matèries primeres o França després de la revolució.

Òbviament és el diàleg d’un personatge i no pas el meu pensament. Però sí que em produeix perplexitat la hipocresia que hi ha en relació amb la violència com a motor transformador. En les nostres societats occidentals acomodades es combat la delinqüència, el crim i les amenaces contra l’Estat. Hi ha un consens sobre la violència que és considerada nociva per a la societat. En canvi, els Estats promouen, i els ciutadans mirem cap a un altre costat, invasions de països o revolucions que donen lloc a guerres civils en altres parts del món.

Jesús Bernal s’integra a la Comunidad del Camberwell Old Cemetery, un col·lectiu que aspira a tornar a començar des de zero. Curiosament, un dels seus líders és un capellà, el pare Torres, que esdevé conductor d’una guarició miraculosa. La religió forma part d’aquest espai utòpic. De què fuig, aquesta comunitat, i què pretén construir?

M’encanten els spoilers. (Riu). Tant de bo hi hagués spoilers a la vida real. El viatge espiritual és fonamental. Paradoxalment, comença amb una relació carnal, “als meus quaranta-tres anys havia descobert el significat de la paraula pornografia”, diu el Jesús en separar-se de la Dorothea, i acaba entrant en contacte amb la Substància Divina, podríem anomenar-la així. Però el Déu que troba no és exactament el Déu de l’amor.

Jesús Gil Vilda | Foto: Ariana Nalda

Jesús Gil Vilda | © Ariana Nalda

La novel·la està encapçalada per un epígraf que conté dos versos de San Juan de la Cruz, que diuen: “Para venir a lo que no eres, has de ir por donde no eres” [Per venir al que no ets, has d’anar per on no ets]. Són dos Versillos del Monte de Perfección. Podria dir-se que el camí de Jesús Bernal és també un camí de perfecció que ha de forjar a partir d’una nova identitat. Però aquesta tautologia de San Juan també es pot aplicar a la Comunidad del Camberwell Old Cemetery, que està inventant una nova forma d’organització política sense saber massa bé per on va.

Els versos de San Juan de la Cruz em suggereixen la infinita capacitat de redempció de l’ésser humà. I d’això parla en el fons la novel·la, de que quan ens desviem (o ens desvien) del camí fressat, és quan comencen les coses noves i bones. És profundament optimista.

Un dels temes de la novel·la és la impossibilitat de fixar un relat unívoc sobre el que està succeint. O dit d’una altra manera, la disparitat entre el que està passant i el que està vivint el personatge. Amb la seva percepció/narració dels fets, el Bernal altera en certa manera el comportament d’aquells que l’envolten. Jesús Bernal és un científic i Heisenberg és un dels seus referents. A través de la seva mirada, explores la relació entre la física quàntica i la literatura o la moral. Quina seria per al Bernal la vigència política del principi d’Heisenberg?

El principi d’incertesa d’Heisenberg diu que existeix un màxim d’indeterminació (molt baix, que ningú s’espanti) en el producte de qualsevol parell de variables independents que defineixen un sistema mecànic, la velocitat i la posició, per exemple. Dono la llauna perquè crec que és important distingir entre ciència i filosofia. Quan les lletres es barregen amb les ciències, llavors sí que tenim una gran incertesa. I això m’agrada. A finals del segle XIX hi hagué un corrent de pensament encapçalat per un tal Henry Thomas Buckle que afirmava que es podria arribar a predir la història si li apliquéssim el mètode científic. La barreja d’aquestes dues idees m’ha acompanyat mentre escrivia. La matèria minúscula (els electrons i les partícules més petites) és indeterminada, però la matèria macroscòpica (els satèl·lits) respon a unes lleis que són perfectament predictibles. I si la història fos així? Predictible malgrat els seus personatges siguin impredictibles.

Jesús Gil Vilda | Foto: Ariana Nalda

Jesús Gil Vilda | © Ariana Nalda

Una de les incerteses que guien els passos del Jesús en aquest no-saber és la seva relació amb la Dorothea, una dona que primer l’arrossega cap a la comunitat i llavors l’abandona, després d’establir un vincle afectiu molt fort amb ell. I és per tal de seguir el rastre de la Dorothea que el Bernal es manté lligat a aquesta comunitat, oi?

Efectivament, és ella qui l’empeny a explorar el seu interior, qui es compadeix d’ell, quan s’adona que solament és “un idiota que va cometre un error”. La Dorothea és una dona també a la recerca, en fugida, i tot i que no ho reconegui fins al final, l’encontre amb ell també fa que s’hagi d’enfrontar a sí mateixa i a renéixer.

Aquesta dona enigmàtica i esmunyedissa esdevé al llarg de bona part de la novel·la un tu a qui el Bernal, el narrador, es dirigeix. Ella, a més, té una veu que es fa present a través d’un diari. Podria dir-se que la novel·la està construïda de manera simfònica com una conversa entre el Jesús i la Dorothea?

La Dorothea deixa el seu diari al Jesús com a únic llegat. En ell li explica tot allò que no va gosar dir-li de paraula. I ell, en llegir-lo, s’adona que ella és exactament tal com l’havia imaginat. Ell comença a escriure les seves aventures d’aquells vuit mesos quan ja és vell, però de seguida adverteix que no està escrivint una crònica sinó una carta a la Dorothea, de qui no n’ha tornat a saber res més. És per això que canvia al tu.

A las afueras del mundo és una novel·la molt filmable, molt cinematogràfica, però és també una obra amb molts estrats. Tindríem la novel·la discurs, la novel·la d’espies, la novel·la de ficció especulativa, però també una història d’amor. Com t’has plantejat el ritme de la narració i els eixos de la trama a fi què tot flueixi tan bé?

No tot és cerebral en un escriptor. No sé perquè l’inconscient té tan mala premsa. Acostumo a tenir clars els personatges principals, i en aquest cas el Jesús, la Dodo i el Torres, i quin serà el seu arc de transformació, però les situacions exactes i la resta dels personatges que els acompanyaran i que incentivaran aquesta transformació els desconec, quan començo. Sé també els temes de fons que vull, en aquest cas la violència enfront del martiri, la repetició o no de la història, l’amor com a redempció, en un sentit ampli, no només l’amor romàntic, l’educació com a motor de canvi, internet com a instrument de control i sedació de la consciència.

Jesús Gil Vilda | Foto: Ariana Nalda

Jesús Gil Vilda | © Ariana Nalda

Fins a quin punt el teu ofici de guionista t’ha marcat a l’hora de plantejar-te tots aquests nivells narratius i l’estructura?

El guió és un treball molt tediós. Ningú et permet escriure una seqüència sense tenir clar el tractament, és a dir, els personatges i l’argument de l’inici a la fi. Jo sóc novel·lista i, per tant, això m’exaspera. Què passa si el dia que has d’escriure una escena romàntica et ve de gust explicar un assassinat? Doncs res, a enginyar-te-les amb el noi-coneix-noia. La novel·la em permet submergir-me en els personatges, fer de voyeur, acompanyar-los, deixar-me endur. Cada novel·la sorgeix de la necessitat d’escriure la següent pàgina. És agradable. En el guió, en canvi, ho saps tot però no et ve de gust escriure res.

Dius que la novel·la és profundament optimista, però el futur que planteja és desolador. No estàs essent tu l’optimista, en relació a l’optimisme de la novel·la?

En absolut. Quan algú és desposseït de tot, és lliure. Jo abans pensava que la vida eren un parell de solcs, a tot estirar tres, pels que calia transitar. Aquesta novel·la m’ha ensenyat que la vida ens pot sorprendre, que cal deixar-se endur, que, en realitat, les nostres decisions no són tan importants. M’ha ensenyat que la seguretat i la comoditat són una presó, que les coses bones poden començar fins i tot quan tot sembla perdut.

Traducció al català de Rosa Rodríguez

Podeu llegir la versió castellana de l’entrevista aquí.

Etiquetes: