Jenn Díaz: “El masclisme no s’ha reduït sinó que porta un altre vestit”

Jenn Díaz ha rebut el Premi Mercè Rodoreda amb la seva segona obra en català Vida familiar, un recull de contes que esclaten en la quotidianitat més pròxima: una nena que se separa de la seva mare com ho faria d’un amant, l’adolescent que viu el primer amor i la primera mort alhora, la mare sola davant el nen amb por, la noia que no entén la germana que ja no viu a casa, una festa d’aniversari, la nòvia secreta del pare… D’aquests personatges familiars, l’escriptora en capta els instants on es produeix una ruptura, una ferida, una il·luminació. Parlem amb ella perquè ens expliqui els secrets que s’amaguen darrera d’aquest mapa de les relacions de família que és Vida familiar. L’autora serà aquest dissabte 2 de desembre al Mercat de Nadal del Llibre.

Com neix Vida familiar?

Vida familiar neix perquè vull presentar-me al Premi Mercè Rodoreda. Excepte el conte de “La moto” i el conte “d’El dol”, la resta han estat tots creats expressament pel premi. El primer títol que vaig pensar pel llibre era Temps a venir, una frase feta que utilitzo al conte de “La bicicleta”, que va ser el primer conte que vaig escriure. Quan ja vaig guanyar el premi i vam començar a parlar del llibre i a treballar-hi, el Josep Lluch, l’editor de Proa, em va comentar que hi havia algun lector que havia fet un informe de lectura sobre el llibre i que va dir que el títol era molt maco i molt poètic, però que potser no explicava al lector què s’hi trobaria. Vida familiar era un altre títol que jo tenia rondant-me el cap; de fet el vaig utilitzar per una sèrie d’articles que vaig escriure a El Periódico i que parlava de la història de la meva família, així que li vaig proposar aquest títol i vaig dir que no em feia res canviar-lo. El tema de la família és un tema que m’interessa i que em preocupa i crec que literàriament és inesgotable.

Al 2015 vas debutar en català amb Mare i filla. Vida familiar és el segon llibre en català. Per què el canvi de llengua? En vas sentir la necessitat o era més aviat un repte?

Jo sóc castellanoparlant: a casa meva sempre hem parlat en castellà, amb la majoria de les meves amistats parlo castellà… però fa cinc anys vaig conèixer el que ara és el meu marit i amb ell i la seva filla parlo en català. Per tant, discutir, enamorar-me, desenamorar-me… tot això ho he fet sempre en castellà; però ara, en conviure amb dues persones que parlen en català els tant per cents han canviat… Ara passo la major part del temps parlant en català.

A més a més fa dos o tres anys l’Eva Piquer em va fer una entrevista i també li vaig explicar que havia mamat Catalunya, però l’havia mamat en castellà. Llavors ella em va proposar crear una secció al Catorze en què escrivís un conte a la setmana i l’Eva m’ajudava amb el català escrit. Al cap d’un any de fer això em vaig plantejar que ja em podia sentir còmode escrivint tot un llibre en català.

A Vida familiar has explicat històries sobre la quotidianitat més propera. En totes aquestes petites històries narres el moment en què es produeix alguna mena de ruptura en el personatge que parla. Has viscut aquestes ruptures? Són experiències personals basades en la teva pròpia família?

No en tots els relats, però sí que en la majoria explico trencaments que he viscut jo personalment en els últims 10 anys. Jo vaig marxar de casa als 18 anys, ja fa 10 anys, i em vaig anar trobant amb la vida que no ve protegida per l’embolcall de la família. En aquests darrers anys he ensopegat moltíssim, i quan vaig decidir que volia presentar-me al premi, vaig veure que no tenia gaire temps per pensar molt i que el que em venia més de gust escriure, el que tenia més a flor de pell, són aquestes ensopegades. Totes les històries les he viscut jo o algú molt proper de la meva família i que m’han acabat esquitxant a mi.

Cada història està narrada des d’un punt de vista diferent: una mare, filla, germana, néta, novia, adolescent… Els protagonistes d’aquests setze contes són la mateixa persona que viu diferents etapes de la seva vida o es basen en diferents persones?

En principi no, però sí que és cert que ets la segona persona que m’ho comenta. Podria ser, però jo no ho vaig pensar així. Tampoc tenia voluntat de representar-hi totes les edats o etapes vitals, però quan t’interessa la família i la quotidianitat i ho fas des de diferents punts de vista sembla impossible no fer el recorregut de tota una vida.

La majoria dels contes estan escrits en primera persona, però en alguns com “La Nit”, “El desordre”, “La vergonya” o “El sanatori” són en tercera persona. És cert que és una tercera persona que es troba molt dins del personatge i que acaba semblant una primera persona… però per què aquest canvi?

Molt sovint no ho trio del tot. Jo en un principi tinc la història al cap o un principi d’història o una escena i quan m’hi poso, intuïtivament, em surt una persona o altra. És veritat que per exemple amb Mare i Filla la vaig començar a escriure en primera però vaig veure que no acabava de funcionar i la vaig canviar. En el cas de Vida familiar, aquests quatre contes que estan en tercera persona parlen totalment de mi. Potser, en els contes que he fet en primera persona hi ha un component de ràbia que fa que et sigui igual quedar exposat i potser n’hi ha d’altres, que és el cas d’aquests quatre, que he usat la tercera per intentar ocultar-me una mica. Però no ho vaig decidir, va sortir intuïtivament, però potser sí que és com un escut.

La narració té un ritme molt ràpid, que segueix el flux dels pensaments del personatge que parla. Fa la sensació que les històries són escrites d’una manera molt directa, que un cop dins la pell del personatge, la narració surt com un torrent d’aigua. Això és així o, per contra, has hagut de pensar i repensar cada frase, cada coma, reescriure i retocar?

La primera escriptura és una vomitada. A més a més, la primera persona ho facilita molt… és com la feina d’actriu: hi ha un moment en què ja et surt natural, que ja no estàs intentant recordar les paraules sinó que ja te les has fet teves. Però tot i així, després hi ha una feina grossa darrera de correcció, d’arrodonir-ho del tot. La puntuació que he utilitzat també hi fa molt: són frases molt llargues amb moltes comes i per tant fa que la narració sigui més àgil. De vegades aquest tipus de narració té un punt més de dificultat perquè es tracta de crear un ritme amb una puntuació que no és l’habitual i que cal que el lector l’entengui, cal trobar l’entonació a aquesta puntuació. En una frase normal amb una puntuació habitual les comes serveixen per ajudar-te a fer les pauses, però amb les frases que jo faig les comes només t’orienten, no et donen el ritme normal.

En tots els contes sembla que “la vida familiar” ofega els personatges. Creus que la família o la pressió familiar encotilla la nostra individualitat i llibertat?

Crec que sí. En general, a qualsevol tribu acabes una mica encotillat. “Tu estàs en el grup de les feministes, tu formes part del grup d’escriptors… i aquests són els membres de la teva tribu i els tindràs per sempre”. Jo crec que qualsevol convivència que està condemnada a perdurar acaba encerclant i marcant la teva vida. La convivència amb la família és molt intensa i això suposa la creació de conflictes, tabús… i com que la família la tindràs per sempre, tens dues opcions: o partir peres o reorganitzar els odis i les estimes per tal de poder conviure.

Vas decidir deliberadament no representar cap situació que transmeti algun valor positiu relacionat amb la família?

No m’ho vaig plantejar. Un cop acabat el llibre i quan vaig començar a rebre les primeres opinions me n’adono que no he creat cap situació amable. Jo crec que la literatura s’alimenta de les coses que no funcionen, que no t’agraden, que no entens… Jo quan sóc feliç no estic escrivint, estic dedicant-me a ser feliç.

“M’havia perseguit per tota la casa, com a les pel·lícules, una cosa de no creure, i quan va adonar-se que ja no m’atraparia, em va llançar un cigarro encès, mig acabat però encès, i com que va saber que era una bogeria de seguida, no el vaig ni veure i ja m’havia llençat un got d’aigua per sobre, i em vaig espantar perquè no me l’esperava. Ell la mira i no s’ho pot creure. S’ha enamorat d’una dona dèbil. Ho sabia, ho sabia.” (L’error) Per què aquesta cursiva? Quina intencionalitat té?

La noia d’aquest conte ha patit un maltractament per part del seu company i quan al cap d’un temps té una nova parella, li vol explicar que ha patit aquest maltractament. Llavors, aquesta veu en cursiva és la veu de la nova parella que en comptes d’estar commogut perquè a la seva companya l’han maltractat i ha patit, sent el seu orgull ferit; és a dir que la seva masculinitat i el seu ego s’ha vist afectat perquè s’ha enamorat d’una dona dèbil, segons ell, només per haver estat amb un home que la va maltractar. Això passa molt sovint, jo m’hi he trobat. Hi ha molts homes que en comptes de sentir empatia, proximitat o fins i tot rebuig i ràbia cap al maltractador, senten rebuig cap a tu perquè et vas poder enamorar d’un home així i per tant el teu amor no val res. És per això que m’he atrevit a fer aquesta veu en cursiva, per mostrar que aquesta reacció per part dels homes existeix i denunciar-la.

“(…) volia tenir un marit, però volia tenir un marit maco, i bo, i de moment no havia vist mai cap home que fos maco i bo, i vaig començar a inquietar-me, però després va passar el temps i no em vaig casar, i encara no m’he casat, ni tampoc he vist cap home bo i maco. Totes dues coses és impossible”. Aquest fragment del conte “L’home” és un exemple de com en la majoria de les històries els personatges masculins no en surten massa ben parats… Segurament, el lector masculí no es deu sentir gaire ben acollit ni “reconfortat” en aquest llibre. Vas prendre la decisió de que fos així?

L’altre dia en una entrevista que em va fer en Màrius Serra a Catalunya Ràdio em va dir que es sentia descol·locat en llegir el llibre. A més, és ben curiós que aquest conte el vaig escriure quan faltaven 3 mesos per casar-me amb un home que jo considero “bo i maco”! La història de “L’home” parla d’una anècdota que sempre explica la meva àvia: ella i la seva germana estaven a casa amb el nen que acabava de néixer i hi havia un gat sobre la teulada que feia soroll i elles estaven espantades. Vaig utilitzar aquesta escena perquè la meva àvia i la seva germana explicaven que “fins que no va arribar el teu tiet no vam estar tranquil·les!” I vaig pensar que l’home només els hi servia per sentir-se protegides. Ho faig amb ironia, jo no crec que no existeixi un home bo i maco.

Sí que va ser intencionat que la figura de l’home no quedés massa ben parada, però és que si en la teva vida els homes t’han fet mal crec que la reacció és inevitablement de rebel·lia. Tampoc em preocupa massa que el lector masculí no s’hagi sentit massa ben acollit en el llibre perquè realment a mi em llegeixen pocs homes, només ofenc a una minoria!

Del llibre se’n desprèn una crítica cap al model patriarcal que regna en la nostra societat, és així? Creus que la família és un exemple del tipus de societat que tenim, n’és un mirall?

Sí, crec que és el primer mirall d’aquest model. No sé exactament si la societat imita la família o la família imita la societat, però en èpoques en què no hi havia tanta globalització segur que allò que hi havia en la família sortia cap a fora. Crec que el que complica més les coses en una societat i en una família com l’actual és que, com que tenim més possibilitats i podem triar més en l’amor, la feina, el lloc on vius, etc. crec que el masclisme és un matís que costa més de detectar i per tant també costa més d’eliminar. Hi ha moltes coses que abans un home masclista les deia, no se n’amagava; en canvi, ara tot està més ben camuflat. No és que el masclisme s’hagi reduït sinó que porta un altre vestit. A més, actualment les dones ens hem cregut que ens hem alliberat tant que quan veiem les dones mig despullades dels anuncis de perfums o les presentadores de les campanades de cap d’any per la televisió ens pensem que aquestes dones han triat sortir així. Jo crec que no ho triem del tot, fins a quin punt ens pensem que ens agrada maquillar-nos i posar-nos guapes per nosaltres mateixes o fins a quin punt ens han fet creure que ens agrada? Això es veu molt clarament amb les nenes petites que actualment estan hipersexualitzades per culpa del que veuen als mitjans de comunicació i després ballen de manera sexy sense poder saber què vol dir i sense poder decidir si volen vestir-se i ballar de manera sexy. Aquest és un tema que em preocupa molt i per això es destil·la aquesta crítica i aquesta preocupació en els contes.

Sorprèn la mirada lúcida dels infants per observar i entendre les emocions dels adults; una mirada que descrius, per exemple, en el conte “La decisió”. Per què els adults subestimen allò que poden arribar a entendre els nens?

Tothom conviu o ha conviscut en algun moment amb nens, i ho ha de veure que els nens entenen les coses. Jo convisc amb una nena de vuit anys, els seus pares estan separats, i ella és la primera que s’assabenta de tot i no l’hi explica ningú. En general, els nens ho entenen tot, però el que passa és que de vegades no tenen prou eines per raonar-ho. Ells saben que passa alguna cosa, però no han viscut prou per poder posar-hi paraules, per poder analitzar-ho, però que ells ho detecten i ho senten és més que evident. A més a més els nens són molt lúcids perquè com que encara no tenen bagatge vital ni convencions culturals inculcades, encara ho analitzen d’una manera més pura. N’és un exemple el nen de “La decisió”, que diu una cosa que cap adult s’atreviria a dir: “Al final sembla que voleu que l’avi es mori perquè així no molesti més”. Això no ho diria cap adult, no ho expressaria perquè és massa dur i políticament incorrecte. Els nens poden permetre’s el luxe de fer mal als adults dient el que pensen; i ho han de fer, cal que ho facin, tenen la oportunitat de ser honestos, que ho aprofitin!