Jaume Pont. Les fronteres de la poesia andalusina

El Festival Mot 2019 ha tingut com a tema la literatura del Mediterrani . Són molts els autors i les obres que evidencien els intercanvis culturals al llarg dels temps entre les dues ribes d’aquest mar, malgrat els conflictes geopolítics que deshumanitzen un veïnatge mil·lenari. Amb la voluntat  de revisar aquestes relacions, a cavall entre la literatura i la política, s’ha dut a terme un col·loqui sobre la poesia andalusina que es va escriure als Països Catalans entre els segles IX i XII. L’acte del Ver-mot s’ha celebrat, puntualment, a l’hora meridiana de l’aperitiu, entre olives i vermuts. Titulat: “Tornar a casa: poesia andalusina en català”, aquest col·loqui ha comptat amb la participació dels poetes i traductors Jaume Pont, Josep Piera i Margarida Castells, amb la moderació de Manuel Forcano. Aquests autors han parlat dels seus llibres, que són traduccions al català dels poetes que van viure a casa nostra fa uns quants segles. Margarida Castells ha presentat Perles de la nit. Poetes andalusines, Jaume Pont, El llibre de la Frontera, i Josep Piera, Trobadors amb turbant. En acabar l’acte, entrevisto a Jaume Pont per a Núvol.

 Què és El llibre del llibre de la frontera?

És una antologia apòcrifa de la Lleida andalusina dels segles X al XII. M’explico. Jo em proposava fer el mateix que va fer Josep Piera, redescobrint poetes àrabs valencians i traduint-los al català. El que passa és que a Lleida no ha quedat pràcticament res d’aquest passat poètic. I, per tant, vaig decidir inventar-m’ho a través de la ficció, seguint el tòpic si non è vero, è ben trovato. El resultat és El llibre de la frontera, una antologia de poetes àrabs de Lleida a cura de Musa Ibn al-Tubbi, datada del 1218. Això em va permetre treballar tots els registres de gènere de la poesia andalusina: de l’elegia a la sàtira, del panegíric a la poesia amorosa… Per aquest motiu, El llibre de la frontera es titula així. No només perquè, aleshores, Lleida era la frontera geogràfica d’Al-Àndalus, sinó també, perquè aquest llibre representa una frontera literària, de gènere.

Llavors, quin és el teu rol dins aquest poemari apòcrif?

Dins El llibre de la frontera em presento com el dipositari d’aquests poemes manuscrits, descoberts per un investigador egipci, Mohammed Omar Sumi, que es va posa en contacte amb mi. Jo sóc qui tradueix al català les versions italianes i franceses dels poemes que em va fer arribar.

Un joc metaliterari…

Exacte. Si vols, t’ho puc explicar més bé amb una anècdota!

Endavant!

Aquest llibre va guanyar el Premi de la Crítica. Al cap d’uns mesos que es publiqués, el meu editor, el malaguanyat Isidor Cònsul, antic director de Proa, va anar a la Biblioteca de Catalunya per comprovar el tràfic de consultes que havia tingut el llibre. Aleshores, li va preguntar al bibliotecari: «vull que miri el registre de préstecs del Llibre de la Frontera, de Jaume Pont». Després de fer la consulta, aquest li va respondre: «ho sento, però aquest llibre no el tenim». Isidor Cònsul es va quedar una mica sobtat i va insistir que ho tornés a mirar, que allò no podia ser. Llavors, el bibliotecari ho va tornar a mirar i al cap d’una estona es va girar cap a Isidor Cònsol per dir-li: «bé, sí que el tenim, però vostè s’ha equivocat, perquè aquest llibre és de Musa Ibn- al Tubbi… en realitat Jaume Pont és el traductor». L’Isidor Cònsul m’ho va explicar amb un somriure als llavis i jo encara vaig riure més.

No només vas enganyar el lector, sinó, també, a algunes estructures del sistema literari… De quina manera et vas prendre aquest malentès? Com un triomf? Com una equivocació?

Que això passés va significar la culminació de la meva idea. En aquest sentit, no podia haver anat millor. Aquest és un exemple perfecte de com la realitat es neutralitza a través de la ficció i aquesta ficció esdevé una realitat en si mateixa.

Suposo que hi ha va ajudar el desconeixement de la literatura àrab que té la nostra tradició poètica…

Sí, per suposat. La poesia àrab escrita a casa nostra entre els segles XI i XII és molt desconeguda. La introducció del llibre és un pròleg apòcrif. Si el lector para atenció, s’adonarà que el text està escrit amb ironia narrativa, cosa no gaire habitual en un gènere acadèmic, com és el de la introducció històrica. Aquesta és una pista prou clara, però n’hi ha d’altres. Mohamed Omar Sumi, l’estudiós de la literatura àrab que descobreix els manuscrits no és una persona sinó un personatge: entre rebel i acadèmic, participa al maig del 68, i es passa la joventut viatjant pels països mediterranis mentre fuig de la policia i, finalment, s’estableix a El Caire, on trobarà la pista de Musa Ibn Tubbi.

Que els poemes descoberts apareguin darrere d’un inventari de dolços i pastissos és una altra pista prou evident! Aquí hi ha una picada d’ullet a J.V. Foix, que era poeta i pastisser!

Exacte! Omar Sumi troba un manuscrit a la biblioteca de la Universitat d’al-Azhar. Es tractava d’un text del segle XIII que contenia un inventari andalusí de dolços i pastissos, escrit en llatí vulgar, però al darrere d’aquestes pàgines hi havia una antologia de versos escrits en àrab.

El recurs de «el manuscrit trobat» s’estila molt en narrativa. Per exemple, l’autor hipotètic de El Quixot és també un àrab: Cide Hamete Benengueli. També el va utilitzar Umberto Ecco a El nom de la rosa, o els escriptors catalans Vicens Pagès Jordà (a El món d’Horaci) i Josep Maria Fonalleras (a Climent). En poesia, però, això no és tan habitual i menys en una tradició petita, com la nostra. Creus que El llibre de la frontera és una aportació important en aquest sentit, per a la nostra literatura?

Bé, en el context de la poesia catalana sí que és bastant menys freqüent un exercici com aquest, però, en el panorama internacional hi ha alguns precedents molt importants. Per exemple, el cicle poètic d’Ossian, de James Macpherson. Aquest escriptor del romanticisme escocès va fer-se passar per traductor d’un poema èpic escrit en gaèlic irlandès, el suposat autor del qual era Ossian. Un altre exemple més recent és el de Les chansons de Bilitis de Pierre Louis, que va escriure aquest recull de poemes en nom de dona… i, per suposat, els heterònims de Pessoa: Alberto Caeiro, Álvaro de Campos o Ricardo Reis.

Llavors, els 14 poetes que tu has recreat al El llibre de la fronterasón els teus heterònims?

Sí, funciona de la mateixa manera que en el cas de Pessoa. Els poetes àrabs del meu poemari no deixen de ser heterònims meus, però jo no sóc aquests poetes perquè un cop creats ja fan via pròpia, són autors. Jo me’ls crec i funcionen ells en solitari. Tenen la seva vida, la seva manera d’escriure, la seva forma d’entendre el món, etc. En aquest sentit em sento molt proper a l’obra de Pessoa. Quan ell va crear els seus heterònims, es va adonar que eren tan diferents a la seva personalitat que es va veure obligat a crear unes biografies i adjudicar-los uns poemes que hi estiguessin en relació. Doncs bé, jo faig una cosa semblant.

Així, tots aquests autors: Abd Allah ibn Yahya, Zaynab Bint Yusuf, Sulyman Ibn Hammud, Jalwa Al-Abbar «Al-Miknasiyya», Abu Muhammad Abd Allah Ibn Harun Al-Asbahi, Hisam Ibn Jalid Ibn Zabrun, Mubassir Ibn Sulayman «Al-Nasir al-Dawla», Abu-l-Abbas Al-Magribi, Ahmad Ibn Suhayd Al-Ansari, Muhammad Al-Amir Ibn Saraz, Ali Ibn Jalaf Al-Laridi, Abu Bakar Al-Balagi, Gayat «Al-Waydiyya» o Abd Al-Malik Ibn Rizq, són poetes lleidetans?

Exacte. Bé, no ho van ser, però ho podrien haver sigut perfectament, perquè, tenim constància que a la Larida àrab hi havia hagut diversos poetes. Poetes lleidetans, és clar. Quan jo vaig escriure aquest llibre tenia dues coses clares: en primer lloc volia ser un homenatge a una tradició sentida com a meva i en segon lloc volia fer un acte d’afirmació, és a dir, visibilitzar que aquesta tradició andalusina, amb les seves petjades, al costat de la jueva, de la cristiana i de la grecoromana, també forma part de la nostra tradició. El problema és que quan reflexionem sobre el nostre llegat, sempre ho fem només en una direcció: des d’occident. L’orient i el sud en queden exclosos, s’obliden molt sovint. La meva intenció era visibilitzar-ho i no em va quedar més remei que fer-ho a través de la ficció, perquè, a diferència d’altres indrets, a Lleida no ha quedat pràcticament res del llegat poètic àrab. Jo només vaig ser capaç de trobar un autor, el qual ja havia estat documentat per l’arabista Emilio García Gómez: Alí Ibn Jalaf al-Laridi. Aquest és l’únic poeta verídic. Tota la resta és ficctícia, inventada per mi, des de les biografies als poemes.

Un projecte literari d’aquestes característiques requereix una forma impostada, és a dir, una recreació, un cert fingiment. Com a va afectar això respecte a la teva manera habitual d’escriure poesia? És innegable que vas haver de posar-te a la pell d’una altra veu o d’una altra manera d’escriure. Va ser molt difícil, aquest exercici?

M’he hagut d’esforçar. Hi ha molta part de recreació, molta lectura. Hi ha molt d’esforç per copsar la dimensió estètica i intel•lectual de la cultura i de l’època, però, alhora, també, hi ha molta voluntat per d’apropiar-me d’aquesta sensibilitat que és meva i que és viva, perquè jo pertanyo i visc en un poblet, Sunyer, que en realitat quan es va fundar era una torre de guaita àrab, visc entre un poble que es diu Albatàrrec i Alfès.

Aquest poemari es va publicar l’any 2000. Han passat gairebé vint anys i el públic lector, en aquests temps, ha canviat molt. Per exemple, a les escoles hi ha molts més alumnes d’origen àrab que quan aquest llibre va veure la llum. Creus que ara el teu llibre és més necessari?

He rebut cartes de persones interessades en el llibre. Algunes d’elles eren, justament, estudiants que em feien totes aquestes preguntes que m’estàs fent tu ara: «qui eren aquests poetes?», «què se’n sap realment?», «hi ha més poemes de la seva obra?», etc. La veritat és que, des de bon principi, el meu interès era exclusivament literari, però també era conscient que, arran de la immigració, hi hauria molta gent que es llegiria aquest llibre. Relacionat amb això, he parlat amb àrabs de Lleida que, per suposat, entenen i parlen el català i els hi vaig preguntar: «hi has trobat, en el poemari, alguna cosa que et grinyoli» i em van respondre «no, la nostra poesia és així».

Per últim, et demanaria que compartissis amb els lectors algun poema de la teva antologia que vulguis destacar.

Els següents versos són obra de Ahmad ibn Suhayd al-Ansari (m.1119), un poeta itinerant que va canviar la vida a la cort per les places i els carrers de la ciutat. Al-Ansari havia estat katib (secretari) d’al-Mundir ibn Hud, rei de Lleida, Tortosa i la Dénia (1082-1090). Cansat dels plaers i les convencions de palau, al-Ansari va portar una vida nòmada pels voltants de la seva estimada Larida. Tot seguit, llegiré dos poemes. El primer, titulat “La petjada” fa honor a la vida itinerant del poeta. El segon, titulat “dos amors”, sembla estar inspirat en uns versos de Rabia al-Adawiyya (m.801), asceta admirada de la ciutat de Basora.

LA PETJADA

Al rastre del llim
hi trobaràs la petjada
de l’ocell que vola
cap a la fosca nit.

Només val que t’aturis.
Només val que t’aboquis
i deixis a ulls clucs
que l’ignot et penetri
amb la veu del desig.

AMB DOS AMORS

T’estimo amb dos amors:
un amor on regna la passió
i l’altre que verament mereixes.

Amb l’alta passió
t’evoco i em recordo que no vull
vora meu a ningú més.

Amb l’altre et llevo els vels
i em falta massa nit per contemplar-te.

Ni per l’un ni per l’altre
mereixo cap lloança.
Que la lloança es teva
i paga per tots dos.