Jaume C. Pons Alorda: “Whitman en català enganxa de puta mare”

11.09.2014

Edicions de 1984 ha publicat Fulles d’herba de Walt Whitman, en traducció de Jaume C. Pons Alorda. Avui divendres 12 de setembre es presenta en el marc de La Setmana del Llibre en Català, a les 20.15h a la Plaça de l’Escriptura.  Núvol us ofereix l’entrevista que Sam Abrams ha fet a Jaume Pons Alorda en motiu de la publicació de les ‘Fulles d’herba’.

Jaume C. Pons Alorda | Foto Lluís Calvo

 SAM ABRAMS: Com vas arribar a traduir Whitman?

JAUME PONS ALORDA: Vaig conèixer Walt Whitman gràcies a la pel·lícula El club de los poetas muertos. Jo tenia uns 15 anys. Recordo que em va fascinar i que vaig comprar l’obra completa de Whitman editada. Anys després, quan estudiava la carrera de Filologia Anglesa a la UIB, em varen convidar a recitar a les trobades El Último Jueves a la llibreria Literanta de Palma, orquestrades per Antonio Rigo, en un homenatge a Walt Whitman i a Jim Morrison. Aquesta fou l’excusa ideal per traduir uns quants poemes al català i llegir-los en veu alta. Ara bé, la tasca forta de traduir-lo va començar l’any 2010, quan jo ja vivia a Barcelona. Un dimecres a l’hOriginal se’m va acostar l’Enric Casasses i em va dir que el Josep Cots, director d’Edicions de 1984, estava decidit des de feia temps, a trobar algú que traduís les Fulles d’herba, i em va demanar si coneixia algú capaç, i amb ganes, de fer-ho. Jo tot d’una li vaig dir que això ho havia de fer ell! Feia poc que havia sortit la seva genial traducció de Max Jacob a Lleonard Muntaner i m’havia encantat el seu Milton de William Blake a Quaderns Crema. Però ell em va dir que no, que era massa feina i tenia massa coses entre mans, i que havíem de trobar algú altre. Li vaig dir que pensaria en algú. Vaig estar una setmana sense poder dormir de preocupació. Per una banda, jo volia ser aquella persona que el traduís, i no volia fer tard i que l’Enric trobés algú altre, però per l’altre cantó em sentia massa poca cosa, que jo no era prou bo per a aquell encàrrec tan important. Després de superar les pors, i quan ja no podia més de tanta angoixa que algú acceptés la feina abans que jo, el vaig cridar i li vaig dir que havia trobat el traductor. Jo mateix! Llavors ell em va dir una cosa que em va encantar: “Ja sabia que t’enganxaria!”

Què era Whitman per tu abans de començar a traduir-lo? Segurament, el vas haver de llegir durant la carrera de Filologia Anglesa. I ara? En què ha canviat Whitman per tu després de traduir-lo.

Des que el vaig descobrir m’ha acompanyat i s’ha infiltrat en el que escrivia. I això és perquè per a mi Whitman representava la llibertat, l’eufòria, la incontinència, la grandesa, una energia incondicional i exaltada. O sigui, passions que o bé naixien d’ell i jo tenia ganes de transmetre amb la mateixa intensitat, o bé passions que, com que ja eren dins meu, eren les que jo trobava dins seu perquè dins dels versos de Whitman hi trobava el que jo era. Whitman representava una forma d’escriure però també de viure, un mite que els beatniks varen saber reivindicar i que a mi em va ajudar a formar-me com a persona. Després de la traducció aquesta idea que tinc d’ell és igual de poderosa, i d’apassionada, però al mateix temps he entès la seva intel·ligència i també la seva genialitat. Per a mi traduir Whitman ha significat entendre’l d’una manera més profunda, a la meva manera, és clar, però també molt més conscient.

El llibre està a la quarta edició, crec.  Esperaves aquest èxit de vendes? A què atribueixes aquest «miraculós» èxit de vendes? Després diuen que la poesia no es ven!

I al pas que anem prest arribarem a la cinquena! És un miracle. Mai no m’hagués imaginat ni aquest èxit ni aquest fervor de la gent, tant de la crítica, com del públic. Per a mi l’èxit de Whitman, de tan impensable, m’arriba a semblar fins i tot una absurditat. Intentar analitzar el fenomen en termes objectius és impossible. Però crec que han coincidit mols factors: que és un clàssic universal i era imprescindible que estigués en català, una editorial forta i valenta que ha apostat amb fermesa i que ha fet molt bona feina de difusió, o fins i tot el fet sociològic actual de la possibilitat real de la independència de Catalunya. Whitman és l’autor d’un continent nou, d’un món nou, el bard d’una nova nació que canta a la recerca d’un sentit poètic i vital a aquest nou tot que comença. Per això dóna molta alegria, però sobretot il·lusió i esperança. Llegir Whitman ens fa feliços perquè ens omple de fermesa i convicció, i jo crec que això és fonamental en el nostre món d’avui en dia on sembla que tot és relatiu i que no hi ha res que realment importi. Jo dic que hi ha coses que valen molt la pena, que la vida és un regal, que la poesia reflecteix aquesta meravella, i que Whitman és l’exemple de què quan les coses es fan amb il·lusió, exquisidesa, sensibilitat i responsabilitat doncs no hem de tenir por de res perquè segur que la jugada sortirà bé.

Quan de temps has estat per traduir el «teu» Whitman?

He invertit els quatre darrers anys de la meva vida per acabar aquesta traducció. Però ha valgut molt la pena i ho tornaria a repetir sense dubtar. Hi havia moments en què defallia i ho hagués volgut enviar tot a la merda. Estic molt content d’haver insistit i d’haver-me esforçat al màxim. Només pel gust que passen els lectors ja em sento absolutament recompensat.

Jaume C. Pons Alorda ha traduït 'Fulles d'herba' de Walt Whitman

Amb quines dificultats específiques t’has hagut d’enfrontar? És «intraduïble» Whitman?

Crec que no hi ha res que sigui intraduïble. D’Anna Casassas, de Dolors Odina i de Marta Pera, tres de les millors traductores del món, i que adoro per la prodigiosa feina que ens regalen cada dia, vaig aprendre que traduir no és trair (traduttore/traditore) sinó que traduir és triar. Quan tradueixes no fas una còpia com ho faria el traductor de google, el que fas és traslladar el text a una altra llengua, amb tot el llegat lingüístic, polític, cultural i emocional que això comporta. Quan introduïa Whitman al català no ho feia automàticament, sinó que em plantejava com hauria de sonar a la nostra llengua. Com hagués dit Whitman això en català si el català hagués estat la seva primera llengua? M’ho qüestionava cada segon. Per tant el resultat és la resposta. I per això no hi ha res que no es pugui traduir, al contrari, hi haurà tantes traduccions com traductors i com preguntes que es responguin aquests traductors. Ben igual que un traductor faria infinites traduccions possibles depenent de com faria les seves tries. Per això traduir és tan apassionant, tan espectacular, i per això és imprescindible que valorem la tasca de tots els traductors.

Whitman encaixa bé en català?  I encaixa bé en el sistema literari actual? Em sembla que queda claríssim que els lectors i lectores en català tenien moltes ganes de llegir Whitman en la seva pròpia llengua.

Potser jo no ho hauria de dir perquè em toca de molt a prop però, francament, crec que Whitman en català enganxa de puta mare. I la gent que el llegeix queda devotament fascinada. Per a mi els seus versos representen aquest punt de rauxa catalana que tant necessitem i que hauríem de reivindicar encara més, però alhora té un sistema personal i filosòfic tan potent que demostra que no només és falla i cant i follia, que també té un seny i una intel·ligència superdotats. Només per això Whitman ja encaixa en el nostre sistema de valors, però també encaixa per la seva força, pel seu sentit tel·lúric, ultraterrenal, així com en l’aspecte místic, d’orat. A vegades dins Whitman he trobat les veus i els ecos de Jacint Verdaguer, de Francesc Pujols, de J.V. Foix, de Vicent Andrés Estellés o de Blai Bonet. A poc a poc te n’adones que tot encaixa i que, com diu la meva dona, tot connecta amb tot. Quan arribes a aquest punt preciós t’entra una calma i una satisfacció i te n’adones que el món no és tan caòtic com sembla.

De ben segur que has consultat les versions de Whitman en altres llengües. Com són els «altres» Whitman, és a dir, en castellà, en italià, en francés…

He consultat totes les edicions que he pogut. El procés era el següent: llegia un poema, intentava copsar-lo, el traduïa, consultava les altres edicions de què disposava per comprovar les seves decisions i mirava si estàvem d’acord. En algunes ocasions tot encaixava. D’altres no hi havia cap versió que coincidís. I llavors havia de fer tries. Constantment. L’edició francesa de Darras és molt lliure, potser fins i tot massa, i les versions espanyoles volen ser massa semblants a l’anglès, excepte la de Borges, que és genial. Si m’ho demanes, les traduccions espanyola de Borges, la italiana de Giachino i la portuguesa d’Agostinho Baptista són, al meu parer, les millors perquè són les que s’acosten amb més respecte i bona traça.

Parlant de llengües, es detecta clarament una voluntat teva de fer un Whitman pancatalanista amb registres lingüístics de tot el territori. ¿És la teva manera de respondre a la llengua de Whitman que recorre tots els registres expressius, des de l’alta retòrica a l’argot?

I tant que sí. L’anglès de Walt Whitman reflecteix la riquesa d’una llengua parlada a tot el món, amb els seus accents, registres i dialectes. En català era necessari respectar aquest caràcter eclèctic i integrador. I això és perquè crec fermament en una sola llengua, la catalana, actualment parlada a diverses regions de quatre països diferents (Espanya, Andorra, França i Itàlia) i amb les seves peculiaritats íntimes a cada racó que vas. Alguns partits polítics retrògrades i neofeixistes d’ara, per dividir-nos mentalment, ens volen fer creure que el valencià, el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc o el formenterenc són llengües diferents, i així ho plantegen als seus programes ideològics. Contra aquesta gent no es poden fer servir arguments, s’han d’erigir obres màximes de qualitat, de referència, que els facin callar. La traducció pancatalana de Fulles d’herba és tota una declaració de la grandesa d’una llengua preciosa, vivíssima i molt més immensa del que alguns volen creure.

Com tu saps molt bé, les primeres traduccions de Whitman són els 23 poemes que va traduir Cebrià de Montoliu i de Togores i va publicar L’Avenç el 1909 a la seva Biblioteca Popular (volum 101). En aquells moments, la literatura catalana es va col·locar a la primera línia de la literatura europea perquè Whitman s’estava traduint al francès, a l’alemany, a l’italià, al castellà, al rus… A més, autors amb certes connexions internacionals com ara Joan Pérez-Jorba o Joan Salvat-Papasseit en parlaven. El 1906 va arribar el Noucentisme i va voler liquidar completament el Modernisme. Aquesta animadversió dels noucentistes es va extensiva, fins i tot, als autors estrangers que van acollir els modernistes, autors com Ibsen, Maeterlinck o Whitman, que es va retardar considerablement la recepció de la seva obra. Després de Montoliu vam haver d’esperar fins l’any 1951 que Agustí Bartra reprengués la traducció parcial de Whitman a Una antologia de la lírica nord-americana. I les úniques versions que van existir entre les de Bartra i la teva traducció integral són les de Josep Costa, l’any 1992, pel centenari de la mort de Whitman. En definitiva, en el cas Whitman la literatura catalana va passar de ser capdavantera a ser un dels últims sistemes literaris en incorporar Whitman. Literalment, els primers han estat els darrers.  Perdona la introducció tan llarga a la pregunta! ¿Què et semblen totes aquestes batalletes noucentistes i postnoucentistes que han enterbolit la recepció de Whitman?

Les batalles entre grups i mentalitats són el pinyol de l’ou de tot sistema literari, simbolitza l’eterna lluita entre els resguardadors i els renovadors d’una literatura, amb els seus estira-i-arronses. Els més clàssics discuteixen amb els més nous. Si t’hi fixes, aquests conflictes parlen íntimament de vides, de passions, d’humanitat. De com som les persones, conflictives però també poderoses. De contrastos i afectes, tiranies i adoracions. Crec que les opinions antagòniques i divergents són necessàries ja que destrueixen el dogmatisme d’un pensament únic i imperant. Però cal que s’expressin amb el màxim respecte. I és que en qualsevol sistema literari tots som imprescindibles. Tots! Si falta algú doncs falta quelcom, ja no és el mateix. Poema a poema, llibre a llibre, autor a autor, junts conjuguem el gran llibre omnívor de la literatura catalana. Tots som un capítol o una nota a peu de pàgina en aquesta enciclopèdia infinita de les passions. I no ens hem d’entristir que Whitman hagi arribat ara, al contrari, hem de celebrar que hagi arribat ara!

Fins ara, a la cultura catalana l’adjectiu «whitmanià» tenia un significat marcadament negatiu. Whitmanià volia dir passat de moda, excessiu, desbordant, deixatat, descurat, il·luminat, informe… A totes les cultures del món, menys la catalana, whitmanià vol dir modern i trencador. Per tu Whitman és anacrònic, excessiu, deixatat, il·luminat i informe? Com és el teu Whitman?

El meu Whitman és bellament anacrònic i sincrònic, delirantment excessiu i íntim, generosament deixatat i contingut, salvatgement il·luminat i fosc, sàviament informe i perfecte amb la seva audaç i desmesurada mesura, inclementment il·lustre i immisericorde, claríssimament hermètic i lluminós, un dels autors més exorbitants i definitius de la història de la Terra. Whitman és tan gran i tan total que conté tots els adjectius, els seus contraris i els seus tercers tigres, o sigui, aquells elements que trenquen els binomis violents (bo/dolent, blanc/negre). La grandiositat de Whitman és que tothom el pot llegir com vulgui, i per això fer-se’l irremeiablement seu. Whitman és un autor que ens parla de tu a tu, ens interpel·la i ens estima en la distància i en el temps. I això ens estremeix, per la seva falsa facilitat, per les seves cartes amb forma de poemes que ens envia. Whitman és el meu mestre, el meu amic, el meu germà.

 

Jaume C. Pons Alorda ha traduït Walt Whitman.

—És més, aquesta etiqueta negativa de whitmanià ha danyat greument la recepció de poetes posteriors que van aprendre al costat de Whitman, poetes com Agustí Bartra o Ramon Bech. Tu ets lector de Bartra, oi?  I segurament t’han arribat poques notícies d’en Ramon Bech.

És possible. Però no t’ho sabria dir. Per a mi Agustí Bartra és un referent, un dels meus autors preferits. I, en efecte, no conec Ramon Bech. Si és veritat que han patit perquè els han dit “whitmanians” ja em sap greu. Però el pobre Whitman tampoc no en té la culpa. Al contrari. Crec que els seus poemes han il·luminat moltes veus posteriors i que seguirà introduint-se dins de molts altres cants. Però repeteixo el que t’he comentat abans: tots els que formem part d’un sistema literari som imprescindibles. Ens necessitem els uns als altres, ja sigui per crear afinitat com per originar conflicte. Totes dues opcions faciliten l’intercanvi i la creació. D’aquestes connexions humanes, positives i negatives, és quan neixen les obres. A més, la crítica hauria d’analitzar les obres pel seu valor i no per la seva ideologia implícita i explícita.

Personalment, crec que el teu Whitman és una mostra més de la internacionalitat, la llibertat i la independència de la teva generació. Hi estaries d’acord? Les batalletes del passat us són indiferents. En aquest sentit, sou més lliures, desacomplexats i desimbolts i defugiu els prejudicis, els tòpics, els apriorismes.

No puc parlar en nom de ningú ni tampoc fer generalitzacions al respecte d’aquesta qüestió generacional ja que tots som diferents i pensem diferent i cadascú és responsable dels seus actes. Però sí crec que la traducció que he fet és un exemple veraç de la manera com jo penso que s’ha de fer feina: que ens hem d’esforçar sempre al màxim per donar el millor de nosaltres mateixos, i que hem de ser feliços, lliures, apassionats, visceralment braus. Aquesta manera de pensar com la meva rau en gent amb qui, curiosament, compartim la mateixa edat, però també, curiosament, amb gent que no. Per tant més que una qüestió de generació es tracta d’un fet de tarannà i de caràcter. Però com més serem que pensem així més riurem, això segur.

Crec que no és cap casualitat que la primera versió integral de Whitman, amb exactament 105 anys de retard, hagi arribat de la mà d’un jove poeta-traductor de Mallorca.  Cebrià de Montoliu i de Togores també era mallorquí. 

Tot connecta amb tot, com sempre diu la meva dona. Les casualitats existeixen i no existeixen al mateix temps. Que en poc temps hagin coincidit la publicació i l’èxit del llibre, un anunci d’Apple a la televisió amb un poema de Walt Whitman com a reclam publicitari i la mort de Robin Williams (que va popularitzar el poema “Oh capità! El meu capità!”) demostra que molts factors s’han entrellaçat de forma estranya, màgica, còsmica i miraculosa.

A la teva edició, hi ha sobretot els 389 poemes del text canònic establert per Whitman el 1891-1892 just abans de morir. Al davant has posat un breu pòrtic i al darrere només la bibliografia. Res d’estudis, res de notes. Entenc que aquest gest equival a dir «Primer llegiu Whitman directament, després ja en parlarem».  M’equivoco?

Exacte. Després de quatre anys fent feina, tinc material com per dedicar un llibre sencer a Walt Whitman. Tant Josep Cots com jo ens estimàvem més estalviar espai per tal de donar a l’autor tota l’atenció possible. Que el llegeixin a ell i després ja en parlarem. Quasi dos-cents anys després del seu naixement, volíem que els lectors arribessin a Whitman amb el mínim d’intermediaris possibles. Alguns, com Ada Castells, m’ho han criticat perquè esperaven un text més llarg o un estudi. Jo crec que Whitman s’explica perfectament sense necessitat de paratextos. I si algú té qualsevol dubte o pregunta, que em convidi a fer una presentació o un recital o un cafè i ho comentarem. Jo sempre estic encantat de propagar i compartir Walt Whitman. I les trobades que hem fet a les llibreries Nollegiu, Dòria, La Memòria, L’Odissea, La Calders, Quart Creixent i als espais de l’Òmnium Cultural de Sant Cugat, al Teatre de Lloseta, a l’Escola Súnion i al Casino de Vic han estat èxits extraordinaris. A partir de setembre tenim programats uns vint actes més de Whitman per molts altres llocs. Tenim Whitman escrit, i oral, a balquena per gaudir-ne a ple!

Als Estats Units, entre els crítics i els acadèmics, corre la idea que Whitman perd força després de l’experiència de la Guerra Civil i per tant la segona meitat de Fulles d’herba no té gaire interès. Tu què en penses? Tot Fulles d’herba és bo?

A mi tot m’encanta. Crec que Fulles d’herba és elèctric, com un llamp, poderosíssim i invencible. Evidentment hi ha poemes que m’agraden més i d’altres que menys, però aquesta és l’èpica majestuosa de Whitman, que tothom el pot gaudir i tothom se’l pot fer seu, se l’ha de fer seu. Whitman es deixava la vida dins cada poema. I Fulles d’herba reflecteix tots els colors de l’arc d’una vida, des de l’arravatament de l’adolescència fins a la malenconia de la mort, així com totes les coses que impliquen néixer, desitjar, viure, gaudir, patir, morir. Intentar fer classificacions i rànquings entre versos és mutilar una obra portentosa que alena i que s’excita, que viu. Ja ho diu ell mateix, qui toca aquest llibre no toca un llibre, toca un ésser humà.

Jaume C Pons Alorda

Fulles d’herba és el primer poema èpic de la modernitat. Milton, al segle XVII, amb El paradís perdut, va tancar l’èpica clàssica i va obrir la porta a l’èpica moderna. L’exemple de Whitman ha tingut un gran ressò a nivell nacional i internacional amb poetes èpics com Ezra Pound, William Carlos Williams, Charles Olson, Pablo Neruda, Nazim Hikmet, Iannis Ritsos, Jorge Guillén… Darrerament, a la poesia catalana hi ha una certa revifalla del poema llarg modern amb poetes com Enric Casasses, David Castillo, Jordi Cervera, Carles Duarte, Carles Hac Mor, Jordi Julià, Jordi Llavina, Josep Pedrals, Víctor Sunyol… Quin sentit tenen els poemes llargs en un sistema literari? Creus que aquesta revifalla del poema llarg, amb el temps, podria ser la base perquè sortís un poema èpic sobre la Catalunya actual?

Crec que els poemes no s’han de valorar depenent de si són llargs o curts. Els poemes són poemes, o sigui, contenidors d’universos. I depenent de l’univers que amagui dins seu tindrà una forma determinada o una altra. Per a mi un poema d’Andreu Vidal és tan intens com La Il·líada d’Homer, per exemple. I que un poema curt també pot explicar, amb igual justícia i èpica, els Països Catalans actuals. De fet, s’ha acabat l’època en què un autor fa un Gran poema, o fa la Gran novel·la, i defineix el món a partir d’aquell punt de vista. I està bé que els temps hagin canviat. El gran poema èpic sobre la Catalunya actual i sobre els Països Catalans actuals, així com del passat i en certa manera del futur, existeix incrustat en les obres dels autors que esmentes i la dels que escrivim ara mateix. I, de fet, el gran poema èpic sobre la Catalunya actual, un espectacular poema llarg, ja existeix. Es titula Última Oda a Barcelona, i és de Lluís Calvo i Jordi Valls. Junts i separats, tant ells dos com jo i nosaltres i la resta i més enllà, conformem astralment tota aquesta èpica sense necessitat d’una obra única i d’un sol autor. El que sí puc assegurar amb certesa és que s’escriuran i es publicaran i es recitaran i es cantaran molts poemes, i tots i cadascun d’ells parlaran de nosaltres. Això és el que importa. La poesia és vida i tot és poesia. Per tant ja estem salvats abans de començar.

Què et sembla l’estuctura general de Fulles d’herba com a poema únic? Whitman fa servir un interessantíssim sistema de combinar temes puntuals com la identitat o la guerra que es tracten monogràficament a seccions com «Cant de mi mateix» o «Tocs de tambor» i després hi ha els temes transversals com l’amor, la societat o la natura que hi són pertot.

Fulles d’herba demostra que el temps, la geografia i el cosmos no s’articulen de forma lineal, sinó a través de teranyines concèntriques. Tot es relaciona amb tot a través de diferents fils com budells que s’entrellacen d’una força insospitada. Com amb la vida, un problema a l’altra punta del món sempre m’acabarà afectant perquè compartim l’aire que respirem i el món que habitem. Fulles d’herba és un planeta amb un ecosistema propi. Es llegeix i es viu de forma orgànica, integral. Aquesta és la seva estructura: és una forma de vida. I com a tal té un cos.

Deia T. S. Eliot que el vers lliure és una fal·làcia perquè el vers, si existeix, és tot menys lliure. A continuació Eliot asseverava que només existia vers bo o vers dolent. Estaries d’acord amb Eliot que el vers de Whitman no és lliure?

Totalment d’acord. Darrere d’aquest Whitman atàvic, quasi foll, hi ha un autor que té les idees molt clares i que demostra una tècnica molt més avançada del que suposem. Whitman no escrivia en vers lliure, era un vers melòdic, alliberat, sí, però que calculava amb una precisió d’escalpel. Respon a una perfecció on la rítmica, els tempos, els mots i les imatges i tot plegat s’articula a través d’una intel·ligència superdotada que sap molt bé com dir una cosa i que aconsegueix dir-la de la millor manera possible a partir de l’eina del vers. Fer el que fa Whitman és complicadíssim. Per això ha tingut molts epígons que han fracassat perquè sols s’han quedat amb l’epidermis. D’altres l’han sabut llegir molt sàviament.

Trobes que Whitman és un poeta versàtil perquè sap fer poemes en tota mena de formats, des del poema epigramàtic breu fins al poema seriat, passant per la suite poètica i el poema de mitjana extensió?

Totalment! Qualsevol cosa que Whitman toca aconsegueix emocionar. I això no és perquè Whitman sigui un poeta versàtil, és perquè és un colossal poeta i punt.

El gran especialista Paul Zweig, sempre ha insistit que Whitman és un poeta total que va de la realitat més propera a la metafísica més elevada. Crec que podríem dir que Whitman era un poeta «físicmeta».  Si la democràcia era inclusiva, el gran poema de la democràcia també havia de ser el màxim d’inclusiu possible. En aquest sentit, desfilen pels versos de Fulles d’herba una immensa galeria de personatges, des de l’ésser més abjecte, l’esclau fugitiu, fins al personatge més irrepetible, el president Abraham Lincoln.

Whitman s’encarna en totes les coses per donar veu, ho fa per tal que tinguin cabuda dins la seva obra, com si fos una òpera sublim o una gran mansió galàctica. Per això la lectura de Fulles d’herba és com un teletransport a tot el món, a totes les èpoques, a tots els llibres, a tots els personatges i a totes les possibilitats. Fulles d’herba és un súmmum místic on tot hi té cabuda. Si abans t’he dit que en un sistema literari som imprescindibles, això és perquè a la vida tots també som imprescindibles.

Aquest any commemorem el centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial, 1914-2014.  De la Gran Guerra va sorgir una nòmina de poetes de primera magnitud, poetes com Wilfred Owen, Siegfried Sassoon, Isaac Rosenberg o Edward Thomas. Tu no creus que Whitman és un dels primers grans poetes de guerra moderns? 

Estic plenament d’acord. Parlant del tema que sigui, Whitman sempre és modern ja que ens sorprèn parlant amb una modernor que ens fa al·lucinar. El que és modern en Whitman és precisament la seva aproximació i la seva coherència en la incoherència. M’explico. Hi ha poemes en què defensa a ultrança la guerra d’una forma quasi nietzschiana, en què està convençut que el conflicte i el dolor ens milloren com a éssers, ens fan més forts. Quan va esclatar la Guerra Civil Nord-americana Whitman estava segur que aquell esdeveniment era necessari per regenerar la sang i l’esperit de l’època. Però amb els anys Whitman se n’adona que tot conflicte és tètric, horrorós, mòrbid i macabre. Un acte inhumanitari i detestable. Un poeta qualsevol eliminaria els poemes que podrien comprometre Whitman amb segons quins al·legats bel·licistes, però ell no. Ell conserva tots els poemes i els agermana dins d’un sol volum perquè sap que els éssers humans no som tòtems que pensem sempre el mateix des del naixement fins a la mort, sinó que canviem d’estratègia, d’idea i fins i tot de vida. Un dels seus versos més famosos diu “Doncs molt bé, em contradic. Jo sóc immens. Dins meu continc multituds.” Ell entén la multiplicitat com un fet inherent, i per això accepta la seva contradicció, la seva incoherència, cosa que el fa humanament coherent. Això és veritablement fascinant i sí, moderníssim.

 

Walt Whitman

—Has fet moltíssimes presentacions per tot el territori. Un assistent em va dir que sentia realment que Whitman havia tornat a la vida a través teu! Quin sentit tenen les presentacions avui? Com reacciona el públic general davant de l’obra de Whitman? A més, has fet moltes de les teves presentacions a les petites llibreries que estan emergint en aquests moments. En el panorama literari actual, quin paper juguen les petites llibreries?

No entenc la publicació d’un llibre sense la seva pública defensa. Per a mi és transcendental. No només per aquesta cosa capitalista de vendre llibres, que a vegades és l’única manera ja que tantes publicacions fan difícil que les obres als aparadors tinguin difusió, sinó per establir lligams emocionals i intel·lectuals amb les persones que vénen. M’encanta recitar i abraçar i parlar amb la gent, que gaudeixin escoltant i llegint com jo he gaudit escrivint i treballant incansablement. Li dóna una altra dimensió, d’acte efímer, cert, però viscut, quasi com una representació teatral o una performance única que mai no és igual i que sempre és especial. Com un plus afegit o com un extra: una aventura. Totes aquestes llibreries que he esmentat abans (Nollegiu, Dòria, La Memòria, L’Odissea, La Calders, Quart Creixent…) i tantes altres s’han adonat d’aquesta contundència i d’aquesta necessitat: s’han de fer coses, i s’han de fer amb il·lusió. Llegir sembla un acte individual i solitari, però a través d’aquests actes esdevé una festa col·lectiva, un festival de l’esperit on diferents solitaris s’ajunten per descobrir i descobrir-se, per compartir generosament els seus respectius entusiasmes de de llegir. Amb Anna Gual vàrem fer una gira de recitals per tots els Països Catalans sota el títol “Infinita la carícia que ha de venir”, i allò va ser com una autèntica gira de rock’n roll amunt i avall que va tenir molt d’èxit. Amb les prescripcions dels llibreters un llibre pot tenir un èxit descomunal o ser un fracàs estrepitós: la gent de confiança se’ls escolta perquè es deixen el cor i fan la seva feina amb un tacte i una humanitat que es perd a les grans superfícies. Amb les seves programacions heroiques aquestes llibreries deixen de ser petites i esdevenen catedrals on ajuntar-nos i brindar. Jo i molta altra gent ho tenim clar: són el futur, sí, però sobretot el present.

Vas rebre un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes per fer la traducció.  Creus que els diners públics han de servir, entre altres coses, per anar incorporant al català grans obres de la literatura universal com Fulles d’herba? Quina relació té l’obra de Whitman amb la tradició oral? I la tradició culta?

De fet no vaig rebre cap ajut de la Institució de les Lletres Catalanes per fer la traducció. L’ajut es va donar, en aquest cas, a Edicions de 1984 per dur a terme l’edició del llibre. Jo la volia demanar, però les bases m’ho impedien, ja que l’any 2012 ja vaig rebre una ajuda per escriure la meva primera novel·la, Faula (2012, Lleonard Muntaner Editor), i amb tan poc temps de diferència no en podia demanar una altra. Cosa que entenc perfectament. Ara bé, si ho hagués hagut de fer per diners mai no hagués traduït Walt Whitman. Una feina tan dura no es pot pagar amb un grapat de monedes. Però sí crec que cal que hi hagi una sèrie de recursos econòmics que es destinin a la creació, a la traducció i a l’edició. I diré més: pretendre que una cultura visqui sense això em sembla patètic, com ha demostrat el govern estatal en aquesta darrera i fastigosa legislatura en què han destruït tot el que han pogut i més relacionat amb les arts. Per altra banda, també és cert que la cultura de la subvenció ha fet moltíssim de mal, perquè ha sustentat una sèrie de coses que eren imperdonables. S’ha de trobar un punt entremig en què cap de les dues forces de la balança no abusi de l’altra. Però sobretot hem d’indagar en la nostra pròpia responsabilitat per actuar de la millor manera possible amb els recursos públics ja que aquests diners són de tots i no es poden tudar alegrement.

Fulles d’herba s’ha publicat a la col·lecció de poesia d’Edicions de 1984, al costat d’Anna Akhmàtova, traduïda per Jaume Creus, i Joseph Brodsky, traduït per Judit Díaz Barneda. Akhmàtova i Brodsky són bons companys de vol de Whitman? Part de l’èxit del teu Whitman es deu a la credibilitat del projecte editorial de 1984, de l’independent i incansable Josep Cots?

Que la traducció hagi aparegut en aquesta col·lecció ja emblemàtica és un luxe, un honor, un privilegi. Em sento molt afortunat. Publiquen meravellosa poesia però també una narrativa fantàstica. Són un referent ineludible que segur ens continuarà oferint tresors durant molt de temps. Whitman té la sort d’estar molt ben acompanyat! Josep Cots, un foll apassionat però també un genial estratega, té una visió magnífica i un nas molt fi. Sap molt bé el que es fa i on arriscar-se: amb Whitman ha fet una aposta per a un cavall que semblava raquític i que ha acabat donant més sorpreses que gínjols al ginjoler. Per tant publicar de la seva mà és sempre fàcil i engrescador perquè Cots ha sabut arreplegar un equip d’increïbles professionals al seu costat: Laura Baena, Miquel Adam, Jordi Raventós i tota aquesta nòmina d’autors i de traductors que fa caure de cul. A més, com passa amb les llibreries noves que estan apareixent, el mercat català del llibre està presenciant el naixement indomable d’una sèrie de noves editorials independents que estan fent una tasca de matrícula d’honor. El seu èxit rau en la sinceritat, la humilitat i la seva ambició per defensar la qualitat i el risc. Existeix la falsa creença que el que la gent vol són lectures fàcils. Al contrari. La gent és molt més espavilada i molt millor del que mols pensen. I sí, és evident que l’èxit de Whitman es deu en bona part a la bona tasca d’Edicions de 1984, que l’han defensat a ultramort, i el públic s’hi ha propulsat amb furor. Però també és gràcies a la bona tasca d’editorials com Club Editor, LaBreu Edicions, Adesiara, Edicions Poncianes, Terrícola, AdiA, Males Herbes o les que integren el grup de Llegir en Català, entre tantes altres, que en conjunt estan creant i fidelitzant un preciós públic lector.

Per Harold Bloom Whitman encara ara nodreix la poesia nord-americana. Per tu Whitman és actual? Whitman ha afectat o afectarà la teva pròpia obra de creació?  

Whitman és etern. Em va afectar i m’afecta, i seguirà afectant a molta altra gent mentre el llegeixin. És com un virus, com un Bon Mestre. M’agrada molt la definició de Josep Palàcios que fa de la figura del Mestre, fent un secret homenatge a l’inigualable Joan Fuster, que va ser tan important en la trajectòria del Pynchon de Sueca: un Mestre és aquell no que et diu qui has de ser sinó que t’ajuda a ser qui ets. Whitman ens ajuda a trobar-nos, ens ajuda a ser qui som i a acceptar-nos sense pors, sense barreres, amb una eufòria incondicional i sincera.

I ara què? Queden els poemes que van quedar al marge de Fulles d’herba i queda l’extraordinària obra en prosa de Whitman, prosa testimonial, prosa memorialística, prosa assagística, els dietaris, les cartes, els escrits teòrics (crítiques, pròlegs, epílegs)… Et queden més ganes de Whitman? T’hi atreviràs?

La meva intenció és traduir tot Whitman. Sí. És el meu somni. Sé que per aconseguir-ho he de fer molta feina. I ho aconseguiré. Però també tinc ganes de traduir altres autors i altres obres, així com també dedicar-me a la meva obra i a la d’altres. Ara mateix tinc tants projectes que em fa vergonya i tot.

Jaume C Pons Alorda en un recital de poesia

Les 569 pàgines del teu Whitman intimiden una mica! Què recomanes als lectors d’ara?

Deixar-se emportar, com un trànsit, o com fer una visita a una persona que estimes. Fulles d’herba és un familiar teu que vols revisitar, és un bosc deliciós on perdre’s, és un riu on nedar una estona, és un oceà on submergir-se, és un gran banquet interestel·lar: no en pots abusar ni afartar-te’n, has d’anar alimentant la teva ànima en petites dosis. Talment una vida viscuda. Per tant cal llegir-lo i gaudir-lo al ritme que a cadascú li plagui. Així de senzill i així de fàcil.

Fulles d’herba dibuixa un arc cronològic de 37 anys, de 1855 a 1892, de la primera edició a l’última, dels 36 als 73 anys. Al poema «Fins aviat!» Whitman ho deixa ben clar:  «Amic meu, això no és un llibre,/Qui toca això toca un home». A més, al llarg del poema Whitman es preocupa constantment pel present, el passat i el futur. Fulles d’herba és un llibre per tota la vida?

Sí, com tants altres llibres que ens toquen endins i que no ens abandonen mai. És una experiència vital incommensurable. No em vull fer repetitiu, ni cansat, però ho dic de veres. La veritat és que Fulles d’herba és un llibre total, que intenta caçar el tot i l’etern a través de les seves pàgines. Borges explicava que Fulles d’herba és el primer esglaó d’una gran escala universal per aconseguir l’impossible llibre definitiu que tots els escriptors configurem i arribem a somniar. O sigui, un llibre infinit. Fulles d’herba sempre acompanya perquè és un instrument que ens demostra la bellesa d’estar vius, la bella possibilitat d’existir cada moment amb la intensitat que tot mereix. Una defensa a ultrança de totes les facetes de la vida, fins i tot la mort com a experiència última, integradora. Com un èxtasi constant. Whitman és un profeta i un mag que condensa la humanitat sencera dins del seu volum amb el mateix delit amb què vivim un orgasme perpetu. Llegir Fulles d’herba et canvia la vida per sempre. I això és tan fort que em fa tremolar només de pensar-ho.