El grup mallorquí Jansky presenta nou disc avui al Sónar

Laia Martínez i Jaume Reus entremesclen flautes travesseres, sons orgànics sintetitzats, paraula dita i electrònica amb la llibertat de qui fa el que li ve de gust. I així és com sorgeix aquesta explosió anomenada Jansky, un projecte que creix al marge dels estigmes que acompanyen tant a la poesia com a la música electrònica. Si voleu deixar-vos dur a l’espai mentre toqueu de peus a terra, podreu sentir-los divendres 14 al Sónar on hi presenten el seu primer disc.

Aina Vallès: Segons el diccionari Jansky és la unitat que mesura la lluentor aparent d’una estrella. Vosaltres dieu que sou el resultat de fer la poesia maquinada de Laia contra l’electrònica orgànica de Jaume. Com us definiríeu?

Jaume: La veritat és que ens és complicat definir-nos perquè nosaltres mateixos quan ens posàrem a crear ja teníem la intenció de fer quelcom molt nostre, cercar un camí genuí, original. El problema és que ens demanaven l’etiqueta.

Laia: Sempre et demanen etiquetes. Tu penses, es pot dir electrònica, però no és només electrònica, es pot dir poesia però no és només poesia, es pot dir pop però va bastant més enllà a nivell d’elaboració… Així que ens inventàrem un nom: electrovèrsia.

Ens va inspirar la història de Karl Jansky, que és qui dóna nom a la unitat de mesura. Treballava a la Bell, la primera empresa de telefonia. L’havien contractat perquè aïllés totes les interferències de les primeres línies de telèfon i això va fer, excepte amb una. Els de la Bell li van dir que podia abandonar el projecte, que ja era suficient, però ell va voler seguir investigant i aïllar la interferència que quedava. Representa la curiositat màxima i això és el que ens agrada, més que no pas el perfeccionisme.

Al final el que provocava la interferència va ser el renou que fan els planetes i les estrelles quan es mouen. Era el renou dels cossos de l’espai! Vam veure que era molt poètic i d’altra banda molt científic, que vindria ser el que és l’electrònica.

A.V: El vostre projecte sorgeix a partir de la presentació d’un poemari de na Laia, L’estiu del Tonight Tonight, en aquell moment éreu conscients d’estar creant un nou concepte de poesia musicada?

Jaume: La intenció era agafar la poesia però fugir del que havíem vist. No havia de ser poesia musicada, ni un tio fent música amb paraules recitades per damunt. Hem intentat ajuntar aquestes dues arts per separat i fer-ho tot u, crear alguna cosa nova que fos un tot. No amb afany de menysprear la resta, ni de renegar dels projectes que intenten fusionar… Volíem fer un grup basat en programació electrònica però jugant amb l’orgànica. L’electrònica ens serveix com a conglomerant, com a element que ho ajunta tot. Però la base és “anem a fer música, anem a dir coses”.

Cadascun de vosaltres té un paper ben marcat damunt l’escenari, un és el músic i l’altra és la poeta, es capgiren de vegades aquests papers?

Jaume: Sí, de fet el nostre procés creatiu és una mica estrany, caòtic. No és na Laia que em duu un poema i em diu “fes una base per aquests versos”, ni jo mai he anat amb una cançó acabada i li he dit canta aquí damunt. És un procés d’intercanvi.

Laia: Partint de la base que en Jaume era cantautor i que té el cul pelat d’escriure lletres bones i amb intenció poètica, i que jo he estudiat piano durant molts anys és normal que es capgirin els papers. Jo sé detectar cap on vol tirar ell o dir-li “aquí m’hi agradaria una cosa o una altra”.

Jaume: De fet, a la cançó de es Jai del disc, la melodia de l’orgue és de na Laia.

Laia: I a la cançó IRM hi ha uns versos que són d’en Jaume: “El temps és una corda de llendera que lligada a una baldufa gira i gira i fa capoll.”

Per què creieu que us demanen tan sovint si Laia cantarà algun dia? La poesia recitada, no està prou valorada?

Laia: No crec que jo no canti. En les lletres, com que són poètiques, les paraules ja estan col·locades per a tenir una música. La melodia la faig jo triant les paraules que triï. Per tant, sí que hi ha una part de cançó. Crec que realment recitar és cantar; llegir poesia en veu alta és cantar.

D’altra banda, jo sé cantar, i si qualque dia la cançó m’ho demana ho faré, però em sent molt còmoda així com ho faig ara. Consider que si la gent ens ve a veure en directe no sortirà dient que no cant.

Jaume: Per jo na Laia canta. Jo faig una harmonia al voltant de la manera que té na Laia de dir els versos. Jo hi veig notes.

Semifinalistes del Sona 9 l’any 2011, comenceu a fer concerts, us autoediteu Parasònic, un EP amb cinc temes, i finalment presenteu el vostre primer disc (Un big bang a la gibrella) amb la discogràfica Primeros Pasitos a principi del 2013. La vostra música sona per la ràdio, seguiu amb els bolos i ara sabem que actueu al Sónar. Com heu assumit aquesta gran arrencada?

Jaume: Estam molt contents d’anar al Sónar, al·lucinats i espantats… I és curiós que ens hagin dit: “com així d’un dia cap a l’altre ja aneu al Sónar?” No, nosaltres hem xupat molta roda, hem fet moltes coses, hem recorregut tot Mallorca i també hem anat a Barcelona, Poble Nou, Girona… Hi hem posat moltes energies durant molt temps.

Laia: Abans podies passar-te 15 o 20 anys tocant, i més aquí a Mallorca, sense que ningú no s’enterés que existies. Avui dia, si tens la sort de cridar una mica l’atenció amb el que fas, tot passa molt de pressa. La por potser és més que passi tot tan ràpid i que s’evapori.

Jaume: Ara el Sónar es presenta com una esperonada. És l’oportunitat de plasmar tot el que hem fet fins ara en un espectacle. Amb llums, les projeccions de n’Amadeo Orellana, que és qui ha creat i dirigit l’artwork del disc… Tenim tots els mitjans per fer que surti rodó.

Veniu de projectes variats cadascú per la seva banda. Teniu prevists altres projectes per separat o esteu centrats únicament en Jansky?

Jaume: Com a flautista seguesc col·laborant amb Fusión flamenca, un exercici d’estil molt divertit; amb els Oso Leone vaig gravar un parell de flautes pels darrers discos que han fet…

Llavors també faig experiments: tenc un projecte amb en Gori Matas, un teclista. Hem muntat la Digital Improvisation Army, que són jam sessions electròniques. Ja hem fet un parell de Confitura del DIA, que li deim nosaltres, que és experimentar amb la creació de música electrònica en viu. Sempre convidam qualque músic.

Laia: Jo continuo escrivint. Tenc un llibre inèdit mirant a veure què en faig, un poemari que es diu Follada. Després he publicat fa poc un primer capítol d’una novel·la inèdita, es troba inclòs dins l’Antologia de narrativa Els Caus Secrets, de Sebastià Bennasar. Amb aquest primer capítol vull veure si té algun tipus de resposta i tal vegada després em llanç a la piscina de corregir-la bé i presentar-la a qualque banda. A part, amb tot el boom de Rússia, tenc dos projectes de traducció literària bastant interessants: un de Fiòdor Sologub i l’altre de Max Voloixin.

I com a Jansky, què espereu dels propers mesos?

Laia: Anar al Sónar, i després al festival Manrusionica de Manresa, al juliol. Els següents concerts són a Polònia i a la República Txeca.

Farem concerts tot l’estiu i tot el que queda d’any per presentar el disc, tants com puguem. Ens agradaria trobar temps per treballar altres temes que tenim composats i que no formen part del disc: començar a fer una selecció, anar-los a gravar i per ventura, treure una altra referència. Tenim molt material que no és al disc i ja forma part dels directes.