Jan Vilanova: “Si t’adorms, de sobte fa tres anys que no has estrenat res”

27.03.2019

Jan Vilanova (Gràcia, 1982) és el guanyador del Premi Josep Ametller de Teatre 2019, dels 55 Premis Recvll, que s’han entregat aquest mes de març. El Josep Ametller és un dels premis més veterans de literatura dramàtica del país i compta amb una llarga llista de noms clau del nostre teatre: Carles Batlle, Jordi Prat i Coll, Ramon Madaula, Gerard Vázquez, Toni Cabré o Joan Guasp. Vilanova ha rebut el premi amb Somriu, una obra fosca, sobre uns joves que viuen en una societat futura molt deshumanitzada, a la qual un d’ells s’hi enfronta.

El dramaturg Jan Vilanova. Foto: Adriana Nadal.

El nom de Jan Vilanova va inevitablement lligat al de la productora Sixto Paz, de la qual n’és cofundador, i també a la Sala Beckett, teatre on ha estrenat la majoria dels seus textos, on s’ha format com a autor i on, el pròxim mes de maig, impartirà un curs d’iniciació a l’escriptura teatral. Per parlar de l’obra premiada i de la seva curta, però intensa, trajectòria en el món teatral, ens hem trobat en una cafeteria, prop del Mercat de la Llibertat, del seu barri de Gràcia.

De què tracta Somriu?

L’obra parla de tres joves que intenten sobreviure en una societat futura molt fosca. Es tracta d’una distòpia que ens presenta una societat molt inhumana. Els tres joves s’enfronten a aquesta societat i a la seva pròpia deshumanització. Ho fan tan bé i tan maldestrament com poden. En definitiva, lluiten per viure.

A l’obra es reflexiona sobre conceptes com democràcia, autoritarisme, feixisme… Se’n fa un ús desmesurat, avui dia? S’estan banalitzant?

Sí. De fet, aquesta obra, aquesta tragèdia, neix de certes inquietuds. Per exemple, tot el que envolta la política catalana durant la tardor del 2017. Personalment, tinc una visió molt crítica de tots els actors polítics. Crec que han estat fent un ús trampós de paraules molt fràgils com democràcia, llibertat, dictadura, totalitarisme, etc. A l’usar-les d’una forma, per mi, a vegades interessada o a la lleugera, o per generar unes emocions determinades, han fet un flac favor a la societat. I han acabat repercutint en la qualitat democràtica. A partir d’aquí, em vaig fer la pregunta: què passaria en una societat que ha oblidat el veritable significat d’aquestes paraules? La resposta és l’obra.

Una resposta contundent.

Ara que ha passat un temps des que la vaig escriure, crec que té com un component de malson o d’exposició d’uns certs neguits interiors que tenia.

Per ser una obra tan fosca, el títol és molt optimista.

Normalment em costa molt trobar títols per a les obres. Però aquest cop no va ser així. Va sortir de forma natural i crec que té molt de sentit. En Pau Roca em comentava, respecte del títol, que “somriu” és una forma verbal de l’imperatiu i que, pel sol fet que t’obliguin a somriure, ja és en sí una forma de violència. Per aquí va el tema: em sembla que és molt interessant explorar la idea de bondat com una forma de violència.

S’escriu poc teatre polític?

Tot el teatre que s’escriu és polític, per acció o per omissió. Ara bé, si parlem d’un teatre estrictament de vocació política, diria que en aquests moments la nova dramatúrgia catalana no va per aquí. Hi ha algunes excepcions, però no és el què habitualment es fa. D’altra banda, aquest teatre és perillós i delicat, sobretot perquè es pot caure en el pamflet, en ser massa discursiu. No sé si en aquesta obra ho he aconseguit evitar. En tot cas, soc conscient que cal anar amb compte.

Què comporta rebre el Josep Ametller, un dels premis més veterans del país?

Fa molta il·lusió rebre un premi així. Sobretot perquè és una manera de reconèixer l’esforç de la gent que es vol dedicar al teatre. I que sigui un premi amb tanta història, encara fa més il·lusió. Et fa sentir part d’una llarga trajectòria de bons dramaturgs que l’han rebut.

Quins són els teus referents?

Em sento influït per la dramatúrgia anglosaxona contemporània, que és la que més conec: Harold Pinter em sembla meravellós, però també Martin Crimp, Caryl Churchill o Simon Stephens. Per a mi, aquests serien els grans referents. Després, per a aquesta obra, vaig pensar també en una d’Edward Albee: The play about the baby. Una obra que també és com un malson. D’altra banda, també tinc tots els referents cinematogràfics: Michael Haneke o el cineasta grec Yorgos Lanthimos.

M’han dit que escrius molt…

(Riu.) Això és molt relatiu. En comparació amb en Jordi Casanovas, ningú pot dir que escriu molt. Però, potser sí que darrerament porto un ritme potent. Des del 2015 m’han estrenat 4 obres. Precisament, aquests dies m’estrenen a Madrid Oscuridad, a la Sala Intemperie. Intento escriure, com a mínim, una obra cada any. Si són dues, millor. Tal com tenim la situació teatral aquí, tinc la sensació que no puc parar de produir i de tenir textos al calaix. Els muntatges es programen a un any o a un any i mig vista. Si t’adorms, de sobte fa tres anys que no has estrenat res.

Et defineixes com un autor de la Sala Beckett?

Uf, no ho sé. En tot cas, ho haurien de dir ells. Jo em sento molt lligat a la Beckett. Pràcticament, totes les estrenes les he fet aquí i han anat molt bé. M’hi sento com a casa.

De fet, aquest mes de maig, hi faràs un curs.

Sí, és la primera vegada que impartiré un curs. Serà d’introducció a la dramatúrgia i és obert a gent que mai ha escrit res, però també a qui ja ha escrit alguna cosa. Es parlaran de conceptes molt bàsics. La meva idea és que cada sessió giri al voltant d’un concepte i que sigui, també, una ocasió per a descobrir autors i obres importants.

Repassem una mica la teva trajectòria. Vens del món del cinema.

Sí. Acabo els meus estudis a l’ESCAC el 2004, en l’especialitat de muntatge. Tot i que allà havia dirigit i escrit alguns curts, després dels estudis, faig d’ajudant de muntador de pel·lícules fins a l’arribada de la crisi. Amb la famosa crisi, passo a treballar en el món de la televisió i de la publicitat, també de muntador. Però la feina no em satisfà i cada cop em fa més mandra.

Què o qui et porta al teatre?

Cap al 2010, en Pau Roca ens proposa a mi i a un amic de l’escola de cinema de coescriure un text. Així neix el primer espectacle, The Guarry Men Show, que es va estrenar al Poliorama el 2011. Va funcionar molt bé i ens vam divertir molt. Ens ho vam prendre com un primer pas, per veure si ens atrevíem a entrar al món del teatre.

És així com neix la productora Sixto Paz?

Sixto Paz neix a principis del 2013. Un altre cop, en Pau Roca, ens escriu un correu electrònic a quatre persones i a mi, citant-nos en una vermuteria de Gràcia. Allí ens proposa de crear la productora Sixto Paz, partint de zero, i agafant gent que vingués de fora del món del teatre. El primer espectacle, Si existeix encara no ho he trobat, s’estrenarà el mateix 2013 a la Sala Beckett. A partir d’aquí, cada any hem estrenat a la mateixa sala a un ritme molt bèstia. En cinc o sis anys, hem produït 11 espectacles.

Quin és el darrer espectacle que heu dut a escena?

El monòleg Les coses excepcionals, que hem estrenat al Capitol, i que ha funcionat molt bé. Actualment l’estem duent de gira per Catalunya i, a la tardor, tornarà a Barcelona, al mateix teatre. A banda d’això, estem preparant el proper projecte que es podrà veure al Grec d’aquest any, concretament a l’Escenari Joan Brossa.