Isabel Sucunza: “Es pot fer literatura catalanista en castellà i viceversa”

29.01.2013

Han passat més de deu anys des del dia en què Isabel Sucunza va deixar la seva Pamplona per venir a Barcelona. Llicenciada en Periodisme, ha treballat en diferents mitjans de comunicació, des de la Guia del Ocio als programes de televisió Saló de lectura i L’hora del Lector. Acaba de publicar La tienda y la vida a Blackie Books. @AnnaMIglesia l’ha entrevistat i Manu Manzano l’ha fotografiat.

 

Isabel Sucunza | Foto de Manu Manzano

 

Actualment, escriu a la web barcelones.com i col·labora amb Cabaret Elèctric, on parla de llibres i recomana lectures interessants. Treballa també a l’editorial Navona i el temps lliure que li queda el dedica a escriure en el seu blog, que ara ha convertit en llibre, La tienda y la vida. Blackie Books va tenir la iniciativa, Isabel després el va fer possible, va escriure un llibre on la narració d’una senzilla història és el punt de partida d’una sèrie de reflexions al voltant de l’actualitat.

Per començar, una pregunta molt directa: hi haurà escriptors que es preguntaran, què fas convertint un blog en un llibre?

És la mateixa pregunta que em vaig fer jo quan em van proposar la idea. Jo no escrivia el blog amb la intenció de fer un llibre, això va ser idea de l’editorial. Els de Blackie Books estaven buscant un blog amb la intenció de publicar-lo. El link del meu blog va caure a mans de la Diana Hernández, l’editora, i em van proposar aquest projecte. Així doncs, em vaig trobar amb la feina d’endreçar tot el material i buscar una línia argumental -la botiga- per estructurar el llibre.

El llibre s’organitza en una successió de dies. Cada dia comença amb la narració d’allò que li passa a la protagonista i després hi ha entrades de blog on es parla de temes que han aparegut de forma més o menys explícita en la narració. Vas veure clar des de l’inici aquesta estructura, la vas pensar molt?

Sí que hi havia una cosa clara: els dotze dies de la botiga anaven al principi de cada capítol, perquè el tema de la botiga era com l’esquelet, donava continuïtat al text i permetia que s’articulessin fragments sobre temes diferents. Moltes de les entrades de blog no eren de l’època, són més recents, van ser escrites gairebé dos anys després de quan havia començat a ordenar el material i a escriure la història que es desenvolupa dins de la botiga.

Tu no enganyes, des del principi del llibre el lector sap que La tienda y la vida neix d’un blog. Paradoxalment, després, parlant de llibres, escrius: “me refiero a los libros que, más que hacerte explotar la imaginación, te hacen implosionar el intelecto; los que te hacen cavar más y más abajo, hasta quedarte tan pillado por las cosas que estaban ahí y que tú no habías visto…”. En un llibre que neix d’un blog, trobem una defensa de la literatura amb majúscules, reflexiva. Com ho conjuguem?

Isabel Sucunza | Foto de Manu Manzano

Crec que hem de diferenciar la literatura d’entreteniment -la literatura que autoafirma el lector, qui troba confirmades coses que ja sap, però no avança; no el porta a conèixer res de nou- d’un altre tipus de literatura, aquella que descobreix coses. No es tracta que aquesta literatura descobreixi coses sorprenents, sinó que mostri al lector coses, realitats que poden ser fins i tot desagradables, que facin anar més enllà de la narració. Un exemple, encara que sigui fins i tot massa evident, és la literatura de l’holocaust: dins d’aquest subgènere, hi ha obres autocomplaents, com El nen amb el pijama a ratlles, que l’únic que fa es confirmar-te el terrible i l’horrorós d’aquell moment i d’aquelles circumstàncies històriques. Són obres que tenen el mateix efecte sensacionalista que la notícia, per exemple, d’un accident amb morts que va acompanyada d’una foto dels morts. Si t’expliquen que hi ha hagut morts, no cal que te’ls ensenyin. Si et diuen han atropellat un senyor i li han aixafat les cames, l’únic que fa la foto és que tu pensis: “Ah, sí, és tan horrorós com me l’havia imaginat”. Això és autocomplaent, et diu: “Exacte, és el que havies pensat”. Hi ha obres, en canvi, com les d’Imre Kertész, per dir-ne un, que mostren una altra cara de la naturalesa humana, més enllà de l’horror bàsic. Kertész reflexiona sobre sentiments tan aparentment inexplicables com el de la culpabilitat per haver sobreviscut. La literatura de Kertész, per exemple, t’obre la porta a descobrir coses de tu mateix, del gènere humà, que van un pas més enllà de l’evidència.

Són obres que van més enllà del testimoni.

Sí, són obres que, en definitiva, et fan pensar.

Tu com a lectora, on et defineixes?

Jo com a lectora, m’ho passo molt bé llegint coses divertides sense més, novel·les que t’expliquen una història, que no ofereixen més que una bona història, però que et fan passar una molt bona tarda de diumenge. Però també aprecio molt obres que et fan pensar, que t’inquieten, que et deixen amb mal al cos perquè et mostren realitats desagradables o obres que et deixen amb el neguit de “no sé res d’això i he de llegir per saber-ne més”. Això no passa amb les novel·les d’entreteniment, tot i que està molt bé desconnectar i divertir-se.

Potser una cosa no exclou l’altra, com de vegades es pensa des d’una determinada perspectiva més intel·lectual o acadèmica.

A vegades en el món literari es pensa que una cosa exclou l’altra, mentre que en el món no tan literari de les crítiques dels diaris es vol dotar la novel·la d’entreteniment d’una grandesa literària que potser no té. Això és enganyar.

Segurament perquè l’afirmació que una novel·la és només d’entreteniment, implica immediatament una connotació negativa de l’obra.

Però no hauria de ser així, cada cosa serveix pel que serveix. Hi ha un cas recent molt escandalós: el de Jaume Cabré i Jo confesso. Van arribar a demanar el Nobel per un escriptor que és entretingut, que explica una història, però poc més. Jo confesso és un llibre que atrapa el lector, un llibre que segurament recomanaràs a qualsevol persona perquè és entretingut i parteix amb la pretensió de plantejar grans temes -el bé, el mal-, però ho fa d’una manera molt poc original i amb la voluntat de no incomodar ningú. D’aquí a gran literatura…

Foto de Manu Manzano

En el teu llibre, al llarg del segon dia, comentes que “lo excepcional está en la mirada que pone uno y no en la vida que ofrece un tercero”. En el fons, a través de la mirada es construeix allò que es mira i se li dóna sentit.

De fet, arribem a conclusions o sabem apreciar determinades coses i no altres per referències que tenim al cap. Si per exemple, poses l’últim disc de Roger Mas, el que ha fet amb la Cobla Sant Jordi, a algú que no ha sentit mai una gralla, el trobarà insuportable. Però si aquest algú coneix el so de les gralles, sap que és una tradició i, a més a més, sap el treball que hi ha al darrere, tot el treball fet pel Mas, apreciarà el cedé. La mirada de cadascú es conforma a partir del que ha llegit, ha vist, ha escoltat… A partir de les eines que té per a interpretar allò que està escoltant o llegint.

En relació a la mirada, en el llibre comentes que tu, una noia de Pamplona, abans d’arribar a Catalunya, coneixies Barcelona per les pàgines que Carme Laforet li dedica a la ciudat a la novel·la Nada i, després, un cop aquí, et trobes amb Dies feliços a la presó de Martí Sales. Com és per a tu aquesta Barcelona literària que, de sobte, es converteix en una Barcelona real, tangible?

Jo vaig llegir la novel·la de Laforet quan estava a Pamplona i no coneixia Barcelona. Hi havia vingut de petita amb els pares, però només havia vist el zoo, la platja i poc més. En realitat, no la coneixia com a ciutat. A Sales el vaig llegir un cop instal·lada aquí, el vaig llegir en català, i això canvia la percepció del lector. En aquell moment, quan llegia les descripcions de Sales del carrer Muntaner o del centre, jo ja podia visualitzar els escenaris, li posava imatges.

Abans de venir, tenies una imatge prèvia de  Barcelona?

Tenia una imatge, la mateixa que podia tenir de Madrid, París o Londres: totes eren ciutats grans que jo no coneixia. Quan vaig llegir Laforet, aquella Barcelona es podia referir a qualsevol ciutat gran que jo no conegués, en canvi, quan llegia Sales, ja no es tractava d’una ciutat qualsevol, es tractava de Barcelona, de la Barcelona que jo coneixia i tenia al cap.

Vas tenir alguna sorpresa en arribar a Barcelona, alguna cosa que no confirmés les teves possibles expectatives?

En veritat no. Et podria dir el català, però tampoc gaire. Quan vaig arribar aquí jo no sabia parlar català, de seguida vaig fer un curs per aprendre’n. Vaig començar a treballar a la Guia del Ocio, i allà podia passar perfectament parlant només castellà: quan feia trucades per demanar informació sobre espectacles o esdeveniments culturals, de seguida començaven a parlar amb mi en castellà. Vaig comprovar amb una mica de sorpresa que això de no saber català no era cap problema. De fet, es veu més problemàtic des de fora, quan tornava a Pamplona no tant, però quan parlava amb amics de Madrid, sempre em preguntaven sobre el català, sobre els problemes que havia tingut, i els costava de creure que no n’hi havia cap. A més a més, el català per a un castellà, no és un idioma complicat d’aprendre. Potser per això la gent no s’hi esforça; potser per això als mateixos catalans els sobta quan algú fa l’esforç.

 

Isabel Sucunza | Foto de Manu Manzano

 

Barcelona apareix a la teva vida de la mà de Lafortet i de Sales i també de la mà de Josep Pla, només que de la mà de Pla també apareix Catalunya. Josep Pla és un autor que no és llegit a Pamplona i que aquí sempre ha suscitat amors i odis a parts iguals, és un escriptor català amb una extraordinària obra en català, però també és l’autor de dretes que va escriure en castellà.

Això és una condemna a priori, d’oïdes, com quan dius que et cau malament una persona sense conèixer-la. Això passa amb Pla, però també va passar amb Eugeni d’Ors, que va marxar a Madrid [d’Ors va tenir diferents càrrecs polítics durant el franquisme, va participar en la creació de l’Instituto de España i va ser nomenat Jefe Nacional de Bellas Artes]. Aquí et trobes que gent de trenta o quaranta anys no ha llegit Pla, potser perquè Pla els ha arribat carregat de prejudicis. Quan vaig arribar aquí, demanava referències per començar a llegir en català i ningú no em parlava de Pla o de Sales, encara que el cas de Sales és diferent perquè, evidentment, no recomanes a algú que està aprenent català un llibre com Incerta glòria, però si que es pot recomanar Un senyor de Barcelona.

Més enllà del Quadern Gris, s’hauria de llegir més Josep Pla i, sobretot, recomanar la seva obra.

S’ha creat un mite, el mite que Pla era una persona insuportable, un misogin, però això no resta res a la seva obra. Günter Grass va pertànyer a les SS, però té una literatura meravellosa, i, en part, amb Pla passa com si, ara, pel fet de les SS, es qüestionés l’obra d’en Grass, que és una cosa que s’ha intentat fer també, i que em sembla molt injusta.

És la por que hi va haver quan Günter Grass va confessar i relatar la seva vinculació juvenil amb els nazis.

Això és molt injust, perquè una cosa és el que han fet com a escriptors, la seva obra, i una altra cosa és el que han estat en la seva vida. A més a més, pel que fa a Pla, s’ha de pensar que era un home d’una determinada època i que vivia en un determinat context: era un misogin com el meu avi i com molts homes d’aquella generació simplement perquè la societat era misògina.

El tema Josep Pla està molt vinculat al tema de la llengua, ell és un escriptor català que, a part de la seva ideologia política, va escriure també en castellà. En el fons, es tracta de la definició sempre polèmica de literatura nacional, literatura catalana i literatura en llengua catalana.

És una discussió que està carregada d’emoció, més que no pas de raó. Samuel Beckett se’n va anar a París i va començar a escriure en francès [Beckett era irlandès, va començar a escriure en anglès i, un cop a París, va escriure en una llengua com en l’altra] i aquest fet no provoca cap problema de definició. Aquí, fer el mateix respecte al català i el castellà implica un posicionament polític, quan no hauria de ser així. És difícil dir qui té la culpa d’això. Eugeni d’Ors va anar a Madrid i va començar a escriure en castellà perquè estava enfadat amb Catalunya. Va ser ell mateix qui va decidir utilitzar la llengua com a arma, però la llengua no és una arma per ella mateixa, o no ho hauria de ser: jo la veig més com una eina de treball. Pla feia servir tant el castellà com el català, i fent servir totes dues llengües tenia l’habilitat de fer meravelles amb el llenguatge: Aquesta hauria de ser, al menys, la intenció de tot escriptor. I no optar pel castellà per guanyar lectors o pel català per posicionar-se políticament. Crec que es pot fer literatura catalanista en castellà i viceversa.

Isabel Sucunza | Foto de Manu Manzano

A La Tienda y la vida Pla apareix de la mà d’un altre gran autor, aquest cop espanyol, Pío Baroja, el gran autor en llengua castellana, un autor cada cop menys llegit. El árbol de la ciencia, de fet, ja no és lectura obligatòria

És una llàstima, perquè El árbol de la ciencia és un llibre perfecte per llegir tot just abans d’entrar a la universitat. Jo el vaig descobrir a Pamplona; fa uns anys allà encara es llegia bastant Baroja, juntament amb Unamuno. Són els dos grans autors d’allà, són el cànon. [Baroja és un autor que, amb els anys, també ha estat estigmatitzat d’una determinada manera. Baroja va ser sempre un autor d’esquerres, no va recolzar mai el règim franquista, alhora que es va mostrar crític amb el govern de la República. Exemple d’això és el seu article “Una explicación”].  De totes maneres, s’ha de pensar que els anys de franquisme van ser terribles i van fer molt de mal a la cultura i a la recepció de les obres. Treballant a Navona, em trobo amb moltes obres que no van ser publicades per culpa de la censura, obres de Mark Twain o de Dickens o tot Caldwell que, a priori, en una societat normal, ningú no pensaria que haguessin de ser censurades Són els anys en els quals va arribar Franco amb el seu fidel escuder Fraga i amb les tisores.

I després hi ha la figura de Camilo José Cela com a censor, una figura encara per esclarir, encara s’han de saber moltes coses sobre quin era el paper que jugava l’escriptor gallec.

Sí, però, a part d’això, Cela era un gran escriptor, també. Potser en el seu cas l’estigma està més justificat, hi ha més raons, però a banda d’això, Cela és un gran novel·lista i el fet que fos censor és un altre tema. En realitat, hi ha una doble moral, hi ha llibres que són molt bèsties, per exemple Nietszche: llegint L’anticrist un troba en el text autèntiques barbaritats, però, tot i això, la seva figura com a filòsof no es posa en dubte. Un altre exemple és el de Chuck Palahniuk i El club de la lluita, és un llibre políticament incorrecte en tots els sentits, però tothom li reconeix el seu valor literari, fins i tot antropològic, dient que el llibre és un reflex d’un aspecte de la natura humana en determinats contextos actuals. En el fons, és el que Cela estava fent a La familia de Pascual Duarte, com també feia Delibes o Baroja, qui retratava una societat matriarcal, tancada, fosca…

La qüestió és contextualitzar i, sobretot, separar l’autor de l’obra per no barrejar l’àmbit literari amb l’àmbit privat.

Ningú no condemna Palahniuk, però tampoc s’ha de condemnar els altres. Imagina’t que d’aquí a uns anys es torna a llegir el llibre de Palahniuk i es diu que és una obra massa violenta, massa incorrecta i se la condemna oblidant el que es diu ara, que és un reflex de la violència social, de la societat actual… Seria com renunciar a una part humana, a un tret de la persona, pel simple fet que no ens agrada que hi sigui. És important contextualitzar els autors per entendre el que escriuen i com ho descriuen.

 

Isabel Sucunza | Foto de Manu Manzano

 

Canviant totalment de tema i tornant al teu llibre, La tienda y la vida es presenta gairebé com un “experiment” de convertir un blog en llibre, és a dir, de fer literatura a partir d’un suport com Internet. Tao Lin va fer també un experiment semblant escrivint un llibre a partir de converses del xat de gmail. Creus que els autors actuals de trajectòria estesa comprenen aquesta nova manera de fer literatura, la comprenen i la recolzen o, potser, la miren amb reticència?

Jo crec que no és pas feina dels autors tenir en compte la nova literatura, ells fan la seva literatura, una literatura que podríem definir més o menys clàssica. En literatura la constant és explicar històries, hi ha una manera clàssica, és a dir, la manera lineal, un inici, els personatges van evolucionant i acaba amb un final, potser un final obert, però final al cap i a la fi. Ha estat sempre així, fins i tot quan la literatura era oral, i encara continua sent així. Ara hi ha una nova literatura, la Generación Nocilla de Fernández Mallo, per exemple, una literatura més recolzada en els suports digitals, en la imatge, però es continuen explicant sempre històries.

La qüestió és on se situa dins del panorama literari aquesta literatura que podríem definir com a literatura crossmedia, i on es volen situar els seus autors.

Jo crec que això és un greu error i potser ara em mullaré massa, però es com quan Sergi Bellver i Soto Ivars van fundar el “nuevo drama” i es van posar ells mateixos l’etiqueta. En llegir el seu manifest jo pensava que les coses que proposaven de fer mai s’havien deixat de fer. El problema és posar-se un mateix una etiqueta. Això em fa pensar en un relat de Scott Fitzgerald que estava llegint avui a la feina. En un moment donat un personatge diu “quan em ve una persona dient que és molt honrada, penso immediatament que ho diu per dissimular que no ho és”. Això mateix passa en àmbit literari quan algú diu que s’ha inventat una cosa nova: que tu creguis que ja no es fa literatura com la que feien els russos, no vol dir que no se’n faci: potser aquest moviment que t’has inventat parteix d’una opinió que està totalment equivocada. Tota creació forma part d’un procés, hom no s’inventa la literatura que dialoga amb el suport informàtic, per exemple. El que passa és que l’arribada de nous mitjans coincideix amb la literatura que es fa en aquest moment, i els nous autors inevitablement tiren dels mitjans que tenen a mà en aquest mateix moment, que són els digitals.

En tot el llibre tu ets bastant irreverent, en un moment fas una crítica al crowdfounding i a les subvencions, fins i tot recomanes deixar córrer tota persona que intenta “vivir de algo y, por más que lo intenta, no lo ha conseguido”. 

Quan dic “deixar córrer” no vull dir “deixar d’escriure”, sinó acceptar que potser la novel·la, el llibre que intentes publicar i que les editorials no volen, s’ha de deixar de banda i potser has d’intentar fer una altra cosa. Ara l’autoedició representa una nova sortida i una de les maneres d’aconseguir diners per a autoeditar-se és organitzar un crowdfunding, una versió moderna de “demano diners als pares, a la família i als amics”. En els seus inicis l’Albert Serra fa més o menys això: les seves pel·lícules no troben lloc en les productores tradicionals, així doncs el que fa és demanar diners a amics i coneguts, ell mateix ho ha explicat molts cops. Després mou la pel·lícula per festivals, aquí i a fora, a Europa. Amb el temps, Albert Serra s’ha muntat una empresa i ha demostrat que el seu treball val la pena. És difícil d’explicar però crec que hi ha una diferència entre buscar patrocinadors per a una obra i buscar patrocinadors o gent que et doni diners per a viure tu mentre fas l’obra. Fer un crowdfunding per pagar el lloguer mentre escrius una novel·la en realitat vol dir demanar que et comprin el llibre abans d’escriure’l, que et donin la pasta a fons perdut, sense saber si això que estàs fent val o no la pena. Jo hi estic en contra, d’això. Penso que hi ha una mica d’engany en aquest procés, penso que primer hi ha d’haver el producte perquè la gent pugui decidir després si el vol pagar o no.

 

Isabel Sucunza | Foto de Manu Manzano

 

Les subvencions, sobretot en el món de l’art, obren sempre un debat. D’una banda, alguns diuen que vivim en un país massa acostumat a les subvencions. De l’altra, el món de l’art i de la cultura moren si no reben ajuda.

A mi les subvencions per coses no fetes no m’agraden, són com els premis a “obra no publicada”. A França, per exemple, no n’hi ha, de premis a obra no publicada. Aquí sí i, inevitablement, donen peu a parlar de capelletes. De totes maneres, tant els premis com les subvencions són un tema complicat. Per demanar una subvenció s’ha de presentar un esquema del que es pensa fer: normalment hi ha el compromís de portar a terme el projecte, però de vegades no, i això és delirant. En el fons, la subvenció és un fet molt paternalista: per demanar-la estàs obligat a posar-te unes dates per començar el projecte i preparar tot el que es demana i, potser, sense aquest estímul mai no començaries a fer-ho. I, al final, si hi ha sort, et concedeixen el subvenció. Però si no és així, hauria de ser igual, hauries de continuar amb el projecte. Les subvencions donen peu a pensar més en els calers que no pas en l’obra, en què si aconsegueixes aquest ajut, tindràs la vida solucionada durant uns mesos. Crec que la culpa és en part de qui les dóna: trobo d’una irresponsabilitat brutal anar repartint diners simplement pel fet que tens una partida del pressupost que has de gastar i prou.

Per acabar, es veu la Isabel Sucunza vivint de l’escriptura?

No, seria molt ingenu pensar això. Però ja em va bé haver de buscar-me la vida per altres vies. Jo continuaré escrivint, que em publiquin i em paguin per això és un altra cosa. No em veig vivint només tancada a casa escrivint. A més, penso que és bàsic fer altres coses per tenir una visió més real del món.

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Molt interessant, i molt recomanable el llibre ‘La tienda y la vida’, però crec que hauríeu hagut de fer un esforç de síntesi. Aquesta entrevista reduïda a la meitat (i potser sense tantes notes: ja sabem qui eren D’Ors o Baroja i si no ja ho buscarem), també amb la meitat de fotos, guanyaria el doble. Lo bueno si breve.

    • El Núvol se’ns està jotdownitzant, Adriana: el model d’entrevista llarga i sense limitacions d’espai té èxit… aquí, però, fallen les fotos. No hi havia res més a ensenyar que la cara de la Isabel? I a l’entrevista li falta fons… però d’això se n’aprèn amb el temps. Per començar, pas mal.