Isabel Martí: “L’admiració pel llibre passa per davant de tot”

21.04.2015

Enguany La Campana compleix 30 anys, amb una certa discreció, però a Núvol ho celebrem amb una entrevista a Isabel Martí, editora i cofundadora del segell amb Josep M. Espinàs. La Isabel em dóna hora un dia a quarts de cinc de la tarda a les oficines que té en uns baixos del Carrer Avenir. La fotògrafa Laia Serch m’hi acompanya. Al llarg dels anys hem conegut tres seus de La Campana, sempre amb un gust ordenat i càlid, com si fossis en una casa particular. El seu marit és arquitecte. Primer al carrer Balmes, on compartien pis amb unes modistes, després l’amplíssima seu de Muntaner, que van haver d’abandonar en plena crisi. I ara aquesta del carrer Avenir, més petita però que s’ha convertit en un espai de resurrecció, i quina resurrecció, perquè segons Libridata els tres títols més venuts en català entre gener del 2014 i març del 2015 són títols de La Campana (Wonder, L’analfabeta… i Victus). La Joana Martí, la mà dreta de la Isabel, ens obre la porta. Sobre la taula, Locus d’Antoni Gual, l’aposta de La Campana per aquest Sant Jordi.

 

Isabel Martí | © Laia Serch

Isabel Martí | © Laia Serch

Bernat Puigtobella: Comencem parlant dels inicis. Vau començar amb trenta-mil pessetes (180 euros). La llicència se us va menjar les primeres 27.000, i us vau quedar amb 3.000 per fer el primer llibre. Però tenies l’Espinàs al costat. Què ha estat per a tu l’Espinàs?

Isabel Martí: És el meu mestre, no sé pensar la meva vida sense el Josep Maria. La Campana porta l’ADN de l’Espinàs. I si ha tingut estrella és perquè l’Espinàs té estrella. Jo, potser sóc entusiasta, treballadora i perseverant, però l’ADN és del Josep Maria.

B.P: I en què consisteix aquest ADN?

I.M: Aquesta manera de fer de La Campana, que és estar al centre però des del marge…, no ha estat també propi de l’Espinàs? L’escriptor que ha publicat 88 llibres i escrit milers i milers d’articles, fundat els setze jutges, autor de l’himne del Barça,… un home que ha tingut èxit amb tot el que ha fet i alhora està sempre al marge, amb llibertat i a la seva. Em penso que La Campana té alguna cosa d’això: no buscar el camí previsible, no fer allò que s’espera que facis sinó el que creiem que té un significat per a nosaltres, que aporta alguna cosa. Sí, aquesta fidelitat al propi rigor i honestedat, em sembla que uneix a tothom que treballa en un sentit ample al voltant de La Campana. Des de la Gemma Romanyà (la impremta) , fins als traductors, correctors, la comptabilitat. Compartim tots, em sembla, una manera d’entendre la feina i uns valors. Una independència de criteri. Quan tinc clar que he de fer una cosa, em sembla que no em deixo tombar per mals vents ni opinions contràries. Es tracta d’escoltar molt per tenir més clar el que penses i ser conseqüent amb el que decideixes. Amb l’Espinàs he après que les coses segures són menys estimulants que les que no ho són. N’hi ha prou que tu hi creguis. Si hi vas, hi vas a totes. I no cal demanar més. Si surt bé fantàstic, i si no, tot allò que has viscut.

B.P: Posa’m un exemple.

I.M: Mira, una vegada, molt al principi de La Campana, vam publicar un llibre de l’Ignasi Riera, El meu oncle Pere Quart. El llibre va arribar d’impremta amb un error majúscul al primer plec. Per a mi era un drama tan gros que em saltaven les llàgrimes. I aleshores, el Josep M. em va dir una frase que m’ha servit tota la vida: “Mira, Isabel, res del que et surti bé és només gràcies a tu i per la mateixa llei res del que et surti malament no és tampoc només culpa teva”. També haver vist el Sant Jordi del 2013, en Sánchez Piñol sense fer massa escarafalls davant del seu èxit rutilant, em va impactar i intento com ells aprendre a gaudir del que ens passa sense quedar-m’hi enganxada.

B.P: La màxima de l’Espinàs és una lliçó de vida.

I.M: La lliçó és que no has de donar massa importància ni al que et surt bé ni al que et surt malament. He entès que a la vida hi ha una part que és pura xamba, la vida està feta de sorts, bones i dolentes. Tu com a professional has d’estar alerta del que passa i d’entendre els altres, has de fer el que et toca fer, ser exigent i treballar tan bé com puguis, però la sort també hi és. I si no, mala sort!

B.P: I en l’exercici estricte de l’ofici, què n’has après?

I.M: Amb ell he après a llegir. Durant uns anys llegíem els originals i puntuàvem cada pàgina. Al peu de cada full hi posàvem una nota i solíem coincidir. He après a entendre que la bona feina és l’equilibri entre molts ingredients. El propi text, la contra, el títol… N’has d’estar molt convençut d’un títol! Amb l’Espinàs m’he acostumat a comptar les síl·labes, a pensar si és eufònic, massa llarg, tòpic, o massa curt… Pensar i repensar cada un dels elements que configura un llibre. L’Espinàs és la precisió personificada.

B.P: No donar res per fet.

I.M: Una cosa que m’agrada de La Campana és que a cada nou llibre comencem des de zero. Potser és el condicionant d’haver nascut publicant-ne un, després dos, el tercer any 4… No hi ha hagut un decàleg d’objectius a llarg termini. La Campana comença i acaba amb cada nou llibre. I en cada llibre ho donem tot. Nosaltres som una peça al servei del llibre, no el llibre una peça més d’un projecte editorial.

 

Isabel Martí conversa amb Bernat Puigtobella | © Laia Serch

Isabel Martí conversa amb Bernat Puigtobella | © Laia Serch

La ironia és oxigenant

B.P: Potser no teniu un decàleg, però sí que es pot dibuixar una línia editorial… Per exemple, em sembla que l’humor és molt important al vostre catàleg. Des del primer moment, amb el premi d’humor i sàtira Pere IV…

I.M: L’humor, i tant. És que la vida sense ironia és pròpia dels adolescents, no? La transcendència afectada… Va home va! La ironia forma part de la manera intel·ligent de dir les coses. L’humor són les ulleres que ha de portar una persona adulta… És el matís, la humanitat, la vitalitat… Els irònics em semblen sempre intel.ligents. I la ironia és oxigenant.

B.P: L’Espinàs mateix té un gran sentit de l’humor…

I.M: Sí, claríssim. El caràcter afable, tan educat, de l’Espinàs potser ha fet que es vegi la seva literatura menys irònica i distant del que realment és. A la seva obra hi ha una barreja de tendresa i ironia, i per a mi quan és irònic és quan és més personal. Fins i tot al seu últim llibre, A ritme del temps, en què la vellesa hi té un paper important, l’humor és pertot arreu. Ell mateix es fa el comiat i se’n fot i ironitza sobre el personatge que ell ha sigut socialment. D’aquest llibre m’emociona especialment, un capítol titulat ‘La barca’. L’Espinàs és un home que sap mirar les coses de cara, sense trampa, i sense artifici fa que els moments reverberin amb tota la seva intensitat. M’agrada i m’emociona com sap dir-se a si mateix d’una manera tan bonica, tan poc feridora però tan profunda i serenament dolorosa, que el cos ja no respon com abans, que el temps s’acaba.

B.P: I més enllà de la col·lecció d’humor i sàtira, d’humor, el catàleg, n’és ple.

I.M: Només has d’agafar llibres com Tor, de Carles Porta, les novel·les de l’Albert Sánchez Piñol, i ara el Locus de l’Antoni Gual o fins i tot els que són d’economia que també estan carregats d’humor i d’ironia: des de Francesc Sanuy a Xavier Roig passant per Germà Bel.

I en aquest moment, com si li haguessin xiulat les orelles, arriba al despatx Josep M. Espinàs, sigil·losament, sense fer-se notar. Li dic que estàvem parlant d’ell, de la seva ironia. “Ara no en sé l’etimologia exacta, però la ironia demana un distanciament envers les coses”, ens diu. Jo recordo la frase de Josep Pla, que solia dir que la ironia és una adhesió incompleta. Espinàs diu que hi està d’acord mentre entra al seu despatx i s’asseu davant la seva Olivetti. És veritat! Encara escriu amb una Olivetti, en puc donar fe. Mentre el Josep M. es deixa fotografiar per la Laia, amb la Isabel reprenem aquesta conversa.

Isabel Martí | © Laia Serch

Isabel Martí | © Laia Serch

B.P: Una altra exigència del vostre catàleg és que tu sempre has demanat als escriptors que expliquessin històries vibrants que atrapessin els lectors.

I.M: Sempre hi ha d’haver una seducció. Tant als llibres de ficció com als de no ficció. Som en un moment saturat de tanta instrospecció, de tant jo, jo i jo. A mi m’agraden les mirades cap enfora, amb una vocació una mica més social. A vegades amb menys pretensió s’arriba més lluny…. El més profund és la pell. Potser al món literari català hi ha una obsessió per la llengua i això ens ha fet perdre la capacitat d’explicar històries… En tenir tanta cura de la llengua, hem acabat posant el carro davant dels bous. Potser és un fet de totes les cultures llatines. La narrativa moderna està en mans dels anglosaxons. Aquí tenim prosistes i no tant contadors d’històries, ens falta gent amb imaginació.

B.P: Però la literatura es fa amb paraules.

I.M: Sí, sí la literatura, ja ho sabem, és el com, d’acord. Però el què i el com van lligats. L’Espinàs, sempre l’Espinàs, diu que si la llengua està feta de paraules, la literatura, en canvi, és una melodia; cada autor té la seva i és el que fa que la prosa funcioni…. Segur que té raó, però s’han de tenir coses a explicar, idees pròpies i s’ha de saber crear personatges inoblidables i irrepetibles… A vegades t’arriben originals escrits amb una prosa que sona molt bé, però hi falten idees, tot són petits detalls bonics i encadenats, però no hi ha estructura, no hi ha un esquelet que ho mantingui tensionat, i llavors aquell original fa aigües al cap de 30 folis. La tensió narrativa és en la llengua, però també més enllà.

B.P: L’escriptor català està una mica segrestat per la llengua?

I.M: S’entén, perquè els problemes que ha patit i pateix la llengua han fet decantar la cosa cap aquí, però una cosa és la filologia i l’altra la literatura. Mira, l’Albert [Sánchez Piñol] no és filòleg, ell és antropòleg de formació. I això segurament és el que emmarca aquest món propi tan suggestiu de les seves novel.les. Potser a la literatura catalana hi ha massa filologia esteticista i hi falta imaginació. Ser culte no és el mateix que tenir caràcter i veu narrativa pròpia. I ser erudit no vol dir tenir caràcter.

B.P: T’estimes més algú que expliqui una bona història que un orfebre de la llengua.

I.M: A veure, no sé ben bé què vols dir amb orfebre però Sagarra i Espinàs són reis en l’ús de la llengua, i són els meus preferits. Els que no m’agraden, em sembla, són els autors massa mentals, de diccionari i hores i hores per polir una frase. M’hi avorreixo. No s’hi palpa la sensualitat de la vida. Crec en la gent que té instint, que ho porta a la sang i no només al cervell. Pretendre la super excel·lència en cada llibre em sembla una quimera vanitosa i sovint tramposa. La intenció no és el resultat. Admiro més un escriptor menys pretensiós, segons els paràmetres a l’ús, i exigent amb l’ofici i que tingui aquell punt de caràcter i gràcia. Encara que aquell llibre no hagi de salvar la humanitat.

B.P: Aleshores el talent és una gràcia o és el caràcter?

El caràcter és el que, en definitiva, junt amb l’ofici, pot fer a un autor gran de veritat. I el caràcter està al marge de la voluntat, neix amb tu, i per tant no el pots inventar. Ara potser hi ha molt escriptor per voluntat que es proposa ser-ho. I està bé que sigui així, la universitat, les lectures i els màsters possibiliten un estàndard correcte. A mi, però, em fa vibrar el que ho és de raça, el que imposa amb claredat una nova veu. Com l’Espinàs, com el Sánchez Piñol, com Jonasson. Hi ha escriptors que diuen que no volen escriure best-sellers, i la majoria de vegades no és que no vulguin, sinó que no poden.

Isabel Martí  | © Laia Serch

Isabel Martí | © Laia Serch

B.P: Però tu, en canvi, com a editora has fet sempre el que has volgut, no?

I.M: Jo no sóc ni el meu amic Jaume Vallcorba ni puc ser Planeta. No estic capacitada ni per a una cosa ni per a l’altra. La Campana és com és i prou. I respon a la manera de ser dels que hi treballem. Cadascú aporta el caràcter propi i una societat madura ha de saber valorar moltes maneres de ser i de fer, tant en el camp editorial com en tots… A Catalunya pequem de creure que hi ha una sola manera de fer i prou. L’escriptor, l’editor, el poeta, ..sempre un! Quin empobriment, no? Que cada editor tiri endavant –amb convenciment- a la seva manera, una proposta. És la suma de tots, el que ens fa complets. Jo sóc ara, amb alguns èxits encadenats, la mateixa que fa 5 anys amb alguns fracassos també encadenats. Aprenent dels errors i els encerts, però identificant-me per igual amb cadascun d’aquests 30 anys. Quedar-se només amb el que brilla, ni és rigorós ni veritat. Costa una mica, és clar, però és així.

B.P: Els darrers tres anys han sigut de glòria, però el detonant ja ve d’abans, no? Potser La pell freda va ser el punt d’inflexió?

I.M: Sí La pell freda és un punt d’inflexió, no oblidem que és la novel·la més traduïda de la literatura catalana de tots els temps, gràcies a la bona feina de l’agència literària Carmen Balcells amb la Glòria Gutiérrez al davant. La pell freda canvia la percepció dels altres sobre La Campana. Però La Campana sempre ha estat tocada per la sort. El nostre àngel de la guarda ha anat fent acte de presència des del primer any. Del Desconcert de l’educació de Cardús, o l’Hem perdut l’Oremus, o el 6 milions d’innocents menys uns quants espavilats de Sanuy o també La dictadura de la incompetència de Xavier Roig i tants d’altres. Ve d’antic, El teu nom és Olga, el setè llibre, va superar els 100.000 exemplars i d’Un submarí a les estovalles, de Joan Barril, que va ser el vintè, en vam vendre 130.000. Un Sant Pancràs que sempre és en un prestatge ben visible del despatx.

B.P: Hi ha una altra cosa que sempre m’ha fascinat de La Campana i és que has deixat escapar autors que t’havien funcionat molt bé comercialment. I no per què tinguessin ofertes d’altres editorials… No t’has casat mai amb cap autor.

I.M: Crec que els lligams que la Joana, l’Espinàs i jo tenim amb molts autors són de veritat i m’agrada pensar que van més enllà de les vendes. Fer un llibre junts és ballar el mateix ball i, si t’entens, crea uns moments màgics, un respecte i uns lligams molt sòlids. Però es veritat que a vegades, si un original no ens sembla prou bo, no m’ho he callat. Entre d’altres raons perquè crec que publicar un llibre molt inferior a l’anterior tampoc fa bé a l’autor. Dit això, potser és cert que davant la disjuntiva, La Campana és més fidel al lector que a l’autor. El model de Jorge Herralde és de fidelitat a tota l’obra de l’autor, i l’admiro per la seva perseverança. Però a mi em costa donar al lector un llibre que em sembla dolent. I sí, a vegades hem renunciat a autors de gran venda, perquè no hem vist clar el llibre que volien publicar. A qui es deu un editor? A l’autor o al lector? hi dono voltes i no ho tinc resolt. La frontera del sí que val la pena o no publicar-lo, a vegades és difícil i subjectiu. L’admiració pel llibre passa per davant de tot.

 

Espinàs al seu despatx amb l'Olivetti

Espinàs al seu despatx amb l’Olivetti | © Laia Serch

 

El boca-orella sempre acaba sent el veredicte definitiu.

B.P: I en què et bases per creure en un llibre? És intuïció, hi ha un criteri de qualitat?

I.M: La intuïció no és un criteri inconscient? El criteri és diferent segons cada llibre, però hi ha una pregunta que normalment funciona: “Si publico aquest original que tinc damunt la taula i no en venem gaires exemplars, pensaré que editar-lo ha estat un error?” Sí em responc que no, que el camí fet amb l’autor ha valgut la pena, és que l’hem de publicar. Treballar per un autor i un llibre que admiro sempre és gratificant, un dels privilegis més grans que he tastat i a més repetidament. A vegades han vingut a La Campana autors amb moltes vendes al darrere, i els hem dit que no. Què vols que et digui? Jonas Jonason és un superdotat, diguin el que diguin… i la seva agent confia en la nostra feina. L’Albert Sánchez Piñol, que podria haver acceptat unes quantes ofertes d’editorials molt grans, ha escollit una i altra vegada La Campana. O Carles Porta i l’aventura feliç de Tor, i Culla i la sorpresa de convertir en best-seller un assaig de 600 pàgines, o tantes històries i relacions que són el que queda quan el temps passa.

B.P: D’acord. I un cop t’has decidit per un llibre i el publiques, com t’ho fas perquè els llibreters i els lectors et facin cas?

No donar res per fet. Amb tants títols com hi ha a les llibreries, per què algú ha de comprar un llibre campanero i no un altre? I aquest no donar-ho tot per fet, et fa pensar bé cada detall, que res destorbi el camí entre lector i autor i que sigui el més planer i fàcil possible. Sense trair mai l’obra ni enganyar mai el lector. El Lluís-Anton Baulenas escrivia fa uns dies a l’Ara Llegim que La banda de Berlín era un dels millors llibres de l’any. I em va agradar que destaqués l’honestedat de la Campana, que a diferència de l’editor original alemany i d’altres, no vam posar la paraula novel.la a la coberta. Tots sabem que la novel.la és el gènere més popular i per tant la temptació… però aquest meravellós llibret no és tant una novel.la com un magnífic i sentit reportatge de l’Alemanya dels anys 30. La Campana no ha volgut vendre la moto. Com si el lector fos tonto i després no pogués pensar: m’has enganyat! Al capdavall, la gent que no l’ha de llegir tampoc se’l llegirà encara que posis que és una novel·la a la coberta. El boca-orella sempre acaba sent el veredicte definitiu.

B.P: Si treballessis en un gran grup potser no et deixarien ser tan estricta.

I.M: El primer és que no podríem dedicar tantes hores a cada original. N’hi ha que els he llegit 9 vegades. En aquest sentit, La Campana és rigorosa en el seu criteri. Hi ha gent que es pensa que el ‘rigor’ és sinònim de minoritari, una cosa per a pocs. I no és així. Hi ha coses elitistes fetes sense rigor i en canvi es pot ser rigorós fent coses per a tothom, coses més senzilles.

B.P: Aquest rigor també l’apliques als títols. Com t’ho fas per triar el títol d’un llibre si no t’agrada el de l’autor?

I.M: La preocupació pels títols és una altra herència de l’Espinàs! En això és un geni. Quin ofici! És tot un procés. Mira, amb El desconcert de l’educació de Salvador Cardús no vam ensopegar el títol definitiu fins que no vam arribar a les 160 propostes. Amb en Cardús ens vam passar setmanes d’anar jugant. Donant-hi voltes i havent preguntat a tothom. Sempre faig enquestes, miniestadístiques. El que avui et sembla bo, el deixes reposar i ja és dolent. L’Espinàs n’és un mestre i molts títols encertadíssims de La Campana són d’ell. Atreveix-te a pensar, per exemple. Recordo que la proposta de l’autor era Quadern de filosofia. Un editor també és això. Posar en crisi algunes decisions de l’autor. Sovint penjo una prova de la coberta als peus del llit, i me la miro i remiro i vas repetint el títol…i “vols dir? Home aquesta paraula està bé però…”i anem fent llistes i anem depurant. Puc arribar a ser realment pesada!

B.P: I quan el llibre ja està fet…?

I.M: Quan el llibre ja està imprès i comença la promoció entre llibreters i periodistes… llavors hi he de dormir, me’l poso a la tauleta de nit,… no me’n sé desprendre. Aleshores la relació amb aquell original amb qui m’hi he barallat un munt d’hores, canvia. Ja no ets l’editora del llibre sinó una lectora i el llegeixes de nou amb uns altres ulls frescos i disposats. Ja no li busques els defectes, ja l’has acceptat com un fill que ha nascut com ha nascut. Ens l’hem fet nostre. I llavors necessites escampar-lo, compartir-lo amb la gent. Finalment, com amb els exàmens, sovint se’m desperta un sentiment de buidor, d’enyorança. Que queda adormit per un nou original.

B.P: En tot aquest procés d’aproximació al lector hi ha també una opció per un determinat model de llengua…

I.M: Ara he de tornar a parlar de l’Espinàs. La llengua de l’Espinàs és modèlica. I l’hereva d’aquest model és l’Imma Falcó, que tradueix i corregeix molts textos de la Campana. I per descomptat traductors com el Xavier Pàmies o l’Anna Casassas. La Joana Martí és qui porta la producció i té la confiança d’un equip de treball que són la nostra garantia. Pel que fa a la llengua busquem que sigui dúctil, lliure, viva, que a vegades ens critiquen… però procurem respectar el to i les maneres de l’autor i alhora estar a prop del lector. Amb rigor, però assequible. Amb ductilitat per posar-se a favor de cada llibre concret. Nosaltres no salvem la llengua, en tot cas ens devem a aquell llibre i hem de fer el que li va bé al llibre, no a la llengua..

L’Albert Sánchez Piñol pot ser més aviat barroc i l’Espinàs, el contrari, però tots dos són campaneros. L’important no és buscar una manera, sinó respectar les maneres. Que l’autor tingui caràcter, tingui una veu única. I els correctors i l’editorial l’hem d’empenyer en la seva direcció. Volem escriptors amb caràcter i empenta narrativa. Què tenen en comú l’Albert i l’Espinàs? Doncs això que són únics i sense escola. I ara que m’hi fixo… cap dels dos té ínfules ni supèrbia.

Isabel Martí | © Laia Serch

Isabel Martí | © Laia Serch

B.P: Ara que has tornat a parlar de l’Albert, què representa Sánchez Piñol per a La Campana?

I.M: Gràcies a l’Albert La Campana ha pogut ser una editorial que ha pogut viure tots els tòpics del que s’entén per un editor amb tots els ets i uts: o sigui descobrir un autor nou, una primera novel·la que es converteix en un èxit planetari. Amb La pell freda el somni de qualsevol editor es va fer realitat i amb Victus la realitat ha anat molt més enllà de qualsevol somni.

B.P: També hi ha un abans i un després de Victus.

I.M: Potser amb Victus La Campana demostra la seva maduresa professional. Per fer la feina bé calen diners, però també saber plantejar amb encert i sense automatismes tot el procés, i especialment la promoció. Ara un cop les vendes passen dels 250 mil tot es veu molt fàcil. Però es tractava d’explicar que l’Albert, referent ja imprescindible de la literatura catalana, havia escrit la història de 1714 en castellà!

B.P: No devia ser fàcil.

I.M: A mi quan em va dir que l’estava escrivint en castellà, em va costat d’acceptar, perquè La Campana sempre ha treballat perquè el català no fos de segona, hem volgut naturalitzar el món editorial català. I vaig necessitar el meu temps i vaig pensar que el mateix que em passava a mi podia passar a molts ciutadans. Per això vam entendre que havíem d’anunciar amb temps que era un llibre en castellà, que la gent tingués un temps per pair-ho i que quan finalment el llegís, li fos fàcil desenganxar-se del prejudici. També vam escampar l’opinió d’uns quants lectors que representaven credibilitat en diferents ideologies i àmbits, historiadors d’aquí i de Madrid, independentistes convençuts i gent nascuda aquí però que no se sentien catalans, i editors estrangers, i… tot van ser grans elogis, però de gent molt diversa i fins i tot antagònica. I encara en una tercera fase, vam imprimir uns plecs de 32 pàgines amb fragments molt ben seleccionats pel mateix Sánchez Piñol, que regalàvem als lectors a través de les llibreries. Un petit tast. Quan el llibre va sortir al carrer, el prejudici ja era mort i ben mort i com en un tsunami, 50 mil Victus es van vendre en un tres i no res. Tampoc el vam treure al carrer l’11 de setembre, que era evidentment el moment idoni. Va prevaldre que estigués a punt. L’edició va ser molt cuidada per la Joana, amb desplegable, cinta, tapa dura…tocava vendre’l a 28 o 29 euros i el vam posar a 24. Sabíem que Víctus no només era literàriament molt important sinó també –com toca a les grans obres- d’un gran impacte i influència social. Victus s’ha convertit en una mena de bíblia per milers i milers de catalans.

Per a mi haver pogut treballar-hi tan intensament ha estat una doble satisfacció literària i política. Ni en somnis podia imaginar una plenitud tan gran.

B.P: I què significa Sánchez Piñol per la literatura catalana contemporània?

I.M: L’Albert significa el retorn al jo col·lectiu en la novel·la contemporània. Un autor que recull la tradició dels clàssics i alhora està tocat pel còmic. Lleuger i profund alhora. D’una imaginació i un món propi sense parangó en la història de la literatura catalana. Fins i tot diria que per les seves característiques Sánchez Piñol és un novel·lista que no sembla català. Podria ser, què sé jo, australià, però ha nascut a Catalunya i això és un miracle, un d’aquells miracles que passen de tant en tant en aquest país.

La Isabel m’ensenya la coberta de la segona part de Victus, que ha de sortir aquesta tardor. El títol d’aquest segon volum és Vae Victus i ens dóna la primícia per als lectors de Núvol, que seran els primers de veure la coberta del llibre. Per veure la coberta, feu clic aquí.

Josep M. Espinàs i Isabel Martí a la seu de La Campana | © Laia Serch

Josep M. Espinàs i Isabel Martí a la seu de La Campana | © Laia Serch

La Campana són els seus lectors

B.P: Els darrers tres anys has publicat el llibre més venut de la diada de Sant Jordi (Avi, Victus, Analfabeta). I l’any de Victus va ser el number one absolut, en català i en castellà. Quina és la teva aposta aquest any?

I.M: Ara la gent pregunta quin llibre publiquem, pensant que automàticament ha de ser el més venut. La temptació seria posar tota la voluntat i les decisions a voler repetir, però no, hem de fer el que hem fet sempre, apostar per un autor nou, Antoni Gual amb LOCUS. Una veu fresca i diferent de totes. Carregat d’humor i de franquesa. Oxigenant per al lector i per la literatura catalana. [Vegeu l’entrevista d’Antoni Gual a Núvol]. Hem treballat i treballem com amb els llibres anteriors. Prenent les decisions que poden ajudar els seus lectors a trobar-lo. I estem molt contents. Les crítiques estan sent molt bones. Una mica en broma, et respondria la pregunta -lògica després de 3 anys de tenir el llibre més venut- dient-te aquest Sant Jordi estem de guaret. Si és bo per la terra també deu ser bo per les persones.

Ens aixequem per fer una sessió de fotos amb l’Espinàs. La Isabel diu que no té fotos on hi surtin ella i el Josep M. plegats. La Laia els hi fa i ells s’hi posen bé.

B.P: Aquest Sant Jordi es compleixen els trenta anys de La Campana. Com ho celebrareu?

I.M: No ho celebrem perquè no he trobat la manera de convidar tots els lectors. No podem fer una festa només amb escriptors, editors llibreters i periodistes. Faria una festa si pogués convidar a cada una de les persones que una o diverses vegades s’han tret uns euros de la butxaca i han comprat un llibre de La Campana. Sento per tots ells un profund agraïment. La Campana també és els seus lectors.

Josep M. ESPINÀS: Però són tants, que no hi cabrien en una festa! Com tantes bones idees, és impossible de portar a terme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Gràcies Bernat per aquest regal que a mi mateixa em fa veure La campana d’una altra manera. Has tingut un gest bonic que t’agraeixo. I ja ho saps, felicitats per saber construir en temps difícils una realitat tan sòlida com Núvol

  2. M’he emocionat, de les poques vegades en que una entrevista un article no pots parar la lectura, m’ha agradat la franquesa, la humilitat la sensibilitat i aquest toc profund de il·lusió i de risc. Gràcies.

  3. Una pregunta a l’Isabel Martí, per que ens ha deixat sense poder llegir a Maurizio deGiovanni en català????? Després d’editar part del seus llibres, va i un bon dia anuncia que no ho farà més.