Isaac Gonzàlez Balletbò: “Vivim en una economia de les emocions”

12.02.2018

Isaac Gonzàlez Balletbò és Professor dels Estudis d’Arts i Humanitats i Director del Grau de Ciències Socials de la Universitat Oberta de Catalunya. En les seves recerques s’ha interessat per les diferents dimensions que estructuren les desigualtats socials, des de la segregació escolar fins la forma en què la desigualtat és representada en les produccions culturals més populars. Darrerament ha estudiat com les emocions són representades en el cinema i les sèries. Parlem amb ell de sèries com The Walking Dead o Crepuscle, produccions culturals contemporànies que articulen una versió conservadora del mite romàntic de l’amor o de l’autenticitat individual.

Isaac Gonzàlez Balletbò

En els teus articles, que has publicat entre d’altres llocs a la revista Digithum de la Universitat Oberta de Catalunya, abordes productes cinematogràfics que perpetuen un teixit mitològic compartit. Afirmes, per exemple, que The Walking Dead, en lloc de representar una veritable autenticitat individual fomenta la conversió dels humans en consumidors passius i abocats a la sublimació identitària.
Bé, una de les tesis que defenso és que la major part de les sèries, pel·lícules i novel·les que consumim encaixen en un teixit mitològic de matriu romàntica. Pivoten sobre la idea que els individus tenim quelcom d’essencial, autèntic i inalienable, al nucli de la nostra identitat personal.  Si em permets fer un esment crític a la teva pregunta, implícitament has contraposat una autenticitat individual fal·laç (que és representada en aquestes produccions culturals populars que he disseccionat) a una de “veritable”. Hem de començar per qüestionar què significa aquesta dualitat. Jo no sé si hi ha autenticitats autèntiques i inautèntiques. Com a sociòleg, no m’interessa especialment què hi ha de cert en això. M’interessa, en canvi, que la idea d’autenticitat sigui tan preeminent, i que socialment operin aquestes jerarquies en les autenticitats representades.
D’altra banda, m’interessa respondre una altra qüestió: com resolem la paradoxa de ser interpel·lats a expressar-nos des d’aquesta “autenticitat” en un món tan regulat com el nostre, ple de lleis, de normes, de restriccions, de planificació individual, d’inversions a llarg termini, i de control de nosaltres mateixos? El consum té un paper clau com a desllorigador d’aquesta paradoxa.

Alhora, també afirmes que aquestes sèries i films defensen una visió de la societat marcadament conservadora.
Considero molt important diferenciar entre un pla mitològic i un d’ideològic en l’anàlisi de les produccions culturals. En aquest sentit, la idea de “l’autenticitat individual” és una idea força del teixit mitològic compartit, que podem veure reflectida transversalment en les produccions culturals de consum massiu. Ara bé, aquesta idea d’autenticitat pot encaixar en relats ideològics de signe oposat. Una sèrie com The Walking Dead o una saga com Crepuscle són ideològicament conservadores perquè sancionen positivament una visió conservadora de l’amor romàntic, de la família o dels llaços comunitaris, però no passa el mateix amb totes les produccions culturals.

En el cas de la saga Crepuscle (Twitlight),  parles de l’educació emocional que es transmet en aquestes pel·lícules que van tenir un gran impacte entre el públic adolescent de fa uns anys. Denuncies que aquesta saga desenvolupa l’enèsima mobilització del mite de l’amor romàntic des d’una perspectiva moral conservadora, a partir d’un triangle amorós en el qual dues figures arquetípiques d’allò terrorífic, un vampir i un home llop, s’enfronten per l’amor d’una noia humana.
Des d’una perspectiva feminista, la saga Crepuscle ha estat denunciada per defensar un relat d’amor romàntic molt conservador, en què l’assignació del rol dels nois i de la noia protagonistes perpetua les desigualtats de gènere tradicionals. Així per exemple, els nois són herois actius que s’exhibeixen i lluiten, mentre que la noia juga un rol passiu, però es reserva el paper de triar entre els seus pretendents.
En la meva anàlisi em fixo en d’altres elements que potser poden passar més desapercebuts. M’ha interessat especialment veure com a través de la figura de l’home llop i del vampir es representen dos estaments socials, i particularment les seves disposicions i carències emocionals. Es tracta de la classe obrera tradicional i de la classe mitjana intel·lectual. Interpretar la saga des d’aquesta perspectiva permet percebre nous elements de la perspectiva moral conservadora que s’hi transmet (per exemple, en relació en quin és l’horitzó de felicitat a què han d’aspirar els individus, o les tries raonables per fer possible la mobilitat social ascendent).

Sempre havíem pensat que la riquesa material era el que determinava el grau de sofisticació d’una classe social per damunt d’una altra.  Tu, en canvi, sostens que les emocions poden ser un factor determinant en les desigualtats socials. Són les emocions que heretem o que ens inculquen les que determinen el nostre lloc al món?
El que determina el grau de sofisticació no és tant la riquesa material o el capital econòmic com el que el reconegut sociòleg Pierre Bourdieu anomenava el capital cultural, o el que, fa un segle, Max Weber identificava amb l’estatus social, tot diferenciant-lo de la jerarquització social basada en la classe social. Les desigualtats econòmiques i culturals solen correlacionar, però no són el mateix. Hi ha persones molt riques però socialment considerades poc sofisticades (segur que a tothom se li poden acudir exemples).
Jo no dic que això no sigui cert, sinó que em fixo en una qüestió complementària, que és el vincle que existeix entre emocions i classe social. I, de fet, ni tan sols estudio això, sinó una cosa més concreta: com es representen les classes socials apel·lant a les diferents disposicions emocionals de classe. Més enllà del que hi hagi de cert o de fictici en aquest contrast, la representació social d’aquesta diferència la magnifica i la fixa en l’imaginari col·lectiu, i això serveix per perpetuar les desigualtats social i les posicions de privilegi. Entre d’altres coses, genera un marc interpretatiu en què les desigualtats estructurals són concebudes com a desigualtats en les disposicions emocionals profundes entre els individus. Així, naturalitza les desigualtats i fa invisibles les seves causes estructurals.
A un nivell més concret, això serveix, per exemple, per encobrir el classisme que hi ha rere determinades decisions quotidianes, també de sectors ideològicament progressistes. Un cas clar és el de la tria escolar. Avui dia, pocs pares et diran que trien l’escola fixant-se en la classe social de la majoria dels alumnes que hi assisteixen, però sí que defensaran que es fixen en el “clima escolar” que s’hi respira: si perceben que hi trobaran pares compromesos en l’educació dels fills, infants curiosos “per naturalesa”, etc . És una forma indirecta de referir-se a la classe fixant-se en les presumptes disposicions (en bona mesura emocionals) dels infants que ja habiten un centre escolar.

Isaac Gonzàlez Balletbò

Al teu article parles d’emocions primàries i emocions complexes i defenses l’existència d’una correlació entre classe social i teixit emocional. En què consisteix aquesta correlació.
Bé, el que defenso és que aquesta correlació forma part de com representem les diferències de classe. A la classe treballadora (poc capitalitzada) se la vincula a les emocions primàries i a un baix control emocional, i a la classe mitjana (capitalitzada) se la vincula a les emocions complexes i a la contenció emocional. Val a dir que, contra el que podríem suposar, aquesta correlació no només estigmatitza la classe treballadora, sinó que també ho fa amb la classe mitjana. La contenció és la pesada càrrega que aquesta classe ha d’arrossegar pendent amunt, sense fi, com si es tractés de la versió contemporània del mite de Sísif.

Sortint una mica de la teva tesi, creus que hi ha una causa emocional en el conflicte de polarització política que estem vivint al nostre país? Han estat les emocions subjacents i causa del conflicte o al revés?
Les emocions juguen un paper clau en com codifiquem i interpretem la realitat, i també en com sancionem els vincles individuals i col·lectius entre nosaltres. En qualsevol cas, jo només he estudiat com les emocions des de la vessant de les representacions culturals, i no m’atreviria a dir massa més del paper que estan jugant en el conflicte polític.
Si que voldria fer un comentari sobre com la referència a les emocions és emprada com a arma llancívola. A les tertúlies mediàtiques hi ha un argument força repetit que consisteix a adjectivar d’emocional l’adscripció identitària de l’independentisme, contraposant-la, implícitament o explícita, a la racionalitat de les posicions no independentistes. És un esquema de raonament que es fonamenta en dues imatges semblants. La primera, que dins dels individus emoció i raó s’equilibren en un joc de suma zero, de forma que una persona que pateix un superàvit d’emoció l’ha de compensar amb un dèficit de raó. La segona, que entre els col·lectius confrontats s’estableix una relació de vasos comunicants, de forma que quan un bàndol es carrega d’emoció, l’altra ho fa de raó. És una línia argumental que recorda la dicotomia clàssica que diferencia l’emocionalitat femenina de la racionalitat masculina.
Més enllà d’aquestes ressonàncies masclistes de l’argument, a mi em sembla poc consistent perquè obvia que els éssers humans no actuem reflexiva o racionalment per defecte, sinó que més aviat ho fem quan no tenim més remei. Una de les situacions en què això passa és quan sentim que la nostra posició individual o col·lectiva trontolla, i per tant, necessitem afermar-la. La intensitat emocional de sentir-se en fals invoca la necessitat de reflexionar. En canvi, si la nostra posició no és qüestionada, no cal dedicar energies a explicar-se a un mateix ni a legitimar-se davant dels altres. Val a dir, això sí, que aquest plus d’energia dedicat a racionalitzar  no implica necessàriament que els arguments dels individus o col·lectius que ho fan siguin més sòlids o qualitativament millors.

Si les emocions són la font més profunda, inconscient i interioritzada, de les nostres actituds, quin paper han de jugar en la construcció d’harmonies socials? Dit d’una altra manera, quina sortida hem de donar a aquelles emocions que, lluny de ser emancipadores o alliberadores, són tòxiques i destructives?
El segle XX es caracteritza, entre moltes d’altres coses, per l’emergència de corrents i disciplines dedicades a l’estudi de les emocions. La sociòloga Eva Illouz situa a la primera dècada dels anys XX, coincidint amb la popularització de la psicoanàlisi als Estats Units, l’inici d’aquest corrent de racionalització de les emocions, que funciona a dos nivells. En primer lloc, esdevenen un objecte d’estudi racional En segon lloc, es generen tecnologies de gestió i autogestió de les emocions.
Per tant, la idea de buscar la felicitat (o, més modestament, de maximitzar el benestar) mitjançant el coneixement i la gestió de les emocions és molt present avui dia. No anem escassos de voluntat d’harmonitzar-nos emocionalment amb el món, o d’esforç per eludir les emocions tòxiques o destructives. De fet, potser ha esdevingut el principal recurs a què recorrem per fer front a la incertesa i les contingències amb què ens trobem en la nostra vida quotidiana. En aquest sentit, aquestes “psicotecnologies” han assumit una funció social que abans acomplia la religió o la màgia. Fins a aquest punt són importants i presents els esforços per gestionar les emocions!

Tot el que és socialment rellevant es trasllada de seguida al camp de l’economia. Ja sentim parlar de l’economia de l’atenció. Creus que aviat parlarem de l’economia de les emocions?
Quan pensem en economia ens projectem mentalment a un univers regit per la racionalitat, pel càlcul de costos i beneficis, i pel sospesament fred d’avantatges i inconvenients. Bona part de la teorització econòmica, fonamentada en el principi de l’elecció racional, reforça aquesta idea. Però si anem una mica més enllà d’això, el cert és que les “tecnopsicologies” orientades al coneixement i gestió de les emocions són ben presents en el camp de l’economia. Els recursos humans, el màrqueting o la publicitat només poden entendre’s, avui dia, per la rellevància que han pres les emocions. Bona part de la tasca que es desenvolupa en els departaments de recursos humans, si més no en determinats sectors, consisteix a cercar un clima laboral harmoniós, emocionalment equilibrat i satisfactori, ni que sigui per millorar l’eficiència en la producció. La publicitat no exposa les característiques objectives i funcionalitats d’un producte o servei, sinó que busca la identificació emocional dels consumidors amb l’objecte o marca que es vol vendre. Jo diria que ja vivim en una economia de les emocions.

Isaac Gonzàlez Balletbò

Què creus que ens poden aportar avui les ciències socials per comprendre amb tota la seva complexitat la relació entre emocions i la identitat cultural i política, per una banda, i les desigualtats de classe?
Com ja he apuntat, avui dia no es pot dir que les emocions no siguin objecte d’atenció acadèmica, també de les ciències socials. Val a dir, però, que és un camp d’anàlisi és d’allò més delicat, sobretot quan establim correlacions entre grups socials i emocions. És molt fàcil que aquesta mena d’anàlisis acabin bastint interpretacions reduccionistes de les diferències entre grups socials, de forma que s’acabin psicologitzant i essencialitzant les desigualtats socials. Es perfectament legítim, i pot ser profitós, estudiar i entendre el funcionament de les emocions. Alhora, no podem renunciar a estudiar i entendre el funcionament de la representació social de les emocions. Les ciències socials han d’ocupar-se també del paper que acaben tenint els discursos i els relats sobre les emocions en l’ordenament de la vida col·lectiva.

El Grau de Ciències Socials de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) es caracteritza per la seva transversalitat i s’orienta a l’anàlisi dels reptes i les complexitats del món actual. Quins són els temes que més preocupen a l’equip de professors que en formeu part?
Hem dissenyat un grau que pivota sobre la sociologia, però entesa en un sentit tan genèric que engloba el conjunt de disciplines de les ciències socials. D’aquí el seu nom. Volem que els alumnes tinguin l’oportunitat de conèixer les característiques i metodologies de les diferents disciplines de les ciències socials, però que alhora puguin abordar qualsevol temàtica social sense haver-se de cenyir a les constriccions que imposa cada disciplina. Així hi poden abordar qüestions vinculades a les representacions socials pròpies de la sociologia cultural, però també les dinàmiques de la globalització en clau econòmica, els dilemes que sorgeixen en implementar diferents polítiques socials, o les característiques dels vincles socials en un món mediat per les noves tecnologies.
A banda d’integrar les particularitats de la sociologia, l’economia o la ciència política, també hem volgut que tingui la profunditat teòrica a la qual renuncien els programes acadèmics molt focalitzats en l’aplicabilitat pràctica.

Què li diries a una persona que es plantegi cursar el vostre Grau? Quines sortides professionals tindrà al seu abast?
És un grau que pot interessar a diferents perfils de persones. Volem formar professionals de les ciències socials polivalents, que puguin desenvolupar la seva carrera professional a l’Administració pública, la consultoria privada, la docència o la investigació social o de mercats. No hem prescindit de treballar els coneixements i habilitats que asseguren tenir rigor tècnic en l’exercici professional.
Jo diria que també és un bon programa formatiu per estudiants que vulguin desenvolupar una trajectòria acadèmica més perllongada en l’àmbit de les ciències socials. I és una Grau idoni per a aquells professionals que cerquen redimensionar la seva tasca professional dotant-la d’un enfocament més trencador i de major profunditat analítica.