Ignasi Terraza, el swing que imagina

8.06.2015

Ignasi Terraza torna a presentar el concert Imaginant Miró a Tarragona el dia 12 de juny. En els darrers mesos Terraza ha fet gira amb aquest concert i ha actuat al Festival de Marciac, la National Gallery de Washington, el Reina Sofia de Madrid o el Sunnyside de Paris. Recuperem aquí l’entrevista que li va fer Martí Farré el desembre passat a La ruta del jazz.  

Ignasi Terraza | Foto: Joan Cortès

Ignasi Terraza | Foto: Joan Cortès

 

Ignasi Terraza (Barcelona, 1962) té la virtut de poder explicar un quadre de Joan Miró sense haver-lo vist mai. És la mirada màgica, imaginària, d’un invident que el 1991 va deixar el seu treball a l’ONCE perquè volia ser músic de jazz. Ho va aconseguir en companyia d’Oriol Bordas i Dave Mitchell, però també de Frank Wess i de tants i tants altres músics de primeríssima fila —Lou Donaldson, Jesse Davis, Jeff Hamilton, John Faddis, Nicholas Payton, Phil Woods, entre d’altres— que s’han deixat seduir pel seu swing impecable. El 2009 va guanyar el primer premi del prestigiós Jacksonville International Jazz Piano Competition. Ignasi Terraza ha rebut distincions als Estats Units, ha triomfat a França, Suïssa, l’Extrem Orient i també a Barcelona, des d’on dirigeix el segell Swit Records, discogràfica amb la qual ha editat la seva darrera aventura, Imaginant Miró.

Martí Farré: Imaginant Miró (Swit Records, 2014), el teu nou disc, tinc entès que va ser un encàrrec d’un museu de Washington amb motiu d’una exposició de Joan Miró, oi?

Ignasi Terraza: Exacte, volíem fer un acte paral·lel, un concert de jazz, commemorant la visita de Duke Ellington a l’estudi de Miró a Niça. Vaig voler donar-li la volta i, en lloc de fer música d’Ellington o simplement uns arranjaments de jazz, vaig fer una obra inspirada en la pintura de Miró. Jo no puc accedir directament a la pintura de Miró, sinó a través de les descripcions que em faciliten els museus o les descripcions d’un altre. M’imagino un quadre semblant al que està veient la persona que el descriu.

Vaig començar a treballar sobre aquestes descripcions i llavors va sorgir la idea de per què no proposar al públic que faci el mateix exercici que jo: que escoltin la descripció del quadre i a continuació sentin l’obra, més que no pas presentar-los el quadre.

M. F: A banda de les descripcions que feu, és possible un altre tipus de maridatge entre la música i les arts plàstiques?

I. T: En aquests maridatges no estàs parlant de la traducció d’una llengua a una altra, es tracta que hi ha una persona que veu un quadre i descriu el que ha vist i l’ha impressionat amb unes paraules. Una altra persona llegeix aquelles mateixes paraules i interpreta què li diu això. Això produeix una impressió a aquesta tercera persona, [és a dir, a mi]. A partir d’aquesta sensació, d’aquest sentiment, intento fer una música que té a veure amb un seguit de jocs de llenguatge que em fan relacionar certes melodies i certs climes amb certs sentiments o referències. Hi ha referències que són més òbvies i altres que no, però sempre hi ha un joc de subjectivisme.

Al final, el resultat ha de ser una obra musical que s’aguanti per si mateixa.

M. F: Més enllà de l’objecte d’aquesta obra?

I. T: Evidentment. És com si mires un quadre i, a partir d’aquí, fas una novel·la. Aquella novel·la, perquè s’aguanti, haurà de tenir tot un seguit de coses que hauràs d’aportar tu. Això vol dir que no estan lligats? No, sí que estan lligats, però no és una traducció.

M. F: Aquesta obra “a partir de” et va donar peu a fer coses diferents?

I. T: Sí, per exemple, en el cas de “Tela cremada”, que és un quadre molt dur i molt esquemàtic, en certa mesura el llenguatge que em suggeria és el del free jazz. Però al mateix temps, aquest element de deixar només l’estructura de forma molt simple, em va portar a fer un joc intel·lectual de compondre una sèrie de dotze notes, a l’estil dodecafònic, i improvisar sobre aquesta sèrie. És aquest tema que es diu “Improvisació serial”. Per no trencar amb el clima general del disc, l’hem fet bastant curt. Veritablement és un altre llenguatge, un altre color, absolutament diferent del que és habitual en la meva carrera.

M. F: Ara que parlem de registres expressius, normalment es tendeix a associar l’art contemporani amb el jazz d’avantguarda. Què en penses?

I. T: Durant el segle XX hi ha moltes coses d’avantguarda que es veuen com a molt trencadores i que al final no ho solen ser tant. Certes estètiques trencadores, entre cometes, molt dures, també tenen els seus límits expressius. Els límits estan bé, però una cosa que volia reflectir en aquest treball és que, si potser se’m coneix per un tipus de registre que és el que m’agrada més, també vull ser lliure i picar d’aquí i d’allà, amb altres músiques.

M. F: La llibertat creativa és el dret de picar de moltes coses?

I. T: Jo ho veig així. Per mi, la llibertat creativa és poder crear on em vingui de gust. Ara bé, sóc conscient que al final he de fer música, i jo sé tocar certes músiques i d’altres no. Evidentment, miraré que en el registre que utilitzi pugui expressar-me i fer-ho amb el meu instrument.

M. F: Imaginant Miró és un punt i a part en la teva carrera?

I. T: No, la línia es pot identificar bé amb altres coses que he fet abans. Sí que és, però, el primer disc en què tot és obra pròpia. A banda de la composició serial hi ha altres temes amb climes i colors que no havia visitat abans: des de “Dansa tribal”, amb rítmica africana, fins a “Nocturn”, que és una barreja d’impressionisme satinià, o a “Espirals còsmiques”, un blues en tres amb una ona una mica Hancock. Hi ha referències a diferents mons i al mateix temps penso que hi ha una certa unitat en tot.

M. F: Hi ha un moment de la teva carrera que sempre m’ha encuriosit, l’espectacle Jazz a les fosques (1999 i 2008). Què buscàveu exactament?

I. T: Jazz a les fosques va sorgir una mica per casualitat. En un concert se’n va anar la llum i vam seguir tocant. La situació va agradar tant al públic com a nosaltres i, pensant en un nou espectacle, va sorgir la idea de presentar això.

No sé si alguna vegada has provat de sentir un disc a les fosques. L’experiència et permet concentrar-te més en la música i no distreure’t tant per raó de la imatge. Hi ha una primera fase en què et quedes una mica desconcertat. Quan ja t’hi acostumes, comença a entrar l’altra forma, et deixes envair més per la música. Si la sala no és molt gran i et permet sentir-ho acústicament, la impressió d’escoltar-ho en viu i a les fosques és diferent de si fossis a casa amb dos altaveus.

M. F: En general hauríem d’escoltar més música a les fosques?

I. T: Bé, Jazz a les fosques és una proposta de centrar-se més en l’oïda i no tant de deixar-se condicionar per la vista.

M. F: A la música hi ha massa parafernàlia visual?

I. T: En general, sí. Moltes vegades la gent està molt condicionada i quan va a un concert  després recorda més la camisa que portava el músic que el que tocava. Quan més grans són les produccions, més important és el plantejament visual, a vegades. Per això va despertar tanta curiositat el Jazz a les fosques. Un dels bons motius per fer aquest espectacle és que va venir molta gent que no hauria vingut mai a un concert de jazz. Van venir per provar l’experiència de sentir un concert en la foscor i van sortir amb ganes de sentir més concerts de jazz.

M. F: Vàreu contribuir a difondre el jazz?

I. T: Sí, moltes vegades et trobes condicionaments positius i negatius. “Vaig anar a un concert de jazz, i el jazz…” Potser és que l’experiència que tens d’aquell concert no et va agradar i estàs pensant que el jazz és no sé què.

M. F: Jazz a les fosques era a trio, una de les formacions a les quals un servidor més t’associa. En tens algun de referència?

I. T: Mira, qualsevol músic que coneguis des del principi té referències d’altres músics. Desconfia d’aquella persona que et digui que no ha tingut cap influència.

Ignasi Terraza | Foto: Joan Cortès

Ignasi Terraza | Foto: Joan Cortès

M. F: Per què?

I. T: Perquè si no has tingut cap referència, difícilment tocaràs. Si no has sentit res és com si diguessis “vull fer poesia però no he llegit mai res de literatura.” Desconfia de qui et digui que no ha tingut mai cap influència perquè segur que és un impostor.

[En el meu cas] el més important és aprofundir en aquelles influències que m’han agradat, que m’han seduït, per entendre des de dintre com estan construint el llenguatge, com ho estan fent, d’on vénen. No es tracta de copiar patrons, sinó de veure com ho fan per improvisar harmònicament, rítmicament. En aquest sentit hi ha alguns músics que m’han influenciat molt: Oscar Peterson, Ahmad Jamal, Wynton Kelly, Tete Montoliu, McCoy Tyner, Thelonious Monk, Bill Evans; però també Bach, Chopin, Jobim, i te’n podria dir més. Segueixo escoltant coses.

M. F: Com què?

I. T: La veritat és que escolto moltes coses diverses: últimament he escoltat coses de flamenc que m’han interessat, com Paco de Lucía, però també Horace Parlan, i aquests últims dies estava amb Cannonball Adderley.

M. F: Ara que has mencionat Paco de Lucía; no fa gaire, has fet una incursió flamenca amb el Josemi Carmona.

I. T: Sí, el flamenc és una música a la qual tinc molt de respecte, té elements ètnics, com el jazz, i també hi ha una gran força rítmica que em sorprèn. Darrerament m’ha interessat intentar entendre’l una mica. No sóc un músic de flamenc, no crec que sàpiga tocar flamenc. És una música que admiro amb molt de respecte. Amb el Josemi hem intentat trobar-nos i fer alguna cosa junts, cadascú des del seu llenguatge. Voldria que això s’entengués com una aproximació: un músic de jazz i un de flamenc toquen junts, però jo no pretenc fer flamenc, ni espero que ell faci jazz.

M. F: A banda de flirtejar amb músiques com el flamenc, tens una extensa carrera discogràfica i, malgrat tot, només has publicat un disc per a piano sol —Sol-IT (Swit Records, 2012)—, i això, quan ja portaves molts anys de carrera. Per què? 

I. T: Perquè penso que per a qualsevol pianista el format de piano sol fa respecte. El piano sol sempre m’ha agradat i sempre n’he fet peces en diferents concerts. El fet que hagi trigat, no vol dir que aquesta formació no la tingués per la mà. Em fa respecte. Com a pianista, penso que en general hi ha molts pianistes que a vegades corren massa a fer un piano sol.

M. F: Sí?

I. T: Sí, perquè és un format que demana una certa maduresa. Quan vaig presentar el Sol-IT pensava que ja em tocava fer-ho. Ho tenia pendent.

M. F: El piano sol és doncs la formació de gala?

I. T: No, és una formació intimista. Et permet expressar-te molt lliurament, és molt exigent, perquè estàs totalment sol i al mateix temps tens molts més recursos. Mantenir la tensió tota l’estona, i l’interès, i que hi hagi coses noves, té la seva dificultat. Tinc ganes de fer altres coses en format de piano sol, però… ja les farem més endavant.

M. F: En la presentació biogràfica de la teva pàgina web es parla d’una carrera “sota el segell distintiu del swing”. Es pot dir llavors que si no hi ha swing, no hi ha jazz?

I. T: No, però sí que el swing és un dels factors que fa més atractiva aquesta música. Evidentment hi ha jazz sense swing. Quan diem “hi ha jazz” entrem en un altre debat: què entenem per “jazz”?, on delimitem l’etiqueta “jazz”?, és una música improvisada i res més?… Per mi, el jazz no només és una música improvisada, sinó que hi ha certs elements de tradició o de límits que lliguen la història d’aquesta música amb el que estàs fent ara. Si et poses a improvisar a l’estil de Bach, avui podria sonar-te jazzístic, però realment és una improvisació sobre la música barroca. En principi no seria jazz, però m’és igual si ho és o no, allò important per mi és si aquella música que estic escoltant és bona o no.

A l’etiqueta “jazz”, concretament li demano que quan es posi hi hagi un cert lligam amb aquesta tradició de la qual parlem, i un dels elements que té aquesta música, aquesta tradició, és el swing. El swing no és específic, no és un estil d’una època. Podem parlar de Miles Davis o de Louis Armstrong, de Sidney Bechet o de Cannonball Adderley, ho estem fent d’universos sonors totalment diferents, però tots estarem d’acord que es tracta de jazz i que tenen swing. És possible el jazz sense swing? És possible, però si en té, s’agraeix més i enganxa millor.