Identitat, moviment, exili. Conversa amb Ricard Ripoll

12.01.2016

Ricard Ripoll és professor, traductor i poeta. Va viure a París durant més de vint anys i va estudiar-hi lletres modernes i literatura comparada. Tanca l’any 2015 amb la publicació del poemari La causa dels exilis (Editorial Meteora, col·lecció “Mitilene”). A la maleta, però, hi porta una novel·la, L’espai dels impossibles (2005), un llibre d’aforismes escrit a partir de constriccions, Antibiòtic (2014), i una desena de poemaris: Miralls i miratges, Engrunes d’estels irats (Premi Divendres culturals, 1986), De l’abrupte fins al cos (Premi Alzina, 1986), Els encontres fortuïts (Premi Joan Teixidor, 2000), La memòria dels mots (Premi Ciutat d’Elx, 2002), El cant del Salvador (Premi Parc Taulí, 2007), Les flors àrtiques (Premi Miquel de Palol, 2007), La frontera (2009), Aquelles gavines sobre l’aigua que respira (2011), Les naixences latents (2012).

Ricard Ripoll

Ricard Ripoll

Sara Serrano: D’entrada, el títol d’aquest nou poemari fa referència a un dels temes més actuals i problemàtics de la nostra societat. Per què?

Ricard Ripoll: Volia fer un llibre polític que parlés del que vivim però sense caure en un realisme empobridor. Un dels meus poetes preferits, Louis Aragon, ha construït una immensa obra poètica, però del 1945 (final de la Segona Guerra mundial) fins al 1953 (mort de Staline), es dedica a fer uns poemes militants, d’exaltació del realisme socialista, i la qualitat de la seva poesia baixa considerablement. Desitjava construir una reflexió ètica sobre el present i sobre la crisi política que vivim, sobre les relacions entre Espanya i Catalunya, i preguntar-me què és la identitat, què significa sentir-se d’un lloc o d’un altre. I em va semblar que només ho podia aconseguir mitjançant la metàfora.

Aleshores, podríem dir que parlem d’orígens i de moviments?

M’interessava parlar dels exilis per reflexionar sobre el concepte d’identitat. Em sembla un dels conceptes més importants i, alhora, més perillosos del discurs polític. Com que sóc un afrancesat, per a mi la paraula «nacionalisme» té connotacions d’extrema dreta. És un mot que utilitzen els xenòfobs. I quan vaig arribar a Catalunya em molestava la paraula, no me’n sentia solidari. Però vaig descobrir que s’estava parlant de coses diferents. El nacionalisme que m’espanta és el de les essències, el que és immobilista, mentre que el nacionalisme que cerca el moviment, que no es dóna per un fet sinó per un procés, cap a més llibertat o cap a la independència, no es pot confondre amb l’altre. I vaig pensar en un personatge que marxava i al cap dels anys tornava, en un retorn que ja és mitologia: es tracta de Quetzalcòatl.

Amb Quetzalcòatl i Akbar queda servida la metàfora i el moviment, ja que es tracta de personatges històrics provinents de tradicions culturals diferents.

Existeixen, sens dubte, moviments que convergeixen i que dibuixen un espai travessat pel conflicte. L’Est ha esdevingut una figura mítica on s’anorreen els homes i tornen amb una màscara divina, després d’un temps d’espera. La poesia, també, és capaç de crear aquesta espera, de crear el moviment on el conflicte ens mena cap a noves il·lusions, sempre amb un cert misteri. Era interessant veure com dos viatges, situats en èpoques diferents, en llocs diferents, dos viatges que creen geografies, també, diverses, podien parlar d’una mateixa cosa i podien, encara ara, servir-nos de metàfora per acarar el present i qüestionar el futur.

«Vindràs de l’Est, a primeres hores del dia, amb el fresc alè de la rosada.
No sabré el teu nom —potser Akbar, o Quetzalcòatl—, estel de la llunyania.»

A partir d’aquests dos personatges, entre històrics i mítics, he volgut reflexionar, mitjançant la pràctica poètica, sobre la idea de l’exili. Dels moviments que conjuminen espai i temps i que creen allò que anomeno «un desig tricèfal»: terra, cos i llengua. Podríem dir-ho d’una altra manera, a partir d’aquesta estructura ternària: nació, sexualitat i paraula, més enllà de les identitats immediates. Per recuperar el desig del retorn. I del viatge. Aquesta és la causa dels exilis: com a raó i com a antecedent. De Mèxic a l’Índia. Com l’encontre impossible d’unes voluntats que fugen els orígens per poder retrobar-se, per crear noves arrels com la de la figura de «l’arbre que camina”, present a l’obra de l’Agustí Bartra, un arbre que cerca el sol i desplaça les arrels per alimentar-se constantment d’energia.

Quina és la identitat d’aquests personatges que ha de conèixer el lector?

Akbar el Gran va ser un emperador mogol i va expandir l’imperi a través de l’Índia septentrional i central. Era analfabet, però s’interessà per la cultura i afavorí les traduccions del sànscrit a altres llengües. Va abandonar la religió islàmica i en fundà una altra de sincrètica, a mig camí entre aquesta i l’hinduisme, anomenada Din-i ilahi, «religió divina», per cercar la unió del seu reialme.

Quetzalcòatl és una figura mítica, gran rei i sacerdot tolteca, va proposar substituir els sacrificis oferts als déus per ofrenes de papallones i flors. Els antics sacerdots es van revoltar, però Quetzalcòatl no va voler sufocar la revolta amb violència i va abandonar el seu reialme. En marxar cap a l’Est es va transformar en l’estel de la matinada. Havia estat la serp emplomallada, ara esdevenia un mite: el del retorn d’una civilització antiga. Agustí Bartra, que en féu un admirable poema, deia que volia «arrencar de la roca mítica mexicana l’estatura de l’Home Llum».

Ricard Ripoll

Ricard Ripoll

Aleshores, dos personatges, dos moviments i tres llibres estructuren aquest poema llarg que presentes.

Sí. La idea era fer un poema llarg, com una mena de cançó de gesta, però amb una fragmentació que permetés una lectura autònoma dels poemes que conformen el llibre. Ho veig com una epopeia de fragments lírics, utilitzant el verset en les dues primeres parts. Epopeia moderna on l’amor, el desig, com a metàfora, permet evocar els conflictes personals, la dificultat d’estimar, la necessitat de fugir sempre, per no arrelar-nos a una terra que ens pot oprimir. I, alhora, volia que el llibre reposés sobre un moviment musical, com fi fos una cantata: hauria pogut sonar a Haëndel per la primera part, a Beethoven per a la segona i a Stravinsky o Bartok per a la tercera. Aquesta estructura en tres parts també té molt a veure amb l’esquema clàssic de la tesi, l’antítesi i la síntesi. És una manera de defugir la dualitat, els oposats, les idees binàries. Aquests moviments engendren tres etapes: la de l’Alliberament, la de la separació de la Mare per posseir el cos de l’Estimada i la de la síntesi, on la llengua ha de permetre crear l’espai contigu on es recupera la terra, on l’home i el déu ja no són antagònics, sinó una sola realitat que defineix la figura de l’Home Llum. Més enllà de qualsevol religió, l’exili pot esdevenir la consecució d’una nova ètica, basada en el desig.

Diu el tretzè poema del tercer llibre: «Ja pots entrar. El món és obert.»

I el vers segueix: «Ja pots dir el teu nom!». Perquè el nom, en la poètica del viatge, sempre és sospitós. El nom ens defineix d’una manera genealògica, som el fill d’un pare (cognom imposat) i d’una mare (cognom sovint amagat i, en certs països, fins i tot esborrat, per exemple a França on la dona quan es casa adopta el nom del marit), i per tant no ens representa en allò que tenim d’original, de nou. Cal merèixer aquest nom. Els cavallers de la Taula Rodona marxaven a buscar aventures i només en tornar podien merèixer el nom que ja no els era donat pel pare sinó pel reconeixement d’un valor adquirit, d’una gesta que els «individualitzava». Així doncs l’exili també és una manera de separar-se dels orígens, de situar-se en una posició crítica amb la pròpia naixença i de triar, encara que la tria sigui assumir allò que ens ha estat donat, però és essencial poder iniciar el gest que ens desmarca dels nostres predecessors. Després, el món ja és al nostre davant i el podem conquerir. Per tornar a la idea política (o ètica) del llibre, només podem alliberar-nos si aquest alliberament contempla un qüestionament de les nostres arrels. I de manera permanent, en una mena de moviment en espiral, incessant i sempre amb noves aportacions. I per això també m’agrada pensar que la presència dels tres moviments evoca el moment de l’arrelament (procés físic), el moment de la superació en una transcendència amorosa (procés metafísic) i el moment del desig total, de la joia infinita, de la fragmentació de les identitats (procés patafísic). Vull dir, per acabar, que si bé l’Agustí Bartra ha estat inspirador per aquest llibre, Alfred Jarry, el creador de la patafísica, sempre acompanya els meus viatges poètics.