Iban Zaldua: “Crec que l’escarabat de Kafka és una panerola”

24.01.2016

Iban Zaldua (Donostia, 1966) porta un pin de PULP damunt la seva americana de pana oberta, ulleres gruixudes i barba endreçada. Ens trobem a l’Espai Contrabandos del Raval, que acull llibres d’editorials independents i esdeveniments alternatius diversos. Zaldua és autor del recull de contes Enlloc, mai publicat per Godall edicions en català, i, a més de ser professor d’Història Econòmica, té una trajectòria literària de vint i tants anys en castellà i en euskera. Ha passat per l’assaig, pel còmic, per la literatura juvenil i per la novel·la. Hi ha dies que se sent independentista basc i hi ha dies que no; la seva mare era andalusa i hi ha algunes coses dels espanyols que l’emocionen, com  La chica de ayer de Nacha Pop. Va créixer en un àmbit familiar castellanoparlant però va anar a una ikastola. Quan la conversa deriva al problema basc i a la realitat política europea, un dels problemes que em trobo és la terminologia de la paraula “terrorisme”. Lluita armada basca o terrorisme basc? Terrorisme internacional o jihad política?

Iban Zaldua | © Ismaël Guye Sancho

Iban Zaldua | © Ismaël Guye Sancho

Tens el problema del bilingüisme i el reflex de la realitat basca?

Per mi no és un obstacle insalvable, en la literatura senmpre has de fer un artifici. Si haguessis de retratar una realitat totalment euskaldun a Euskadi hauries de fer novel·la històrica; i això tampoc seria cap solució, perquè l’euskera de llavors era molt diferent al d’ara. Jo vaig començar a escriure en castellà, la meva educació literària havia estat en castellà i a casa parlava castellà, em semblava natural escriure en castellà.

Com va venir el canvi?

Quan vaig començar escrivia ciència ficció i literatura fantàstica, no pretenia reflectir la societat que m’envoltava. Crec que volia fugir del conflicte basc, i quan vaig posar-me a escriure sobre el tema vaig fer-ho en castellà, però no em convencia. Vaig passar-me a l’euskera i els contes em van semblar més creïbles. Potser el problema és que els contes en castellà eren dolents i prou, potser no era qüestió de la llengua. També és veritat que quan vaig fer el canvi estava vivint més en euskera que en temps anteriors, i vaig començar a llegir més literatura en euskera.

A més d’autor ets historiador. Què pot aportar la ficció a la història?

Tant la ficció com la història són relats, i la literatura pot aportar un matís, tonalitats de grisos. En la Història es parla de grans esdeveniments, i més en la història econòmica, el meu camp d’estudi, en què el que ho mou tot són forces impersonals. Amb la literatura pots anar al detall, a allò més personal que en la visió més macro de la història queda fora. I crec que la literatura té una altra virtut: al País Basc, per exemple, l’esquerra abertzale tendeix a fer un discurs sense fisures; la literatura es fica entre aquestes fisures.

No pots fer una literatura només militant.

No, i en principi de la història tampoc se n’hauria de tenir una visió militant. Cal aspirar a la  introbable objectivitat. La literatura pot aportar una visió no dogmàtica sobre el que s’explica, i sobretot pot anar al que és petit i personal.

La literatura va del particular o regional a l’universal?

Sí, crec que aquesta és l’aspiració. Al País Basc això només ha passat amb Bernardo Atxaga.

Iban Zaldua | © Ismaël Guye Sancho

Iban Zaldua | © Ismaël Guye Sancho

Si haguessis de recomanar-nos autors o autores euskalduns qui diries?

Atxaga és conegut i no fa falta recomanar-lo. A qui recomanaria? Hi ha algunes autores més o menys joves com Uxue Apaolaza o Ana Malagon, que fan una literatura més urbana.

A Enlloc, Mai apareix bastant la idea dels múltiples “jo” d’una mateixa persona que es barallen entre si. Això ho has tret de Borges? Què és el que més t’agrada de Borges?

Crec que de Borges el menys imitable són les seves idees polítiques. Les meravelles que deia dels bascos…en fi! Ens posava a parir. El que m’agrada més d’ell és la pulsió fantàstica que té i la seva tendència a donar la volta a les coses, l’ús que fa dels mites. Recicla la literatura fantàstica. Però últimament el que més m’agrada de Borges és com tracta l’espanyol com a llengua. No és un escriptor barroc però és un escriptor molt culte. Agafes un poema o conte de Borges i sempre hi ha paraules cultes que no són d’ús habitual però que estan inserides a la frase de tal manera que no et resulta cursi. Una manera fàcil de detectar els poemes apòcrifs de Borges que surten per internet i que van en la línia de “he desperdiciado mi vida”, és jutjar si són cursis o no, perquè Borges mai no sona cursi.  No sé quina és la fórmula, però ell, tot i ser molt culte, no ho aparenta. Em sembla molt difícil d’imitar, perquè a més tenia un gran fons de lectures. Després hi ha la seva pirotècnia, la sorpresa que sap fer aflorar als seus contes. Clar que quan l’has llegit molt ja els veus a venir.

Coneixes l’autor català Pere Calders?

Sí, i m’agrada molt.

He vist una mica a Calders, als contes d‘Enlloc, mai.

M’alegra que em diguis això perquè és una lectura molt de joventut, el vaig llegir a la universitat i em va agradar molt. No l’he rellegit gaire, però la seva prosa curta és molt bona.

Té contes sobre la “consciència” personificada, i això m’ha recordat als teus personatges desdoblats, alguns dels quals estan entre l’esquerra abertzale i les associacions de víctimes del terrorisme.

No se m’havia acudit lligar-ho amb Calders, però sí que recordo que Pere Calders va ser un descobriment per mi. Sé que va estar a Mèxic durant la Guerra Civil. Quan el vaig llegir vaig pensar “que modern que és, això!”, fa un any vaig llegir un llibre seu del final, dels anys setanta, i no em va entusiasmar tant, però sempre queda alguna cosa. Em quedo sobretot amb els seus microrrelats del principi.

Parla’m de les teves novel·les.

Són falses novel·les. He escrit una novel·la en castellà, Si Sabino viviría, i una nouvelle o novel·la curta en euskera que traduïda és La patria de todos los vascos. En realitat van ser contes que em van sortir malament. Un conte que no surt bé pots llençar-lo a les escombraries o mirar de convertir-lo en novel·la. Era un conte dolent perquè exigia més desenvolupament, no vaig concebre una novel·la

Un conte és com un xupito?

Podria ser. A mi m’agrada la metàfora de Cortázar sobre la fotografia o el cine, el conte com a fotografia i la novel·la com la pel·lícula. O la metàfora del boxeador, que diu que el conte funciona a base de K.Os . També hi ha contes que no tenen K.O i que són més chejovians, que tenen una epifania al final però que no funciona tant com una sorpresa; són aquella menba de contes que no acaben sinó al cap d’un temps d’haver-lo llegit. En acabat el lector hi torna, es pregunta “què ha passat aquí?”, són contes que funcionen més per acumulació i per tensió.

[No dic res però penso en el narrador càmera dels contes de Raymond Carver] 

Jo en canvi sóc més de knockout. David Foster Wallace deia que a la novel·la un conviu amb els personatges; als contes un els personatges els veu, però només de biaix. Sóc dels que pensa que el novel·lista i el contista són dues espècies diferenciades d’escriptor. N’hi ha alguns que combinen bé les dues facetes, però jo vaig més al conte. Hi estic més acostumat i és un gènere que em permet… és allò que dèiem sobre les fisures. Crec que en un recull de contes pots utilitzar més punts de vista i fer una cosa més calidoscòpica. Jo entenc que els contes guanyen si estan junts, més en un llibre que escampats en diferents revistes.

Per què Enlloc mai i després la secció “Aquí, ara”? Separes el recull en dues parts i no entenc la divisió, els contes d’una part i de l’altra no em semblen gaire diferents.

Són contes escrits del 2006 al 2014 i vaig organitzar-ho en aquests dos aparatats. El títol Enlloc, mai ve perquè descriu justament l’espai de la ficció, que no té cap lloc ni temps concret, no passa mai a cap lloc real. La distinció em va anar bé per organitzar el recull, i també hi havia una sèrie de contes que tenien més a veure amb “la cosa el problema basc” i una altra sèrie de contes que tenien més a veure amb el passat, el que m’ha passat a mi i a la societat basca des de l’anterior llibre publicat, és a dir des del 2005 fins ara: la treva d’ETA, la ruptura de la treva, etcètera; els contes escrits als mateix temps que es produïen aquests fets històrics podien ser “Ara, aquí”, volia vertebrar el llibre i de passada establir un joc de miralls amb el títol.

Iban Zaldua | © Ismaël Guye Sancho

Iban Zaldua | © Ismaël Guye Sancho

La dona que conviu amb el marit mort des de fa temps i que no ho sap, els dos familiars d’etarres que moren de camí al centre penitenciari al nord de França i que tampoc se n’adonen… Hi ha bastants morts vivents al teu últim recull de contes, i tinc la sensació que viuen en una mena de Dia de la Marmota.

El dia de la Marmota és pel cansament del conflicte basc. S’ha acabat la part més dura de la violència i tot i així se segueix fent la gran manifestació de principis d’any. No s’apropa els presos als seus familiars, cosa que em sembla un atac als drets humans d’aquestes persones. No s’acaba de resoldre; el cansament respecte al conflicte basc és notori, crec que això es reflecteix en els personatges. Han canviat les coses i malgrat tot seguim al dia de la marmota. Pel que fa el tema de la mort crec que és una figura retòrica molt utilitzable, i és fàcil abusar-ne. Quan escrivia contes a la meva adolescència sempre matava tothom.

Més enllà del conflicte basc, hi ha una mica d’Edgar Allan Poe, en la teva obsessió amb la mort?

És clar, i també Lovecroaft. Passa ccom amb la música, un acaba molt marcat pel que va llegir i escoltar amb la passió de l’adolescència. Jo era molt de literatura fantàstica i a Poe li tinc molt d’apreci. Són autors que no revisites sovint però que t’han marcat i que, les poques vegades que els revisites, constates que estan molt bé.

El meu conte preferit del recull és el del senyor que queda tancat dins l’aspiradora. Hi he vist l’escarabat de Kafka.

Sí, sí, molt bé.

Parlem de l’escarabat.

Vols dir el de La metamorfosi, no? Perquè no sabem que és un escarabat, ell no ho diu mai.

Bé, en descriu les potes, no?

Però jo me l’imagino més com una panerola. Ho dic perquè Kafka va prohibir a l’editor que posés una panerola a la portada, no volia que el lector tingués més pistes de les que ell donava com a narrador.

L’animaló de La metamorfosi és la figura del que sobra en una casa, i en els teus contes ho recflecteixes bastant en relació a la infidelitat de parella. Què ha canviat en l’adulteri, des de Madame Bovary?

[riures aguts d’Iban Zaldua] Passa com amb la mort, l’adulteri és un dels temes de la literatura. Un cop s’ha explorat tot el món, què queda de l’aventura burgesa? L’adulteri. Crec que l’adulteri i el que implica és un tema central en la parella. Si surt molt és perquè a partir de certa edat i en relacions llargues comença a fer-se molt present. Veus moltes històries així al teu voltant. En aquest sentit sóc optimista perquè crec que això s’anirà superant.

La monògamia?

Els problemes tradicionals s’estan superant i ara en sorgeixen de nous. Com que tinc una edat, jo tendeixo més a la mirada antiga. A més és una qüestió no només d’ambient, sinó del que llegeixes. Les fonts literàries són la pròpia experiència vital, el que t’expliquen els que t’envolten i la ficció -ja sigui el que llegeixes  o les sèries i el cinema que veus. L’adulteri, més enllà e Madame Bovary, també és un tema central en el realisme brut nordamericà, per exemple. I és clar, tant llegir això al final escrius sobre això.

Què sents davant del fenomen de pel·lícules com Ocho apellidos vascos?

[Zaldua sospira, potser per desencís]

L’he vista i no em sembla una bona pel·lícula, ni per l’humor ni per la seva crítica als tòpics. Crec que és una pel·lícula molt feta des de fora, tot i que un dels guinoistes és basc. No em va acabar de convéncer, tot  que sí que té aspectes pòositius com ara la desdramatització del conflicte basc. Era millor la sèrie televisiva Vaya semanita, una producció molt més arriscada i feta en un moment més difícil. Tot i que l’humor em sembla una arma molt potent a l’hora d’abordar temes delicats; hi ha aquell adagi de Woody Allen que diu que la definició de Comèdia és tragèdia + temps. Té més mèrit en el moment en què escurces la part del temps i ho apropes més, tant geogràficament com temporalment. Cal ser conscients que l’humor funciona però que sempre li farà mal a algú. I aquest és el problema de productes com Ocho apellidos vascos, que volen complaure a tothom. I aquí falles, perquè si tothom riu no crec que l’humor sigui gaire bé. L’intent de fer la pel·lícula és lloable, però a Vaya semanita està més aconseguit; clar que la manera en què es tracta el tema de la llengua as Vaya semanita no m’agrada, i això també es veu clar a Ocho apellidos vascos: parlen de l’euskera des del punt de vista d’algú que noparla euskera. I això fa que no m’ho cregui; si no ets euskaldun has d’informar-te més o has de recórrer a algú que t’ajudi a fer-ho.

El prejudici és que la literatura humorística és més lleugera, quan escrius un drama sembla que sigui més trascendent. I això que en la literatura humorística hi ha grans noms com Mark Twain o Chesterton. A més l’humor només es realitza en el lector ol’espectador, qui té l’humor al final és el receptor. Com a creador humorístic no saps mai si l’encertaràs. Generar el riure intel·ligent és més fàcil que fer plorar, penso.

Al discurs de les eleccions espanyoles va sortir la qüestió del terrorisme internaconal i Pedro Sánchez va parlar de com el PSOE havia aconseguit acabar amb la violència d’ETA. Va comparar els dos tipus de “terrorisme” com si res.

Terrorisme com el del GAL, per exemple? [riures].

Primer caldria definir terrorisme, però vaja. Com va afectar l’11S i l’11 M a ETA?

No sóc cap expert, però crec que l’11M va canviar moltes coses i va aplanar el camí cap a la fi de la violència d’ETA. Va ser el principi de la fi de la violència, entre altres coses perquè esdeveniments com el de l’11M empetiteixen la lluita armada basca, la redueixen i la fan menys visible. Fa anys, quan anaves per Espanya et preguntaven pel conflicte basc, i avui en dia ja no passa. No pots igualar l’impacte d’uns fets com els de Madrid o els de París amb el tipus de lluita armada o terrorisme que s’estava produint al País Basc. Als vuitanta hi havia atemptats amb bomba, segrestos, tot era molt més potent: hi ha joves que  tenen idealitzada aquella època, sobretot a través de la música, però jo recordo que aleshores convivíem amb notícies horribles. Em sembla paradoxal la mitificació. D’una banda, el rebuig cap a les accions d’ETA va créixer en el moment en què el nombre de víctimes era menor; després va arribar un terrorisme internacional que va fer que el terrorisme basc perdés la perspectiva. En última instància, el major terrorisme segueix sent el que practiquen els estats, m’és igual que siguin els EUA com Aràbia Saudita.

Iban Zaldua conversa amb Júlia Bacardit | Iban Zaldua | © Ismaël Guye Sancho

Iban Zaldua conversa amb Júlia Bacardit | Iban Zaldua | © Ismaël Guye Sancho

Quina creus que és la major diferència entre el nacionalsime basc i el nacionalisme català?

No m’atreveixo a dir gairebé res al respecte. Ahir conversava amb uns amics sobre Convergència i hi havia moltes semblances amb el PNB, però tampoc és ben bé el mateix. Hi ha diferències igual que hi ha diferències entre el capitalisme industrial català i el capitalisme industrial basc. És curiosa la inversió que hi ha hagut, el nacionalisme basc d’esquerres era molt admirat a Catalunya i ara és just el contrari, el que ens fa enveja és la CUP i el Procés, en alguns casos. Aquesta inversió em sembla molt divertida però no sé explicar-la, l’eclosió de l’independentisme català m’ha agafat per sorpresa i no conec prou el món polític català. Cinc anys enrere t’hagués dit que l’independentisme català em semblava més progressiu, més pactista i més amable que al País Basc. I ara és al contrari [riures]. L’esquerra és més important en el nacionalisme català que en el basc. Al País Bass, durant la Transició, la qüestió de les esquerres i del socialisme va tenir el seu pes, però el PNB ha estat sempre dominant. I per descomptat que l’esquerra abertzale sempre ha subratllat més la qüestió nacional que la social. Ara el PNB arrasa al País Basc.

Pot haver-hi imitació, al País Basc? Desig de referèndum?

[sospira sorollosament] El que es parla molt és la qüestió de la territorialitat, perquè els territoris estan escampats en comunitats diferents. Hi ha alguns independentistes bascos que proposen oblidar-se de la territorialitat, tal com s’ha fet al Principat de Catalunya amb València. Oblidar-se de Navarra igual que oblidar-se de l’emancipació dels Països Catalans. Jo visc a Álaba i allà el tema nacionalista basc no té empenta, si s’iniciés un procés segurament Álaba se’n desvincularia; allà hi ha molt provincialisme. Un referèndum basc el veig molt complicat. A més l’independentisme propi de l’esquerra abertzale s’ha reduït molt, no en vots, perquè en vots mai no ha estat majoritari, però sí en la influència que exercia sobre el conjunt dels bascos. En època de la Transició, el nacionalisme  marcava l’agenda. Em sembla horrrible l’auge del PNB, és una mostra de com de conservadora és la societat basca.

A Catalunya hi ha hagut un front comú de dretes i esquerres independentistes. Els unionistes retreuen que el Procés és de dretes.

No tinc clar si aquesta unió és positiva o no. A mi un 47% em sembla poc per iniciar una DUI, però també és cert que el govern central no es mou gens. Em sembla al·lucinant com s’està santificant la unitat d’Espanya; estem així des d’Atapuerca. El fet que hi hagi una nació espanyola amb un estat espanyol és tan aleatori com qualsevol altra disposició territorial a la península. Bé que Portugal forma part de la península i és un estat diferent; si haguessin perdut la guerra de 1640 serien part d’Espanya, com Catalunya avui.