Ian Bermúdez: “Es tracta d’incloure, de fer visible, de donar un espai”

19.09.2018

Per segon any consecutiu la Sala Beckett obre les seves portes a l’Espai DebuT*, un laboratori d’experimentació teatral i recerca de noves identitats de gènere. Elisabeth Massana ha parlat amb l’Ian Bermúdez, un dels creadors de l’espai i facilitador dels tallers d’escriptura.

Ian Bermúdez és un dels responsables dels Tallers Espai DebuT* que tenen lloc a la Sala Beckett.

Escriptor, traductor, activista, professor, filòleg… Qui és l’Ian Bermúdez?

Escric des que tinc memòria. De ben menut preferia que em regalessin aquells diaris amb cadenat, els kits de fulls i sobres amb motius per escriure cartes a la cosina de Valladolid, i tenia un calaix secret on acumulava llibretes i llibretes amb tot el que em passava pel cap. Aquesta afició m’acompanya fins avui en dia. L’amor per traduir em ve de la meva connexió amb la música. M’agrada cantar, les melodies, els acords, el que transmet la gent amb la música. Sempre he sentit la motivació per buscar les lletres que no entenia i així saber què era el que m’atreia específicament d’elles. A vegades era només la música, d’altres el que s’hi deia tenia a veure amb el que estava vivint o em feia descobrir alguna cosa nova. La combinació de l’escriptura, la traducció i la música van portar-me de bracet a la poesia, que, com sabem, és una manera d’entendre i viure el món. Finalment, vaig viure molts anys amb una urgent necessitat d’estar contínuament llegint, ara entenc que era per aconseguir generar en el meu cap la meva comprensió del món, una que m’agradés, i, també, per intentar entendre el que passava a fora –les meves primeres dues dècades no van ser del tot agradables–. Les circumstàncies de la meva vida em van portar a estudiar filologia anglesa. Avui en dia treballo com a professor d’anglès per qüestions pràctiques, feina que he estat intentant defugir de totes les maneres possibles fins fa ben poc. A dia d’avui, després d’acceptar que no ho faig pas malament – a banda que els meus pamis[1] ja em van ensenyar l’ofici ben aviat -, m’hi he acabat rendint per totes aquelles coses magnífiques que aporta. La meva experiència vital com a persona trans m’ha convertit en activista i en millor persona.

Vas autopublicar el teu primer poemari Ser h(u)ome*∞(à). Què va significar que l’editorial Bellaterra l’inclogués al seu catàleg?

L’autopublicació de Ser h(u)ome*∞(à) fou la manera que em va sorgir de canalitzar la incomprensió d’una banda de ser llegit com una persona amb més privilegis (com a dona cisgènere heterosexual) i les expectatives que la societat tenia de mi, o la manera que jo tenia de viure-les (comportar-me com una nena, noia i dona “com cal”) i, per altra banda, el meu trasbals identitari intern (anar absorbint el discurs que el meu entorn tenia sobre l’homosexualitat i el fet trans). El títol té tota la intencionalitat d’obrir el calaix a una quantitat infinita de maneres de performar ser “home” dins de ser una persona humana. Més endavant, edicions Bellaterra el va tornar a publicar en una edició bilingüe. Gràcies a aquest llibre vaig anar de biblioteca en biblioteca acompanyat d’una altra persona trans que va posar música als poemes i vam generar diàlegs amb el públic. A més a més, a cada presentació arribava carregat amb tot de llibres de la temàtica per ellis i les persones que treballaven allà.

El teu còmic Transito, publicat juntament amb David Cantero a través d’una campanya de micromecenatge, t’ha dut a recórrer la xarxa de biblioteques. Què n’ha sorgit d’aquestes trobades?

La meva amistat amb l’il·lustrador David Cantero em van portar a escriure i publicar amb la mateixa editorial Transito, novel·la gràfica a través de la qual, i gairebé com si fos una autobiografia, explico el que havia après fins aleshores a través de la transició i les maneres diferents de viure-la amb les que m’havia anat trobant.  Així mateix, el còmic critica durament el sistema patologitzador d’atenció sanitària per les persones trans que en aquell moment estava establert a l’hospital Clínic de Barcelona. A través d’una campanya de micromecenatge vaig poder fer-me a la idea de la meravellosa xarxa de persones que van fer possible aquest projecte i entendre que era necessari, i que som moltis que volem escoltar les històries reals de les comunitats minoritàries. Amb cadascuna de les presentacions que es van fer, vaig anar entenent la realitat de la lluita trans i fins a quin punt la veu del seu col·lectiu necessita empoderar-se.

Una de les raons que em van fer arribar a l’anterior afirmació fou adonar-me clarament del dolor que suposa estar mancat totalment de referents. Avui en dia he pogut transformar el dolor en una mena d’actitud múrria perquè per una banda amb la meva experiència de vida i reflexió m’he adonat que crear estereotips i referents implica una gran responsabilitat, però, per l’altra, m’empodera el fet de saber que es tracta d’una mera construcció de personatges amb què puc jugar i veure quin m’escau a cada moment. Haver viscut dins el discurs hegemònic i ser-ne “l’altri” –tant per la meva experiència representant el paper de ser dona, com en escoltar les visions del que es catalogava com a homosexual, lesbiana, transsexual, i ser català i castellà alhora– m’ha donat aquesta visió global, interna i externa, de com es van poder generar aquests discursos estereotipats i així poder jugar amb el llenguatge i els seus significats.

Veig que en les teves respostes fas servir la –i– per evitar la marca de gènere. Per a les persones no acostumades a l’ús d’un llenguatge inclusiu, ens pots explicar una mica el perquè de l’ús d’aquesta vocal?

Tal com ja expresses en la pregunta, es tracta d’incloure, de fer visible, de donar un espai i de fer servir la llengua d’una manera creativa per la seva funció essencial: comunicar. Però una comunicació que ens serveixi per a totis. La –i– s’està proposant en cercles trans i feministes LGTBI+  catalans per referir-nos a les persones en general. És una forma que traspassa el binarisme i ens dona la possibilitat que les persones que no “el comprin” puguin comunicar-se de manera lliure i sense sentir-se limitadis.

Passa el mateix en castellà, amb la lletra –e– «Hola a todes», per exemple. En català la –e– no ens funciona, perquè ens coincideix amb flexions que ja existeixen (com la del plural femení). Així doncs, una proposta alternativa seria la terminació en –i.

En un principi i com passa sempre quan hi ha canvis, pot semblar estrany; encara més per les persones que mai s’han sentit excloses pel seu propi llenguatge. Mentre escrivia Transito i havia de decidir si prenia la iniciativa de fer servir aquesta flexió o no, una de les coses que va ser decisiva fou el comentari d’una persona molt propera al projecte que va dir: “Mira, esto de la “i” me parece una gilipollez y además queda súper cutre, vamos a perder lectores con esto”. Després d’això no em va quedar cap dubte que no pensava fer-me enrere. És necessari. Algú que no hagi viscut aquesta experiència es pot permetre el luxe de dir això i quedar-se tan ample, en el meu cas no tirar endavant és mantenir un llenguatge opressor i no ens ho podem permetre.

Per les persones que vulguin seguir llegint sobre aquest tema us recomano aquest article que va escriure la Bel Olid al diari Jornada.

Parlem ara del teu darrer projecte: què és l’Espai DebuT*?

DebuT* pretén ser un espai de seguretat per a aquelles persones dissidents en el gènere que desitgin prendre contacte amb les arts escèniques i vulguin trobar finalment un espai on els seus cossos i identitats no siguin “allò estrany”, “l’altri”, i passin a ser allò desitjable i a estar al centre d’una narració pròpia i apoderada. Això s’ha traduït en una sèrie de tallers que s’han realitzat com a prova pilot a la Sala Beckett entre gener i juny del 2018. Els tallers estan conduïts per professionals de les diferents arts (teatre, cinema, dansa, audiovisuals i escriptura). A través de monogràfics de quatre hores el grup ha pogut investigar sobre com s’ha visibilitzat l’arquetip trans al llarg de la història audiovisual i, a partir d’aquí, adquirir una visió més crítica i intentar escriure nous personatges que tinguin a veure amb el que cada persona vol mostrar.

Com va néixer DebuT*?

DebuT* neix arran d’una necessitat d’espai, formació i recerca de noves identitats trans i les seves formes de representació a les arts escèniques i audiovisuals. Al llarg d’aquests anys d’activisme, m’he adonat i he pogut anar aprofundint en la convicció de la mancança de referents trans positius en tots els àmbits de les arts. Tot i que la situació ha anat canviat de mica en mica aquests últims anys, queda molt per fer i no tinc ganes que aviat el fet trans aconsegueixi ser assimilat dins allò “normal” perquè està de moda i hem aconseguit encaixar allò trans i sembla que tot està bé. Però res més lluny de la veritat, tenim vides riques i diferents de les que el sistema binari ha pogut crear fins ara, acceptem-ho i obrim-nos, no intentem encaixar-ho amb el que ja sabem… I això només s’aconsegueix amb la voluntat de deixar que les persones que m’envolten siguin ellis mateixes amb escolta activa, no perquè és el que toca. Per a possibilitar totes les mirades possibles i experiències de la comunitat trans, la cultura hi té un paper clau, ja que és a través d’aquesta que podem obrir mires. Aquesta visió va coincidir amb la de l’Ian de la Rosa, amb qui comparteixo la coordinació del projecte en la seva segona temporada i Damián Díaz qui va ser amb nosaltres durant la primera. Els tres havíem compartit diàlegs sobre aquest tema per separat i amb el Damián ja havíem pensat en la necessitat d’escriure petites obres o escenes de teatre que parlessin de les coses que ens passaven en el dia a dia però que encara no havíem vist mai damunt d’un escenari, però mai acabàvem de trobar el temps… Com a gairebé tothom, la lluita per una feina  ens impedeix tirar endavant tot el que voldríem. Però després d’una activitat conjunta en la qual presentàvem dos curtmetratges Víctor XX i Jo sóc Jo les converses van anar sent més freqüents fins que vam decidir escriure un projecte i presentar-lo a la Sala Beckett. La seva resposta oberta i afirmativa ens va reafirmar en la idoneïtat del moment i hem donat el millor de nosaltres per tirar endavant aquesta idea.

Com ha estat la primera experiència?

La primera temporada la vaig viure des del punt de vista de coordinador i creador. Com a coordinadors hem après a gestionar un grup, a coordinar-nos amb els talleristes, a dialogar després de cada taller per anar veient les necessitats del grup… En el meu taller d’escriptura creativa vam generar personatges i jugar a crear relacions entre ellis amb vivències totalment del dia a dia, de manera que el grup connectés amb el poder de creació de realitats que l’art ens permet. D’aquesta primera proposta en van sortir títols com per exemple Aquí no hay Queer viva. Ens ho vam passar molt bé d’una manera corporal, emocional i intel·lectual, connectant amb diferents arts i espais que ens estan obrint les portes. D’un grup de dotze persones hem rebut molt bon feedback. L’espai era necessari,  ens hem adonat que tenim un lloc en les arts escèniques, i hem pogut ser conscients de potencials que no creiem tenir. La millor prova de tot això és que molts repetim.

Esteu a punt d’encetar un nou curs, quins nous reptes us plantegeu?

Durant la primera part del curs es realitzaran els tallers temàtics i de gener a maig obrirem un espai de creació per veure si les iniciatives que sorgeixen al final dels tallers s’acaben convertint en alguna manifestació artística com pot ser una improvisació, performance o inici d’obra de teatre. Estem molt contentis, ja que hem omplert totes les places i estem entusiasmadis per aquesta nova oportunitat.

Finalment, com veus el panorama teatral català? En aquest article publicat a la revista (Pausa.), Isaias Fanlo i Jeffrey K. Coleman debaten sobre l’estat actual del teatre català des d’una perspectiva queer i de raça, i el seu diagnòstic no és gaire esperançador…

M’agrada molt que m’hagis donat a conèixer aquest article ja que m’ha fet reafirmar que estem en el bon camí. L’article coincideix amb la visió que vam tenir en crear l’Espai DebuT* quan diu:

Penso que el teatre català, amb ben poques excepcions, encara no ha passat per la fase de qüestionament de les polítiques essencialistes, i aquesta és una etapa necessària per problematitzar el règim normatiu. Dins de la norma, hi inclouria les tendències dominants, des de la perspectiva de les quals s’ha vertebrat la gran majoria del discurs que podem veure a escena. Els «altres» són els que no s’adscriuen en aquesta norma, que és blanca, binària (o masculina o femenina) i heterosexual o homonormativa…

Conec poques de les obres que s’hi mencionen, i aquest potser és un dels exemples més importants per reclamar un teatre on les identitats considerades no normatives deixin de ser “lis altris”. Una d’elles és Rent, em va agradar molt. Les últimes que he anat a veure o sé que han estat en cartellera són Crotch, que té ballarinis trans; Trans més enllà, que té persones trans expressant les seves històries, una experiència molt bonica per a persones trans que han pogut pujar per primer cop dalt d’un escenari, tot i que tinc reticències sobre el punt de vista des d’on es dirigeix el projecte;  La pell escrita no la interpreta una actriu trans però va tenir un gran i detallat assessorament d’activistes trans i això es nota en el resultat i A la verita tuya, una obra que per mi va estar tractada amb una gran dosi de sensibilitat.

Tot i així, amb l’Ian de la Rosa i altres activistes trans seguim pensat que cal que hi hagi obres creades des de les persones trans, que explorin les nostres vides a partir d’una visió positiva, empoderada i realista. Per tant, estic totalment d’acord que pel que fa a la necessitat de mostrar això, així com les interseccions de gènere i raça. Cal que el teatre català faci una revisió i ventili el calaix en el qual hi té posat lis altris. Cal que les persones implicades (autoris, actoris, productoris) que han ajudat al fet que perduri la representació de les visions hegemòniques de gènere facin una mica de silenci i escoltin i dialoguin amb les veus d’un gran nombre de persones que ja fa temps que hem iniciat aquest diàleg i aquesta transformació. Això no ho dic amb un to autoritari, simplement vull expressar que el que han representat fins ara no és el que volem mostrar de nosaltres mateixis i les nostres vides, de moment només es mostra el que el sistema en què vivim fa i perpetua amb nosaltres.

 

 

 

[1] Paraula que l’autor va introduir al seu còmic Transito creada per incloure pare i mare en qualsevol parella. Es pot fer servir en singular si algú sent que representa ambdues funcions, en aquest sentit captura el mateix significat que la paraula anglesa ‘mapa’, introduïda per l’activista intersex Del LaGrace Volcano per referir-se a la persona progenitora sense especificar-ne el gènere.