Hi havia una vegada… el conte!

19.04.2016

Un vespre calorós d’estiu la Lídia va assistir al Vermut amb lletres de la Bodega Coca de Sabadell. La part literària anava a càrrec de l’escriptor David Vila i Ros. N’havia sentit a parlar, dels seus llibres i, especialment, dels seus contes, però no tenia el plaer de conèixer-lo en persona. I llavors succeí un fet extraordinari. Mentre s’anaven servint xips i petador, vermut amb regust sabadellenc, i es preparava el tramat amb la lectura de contes, ella veia en David amb un llapis a la mà escrivint a un ritme frenètic, omplint papers, i anant endavant i endarrere dels fulls, pensant, escrivint, ratllant, modificant… Era com un teixidor artesà que treballa, talment un orfebre, una matèria primera molt valuosa i que dedica tots els seus esforços a polir-la i treballar-la per tal que esdevingui una autèntica obra d’art.

David Vila i Ros

David Vila i Ros

Un cop contats els contes, la Lídia i el David es van posar a parlar i parlar… de paraules. Notaven com si un fil invisible els connectés tot cosint-los en una mateixa tela: la de la llengua i l’escriptura.  I en sortir d’allà van tenir la certesa que formaven part de l’enorme xarxa dels “tocats” per la vareta màgica de la paraula, especialment d’aquelles paraules que construeixen l’univers d’un gènere tan sovint oblidat, i en canvi, per part d’aquells qui en són artífexs o lectors, tan admirat… I els agradava trobar-se sovint per parlar-ne, per gaudir d’aquell lligam comú i fer-lo contertulià: el David, la Lídia i el conte.

Lídia Coll: Te’n recordes, del dia de la presentació del teu recull de contes, el Verba non facta? Vaig entrar a la Bodega Coca d’una revolada. Tenia moltes ganes de gaudir d’un vermut acompanyat pels contes d’un llibre que havia devorat amb ànsia, degustat amb passió i digerit amb calma i introspecció analítica. De fet, hi havia convidat participants en el Voluntariat per la llengua de Sabadell (la feina que, com ja saps, dinamitzo amb passió) per compartir-hi una experiència amb flaire d’olives i lletres. En entrar, però, em vaig sorprendre. M’havien dit que seríem quatre gats i, per contra, la sala era plena de gom a gom. Em vaig asseure en un raconet, a prop d’una aprenenta de les parelles lingüístiques i, en degustar el vermut, la noia em va dir, tota orgullosa, que havia deixat de ser aprenenta i que ja assistia a l’acte en qualitat de voluntària. I llavors, quan creia que et presentaries, dos actors i tu vau començar a llegir i a interpretar els contes! La veritat és que me’n feia creus, de tot plegat. Tot semblava funcionar a l’inrevés de les expectatives de realitat generades… I malgrat tot, em sentia cada cop més tocada per uns contes que, tot i ser tan breus com píndoles de lletres que es podien punxar amb un escuradents, m’amaraven com el regust salat de les olives farcides. En acabar la lectura i començar-ne una digestió amb efecte vitamínic, et vaig preguntar com era que havies muntat la lectura d’aquell llibre, el Facta, non verba d’aquella manera tan estrambòtica. ”No, no. No és el Facta, non verba, és el Verba, non facta, em vas aclarir ràpidament, “la protagonista d’aquest vermut és la paraula, més que no pas els fets”. I aleshores ho vaig entendre tot! La ficció no només supera la realitat, sinó que la pot crear, canviar i transformar. Se la fa a mida gràcies al poder màgic de la paraula! És això, oi, David?

David Vila: Exacte! Sovint fem servir l’expressió facta, non verba, és a dir: fets, no paraules, especialment amb els polítics. Està molt bé parlar, dir, prometre, però si les coses no s’acaben materialitzant en fets, quin sentit tenen? El fet s’imposa per damunt de la paraula. Tot i així, em va semblar que, per una vegada, i ni que fos de manera excepcional, ho podíem capgirar i donar tota la força a les paraules. Verba, non facta: paraules, no fets. Centrar-nos en el poder de la paraula, que és allò que ens fa ser qui som, la paraula que ens permet, no només descriure la realitat del nostre entorn, sinó també transformar-la, perquè a través de la paraula podem agafar fets reals, quotidians, que gairebé ens passen desapercebuts, i reinterpretar-los d’una manera completament diferent, o bé introduir-hi algun element absurd, oníric, barrejar-ho amb un desig o amb la màgia i, així, transformar aquesta realitat en el paper. I per a mi, transformant-la en la literatura, en els contes, és com un primer pas de cara a transformar-la de debò.

LC: I per què hi afegeixes un subtítol i, més en concret, el subtítol Noranta-nou contes intangibles?

DV: Un títol en llatí no és gaire aclaridor —tot i que és el que a mi em semblava més adient—, de manera que vaig voler afegir-hi un subtítol que expliqués que són noranta-nou contes, noranta-nou contes intangibles, que no els podem tocar, però que els podem tastar. I torno al concepte eteri de la paraula, perquè en el fons el que vull és reivindicar el conte com una eina de creació massiva, que crea realitats, realitats de ficció que poden esdevenir realitat tangible. Per a mi, el conte també és una manera de denunciar, de manera no molt explícita, tot de coses que no m’agraden de la societat. Per fer-ho explícitament ja tenim articles d’opinió, assaig, tot d’espais on podem exposar determinats temes i fer-hi propostes. A través del conte tot és molt més subtil, però també podem fer aquesta denúncia i, alhora, fer que el lector es plantegi si allò es pot fer d’una altra manera, si realment podem intentar canviar-ho entre tots. És una llàstima que sigui un gènere tan infravalorat. Saps què? No me’n puc estar de repetir-ho. Encara recordo aquell dia en què, mig endormiscat, vaig aixecar d’esma la persiana i vaig veure que plovia, sí, però no era aigua el que queia. Plovien llibres. Vestint-me d’una revolada, vaig obrir la porta de casa i vaig mirar bocabadat els milers de llibres que anaven caient. En vaig agafar un i, quan el vaig obrir, un doll de contes va eixir d’entre les pàgines i va desbordar la ciutat. D’aleshores ençà, estic tocat pel conte.

LC: Jo també n’estic, de tocada pel conte! Vaig dedicar-hi hores d’investigació per a la meva tesina i hi vaig quedar totalment enganxada. Els devoro amb delit per assaborir-ne el regust i fins i tot, de tant en tant, n’escric algun per exorcitzar i provocar emocions i reflexions. De fet, els contes són com bombons: cadascú hi troba l’essència d’un gust propi i compartits s’assaboreixen millor!

DV: Completament d’acord, Lídia. Estem ben tocats, oi? Els contes són únics i penso que n’has fet una descripció perfecta. Gran part del que escric és amb l’objectiu de fer petites peces que facin pensar. Davant del pensament únic, fem que el lector s’ho qüestioni tot. I, a parer meu, el conte és el gènere idoni.

LC: Per poder, així, transformar la realitat… Com quan vaig entrar un pèl marejada a la Bodega Coca. Un tal Dr. David Vila m’havia receptat unes càpsules de conte anomenades Verba, non facta i dos infermers, la Berta i el Josep Maria, me les van administrar. Acte seguit, vaig notar un efecte estremidor en cos i ànima que m’arribava fins al moll de l’os. Em vaig notar sacsejada, però agraïda i com nova. En sortir al món, em sentia més forta i viva que mai!

DV: Si vam aconseguir sacsejar-te, ja va ser un gran pas.

LC: Però ets conscient que hi ha gent que no el percep així, el conte? Sovint, es considera com un gènere menor que parla de coses banals i que sol anar adreçat a nens, per entretenir-los i instruir-los? En canvi tu l’estàs utilitzant per a una finalitat amb unes altres pretensions…

DV: Sí, en sóc perfectament conscient. Quan dic que escric contes sempre em diuen: ah, contes per a nens! I jo els he d’aclarir que no, que són per adults. I aleshores em responen: ah, eròtics! I torna a aclarir-ho…! No és només un gènere infravalorat, sinó també desconegut. I fixa’t, si mirem la història, el conte oral va servir per transmetre el coneixement de generació en generació i, per tant, tenia una funció cabdal en tota societat. Fins i tot amb la invenció de l’escriptura, el conte va continuar tenint un pes rellevant, perquè en situacions d’opressió política, de dictadures, de règims totalitaris, un conte podia –i pot– servir per denunciar tot el que no agrada. I a més, ho pots fer sense ser gaire explícit, però de manera que, qui vulgui, ho entengui. És com la cançó de protesta. Jo parlo d’una gallineta però tu pots veure-hi el que vulguis. El conte és aquest instrument.

David Vila i Ros

David Vila i Ros

LC: Parlant del conte com a instrument, he llegit que dius que “continua sent una forma cabdal d’expressió d’anhels íntims i de canalització d’objectius col·lectius”. Proposes: “prenguem l’entorn, destriem-ne tot allò que no ens agrada, canviem-ho en el paper i fem que, des d’aquest paper, esdevingui fet. Verba, ergo facta. Escriguem la revolució”. Aquesta premissa et permet, doncs, partir de la base de motius temàtics propers i ben diversos…

DV: Sí. Reinterpretar els fets quotidians és cabdal per a mi. Per exemple, estem esperant l’ascensor, que és una cosa que segurament fem tots en algun moment del dia i a la qual no donem cap importància. Hem de pujar al pis no sé quin i ens fa mandra anar per l’escala. Però mentre esperes l’ascensor pots pensar: calla i si quan s’obrís la porta, en comptes d’haver-hi un ascensor buit o una persona que baixa, hi hagués un dinosaure? Què passaria?

LC: És a dir, hi ha un joc de la reinterpretació de la quotidianitat per part de l’autor, però jugues també amb la interpretació que en pugui fer el lector, no? Vaig llegir que deies: “L’autor entrellaça trama i ordit, però és el lector, espectador, qui en vesteix la roba i li dóna forma. Els contes arrelen per poder volar i volen per poder arrelar. I nosaltres en podem ser espectadors i protagonistes”. Com ho fas palès, això?

DV: Una cosa que m’agrada molt és anar a parlar amb els lectors, ja ho saps. Saber què els semblen els contes, la interpretació que en fan, què els transmeten. Per això m’agrada tant fer tastets amb lectura de contes als actes de presentació del Voluntariat per la llengua adreçats a parelles lingüístiques. Primer, és un plaer sentir dir els contes per nous catalans vinguts de països llunyans, amb accents de colors tan diferents. Que un dels assistents em digui que el meu llibre és el primer que es compra en català, i que espera que li serveixi per llançar-se a llegir en la llengua del país, senzillament no té preu I, després, acabes descobrint lectures i sensacions interessantíssimes! Les interpretacions que aporten els lectors són d’allò més valuoses!

LC: I tant! Recordo quan vam compartir contes i interpretacions amb parelles lingüístiques de Santa Perpètua de Mogoda. Alumnes, voluntaris i aprenents van entrar a la sala on es presentava el Verba, non facta un pèl temorosos. I si hi plovia llibres i els queien al cap? I si l’autor era, com l’oncle del conte, un mitjó que parlava, l’haurien de tractar de vós? Per contra, només hi va ploure idees i un sabadellenc “tocat” pel conte els va girar la truita de la por, que va desaparèixer com quan neteges el baf que entela les ulleres… Per veure-hi millor!

DV: Crear mons imaginaris i compartir-los és el primer pas per transformar la realitat.

LC: Ara m’has fet pensar en un conte sobre un vestit oníric… El saps?  La paraula somiava que es vestia amb parracs de realitats. Alguns eren vells i molt esquinçats i altres d’un to més llampant, però també plens d’estrips. Quan es va mirar al mirall es va estremir de cap a peus en veure’s amb aquells pellingots. Un ti-ti-ti-ti la va desvetllar de sobte. Després d’una dutxa que la va tornar a la realitat, va obrir l’armari i la paraula es va quedar petrificada! Hi va descobrir un vestit nou, que no havia vist mai abans: un vestit fet amb parracs, però teixit amb la destresa del somni. I la paraula es va mudar i trasmudar amb aquell vestit oníric…

DV: Que bonic! Un exemple de com les paraules es barregen amb els somnis i creen realitats…

LC: I transmetre-les al lector tot suggerint multiplicitat d’interpretacions…

DV: Sí, i això va molt bé al microconte en particular, perquè vols dir moltes coses en poc espai, i la història queda oberta. Jo puc escriure un conte amb una intencionalitat i volent que el lector, quan l’acabi de llegir, digui: ah, d’acord! I entengui allò que volia transmetre. Però també m’agrada, com m’ha passat diverses vegades, que em ve un lector i em diu: tu, en aquest conte, volies dir això, oi? I jo me’l miro, penso que no hi havia caigut en aquesta interpretació i li acabo donant les gràcies. Inconscientment vaig deixar anar un missatge, sense adonar-me’n, i un lector me l’ha retornat. Fantàstic.

LC: El microconte és un flascó d’essència amb molt potencial, similar a la poesia, no?

DV: Clar, té moltes potencialitats, hi ha moltes interpretacions i cadascú el pot llegir d’una manera o d’una altra. Jo sempre em sento com si els contes ja hi fossin, ja suressin en l’aire, i jo l’únic que fes és transmetre’ls. Suposo que és allò que deia Miquel Àngel, quan afirmava que les escultures ja eren dins del bloc de marbre, i que ell simplement les alliberava. Amb els contes em passa una miqueta aquesta sensació. Les històries ja hi són, no me les estic inventant, sinó que simplement els dono forma amb les paraules. Verba. La començo i el que la llegeix l’acaba.

LC: Deixem que l’acabi el lector?

DV: Deixem que l’acabi el lector.

LC: Doncs mentre pouem paraules del món dels somnis, podem beure  del  càntir del Verba, non facta, d’efecte ideal per apagar la set. Un avís, però, per als assedegats: un cop es tasten els contes i els microcontes es produeix aquell efecte que canten els Mishima: “qui n’ha begut en tindrà set tota la vida”.

DV: Conte contat, conte… encantat!

LC: Encontada d’haver parlat amb tu, David!

Etiquetes: