Guiem Soldevila: “M’agrada quan la música xerra per si mateixa”

15.04.2016

Després del darrer treball, Nura de Ponç Pons, el músic, cantant i compositor menorquí Guiem Soldevila (Ciutadella, 1980) gira amb el seu tercer disc: Amoramort, editat per Produccions Blau. I aquest dissabte 16 d’abril a les 18h Soldevila actua dins el cicle Poesia als Parcs a l’ermita de Sant Pere de Rexach. Segueix el camí de la poesia iniciat amb Nura, però ara ho fa musicant poemes no d’un sol autor sinó de diversos autors en un mateix treball, integrant-hi, també, un tema instrumental i una altra cançó de lletra pròpia. El resultat, diu a la seua web (www.guiemsoldevila.com), és un treball variat on cada tema és un petit viatge, un univers particular, essent un disc de contrastos, de polaritats (llum/fosca, vida/mort, masculí/femení…), amb més guitarres, percussió, distorsions i corda que a discos anteriors, però sense deixar de banda els moments íntims de piano i veu.

Els onze temes d’Amoramort són “Un cor” (instrumental), “Gran buit” (amb lletra pròpia), “La lluna sortirà després del sol” (basat en un poema africà anònim), “Mai no està sola” (poema d’Anna M. Ticoulat), “Escriu-me” (de Sònia Moll), “L’amor” (de Miquel Martí i Pol), “Argelers” (de Pere Gomila), “Únic” (de Mònica Grau), “A la vora de la mar” (de Salvador Espriu), “Espelmes” (de Konstandinos Kavafis), i “Paraules de la mort” (de Màrius Torres). El primer concert de presentació d’aquest tercer disc de Soldevila es preveu per al proper 14 d’agost (21.30 h) als Jardins de Sant Patrici de Ferreries, amb una banda on també hi seran Lluís Gener (contrabaix i baix elèctric), Violant Menorca (violí i cors), David Rotger (guitarra elèctrica) i Moisés Pelegrí (bateria i percussió). Ara fa una setmana, en la que ha estat primera entrevista concedida just abans que Amoramort sortís al carrer, Guiem Soldevila ens ha rebut a ca seua. I hem fet anar la conversa.

Guiem Soldevila en concert - Foto Guiem Soldevila

Guiem Soldevila en concert – Foto Guiem Soldevila

L’any 2008 vas treure el teu primer disc (Orígens), l’any 2011 el segon (Nura) i ara, també tres anys després, surt Amoramort. Són discos cuinats a foc lent, els teus…

Sí, vam… Per jo, cada disc que faig és un poc el reflex del moment en què l’he concebut. En aquest cas concret són cançons compostes bàsicament en els darrers tres anys, i a algunes d’aquestes cançons les he anat ‘cuinant’ en directe, s’han anat construint en directe, que me sembla un procés interessant. Però, esclar, una cosa és el directe i l’altra gravar un disc. Són dos mons diferenciats.

Quines diferències hi ha entre gravar i els directes?

Bé, també hi ha punts en comú. Per jo, els arranjaments són molt importants, però en el cas del disc, un factor que també ho és, és la producció. La versió del disc és la que queda i és com la gent recordarà les cançons, encara que moltes vegades la interpretació en directe pot fins i tot superar la gravació. No és el mateix un disc, que normalment l’escoltes en soledat o amb un grup reduït de gent, que un concert, en què hi ha molta més gent. S’han de cuidar les dinàmiques, perquè no és el mateix la progressió del disc que la d’un concert. Apart que al disc has de tenir en compte factors tecnològics importants. Realment, quan graves un disc redescobreixes i aprofundeixes en les cançons. Va per aquí.

A qualque moment ja hi tornarem. És difícil treure un nou disc després de fer-ne un (Nura, amb poemes de Ponç Pons) que ha tingut tant d’èxit i que és pot qualificar de rodó?

(Riu) Més que rodó, Nura el consider un disc conceptual, per mor que me vaig centrar en un sol autor i en un sol poema, intens i bellíssim com és aquest de Ponç Pons. Al nou disc, en canvi, he tastat de diferents autors, i potser açò també m’ha permès experimentar amb diferents registres musicals. Consider que la feina d’un compositor de música és un procés que mai acaba i, en realitat, quan vaig acabar de gravar Nura ja componia nous temes. Com més aprens més te dónes compte del molt que t’hi queda. Com més saps menys saps, açò en la música com en totes les coses. És com una nova exposició per a un pintor o un nou llibre per a un escriptor després de treure’n un. I bé, ja ho diu Ponç Pons al darrer vers de Nura: “No es pot viure tancat dins l’espai d’un poema”, encara que aquest sigui el poema que m’ha fet descobrir la poesia. I de fet, també, al concert que farem el 14 d’agost a Sant Patrici, per exemple, apart de presentar el nou disc en la seua totalitat, també repassarem algun tema de Nura i d’Orígens.

Guiem Soldevila - Foto Guiem Soldevila

Guiem Soldevila – Foto Guiem Soldevila

Sí, perquè em sembla que les cançons de Nura, sigui Godotus o Suor de calç però qualsevol de les altres cinc, t’acompanyaran sempre, no?

Sí, sí, les de Nura i totes les altres, de fet. Hi ha cançons amb les quals un sempre s’hi sent més afí que amb unes altres. Una bona manera de veure-ho és als directes vam quines segueixes tocant dels anteriors discos. I sí, Godotus, per exemple, és un dels temes que potser me poden acompanyar durant molt de temps, no només pel poema i la cançó que és, sinó per la manera com va néixer, per com va sorgir. Si existeix la inspiració, en aquell moment va venir.

Existeix la inspiració?

Bé, vam, la inspiració és un concepte no tangible, per la qual cosa m’és difícil racionalitzar-lo. El que és autènticament racional és el treball, i la inspiració no surt del no-res. De totes maneres, jo no negaria la inspiració, perquè quan apareix és un regal. D’altra banda, el que deia: jo crec fermament en el treball i en el rigor, amb la feina. Està clar que no tot és tècnica. Hi ha una frase que qualcú va dir (crec que era Joaquín Sabina) per definir una bona cançó i que la trob interessant. Deia que és el resultat d’una bona lletra, d’una bona melodia, d’una harmonia i ritme adient, però també d’alguna cosa més que no se sap exactament el que és, però que és l’únic que importa. D’altra banda, què hi ha més elevat que qualcú t’inspiri? I bé, crec que no té per a què estar relacionat amb qüestions artístiques, perquè li pot passar a qualsevol. Un músic ho aplica a la música perquè és la seua forma d’expressió, però també pens que la inspiració demana treball, disciplina i dedicació: no hem d’oblidar que per dur a la pràctica una obra artística es requereix una bona dosi de sacrifici. Vull dir que s’oblida fàcilment el sacrifici, la feina que comporta.

No és, però, que hagis d’esperar a fer una cosa a què te vengui la inspiració, no?

Per descomptat que no… És un poc el que deia abans: trobar un discurs propi és un procés lent i rigorós de destil·lació. Jo només sent que estic en el camí. Cada disc és una passa endavant. No tot és tècnica, però si no tens una bona tècnica, falla tot el demés i no construiràs una obra sòlida. I açò no te permetrà poder ‘jugar’ i improvisar amb la teua obra. A base de treball es pot arribar a un punt on conflueixen coneixement, instint (que també me sembla un concepte important) i experiència.

Portada del disc 'Amoramort' de Guiem Soldevila

Portada del disc ‘Amoramort’ de Guiem Soldevila.

Deies que cada disc és una passa endavant. Hi ha elements nous en aquest Amoramort?

Crec que en aquest nou disc, si ho comparam amb Nura i amb els anteriors, a nivell musical hi he introduït més guitarres i més percussions. Açò sí, sense deixar els moments íntims de piano i veu, que precisament a Nura hi eren tan presents. Per jo, la gran diferència és que Amoramort és un disc de cançons i cada cançó és un univers particular en si mateix. A nivell musical pens que aquesta és la gran diferència amb Nura, apart de ser un disc amb temàtiques bastant variades, contrastades.

El títol, de fet, que no és el nom de cap cançó en concret, ja parla de contrastos, perquè ralla d’amor i de mort, conceptes, per altra banda, per tu molt humans i vitals i que crec que consideres que són dues cares d’una mateixa moneda, no?

Exacte. Sí, són dos conceptes essencials en certa manera contraposats però que ens uneixen. Sense amor ni sense mort no hi ha vida. Amb el títol, un nom inventat, he volgut unir els oposats en un mateix concepte, i d’aquesta manera també veure’s el contingut de la temàtica dels poemes. Crec que en aquest Amoramort s’hi pot veure reflectida una part més introspectiva, normalment cançons compostes amb piano, i una part més extrovertida, normalment amb temes compostos amb guitarra, que són les meues dues principals vies de composició. Açò també m’ajuda a estructurar la dinàmica d’un concert.

Ens podries dir una de les cançons del disc amb la qual puguis il·lustrar el que estàs dient?

Bé, te n’hauré de dir dues per mostrar aquesta polaritat (riu). Per exemple, a “Argelers” seria on es veuria clarament aquesta vessant més introspectiva, i a la vegada més simfònica a nivell musical. I, per altra banda, cançons com “La lluna sortirà després del sol” mostren una part potser més fresca, amb un component de guitarra i percussió més accentuat.

Precisament, dels temes del nou disc que he pogut escoltar en directes anteriors, un dels que presenta un missatge potser més vitalista és aquest de “La lluna sortirà després del sol”, on es deixa anar que passi el que passi, la lluna, efectivament, sempre sortirà després del sol.

Per jo, aquesta cançó és com una celebració. És un tema que té molta ‘llum’. Per construir-la m’he basat més en el ritme, i, al disc, hi ha participat una coral gospel i hi ha col·laborat un percussionista africà, que li ha donat aquest toc més de fusió, justament pel fet de ser un poema africà.

Quina de les onze cançons d’Amoramort és la que t’ha costat més acabar?

Un dels temes que més temps m’ha duit a l’hora de posar-hi música és “Argelers” de Pere Gomila, potser pel visceral i dur que és el poema. Me va passar igual amb “Teoria de l’absència” de Nura. “Argelers” és una cançó que té un desenvolupament i que t’explica una història real, i volia ser molt estricte amb aquesta història. És un cas de memòria històrica i crec que s’ha de ser molt respectuós i seriós amb açò. Com deia, rallant de polaritats, aquesta cançó vindria a ser un poc l’oposada a ‘La lluna sortirà després del sol’, i si les agafes a les dues per separat se’n podrà veure el contrast, tant a nivell de temàtica com a nivell musical.

Guiem Soldevila - Foto de Joan Mascaró

Guiem Soldevila – Foto de Joan Mascaró

Em fa pensar, i també tornam un poc a allò de les diferències i punts en comú dels directes i de les gravacions, que al disc hi ha el cas d’Únic de Mònica Grau, que fa molta estona que ja tenies compost i que encara no havies gravat, i el cas de “Dona’m la mà” de Joan Salvat-Papasseit, que darrerament havies incorporat als directes, fins i tot ja l’havies gravat, i que tenia tots els nombres per incloure’s al nou disc però que finalment no ha estat així. Açò també són contrastos, no?

Sí, en realitat açò és el resultat de quan entres a l’estudi de gravació: cançons que en directe funcionen, com “Dona’m la mà”, a vegades costa més trobar el seu propi arranjament. En canvi, una cançó com “Únic” va ser molt fàcil de gravar, perquè apart de ser un poema curt, intens i emotiu de Mònica Grau, per jo és entranyable i m’ha acompanyat als directes durant molt de temps. Igual em va passar amb “A la vora de la mar” d’Espriu. La frescor de la cançó es va traduir també a l’hora de gravar-la, i açò, en el meu cas, t’assegur que no passa sovint. A “Espelmes” de Kavafis, i amb l’ajuda dels meus músics, l’he anada revisant durant un llarg temps, en un procés de mesos. Normalment estic treballant amb diferents temes a la vegada, i passa que sovint es retroalimenten entre ells. Tornam a la constància, a la disciplina i al rigor en el treball perquè flueixi la inspiració.

Tot i que la majoria de lletres són poemes d’altres, al disc també hi ha un tema on li has posada tu la lletra.

Es diu “Gran buit” i va ser, precisament, un impuls. Diria que fou com un deute moral que tenia. És una cançó escrita concretament per a un amic amb qui vaig compartir molt bones estones, de cafès, converses i d’escoltar música, i amb qui podia xerrar de qualsevol cosa; però que la vida, posteriorment, no el va tractar amb el respecte o justícia que ell es mereixia. Tot el que explic a la cançó és veritat. És un dels meus temes preferits del disc.

Guiem Soldevila - Foto de Joan Mascaró

Guiem Soldevila – Foto de Joan Mascaró

I bé, també hi ha un tema instrumental, “Un cor”, que, de fet, és el que obre el disc i fa referència al dibuix de la portada.

Sí. En el meu primer disc, “Orígens”, ja vaig introduir quatre composicions instrumentals fent referència als elements en essència. La meua part de compositor de música instrumental mai l’he deixada de banda, i és per aquest motiu que quan m’han definit com a cantautor sempre m’he sentit incomplet. La música instrumental, bandes sonores per exemple, m’atreu molt, perquè donen espai a l’oient a recrear-se en el seu propi món interior, sense “imposar” una temàtica en concret, dit “imposar” en el bon sentit de la paraula. M’agrada quan la música xerra per si mateixa. Així que apart dels projectes com a cantant en vaig fent també de paral·lels com a compositor de música instrumental, part d’aquesta música destinada a bandes sonores, un terreny que m’interessa profundament. La conjunció de diferents arts, i crec que en el cinema passa i n’és un cas evident, pot donar fruits artístics molt interessants.

(Entrevista apareguda al setmanari d’informació i cultura El Iris de Ciutadella en la seua edició del divendres 25 de juliol de 2014)