Grup Harca: “La gestió del patrimoni ha estat nefasta els darrers vint anys”

22.07.2014

“Llegir, paper, plaer”. Són els tres pilars que basteixen, segons els seus fundadors, el nou segell editorial valencià Llibres de la Drassana, presentat oficialment en societat el passat divendres 11 de juliol a la Llibreria Ambreta de la ciutat de València. En un al·legat per un oci més raonable, per convertir les llibreries en ciutats sagrades i amb el propòsit d’hissar llibres perdurables tot allunyant-se de textos negligents, el nou projecte editorial, nascut al caliu del consell de redacció de la revista Lletraferit, s’embarca en una aposta literària amb diversitat de temàtiques i col·leccions que no només atendrà la narrativa, els clàssics i la història valenciana, sinó que també pretén diversificar el catàleg amb altres obres al voltant d’altres inquietuds com els viatges, els pobles marítims de la ciutat de València, el futbol i la gastronomia.

Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache són membres del Grup Harca, actiu en la difusió de la història medieval valenciana.

 

La metxa s’ha encès amb Fer Harca. Històries medievals valencianes, dins la col·lecció Odissea, un ramell d’escrits prologat per Enric Guinot, catedràtic de la Universitat de València, on Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache (membres del Grup Harca, actiu en la difusió de la història medieval valenciana) ens fan arribar d’una manera plaenta algunes consideracions i curiositats sobre l’edat mitjana. Parlem amb els autors perquè siguen ells els que ens presenten l’obra i aprofitem l’avinentesa per preguntar-los al voltant de la situació dels historiadors a casa nostra.

Hèctor Serra: L’edat mitjana, etapa fosca però atraient alhora. Què ens trobarem en aquest llibre? 

Vicent Baydal: En primer lloc, trobareu una certa desmitificació d’eixa foscor atribuïda a l’edat mitjana, que és un nom que els il·lustrats empraren per a remarcar que la contemporaneïtat era una etapa de progrés i civilització, com el món grecoromà, després d’haver superat un llarg període intermedi d’endarreriment i brutalitat. Tanmateix, ¿qui gosarà dir que la nostra és una època caracteritzada únicament per la llum i l’esplendor, quan, per exemple, han mort més persones que mai al llarg de la història com a conseqüència dels conflictes bèl·lics? Per això, el que fem en el llibre és tractar de donar una visió més pròxima i ajustada de l’edat mitjana a través de 15 històries diferents, quasi totes elles relacionades amb el període medieval valencià. Així, en funció de les especialitzacions diverses de cada un de nosaltres, hi ha una atenció especial a la presència dels musulmans en terres valencianes des del segle VIII fins a la seua expulsió el 1609 i a la història dels espais agraris, el poder polític i el desenvolupament urbà. Però, en tant que la nostra voluntat era fer alta divulgació, hem triat sempre temes que puguen atraure l’interès del lector mitjà, com, per exemple, la pirateria musulmana, la poesia àrab andalusina, l’origen de l’arròs com a producte típicament valencià, el naixement de la identitat col·lectiva valenciana durant el segle XIV, la figura de l’heroi nacional valencià Francesc de Vinatea, el funcionament del conegudíssim bordell municipal de València o d’altres d’abast més ampli, com la creença en els unicorns i el poder miraculós de les seues banyes o l’imaginari de les llegendes artúriques en la sèrie Twin Peaks. Hi ha, per tant, un poc de tot. És un llibre fet per historiadors amb preocupacions acadèmiques, però que tracta de transmetre la passió pel període medieval que compartim amb moltíssima altra gent.

H.S: Fou realment aquesta etapa una època d’esplendor a les nostres terres? 

VB: És un tòpic dir que durant el segle XV, mentre el principat de Catalunya s’enfonsava a causa de la guerra civil i el context general de crisi europea, el regne de València, en canvi, conegué el seu Segle d’Or, plasmat en una cultura literària brillant, com la d’Ausias March i Joanot Martorell, unes elits poderoses, com les encarnades per sant Vicent Ferrer i els Borja, i una arquitectura esplendorosa, com la que es pot veure a les Torres dels Serrans o la Llotja dels Mercaders de València. I és ben cert que durant el segle XV el territori valencià fou el més puixant de la Corona d’Aragó, però, com sempre, l’alegria estigué repartida per barris: fou, sobretot, un creixement centrat en la ciutat de València, que centralitzà els recursos econòmics de tot el regne, mentre determinades zones rurals ho passaren malament a causa de crisis financeres i de deute públic semblant a les actuals, però llavors causades fonamentalment per les guerres de la monarquia. El Cap i Casal, per contra, aprofità la trajectòria de creixement que s’inicià amb la conquesta de Jaume I, basada en el control de les principals institucions polítiques del regne, la concentració urbana de les elits rendistes, l’explotació de la mà d’obra musulmana subjugada al camp i l’impuls en la mateixa capital de la indústria artesanal, el gran comerç inserit en les rutes mediterrànies i les xarxes de crèdit públic i privat. En definitiva, la València del segle XV sí que conegué un període de riquesa mai conegut abans, però concentrat en la capital i les seues elits cristianes. Una altra cosa seria tractar d’avaluar eixa “esplendor” amb els criteris de benestar social i repartiment de la riquesa que considerem justos actualment…

H.S: Ens ajuda aquest llibre a entendre’ns com a poble? 

VB: Ajuda, sobretot, a conèixer millor l’edat mitjana des d’un punt de vista europeu, a través del cas del regne de València i la Corona d’Aragó. I comprendre el període medieval també ajuda a comprendre la contemporaneïtat, evidentment. Quant al cas valencià, en concret, un dels textos explica, com he comentat adés, el procés de naixement de la identitat col·lectiva valenciana durant el segle XIV. Els catalans i els aragonesos fundaren el regne de València el 1238 i el colonitzaren durant les següents generacions, de manera que aproximadament un segle després, en haver-se barrejat els uns amb els altres i haver desenvolupat unes institucions polítiques pròpies, anaren començant a sentir-se valencians, independentment del seu origen territorial i els seus lligams amb Catalunya i Aragó, dels quals eren ben conscients. En aquest sentit, eixe article, que és fruit d’una investigació d’anys en l’Arxiu de la Corona d’Aragó, sí que ajuda a entendre l’origen de la consciència valenciana que ha arribat als nostres dies i de la qual a penes es coneixia l’origen fins ara.

H.S: Fer Harca. Històries medievals valencianes immortalitza en paper sis anys de recerca com a grup i un munt d’articles que s’han expandit a internet. Com i amb quins objectius va nàixer el Grup Harca?

Frederic Aparisi: Harca va nàixer el 2008 en el context del centenari del naixement de Jaume I. La idea inicial era donar compte a través de la xarxa de totes les activitats que amb motiu de l’efemèride es feien. Com que bona part d’aquestes exposicions, conferències, presentacions o congressos tenien lloc a la capital, nosaltres preteníem que tot això arribara arreu del país, almenys entre els col·legues de professió, i així és com nasqué el blog, per a donar-li difusió a tot els actes que es celebraven. Junt amb aquest vessant divulgatiu també molt prompte ens preocupàrem per l’alta producció científica. El que preteníem era convergir sobre temàtiques que interessaven tots els membres, per bé que no foren exactament les nostres línies d’investigació principals. Això ens ha permès expandir el nostre camp de recerca i el coneixement de la societat medieval més enllà dels temes que dominem. Així, ja el 2009 participarem al congrés d’història econòmica mundial amb una sessió pròpia, la qual cosa era tota una novetat per a la historiografia medieval valenciana. Des de llavors hem tractat de compaginar aquests dos pilars: per un costat, la divulgació de la història medieval, sobretot a partir de treballs propis i, per l’altre, la investigació conjunta sobre temes que ens interessen als membres.

H.S: Fa poc el Grup Harca fèieu balanç del darrer curs, que descrivíeu com especialment dur. Com valoreu la situació actual dels investigadors predoctorals i postdoctorals que porteu endavant recerques d’investigació? 

FA: Dir que la situació per als investigadors al País Valencià és catastròfica, malauradament, és una obvietat, però en el cas dels historiadors encara resulta més tràgica perquè hem estat testimonis de les bestieses econòmiques que s’han fet amb motiu de certes commemoracions. Amb aquests recursos s’hagueren pogut fer plans de recerca més estables a llarg termini. En canvi, ens veiem obligats a sobreviure gràcies a modestos treballs que no tenen continuïtat laboral i menys encara científica. De fet, sovint treballem en tasques per a les que hem hagut d’aprendre els rudiments bàsics sobre la marxa o que directament no ens interessen però que ens procuren un grapat d’euros amb els que anar fent.

VB: De fet, s’està (estan) creant un gran buit entre la generació de professors universitaris majors de 50 anys i els que tenen de 35 anys cap avall. La regeneració s’ha aturat per complet per la dinàmica d’encongiment de les Universitats. El problema al País Valencià és que tampoc hi ha a penes espai per als historiadors en els altres camps d’actuació en què solen treballar, com els museus, les institucions culturals, els arxius, etc. Les polítiques públiques relacionades amb la gestió de la història i el patrimoni han estat nefastes en els darrers 20 anys.

Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache han conversat amb Hèctor Serra.

H.S: Sovint, la història ens és transportada mancada d’una lectura pròpiament valenciana o en clau nacional, nostrada. Hi esteu d’acord? Penseu que la història del País Valencià està menyspreada en els actuals plans d’estudi?

Ferran Esquilache: L’ús social de la història també és una forma de fer política, i a tots els països del món és així. És evident que el contingut dels plans d’estudis, especialment d’història, són una arma molt poderosa a l’hora de formar la consciència de la gent, sobretot entre els més joves, quan encara està formant-se la seua cosmovisió del món. Per tant, sí, en efecte, la història valenciana encara no ocupa el lloc que es mereix entre els coneixements que han de tindre els escolars valencians. De fet, després de las darreres reformes universitàries ara ja ni tan sols ocupa l’espai necessari a la carrera d’Història. De tota manera, també cal repartir les culpes. Fa 40 o 50 anys tant els escolars com el públic adult interessat en la història només podien accedir a llibres de text i a producció historiogràfica explicada des de fora en clau espanyola, però ara hi ha molta més varietat. Tot i que no suficient, clar, i en això els historiadors tenim la nostra part de culpa. A finals dels anys 70 la historiografia valenciana estava encara en beceroles, quasi ni existia, i en els darrers 30 o 40 anys s’ha fet un gran avanç. Amb tot, això no sempre s’ha trames a la societat, no hi ha hagut divulgació més enllà d’algunes síntesis publicades per diaris. La televisió, per altra banda, també és un mitjà necessari en la divulgació de la història. En els darrers anys Televisió Valenciana havia produït alguns documentals d’història valenciana que tenien molts defectes vistos amb l’ull de l’historiador, i que potser no tenien la qualitat dels documentals de la televisió britànica, però eren més que dignes i que feien un paper molt important des del punt de vista de la divulgació. Ara no tenim ni això. Segurament internet arribarà algun dia a suplir la televisió, però ara encara no és així.

H.S: Amb tot, segueixen sorgint propostes i iniciatives esperançadores i engrescadores per tal de dignificar la història valenciana. “Clapir. Joves Historiadors Valencians” n’és un exemple. Quina opinió vos mereixen?

FE: Fantàstica. Estan fent un bon treball de divulgació, i a més ofereixen molta més varietat perquè no es circumscriuen a un període històric concret com nosaltres. Però una de les coses que ens provoca més satisfacció en la renovació que suposa Clapir és el fet que s’inspiraren en nosaltres per a crear el grup, com ells mateixos van confessar. De fet no han estat els únics, sabem que s’han format grups semblants en altres territoris. Certament, és un orgull saber que no solament hem posat el nostre granet d’arena a l’hora de fer divulgació de la història en general, i de la valenciana en particular, sinó que a més hem plantat una llavor que ja està donant fruits. Que n’hi ha recanvi assegurat. Almenys pel que fa a la història medieval, que és la que millor coneixem, és evident que ja n’hi ha una nova generació de doctorands per darrere de nosaltres, dins i fora de Clapir, i això en la situació actual, com comentava Vicent, és quasi un miracle. Moltes vegades ni ens adonem que el temps passa i de sobte t’adones que ja hi ha un nou grup de joves que estan fent el que tu feies fa uns anys… És una bona notícia per a la historiografia i una mala notícia per a la nostra joventut!

VB: Cal recordar que, com dèiem, la situació per a la investigació doctoral és realment dolenta, especialment per al medievalisme valencià. Per exemple, mentre els modernistes i els contemporaneistes tenen màsters específics, els medievalistes valencians no en tenen cap i han de desenvolupar els seus estudis i investigacions de doctorat en màsters d’altres matèries, com els de patrimoni. Això dóna encara més valor al que estan fent les noves generacions de medievalistes valencians, que, per exemple, van tindre una presència molt significativa en el darrer International Medieval Meeting de la Universitat de Lleida de juny passat.

H.S: Tot i les dificultats dels temps, quins propòsits té el Grup Harca d’ara endavant?

FA: A curt termini, l’objectiu immediat és mantindre viu el blog, que al cap i a la fi és el nostre emblema. El fet que dos membres ja no estiguen en el grup ens ha obligat a reduir la cadència de publicacions a una vegada per setmana. Tanmateix, al facebook de Grup Harca [enllaç: https://www.facebook.com/pages/Grup-HARCA] en publiquem dos: el nou de cada setmana i un dels antics que anem recuperant per estar d’actualitat. També dediquem especial atenció a les xarxes socials, twitter –amb gairebé 400 seguidors– i sobretot el mateix facebook, on ja en són més de 1.500. A través de la xarxa aprofitem per a difondre els posts del blog, però també resoldre dubtes puntuals que la gent ens planteja sobre la història medieval. Igualment donem notícia d’aquells esdeveniments o congressos interessants i tractem de compartir imatges i informacions que puguen agradar a qualsevol amant de la cultura medieval. Pel que fa al vessant més acadèmic, volem reprendre la participació conjunta en congressos de caràcter internacional i finalitzar les investigacions que cadascú de nosaltres té ara entre mans, sobre arqueologia agrària, història rural i història parlamentària

FE: I si Fer Harca. Històries medievals valencianes continua funcionant igual de bé que fins ara, farem un segon llibre de divulgació, segur!