Gregorio Luri: “Ens eduquen les persones que estimem”

4.09.2013

Ens trobem a El Masnou amb el mestre, llicenciat en pedagogia i doctor en filosofia, Gregorio Luri (Azagra, Navarra, 1955). Ell, que forma part de l’equip de col·laboradors de la revista Valors, ens obre les portes de casa seva per parlar d’un dels temes que més domina: l’educació.

 

Gregorio Luri

 

L’educació s’ha de considerar un valor?
L’home, com deia Aristòtil, és un animal polític. I això vol dir que, gràcies als altres, deixem de ser animals. O, dit d’una altra manera, en el nostre naixement portem una gran quantitat de formes diferents. En la mateixa línia Freud deia: “El nen és un pervers polimorf”. Jo d’aquesta afirmació trauria l’adjectiu “pervers”, però estic d’acord que els nens són polimorfs, és a dir, no tenen una forma clara. Per tant, educar és donar una forma. I què vol dir tenir una forma? Doncs tenir un saber, tenir opinions, disposar de criteris de judici… I tot això, evidentment, és un valor. En aquest sentit, podríem dir que el principal valor de l’educació és la mateixa educació.

De vegades quan parlem d’educació només ens referim a nens, però l’educació és un procés al llarg de tota una vida…
Els alemanys fan servir una paraula que m’agrada molt: Bildung (formació). En aquest sentit jo crec que només els altres poden ajudar-te a fer visibles les possibilitats més altes de tu mateix. I és que si una persona no tingués els altres com a referència, només veuria el caos de la seva pròpia ànima. En un dels seus sonets, Lope de Vega deia: “Entro en mi mismo para verme, però en mi interior no encuentro, hay en mi más que una loca republica alterada; tanto que a sólo los umbrales entro”. Amb això vull dir que en el cas dels homes allò que ens unifica és l’ambició de forma, però si no disposem d’alguna intuïció del que podem ser, ens perdem.

Per tant, si ens eduquem o ens “formem” a través dels altres, no existeix l’autoaprenentatge?
L’autoaprenenatge és una quimera, perquè necessitem la mediació d’algunes figures que considerem valuoses per veure’ns a nosaltres mateixos. Ens eduquen les persones que estimem. De fet, el problema no és l’acció de mirar-nos a nosaltres mateixos, sinó el criteri que fem servir per fer-ho. Com ordena un mateix el que veu?

Cert, és complicat. Per tant els altres ens fan de referents.
Sí. Cada cultura té el seu repertori d’exemples valuosos. I, de fet, si volem conèixer la nostra cultura més que parlar dels valors, hauríem de parlar de les persones que tenen una influència significativa en la societat per l’exemple que donen.

I ara creu que tenim una crisi de referents?
No, ara tenim una crisi de criteris. No crec que a la societat hi hagi una crisi de valors, sinó tot el contrari, tenim una hiperinflació de valors, de referents. El problema de la societat contemporània és la manca de criteris per triar els referents correctes. Aquest és el problema real. I per això necessitem l’ajuda dels pares i dels mestres. A l’escola, els mestres com la mateixa institució, han de ser conscients que ells també són exemple, referents. Dit d’una altra manera, els professors no eduquem amb el que diem, sinó amb els nostres estats d’ànim. Aquests són els arguments vertaderament convincents.

Actualment els mestres són conscients d’aquest paper que juguen a la societat?

L’educació actual, en conjunt, ha perdut ambició perquè està molt més pendent de les condicions que fan possible l’aprenentatge que de les finalitats que el justifiquen. Els futurs mestres, a les facultats de pedagogia, estudien psicologia, didàctiques… però s’obliden sovint que allò que ens mobilitza no és el que hem d’aprendre, sinó la capacitat d’integrar allò que estem aprenent en aquest model de nosaltres mateixos. És a dir, el paper fonamental d’una escola és fer visible al nen les possibilitats més altes d’ell mateix. I això avui s’ha perdut, perquè l’escola ha cregut més en l’espontaneïtat, quan la força que ens mobilitza no són les condicions, sinó l’ambició del fi.

Si l’escola, segons el seu criteri, en aquest moment no ajuda a la construcció de la persona, i, segons les estadístiques, l’escola també fracassa com a transmissora de continguts, la situació és realment dramàtica, no?

És que les dues coses van unides. Nosaltres hem cregut, fent una interpretació molt pobre de Rousseau, que mai no hi ha possibilitat de no intervenció en el nen. Però la nostra no intervenció també és una forma d’intervenció. Sempre intervenim, perquè estem donant exemple. I allò que ens hauria de preocupar és quins d’aquests exemples són sincers i quins són cínics. I, en aquest darrer cas, un mestre sense vocació es castiga amb la pitjor de les feines.

Si voleu llegir tota l’entrevista, la podeu adquirir digitalment demanant-la a redaccio@valors.org o comprant-la als punts de venda habituals.