“Genera els teus mites”, em va dir Oriol Broggi

9.06.2016

Entro a la Biblioteca de Catalunya per la Plaça de la Gardunya, on avancen a bon ritme les obres del flamant nou edifici de La Massana. Un cop dins de la nau gòtica traspasso el magatzem, la sastreria i la zona d’utillatge, i entro a la sala quan l’assaig ja ha començat. A les fosques, veig una olivera, una catifa estesa i una projecció al fons. Hem parlat amb Marc Artigau, que el proper dia 15 estrena el seu darrer muntatge, Caïm i Abel.

Berta Giraut, Lluís Villanueva i Marc Rodríguez a 'Caïm i Abel'. © Bito Cels

Berta Giraut, Lluís Villanueva i Marc Rodríguez a ‘Caïm i Abel’. © Bito Cels

Lluís Villanueva és un pare que anuncia als seus fills que té càncer, però que sembla molt més preocupat en veure la final de Wembley, en la qual el Barça pot guanyar la seva primera Copa d’Europa. Sergi Torrecilla és un nouvingut, al qual Marc Rodríguez, un local, apunta amb una escopeta. L’espai de la Biblioteca de Catalunya està aquest cop en la seva disposició longitudinal, amb la grada a una banda i l’escenari a l’altra, cosa que permet jugar amb la profunditat (com a 28 i mig) i que fa que, quan els personatges marxen, realment marxin lluny. Marc Artigau, autor i director de l’espectacle, atura l’assaig per donar indicacions a l’il·luminador (David Bofarull) i al dissenyador de so (Joan Solé): la històrica retransmissió de Joaquim Maria Puyal del gol del Koeman a Wembley és tan mítica que, si es posa en el seu moment àlgid, l’espectador deixarà d’escoltar allò que succeeix en escena. Millor que es comenci a sentir en un moment anterior, més avorrit, menys icònic.

A la pausa que tècnics i actors fan per berenar i prendre l’aire, em trobo amb Marc Artigau a la sastreria de la Biblioteca, on té lloc aquesta conversa.

Marc Artigau amb el repartiment de 'Caïm i Abel'. © David Ruano

Marc Artigau amb el repartiment de ‘Caïm i Abel’. © David Ruano

Pregunta: Caïm i Abel ens fa pensar, automàticament i de forma inevitable, en la història bíblica, el germà que mata el seu germà, les lluites fraticidies, el cainisme… D’on surt aquest títol i aquest espectacle?

Resposta: Caïm i Abel no és una obra sobre dos germans, ni una obra bíblica, però sí que agafo el mite des del meu punt de vista per explicar una situació molt contemporània: una història de refugiats. La vaig començar a escriure ara fa dos anys, però no cal dir que segueix estant d’actualitat. Uns estem en aquest costat de la tanca, els altres estan a l’altre costat. Déu o qui sigui ha decidit que uns som Abel i els altres som Caïm, no sabem ben bé per quin motiu. Una de les idees que apareixen al muntatge és la de la vigilància: sempre hi ha algú vigilant. Algú que vigila l’hort, algú que vigila que no entrin immigrants… No explico de quin país ve el personatge anomenat Set (nom del tercer fill d’Adam i Eva, al Gènesi), això es deia en una primera versió del text però ho vaig treure expressament, perquè crec que pel conte funciona millor. I de fet aquí no sabem quina diferència hi ha entre el Congo i Angola, o entre Síria i el Líban, i potser hi ha milers de quilòmetres de distància. És una cosa que passa més enllà del mar… Jo mateix no ho sé. I durant l’escriptura del text volia ser molt honest: per tant he escrit el Caïm des del meu punt de vista, d’un noi d’aquí, i l’Abel des del punt de vista d’allà, de l’altra banda. El Marc Rodríguez és Caïm, i hi jugo còmodament des de la ficció, i Sergi Torrecilla és Abel, per tant he preferit que ell a la segona part es presenti com a actor, i comenci a explicar aquesta història. Totes dues històries passen entre els anys vuitanta i noranta: quan parlo d’aquí sé de què parlo (he tingut a les mans una cinta VHS, he vist la final de Wembley, etc.), però per parlar de l’altra banda del mar no em sentia amb prou coneixements, tot i haver estat a l’Àfrica, haver llegit i conegut gent. He preferit fer aquest joc del punt de vista, per ser més honest amb mi mateix.

És indubtable que aquest és el teu espectacle més gran, més ambiciós, a nivell de durada i temàtic, amb un repartiment de sis actors i en un lloc com la Biblioteca de Catalunya. Com et sents amb tots aquests factors en joc?

Estic content perquè és una obra molt gran, per mi ha sigut un repte, i he sortit de la meva zona de comfort. És l’obra més ambiciosa que he fet mai, i potser que faré mai, he fet trenta anys, tinc una mica d’experiència, i tenia ganes d’explicar una història com aquesta. Tot ve d’una proposta de l’Oriol Broggi, que em va convidar a fer una obra gran, a fer el meu Incendis particular. “Genera els teus mites, el teu univers”, em va dir. Jo no puc fer Incendis perquè no he vist cremar-se un autobús. Et puc parlar del meu poble, Arbeca, d’on ve la meva família i hi he passat els meus estius, on hi havia un boig… És la meva Sinera. En aquesta obra hi ha una mica de tot: sentit de l’humor, tristesa, dolor i èpica. També em qüestiono la societat de la vigilància que patim actualment, la mirada occidental a la resta del món, aquesta actitud supremacista. Generem discursos que s’insereixen perfectament a d’altres societats, utilitzant principalment el capitalisme. Quan vaig anar de viatge al Moçambic em trobava a zones rurals on la gent podia tenir dos mòbils, però en canvi no tenien lavabo. Per a ells era més important tenir un mòbil Nokia que aigua corrent. També parlo de la manera com Occident ha exportat la violència de forma sistemàtica: colonial, administrativa, econòmica… De molts tipus. I aquesta violència ha de tornar. El personatge d’Abel en un moment diu: “Per més altes que poseu les reixes, per més claus rovellats que hi poseu, nosaltres entrarem”.

Sergi Torrecilla a 'Caïm i Abel'. © Bito Cels

Sergi Torrecilla a ‘Caïm i Abel’. © Bito Cels

Pel que fa a l’ambició del text i de la proposta escènica, sents que potser Caïm i Abel comporta un tancament de cicle en la teva producció literària, o potser el començament d’una etapa nova?

No ho sé pas. El que sí sé del cert és que aquesta ha estat l’obra que he trigat més temps en escriure: he trigat dos anys, mentre els quals també he fet diverses adaptacions i projectes variats, però amb aquest text he quedat molt buit. Al cap tinc altres històries, però encara no les he escrit. També estic molt a l’expectativa, no sé què passara amb aquest espectacle, quina recepció tindrà per part del públic.

De quina manera creus que el públic es pot sentir atret per aquesta història?

El que té Caïm i Abel és que, en tractar-se d’una obra tan gran, passa per molts llocs diferents. Em sembla que era John Ford que deia que una gran obra ha de tenir obligatòriament un naixement, una mort i un casament. Aquí no passen forçosament totes aquestes coses, però el que és segur és que els personatges creixen, es deceben i moren. És una obra llarga, però sempre tenim la sensació que flueix molt bé, que passa sense que ni te n’adonis. L’obra comprèn un període de temps des del 1988 fins el 2016. Jo vaig néixer el 1984, el que passa és que com que tinc germans bastant més grans (ens portem deu i quinze anys) tinc molt més referents anteriors dels que potser em tocarien per la meva edat. Amb aquest espectacle sento que he sigut molt honest amb l’escriptura, que he fet una cosa que volia fer, que ho he fet amb les millors condicions possibles… Tot això em fa molt feliç però al mateix temps em fa sentir molta responsabilitat. Crec que Caïm i Abel pot interessar a un ventall ampli de públic, des de gent jove fins a gent més gran. I, de fet, Espanya és el país cainita per excel·lència: la Guerra Civil, l’exili posterior, tots aquells que van quedar marcats…

A la Bíblia hi ha una frase preciosa, que aquí no citem, quan Déu ja sap que Caïm ha matat Abel i li pregunta: “Què has fet amb el teu germà?”. I Caïm respon: “Que potser sóc jo el vigilant del meu germà?”. Aquesta idea de la vigilància és una constant en l’obra.

 

 

Caïm i Abel es podrà veure fins el 24 de juliol a la Biblioteca de Catalunya.