Gemma Gorga: “Escric bàsicament per descobrir”

4.07.2015

Amb cinc volums de poesia publicats, i alguns estudis i treballs en diferents llibres i revistes, Gemma Gorga (Barcelona, 1968) és una de les autores més respectades dins l’àmbit contemporani, no només per la seva veu, que ja és perfectament destriable, sinó també per la conformació de tot un món amb un àmbit molt personal d’atmosferes turgents, violentes i, per tant, sacsejadores.

Gemma Gorga a la Fira del Llibre de Bellprat

Gemma Gorga a la Fira del Llibre de Bellprat

La seva anterior publicació, dins la ja mítica col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central / Eumo, fou la traducció de Vint esmorzars cap a la mort de Dilip Chitre, amb el qual va rebre els premis de traducció Jordi Domènech i Rafael Jaume Cavall Verd. Ara torna amb el seu sisè poemari, un altre llibre encara més seu, Mur, que ha aparegut recentment gràcies a la difusió de l’editorial Meteora, amb una col·lecció de poesia que comença a ser cada cop més prestigiosa, amb autors com Màrius Sampere, Anna Aguilar-Amat, Antoni Vidal Ferrando, Susanna Rafart, Antoni Clapés o Rosa Vilanova.

Aquest dissabte 4 de juliol, Gemma Gorga i Mireia Calafell reciten a les 20 hores a l’Església Romànica de Santa Maria de la Tossa de Montbui per presentar els seus darrers llibres, aquest Mur que aquí la seva autora presenta i Tantes mudes de Mireia Calafell, recentment guardonat amb el prestigiós Premi Lletra d’Or. Per aquest motiu, des de Núvol hem volgut parlar amb aquesta autora ja imprescindible.

J.C.P.A.: El mur és un element material que serveix per tal de dur a terme una contenció normalment violenta i imposada. Simbòlicament es pot aplicar molt bé a la teva poesia, d’una constricció formal destacable però sempre amb la possibilitat de vessar, d’anar més enllà de les seves pròpies cadenes. Com vares construir el poemari a través d’aquest epicentre temàtic? Com has anat bastint els murs d’aquest llibre?

G.G.: Vaig triar la imatge del mur per la seva riquesa simbòlica: com més hi pensava, més significats em suggeria. D’una banda, com bé dius, el mur remet a una contenció, un tancament, una reclusió. Fins i tot a nivell fonètic és una paraula dura (de fet, vaig voler prescindir de l’article en el títol perquè resultés encara més tallant). D’altra banda, però, el mur pot ser sinònim de protecció, de defensa, gairebé de claustre. Aquesta ambivalència em va seduir, perquè dóna molt de joc. I a partir d’aquí el llibre va anar prenent cos, en part gràcies a decisions conscients, en part gràcies a atzars i casualitats incontrolables. Per exemple, quan vaig començar a llegir sobre el fenomen medieval de les dones murades (amb comptagotes, perquè la informació que hi ha és ben minsa), allò va ser un autèntic detonant: la idea d’unes dones que, voluntàriament, es retiraven de la vida pública i es recloïen de per vida rere uns murs em va semblar fascinant. I sense acabar de comprendre’n totes les implicacions, vaig començar a escriure.

J.C.P.A.: Per tant es podria dir que si escrius és per descobrir, no? Creus que aquesta recerca, només cal recordar que tens un vessant essencial de professora i investigadora, és el fonament dels teus processos creatius?

G.G.: Aquest és el motor que em mou a tots els nivells: acadèmic, creatiu i vital. Per centrar-me en l’àmbit de la poesia, escric bàsicament per descobrir, per saber allò que no sabia abans d’escriure-ho, per entendre allò que d’entrada està tancat a la comprensió. De tant en tant, m’agrada recordar-ho i recordar-m’ho (és fàcil de dir, i no tant de fer… sense comptar amb les inèrcies que amb els anys ens van guanyant). Em cal renovar aquests vots amb mi mateixa. Sense aquesta possibilitat de risc, d’exploració i d’obertura a l’inconegut, la poesia s’empobreix i el vers es destensa.

J.C.P.A.: Tens una metodologia específica quan escrius o els versos et vénen a raig? Corregeixes molt?

G.G.: No m’agrada el verb corregir, perquè implica la idea d’error (i els errors, en poesia, poden acabar sent grans encerts). M’estimo més el verb reescriure. M’atreu el concepte d’artesania vinculat a aquesta feina: anar polint les paraules, les frases, les imatges, els títols… fins que llisquin i encaixin sense estridències. Sovint tinc al cap la imatge del fuster, que passa el ribot per rebaixar i allisar la superfície de la cadira que està fent. Imaginem-nos que, per la seva pressa o malaptesa, haguéssim d’asseure’ns en una cadira amb les vores estellades. Doncs igualment trobo que la nostra feina com a poetes és treballar el material fins a donar-li tanta qualitat com sapiguem. Tampoc no em plantejo si reescric “molt” o “poc”: intento aturar-me en el punt just. No sempre ho aconsegueixo ni sempre estic prou afinada per sentir aquest clic final. O potser tot plegat no és més que una manera de justificar el meu tarannà, i és que sóc molt formiga…

J.C.P.A.: M’agrada aquesta apreciació que em fas, sobretot perquè parles de la poesia i del fet d’escriure i de reescriure com si fos un procés artesanal, fins i tot analògic. Penses que encara és possible seguir amb aquestes consideracions en un món tan postmodern en què les noves tecnologies semblen conquerir-ho tot lentament i irremeiable? Podem entendre la poesia com un bastió o, precisament, com un mur de contenció?

G.G.: Un dels llibres que m’ha tingut enderiada des que el vaig llegir és l’assaig de Roberto Casati, Elogio del papel. Aconsegueix una cosa molt difícil, que és superar la dicotomia simplista entre defensors i detractors de les tecnologies digitals. El que ens hi juguem és massa important com per reduir-ho a un enfrontament binari. Casati planteja fins a quin punt les noves tecnologies modifiquen la nostra manera de llegir (no es tracta de posar l’accent en què llegim, sinó en com ho llegim). I arriba a la conclusió que, amb els nous dispositius electrònics, la nostra atenció es troba sota constant amenaça de dispersió. De cop, s’obra una pantalla, o sona un dispositiu, o es desplega una aplicació que promet novetats meravelloses. Molt bonic, però com ho farem per protegir l’atenció que requereix submergir-se en un llibre i xuclar-lo fins al moll de l’os? Crec que aquest és un dels riscos de les noves tecnologies, que envaeixen de manera imperceptible l’espai del silenci (no només literal, és clar) que és essencial per pensar i escriure. Està aquest espai amenaçat? M’he de resignar a saltar de Tolstoi al WhatsApp cada trenta segons? És massa fàcil prendre partit de manera visceral a favor o en contra. Ja no ho és tant, però, reflexionar i sospesar tot el que ens dóna i tot el que ens treu aquesta immediatesa digital.

Gemma Gorga a Nova Delhi

Gemma Gorga a Nova Delhi

J.C.P.A.: Ets estudiosa de la literatura mística, aquella que viu un procés d’il·luminació a través de l’epifania, a través de l’escarni d’una carn vivificada a través del dolor. Creus que la teva poesia estableix un diàleg amb tot allò que analitzes?

G.G.: I tant. Si està viva, la poesia és un dels materials més permeables que ha creat la naturalesa. S’empelta de tot i dialoga amb tot. Per tant, és lògic que després de dedicar moltes hores a la lectura i a l’estudi d’alguns autors o temes (com ara la literatura mística, ja que l’esmentes) m’acabi impregnant de certes mirades, o conceptes, o tonalitats. Ja fa anys que l’erudició en sentit estricte no m’interessa gens. O sigui, que tot allò que estudio ho estudio amb la intenció que acabi tenint una deriva vivencial. Per això és probable que, tard o d’hora, desemboqui en un poema.

J.C.P.A.: Per tant tot pot arribar a ser poetitzable? O, com clamava Carles Hac Mor, tot és poesia?

G.G.: La prova la tenim en la mateixa poesia: temes, paraules o conceptes que fins fa poc ens semblaven als antípodes del discurs poètic, acaben sent integrats amb naturalitat. L’experiència ens demostra que és qüestió d’habilitat i de temps.

J.C.P.A.: No creus que la teva poesia també es podria entendre com una forma essencialitzada d’assaig?

G.G.: Això seria meravellós. Últimament, una de les meves dèries és que poesia i pensament es donin la mà. M’agrada la poesia que em fa pensar, que deixa ressonàncies internes. Però, al mateix temps, sense envolar-se cap a altures massa abstractes. És trobar l’equilibri.

J.C.P.A.: Quins llibres són per a tu de capçalera, diguéssim?

G.G.: No ho sé, de veritat. M’agradaria molt poder citar uns quants noms d’aquells que m’han acompanyat tota la vida i m’han fet ser qui sóc. Però sóc una lectora tastaolletes i infidel: normalment, l’últim llibre que he llegit em roba el cor i el cap durant dies, en parlo a tota hora i el cito encara que no vingui a tomb. Després la febre remet, fins que arriba un nou virus.

Ara bé, repensant-m’hi, crec que sí que tinc un llibre de capçalera: el diccionari. El diccionari és una de les meves fonts d’inspiració inexhauribles. Al capdavall, allà hi és tot: només cal jugar a l’art combinatòria.

J.C.P.A.: Doncs quin és el darrer llibre que encara et persegueix?

G.G.: El aroma del tiempo, del filòsof Byung-Chul Han, m’ha deixat un pòsit fortíssim que encara estic paint. Té justament a veure amb això que plantejava abans: quina és la nostra vivència del temps en el nou paradigma postmodern. A més, analitza conceptes com ara el ritme, la dispersió, l’acceleració, el llindar, l’interval… que de retruc em semblen fonamentals per a la reflexió poètica. Com del porc, d’un bon llibre s’aprofita tot!

J.C.P.A.: Dins Mur llegim, també, una sèrie de poemes que tenen un aire documental, quasi cinematogràfic. Creus que el cinema, i les altres arts, són inevitables quan també parlem d’escriptura poètica? De fet, el teu anterior llibre, Diafragma, a Curbet Edicions, aconseguia fer dialogar els teus poemes amb les fotografies de Joan Ramell.

G.G.: Va ser molt enriquidor explorar els vasos comunicants que uneixen secretament la poesia i la fotografia. I, encara més, treballar a quatre mans, perquè t’obliga, vulguis que no, a dialogar i a obrir-te a l’inesperat. Jo vaig aprendre a ser més receptiva (fins i tot més tolerant). Si només treballem amb nosaltres mateixos, és probable que a la llarga fem trampes i acabem escrivint el de sempre, instal·lats en aquesta zona de confort i certesa. Però quan entra en joc la mirada de l’altre, tot canvia de manera insospitada. Si no hagués estat per aquella primera fotografia que em va passar en Joan Ramell -una on apareix un gat negre en una cantonada- jo mai no hauria concebut ni escrit aquest llibre. Quan hi penso fa por, però és així de radical.

Gemma Gorga

Gemma Gorga

J.C.P.A.: Dediques, molt honrosament, el volum de Mur a les teves àvies. Quasi com una reivindicació. Per què et vares veure amb la necessitat d’aquestes dues destinatàries? Creus, com li diu Martín Gaite a Benet, que tot escriptor necessita un destinatari?

G.G.: Vaig dedicar el volum a les àvies i, a més, vaig completar la dedicatòria amb dues fotografies seves. M’agradaria que s’entengués que no ho vaig fer per motius sentimentals, sinó testimonials. No són només un document familiar, sinó un document d’època. La primera és la fotografia que la meva àvia materna es va fer, acompanyada dels quatre fills petits, per enviar-la al meu avi, que en aquell moment estava lluitant al bàndol republicà. A la segona fotografia, apareix la meva àvia paterna acompanyada de la meva mare: és la imatge de la vídua universal, la dona jove (m’esgarrifa pensar que devia tenir poc més de 40 anys), però amb una vida ja clausurada.

Si abans parlava del símbol del mur, elles dues són la materialització d’aquest símbol. Les evoco a elles, com podria evocar tantes altres dones que han viscut rere murs invisibles: murs de silenci, de por, de prudència, de prohibició… La dedicatòria era també una manera simbòlica de treure totes aquestes dones de la invisibilitat i retornar-los la veu.

J.C.P.A.: Podem considerar que les dones, avui en dia, encara habiten una intersecció d’invisibilitat? Tant si és que sí com si no, què podem fer?

G.G.: Si hagués considerat que la qüestió estava històricament superada i tancada, no hauria escrit Mur. Però els murs actuals són encara més subtils, més silenciosos, i qui sap si més letals. Només cal mirar al voltant amb un mínim d’atenció per adonar-se de l’estancament que patim en aquest tema. Fins i tot m’atreviria a dir que, en els últims anys, hem reculat de manera alarmant, confiats com estàvem que tot s’havia resolt. Malauradament, no hi ha una fórmula màgica per acabar amb aquesta invisibilitat i silenciament. Sigui com sigui, hem de prestar-hi orelles i paraules de denúncia. Aquesta convicció em va portar, també, a concebre el llibre.

J.C.P.A.: És el primer volum que publiques amb l’editorial Meteora. Com hi vares arribar? Què tal l’experiència?

G.G.: Només tinc paraules d’agraïment. He de dir que aquest és el sisè llibre de poemes que publico, però és la primera vegada que se’m deixa intervenir d’una manera tan activa en la confecció del resultat final. Per a mi, això significa molt: encara entenc el llibre com a objecte total, i no només com a “text”. Vaig poder triar el color de la portada i la il·lustració que hi apareix. De fet, considero que el llibre no comença amb el primer poema, sinó amb les cobertes i amb aquesta imatge de finals del segle XV que representa Fedra examinant amb gran atenció l’agudesa de la seva ploma mentre escriu una carta. M’interessava el gest de la dona escriptora: és a dir, el gest físic, el gest quotidià i humil d’esmolar la ploma, que és la nostra eina fonamental. Em va semblar una metàfora visual preciosa per expressar allò que fem els escriptors abans d’escriure: esmolar l’estilet, esmolar l’estil.

De tota manera, i tornant a la pregunta, hi ha un fet que em provoca estupor, i és que mentre les grans editorials ploren, les petites fan. No n’acabo d’entendre la lògica. Les que obtenen guanys multimilionaris a base de best-sellers resulta que no poden editar un volum de poesia perquè s’ensorren. I en canvi, les més artesanals i pencaires, salten al buit i publiquen la poesia que s’està escrivint ara. És una paradoxa digna d’estudi.

J.C.P.A.: En què estàs treballant ara?

G.G.: No és per fugir d’estudi, però bàsicament estic treballant el fet de no tenir pressa, de permetre’m la pausa, la respiració entre llibre i llibre. Estic treballant l’espera. Em costa, però al mateix temps m’agrada sentir com la urgència del nou projecte creix i empeny, fins que arribi el moment del part. Però perquè quedi clar que no fujo d’estudi amb la “metafísica de la demora”, confessaré que tinc entre mans un parell de projectes relacionats amb l’experiència d’haver viscut un temps a Nova Delhi. Fa poc, vaig traduir i publicar, a Cafè Central/Eumo Editorial, un poeta indi que em va enlluernar, Dilip Chitre. Ara estic traduint altres poetes indis i, al mateix temps, donant forma poètica i narrativa a les meves vivències. El contacte amb una alteritat tan radical com la que vaig viure allà ha estat (i és) un estímul creatiu que no s’atura.

J.C.P.A.: Has parlat de narrativa? I això? Contes, novel·la, memòries? No ens podries donar una primícia?

G.G.: És una barreja de memòries, fragments lírics i petits quadres narratius. No sé en quina casella genèrica encaixa, però de moment no m’amoïna, simplement deixo que el material creixi i em colonitzi. Aquest projecte m’engresca de manera especial, perquè és el primer cop que temptejo una veu clarament narrativa (no només lírica) i que em permeto pinzellades d’humor. Suposo que per contrarestar aquesta mirada tòpica sobre l’Índia, tan tibada i “mística” que ja cansa, la veritat.

Etiquetes: