Gemma Casamajó: «“Terra campa” és una ficció amb unes picades d’ullet a la realitat»

17.05.2014

Gemma Casamajó acaba de publicar Terra campa, el seu segon poemari, que ha estat premiat amb el V Premi Jordi Pàmias de poesia. El poeta Francesc Parcerisas i el periodista Toni Cruanyes presenten Terra campa avui a les 12h a la Llibreria Calders (Passatge Calders, 9, Barcelona)

Gemma Casamajó

Poeta, periodista o professora? Es fa difícil endevinar quin àmbit defineix millor la Gemma Casamajó. És coordinadora i professora del Màster en Comunicació, Periodisme i Humanitats de la UAB. Exerceix la crítica literària. Tot i que la definició de poetessa pren rellevància després d’haver guanyat el V Premi Jordi Pàmias de poesia per Terra campavida i mort de la família Farràs Montardit (Pagès editors, 2014), l’escriptora no pot defugir un pòsit de naturalesa referencial, irremeiablement connectat a la realitat. Encapsulat en el discurs de Gemma Casamajó trobem aquella vella tensió entre realitat i imaginació, dos pols que es cargolen i es distancien davant el nostre desconcert.

Terra campa és l’arbre genealògic d’una família, la Farràs Montardít, en poesia. Com neixen aquests personatges que vivien a Casa Calores?

El llibre recull uns poemes que he estat escrivint durant cinc anys. No tenia aquesta forma originalment, sinó que neix una mica de l’impuls d’escriure sobre la mort i de la mort anar a la vida, fent el cicle invers. Llavors, com que tenia ganes d’experimentar amb la narrativa, se’m va acudir que una gran possibilitat era fer-ho a través de la poesia, que és el gènere en què jo estic més còmoda i fa més temps que escric. Per això vaig pensar: per què no objectivar el poemari en una família inventada? Aquests són els Farràs Montardit, una família de camp a la qual la mort arriba d’una manera molt fulminant. El llibre són els avis, els pares i els fills. La petita, la Sara, és la protagonista i encarna el jo poètic. Se li mor tota la família i escriu un poema de dol per cadascun dels difunts. I de cadascun d’aquests poemes de mort es va arribant als poemes de la vida dels personatges.

Moltes vegades se sol confondre el jo poètic amb el jo de l’autor. Creus que hi ha paral·lelismes entre tu i la Sara?

Proust deia que els llibres els dicten les emocions, però els escriuen la raó i la serenitat. Què té la Sara de mi? Diria que té molt i res. D’una banda, l’impuls d’escriure sobre la mort ve d’unes experiències personals, però després aquesta experiència es veu transformada en el procés de creació. I en aquest cas és la Sara però podria ser el Joan. La Sara té de mi que surt de mi, però no és la meva vida, és un personatge. El llibre és una ficció que té unes picades d’ullet a la realitat. De fet, quan el llibre va guanyar el premi Jordi Pàmias s’hi havien presentat cinquanta originals, amb pseudònim. El que jo havia fet servir era Sara Farràs Montardit i els membres del jurat es pensaven que l’havia escrit un home del Pallars.

Potser s’ho creien per la cruesa amb què l’has escrit i perquè a les dones normalment se’ls posa el tòpic que només poden parlar d’amor i que no poden tractar temes com la mort o l’absència.

Aquesta podria ser una possibilitat. Ho vaig preguntar al jurat, però no m’ho van saber dir.

Terra campa no és el primer llibre amb el qual guanyes un premi. El 1999 vas aconseguir el premi Les Talúries amb Bloc de notes. Què li diries a la Gemma d’aquell primer poemari?

Li diria… Li diria que.. No ho sé, em costa contestar aquesta pregunta…

Hi ha molts anys entremig.

Sí, i penso que Bloc de notes està escrit molt més des de la intuïció. Terra campa és una part d’intuïció, però una altra, coneixement de la tècnica, dels recursos, de les possibilitats. La Gemma de Terra campa sap més de poesia que la Gemma de Bloc de notes.

Sí, perquè a Terra campa jugues més amb la rima, amb la mètrica. Et veus amb cor de provar amb la tècnica ara?

Sí, perquè conec més la mètrica, la tradició i a vegades tinc ganes d’experimentar una mica més. Tampoc he reflexionat molt en l’acte d’escriure en mi mateixa. Això que a vegades explico a la universitat sobre altres autors, no ho he fet amb mi, no penso en mi com a escriptora. Escric poesia perquè m’agrada, perquè és un moment en què m’ho passo bé. Ara que em fas pensar en perspectiva em costa una mica. Hi ha un poema a Bloc de notes que és un poema que ara m’ha vingut al cap, un poema del lector, i a veure si el trobo:

Aquest present en què tu llegeixes això és per mi un futur que no existeix

Aquí hi ha la idea del moment en què el lector llegeix, que és un moment molt diferent del de l’escriptura. Quan tu, lector, llegiràs això, per a mi que ara ho estic escrivint és un futur en què no sé què faré, no sé on seré. Per això considero molt important l’acte de lectura, de quan algú llegeix els llibres i els dóna sentit. Potser per això jo tampoc he reflexionat sobre els propis llibres, perquè qui parla és el llibre.

En el llibre hi ha la immortalitat?

Exacte. I l’autor o l’autora no és allà per explicar al lector quin és el sentit del text.

Gemma Casamajó

Bloc de notes és un passeig per l’amor, el desamor i el temps, per la música de la poesia en el sentit no tan formal, sinó més temàtic; de fet el volies titular «Pentagrama». Però el títol té algun vincle amb el món del periodisme —al qual també pertanys—, o el fet que Kapuscinski tingui un recull de poemes amb el mateix títol és una simple coincidència?

Ah, no, en aquest cas no la té.

Però té un llibre que es diu Bloc de notes, també.

Sí, però en aquest sentit no té res a veure. El que a mi m’agrada molt en la prosa literària i periodística és treballar amb el ritme del text, i el ritme, en la poesia és clau. La poesia, a part de mètrica, té ritme. Per a mi això era molt important i per això vaig agafar la idea de música com a marc. I com que en el fons cada poema era una nota musical i tot plegat formava un bloc, la idea d’un bloc de notes, que també té un sentit de prendre nota, d’escriure en raconets (que jo ho faig molt això, de tenir llibretes per apuntar coses), tenia molt sentit en el llibre. Donar-li forma de bloc de notes i també mitjançant notes musicals.

Es pot llegir de dues maneres.

Per a mi també és molt important que el lector tingui un fil d’Ariadna que pugui anar seguint. Igualment, en aquest poemari, si el lector l’agafa i tria un poema a l’atzar, aquest té sentit per si sol. Però si tu comences el llibre i llegeixes des del principi fins al final, també hi trobaràs un sentit. Això, a vegades, als llibres de poesia no passa i per a mi era important. Crec que potser aquí hi ha també la meva part periodística: que les coses estiguin ben contextualitzades, ben emmarcades.

Dius fil d’Ariadna i això ens pot recordar Salvador Espriu, però també tenim com a referents Kapuscinski i el periodisme. Quan escrius poesia mantens la connexió amb la realitat, el periodisme, o en vols fugir?

Per a mi el tema del periodisme, com la literatura, la poesia en particular i fins i tot l’art són dues formes de coneixement. El periodisme, d’una naturalesa més referencial i la literatura, més estètica. Penso que per a mi estan molt connectades i alhora crec que aquesta poesia explora l’experiència en relació amb l’amor, la mort, el desamor, els propis fantasmes… El periodisme això també ho pot explicar (d’una altra manera i amb altres recursos) però el periodisme ha d’estar atent al món i als altres. A mi m’agrada mantenir aquesta tensió cap al món, els altres i la curiositat. Penso que això també és la base de la meva poesia. La poesia no és només una exploració cap a un mateix, sinó cap a l’entorn.

L’observació és la base del periodisme. Falten periodistes més sensibles a l’experiència poètica?

No sé si en falten, però en tot cas em semblen dues coses en què sembla que hagi d’haver-hi un mur molt alt. Però per a mi, no. Hi ha un pont, un aprenentatge. D’alguna manera, l’un em permet enriquir l’altre. Si no fos periodista no sé si hagués fet aquests llibres. Se’m fa molt difícil dir-ho.

Ets periodista cultural, és a dir, de crítica literària. Ha estat un avantatge o un inconvenient? Per escriure, per introduir-te al món editorial…

Per introduir-me al món editorial jo sóc una mica una paracaigudista. Els dos llibres que he publicat els he presentat a un premi, els he guanyat i no coneixia ningú d’aquell premi. Eren supernets. La poesia és un gènere minoritari i jo no sóc una poeta consagrada ni molt important. En aquest sentit, no hi ha hagut interferències que podrien ser negatives. El fet de ser crítica literària m’aporta una cosa molt bona, i és que sóc lectora, i això per a mi és molt valuós. La lectura enriqueix molt la meva poesia. Si no llegís tant, no escriuria tant.

Diuen que Josep Pla es cargolava un cigarret cada cop que volia trobar un adjectiu. Com és la teva cerca de la paraula perfecta?

A través dels diccionaris. En sóc molt fan. De la rima, de sinònims… El Diccionari de sinònims de l’Albert Jané, m’agrada molt. Quan treballo, m’agrada partir de la connexió de dues paraules que no ho estan gaire, de connectades, que no ajuntaries mai. A partir d’aquí, una potser la trobo al diccionari i l’altra apareix al meu cap. Llavors estiro el fil.  Així comença el meu primer tempteig amb la poesia. A diferència del periodisme, que el planifico molt abans d’escriure, quan escric poesia no ho faig. Quan neix un poema, ve de la intuïció.

Som en una societat d’immediatesa: Twitter, Facebook…Tot això està trastocant el periodisme. De quina manera creus que la poesia pot introduir-s’hi?

Penso que hi ha pocs lectors en general i encara menys de poesia. De totes maneres sempre he pensat que Twitter té una cosa bona i és que pots fer-hi petits haikus. Pot ser una plataforma on difondre uns primers versos atractius. Les xarxes socials ens ajuden en moltes coses i ens desorienten en moltes d’altres. És una gran inversió de temps, estar-hi. Potser per això la gent llegeix menys literatura. Té més estímuls i un d’ells és aquest. Tenen limitacions i tinc la sensació que ens desconcentren molt. Sempre que estem fent qualsevol cosa, tens la seva presència al costat. Estàs treballant i tens el Twitter, i llegint, i escoltant música, i els amics..  i les xarxes ara també estan molt presents a la teva vida. Fan que tinguem menys capacitat de concentració. Hi ha moltes coses per pensar però jo no he arribat a cap conclusió.

Se suposa que som de les societats més ben informades i que tenim més quotes de gent lectora. Però en la poesia, en canvi, hi ha menys lectors.

Però alhora la xarxa permet llançar un poema i molta gent que mai llegiria un llibre de poesia s’enganxa aquell poema. És un bon canal per arribar a una certa gent.

Qui ha de ser que s’ha d’apropar a la poesia, la societat?… O són els mateixos poetes, els qui han de trobar noves formes?

Joan Margarit té una frase de reflexió que m’agrada molt. Que a vegades la poesia és poc clara. És un gènere més simbòlic, té més dificultat que la narrativa o que el teatre. Però alhora Margarit diu que la poesia ha de connectar amb la gent. Si no connecta amb el lector, aquella poesia, d’alguna manera, no serveix. Diu Margarit “la bona poesia és un paisatge al qual tu hi arribes de nit”. Quan arribes a un paisatge de nit tot és fosc. Però alhora quan tu hi portes una mica de temps, es fa de dia i es fa la llum. Així doncs, diu que la poesia és aquest paisatge on arribes de nit i, a continuació, remata “però després es fa clar”. Hi ha d’haver entesa amb la poesia, comprensió. Tot i ser més simbòlica i polisèmica el lector no es pot quedar gelat.

Algú no ho entén o no comunica. Aleshores quin bon llibre recomanaries a algú que es vol iniciar en la poesia?

Un poeta que m’agrada molt, que és fosc i clar alhora, és el Francesc Garriga. Ara deu tenir uns vuitanta anys. Ell llegeix allà a l’Horiginal, allà a la Plaça dels Àngels, i és molt estimat per les joves generacions per això mateix. També Joan Margarit m’agrada molt. I Maria Mercè Marçal també em sembla una gran poeta. La seva poesia és com un mirall, suggerent i transparent alhora. Seria un bon començament.