Geir Gulliksen: “Moltes històries d’amor es basen només en l’amor jove”

Geir Gulliksen (1963, Noruega) és escriptor i editor. El 2015 va publicar Història d’un matrimoni. En aquest llibre l’autor dona vida a un personatge, John que, després de viure la fi del seu matrimoni, fa un repàs dels seus anys en parella mentre prova d’esbrinar els motius de la separació. L’Editorial Les Hores n’ha publicat la traducció al català.

Geir Gulliksen

En primer lloc, m’agradaria que ens expliqués una mica qui és vostè i què el va portar a escriure aquest llibre.

Ho intentaré. Qui sóc jo? Aquesta és la pregunta clau, sap? Escric des que tinc vint-i-dos anys i, en els darrers anys he escrit diverses novel·les que són històries d’amor, diferents tipus d’històries d’amor. Amb aquest llibre he volgut escriure sobre una parella que es coneixen i viuen junts des de fa temps. Penso que moltes històries d’amor es basen només en l’amor jove, o de gent que es troba i mor com Romeu i Julieta. Jo estava més interessat en escriure sobre unes persones que connecten i que viuen junts durant un llarg període. Volia escriure des del punt de vista en què la relació s’acaba i això és el que faig.

Vostè escriu sobre l’amor?

Sí, ho faig. M’avergonyeix una mica admetre-ho, em sento com si no n’estigués orgullós. La raó de perquè ho faig és que és una cosa que passa molt entre les persones. I bé, em pregunto, com és ser un home? I com és ser una dona? I com és quan aquests dos individus s’ajunten? És una cosa interessant d’esbrinar.

Per què és interessant per vostè?

Estic interessat en la relació que hi ha entre l’amor i el poder. Normalment considerem l’amor com una cosa molt neta. Som bons entre nosaltres. Però bé, tan bon punt coneixes una parella és fàcil veure qui dels dos és el dominant i qui és el dominat. El compliment d’aquests rols és fonamental, crec. No hi ha equilibri. Un estima més que l’altre. I amb una mica de sort, un pot veure com això canvia, aquesta setmana un estima més i la següent és l’altre. Veure com el poder passa d’unes mans a unes altres és una de les raons que fan aquest tema interessant.

Li sembla que aquesta és una història comuna d’amor?

Crec que no és una història comuna perquè hi passen coses excepcionals, com a quasi totes les relacions, hi passen coses salvatges. L’amor mai no és comú, sempre és especial i passen coses especials quan estem enamorats. Però bé, si assumim tot això, pot ser considerada una història comuna dins l’excepcionalitat.

Cada època té una manera pròpia d’entendre l’amor. Quina és la nostra?

En primer lloc considero que tots volem ser feliços. I potser pensem que tenim la oportunitat i el dret de ser feliços d’una manera diferent de com ho eren els nostres pares i els nostres avis. Això fa que entenguem l’amor com una feina: si no n’estàs satisfet, l’abandones. Quan tenia disset anys, recordo la primera vegada que vaig estar enamorat i amb una noia. Després de mig any em deia: “no puc quedar-me aquí per sempre, haig d’explorar alguna cosa diferent, alguna cosa nova”. Anys més tard em vaig lamentar d’aquesta decisió perquè creia que havia d’haver seguit amb ella. Aquest pensament que intueix que un s’ha de desenvolupar a través de les relacions, que un n’ha de buscar de noves i de millors, és nou. I bé, crec que aquí és on hi rau la clau de tot plegat.

Tornant al llibre: Creu que la relació s’acaba perquè ell l’estima massa?

No, potser. Crec que el problema és que ell té tanta por que la relació es trenqui que al final ho provoca. Anem cap allò que temem i és per això que crec que la por a perdre-la fa que l’acabi perdent. I bé, pots dir que és perquè l’estima massa. Però fixant-m’hi bé, crec que ell podria estimar-la molt més i no tenir por. Son molts els que temen perdre la persona amb la que viuen, crec que és una cosa natural.

A ell per què el fa tan afable?

Ell és un home que intenta fer el correcte. Intenta ser bo tot i que acaba fent coses dolentes. Al final intenta controlar la seva dona, intenta ficar-se a la seva imaginació i a les seves fantasies i no troba el moment de parar de fer-ho. Es percep a ell mateix com una persona molt amistosa.

Com és que dues personalitats tan diferents han estat capaces de conviure tant de temps?

Això és una cosa que passa sovint: gent que no encaixa però acaben vivint junts. És molt difícil trobar algú amb qui encaixar, crec jo. Enamorar-se, però, és molt més fàcil per la majoria de nosaltres. Molta gent s’enamora molt sovint però no fan cap mena de comprovació, no es pregunten: junts formem un bon equip? I si estàs enamorat durant quatre o cinc anys, trigues quatre o cinc anys més en adonar-te que potser no estàs tan bé amb aquella persona i, en aquell moment potser ja tens una família o no sé quantes coses. En determinats moments, un pot enamorar-se d’algú que ni tan sols li agrada.

Quan va acabar de llegir el seu propi llibre, quina és la reflexió que en va fer?

Bé, això és interessant. Quan acabo de llegir el meu llibre… Penso que escriure aquest llibre va ser tan complicat i n’he modificat tantes vegades el ritme, els esdeveniments, les frases, les paraules, que durant un temps no sabia el que havia escrit. L’he llegit per fer-ne correccions i també l’he llegit per altra gent. Però no l’he llegit per a mi. De tota manera, crec que aquest llibre és una cançó de tristesa, com quan hi ha alguna cosa que es mor, com ha passat en aquesta relació. Aquesta és la meva impressió, però no sé què se sent en llegir-lo.

Quines són les inspiracions del seu país? Quins autors són els seus referents?

Aquesta pregunta és molt difícil, no sé què dir perquè també sóc editor. Escric des de fa anys i conec molts escriptors. Cada vegada que vull contestar aquesta pregunta em veig a mi mateix comportant-me com a editor que sóc i fent publicitat dels meus col·legues. Molts autors que m’inspiren no són noruecs. Podria dir-te Alice Munro, per exemple.

Del seu llibre n’han fet una obra de teatre…

Sí, tot i que no hi he tingut res a veure. Simplement ho han fet. Em van comentar si volia llegir el guió i els vaig dir que no volia fer-ho perquè confio en la gent que ho estava fent. La vaig veure la setmana passada i és realment bona. I per suposat, no és igual que la novel·la, és diferent, encara que totes les paraules són meves. He tingut una sensació una mica estranya, perquè quan vaig escriure el llibre no vaig pensar gaire en els personatges, no vaig pensar en com era ell, ni ella, només els escrivia. Quan escrivia només pensava en la relació perquè per a mi, aquesta novel·la és sobre la relació, i no pas sobre les dues persones. I això és estrany: mentre la mirava pensava, i com acabarà? Però bé, el final el vaig escriure jo.

Vol afegir alguna cosa que li sembli important i que cregui que no he preguntat?

Potser voldria afegir que considero que la novel·la passa quan tot canvia tant entre els dos gèneres. Dit altrament: les circumstàncies han canviat molt per les dones en els darrers 100 anys, com a mínim. Però i els homes? Les dones sí que han canviat, ara poden fer moltes coses que abans no podien fer. Ara, una dona pot reparar el seu cotxe i no deixa de ser dona. Però un home, quines coses noves pot fer? Si hom prova de tenir una actitud ‘civilitzada’ com la del protagonista és jutjat. Hi ha certa fragilitat al voltant d’aquest tema. Un home ha de seguir un camí molt marcat per no ser considerat poc home. Diré un exemple: a Noruega s’han de canviar les rodes a l’hivern. Jo puc fer-ho i la meva xicota també ho feia perquè pensava que era divertit i a més, era bona fent-ho. I els nostres veïns quan la veien fent-ho li preguntaven si jo estava malalt i s’oferien per ajudar-la. I bé, jo era dins de casa amb un llibre a la mà o escrivint. I no sé per què, però consentir això et fa menys home a Noruega. Aquest exemple es pot extrapolar a tantes altres coses.