Gaston Core: “L’espectador és més intel·ligent del que pensem”

15.04.2015

“El teatre l’estem aguantant nosaltres mateixos” em deia, l’altre dia, un conegut actor. Pensava en això mentre entrava a Hiroshima, la nova sala del barri del Poble Sec creada per Gaston Core, un exballarí i actor membre de La zoològica, una plataforma d’artistes a la recerca d’un mètode expressiu propi. Hiroshima és una injecció d’aire fresc, una sala que aposta per disciplines com la dansa, el circ i la creació contemporània. Un projecte tan trencador com necessari que pot ajudar a reduir la fuga d’artistes i, alhora, crear nous públics. Els encarregats d’aixecar el teló seran Choy Ka Fai i Sonia Gómez amb un muntatge en el qual instal·la implants musculars digitals a la ballarina i li farà ballar peces icòniques de la història de la dansa. Tota una declaració d’intencions.

Gaston Core a Hiroshima. © Tatiana Pagà

Aída Pallarès: Per què vau decidir muntar una sala de teatre precisament enmig de la crisi?

Gaston Core: Pensàvem que precisament era el millor moment per plantejar un model diferent de gestió, programació i de comunicació amb un públic determinat. Creiem que la crisi i la falta de propostes i alternatives ens donava l’oportunitat de buscar noves maneres de pensar les coses i tot això es va concretar en aquest model que és Hiroshima.

Per culpa de la crisi el teatre a Barcelona s’ha tornat encara més conservador?

Sí, evidentment la crisi influeix perquè la gent té por i les sales tenen por d’arriscar. Si fa uns anys apostaven per programar cares més desconegudes i propostes més experimentals, ara els costa molt més.

És per això que consideres que el teatre ha deixat de ser una experiència i que un dels objectius d’Hiroshima és que torni a ser un punt de trobada i celebració?

Crec que aquí influeixen molts factors. El fet que el teatre hagi deixat de ser un punt de trobada i celebració és per un cantó culpa de les línies de programació que s’han treballat, que són excel·lents però tenen un altre recorregut. Després també hi ha un tema estructural: les sales es veuen asfixiades pels lloguers i pels espais petits amb normatives estrictes que no permeten expandir la proposta de la representació: tu entres al teatre, veus l’espectacle i te’n vas. No hi ha espai per generar un altre tipus de discursos. I és clar, si sempre som els mateixos que anem al teatre això acaba normativitzant el fet d’anar al teatre i acaba sent un acte funcional.

Hi ha massa endogàmia? 

Sí, hi ha poca permeabilitat entre el sector teatral i el públic en general i, a vegades, hi ha un prejudici per part del públic que creu que un producte és difícil li costa arriscar-se i anar-ho a veure. Hem de trencar amb les dues coses. Per una banda, ha d’haver-hi la possibilitat que el públic s’animi a veure un espectacle contemporani i sense cares conegudes. Que s’adoni que aquest pot aportar alguna cosa i enriquir la seva visió de l’art. Ens hem de comunicar d’una altra manera amb el públic. De fet és un dels reptes d’Hiroshima; volem arribar a altres públics que en principi no estan interessats en el teatre ni en propostes arriscades.

És un repte enorme. Com es creen nous públics?

Nosaltres tenim, crec, dos punts forts que són per una banda l’espai: tenim un bar, obert al carrer que creiem que és força atractiu per un públic força ampli, i una sala de música que s’obrirà a partir de 2016. Aquestes dues potes, la restauració i la música, són dos llenguatges més populars que poden fer que la gent s’interessi pel que passa a la porta del costat i entri. A més, també estem desenvolupant petites estratègies com un software a l’entrada de la sala que recomana altres espectacles i pel·lícules de sales de Barcelona. Aquesta mena d’agenda pot suggerir a la gent que Hiroshima és un punt de trobada per a tot tipus de públic.

Gaston Core davant d'Hiroshima © Tatiana Pagà

Gaston Core davant d’Hiroshima © Tatiana Pagà

Creus que l’espectador és més actiu, que s’ha emancipat que deia Rancière?

Crec que l’espectador és més intel·ligent del que pensem. Per això dic que a vegades, com a programadors i sales no arrisquem suficient i subestimem la capacitat de l’espectador que és capaç de descodificar més ràpid del que pensem qualsevol tipus de llenguatge i de proposta escènica. És clar que això és fàcil dir-ho ara, ja veurem quan m’hi posi! (riu). La majoria de les propostes d’Hiroshima, això sí, tenen diferents capes, diferents nivells de lectura. L’espectador actual és 2.0 i està acostumat a la tecnologia, al digital, a un bombardeig al·lucinant d’imatges i a rebre un munt de sistemes de codificacions diferents que ha d’entendre. Per tant, em costa entendre que no sigui capaç de descodificar altres llenguatges. Hem de creure en aquest espectador emancipat, perquè si creiem que no existeix tornarem al de sempre.

Per tant, també fareu una mica de pedagogia, no?

Més que pedagogia m’agradaria anomenar-ho formació o pensament al voltant d’un treball artístic. El que farem a Hiroshima són espais de reflexió en base a un artista. Tenim plantejada una líniea de tallers i workshops associats a una proposta artística en concret que pot facilitar que els que s’interessin per l’espectacle pugui entendre per què l’artista treballa d’aquesta manera i l’espectador, per tant, pugui anar pujant escalonets.

Si no m’equivoco, un dels objectius també és el de potenciar el turisme cultural.

Tant de bo. Una de les coses que més m’agradaria que passessin a Hiroshima és crear un públic estranger. No només turisme cultural, també hi ha un munt d’estrangers que viuen a Barcelona i van poc al teatre per culpa de la barrera de l’idioma ja que la majoria de propostes que ofereix la cartellera catalana són de teatre de text. Una opció molt positiva i vàlida, però hi ha d’haver de tot. I amb una línia més basada en allò visual, el moviment i el cos crec que poden apropar-s’hi, com quan venen grans companyies com Peeping Tom o Cheek by Jowl.

Quin seria el públic ideal d’Hiroshima?

Una varietat molt gran de sectors i edat. M’agradaria que fos un públic curiós, permeable i amb un esperit de ganes de descobrir noves propostes i entendre les arts escèniques.

Quines són les línies generals de la programació?

Una programació basada en la creació contemporània i les noves escenes. Acollim teatre físic, noves dramatúrgies del circ, arts del moviment en general… És una línia de programació centrada amb artistes nacionals i internacionals amb propostes de mitjà i petit format i productes amb un alt nivell de risc i innovació però que tenen les eines per poder comunicar amb un públic en general, no necessàriament aficionat al teatre.

També hi haurà vincles amb el festival Fire de Barcelona.

Sí. Crec que la feina que s’està fent està molt bé, però sí que hauria d’estar més normativitzat, no hauria d’estar tan estereotipat el lloc de la comunitat LGTB en altres espais que no siguin LGTB. És a dir, crec que s’està fent una feina dels col·lectius LGTB i sobretot trans, súper potents però tots aquests col·lectius haurien de funcionar en produccions i ambients que no són LGTB.

I ja per acabar, per què Hiroshima?

Hiroshima és el símbol de reconstucció, de tornar a començar. És el revers de la destrucció. Per nosaltres, a més, reflecteix la força de la humanitat per tornar a començar i continuar endavant. A més, té una sonoritat meravellosa molt femenina i ens remet a un univers literari i cinematogràfic que ens encanta.