Ganes d’udolar o com perdre la por a la poesia

8.04.2015

Dani Salgado i Joan Giralt estrenen l’espectacle ‘Ganes d’udolar’, una obra teatral que vol trencar el mur que separa la poesia de la societat en general -i dels adolescents en particular-. Del 9 al 12 d’abril es podrà veure al TNC i del 23 al 26 d’abril al Centro Dramático Galego de Santiago de Compostel·la, sota la direcció de Dani Salgado. 

Dani Salgado i Joan Giralt retratats per Ariana Nalda.

Joan Giralt i Dani Salgado | © Ariana Nalda.

A partir de textos de Pexegueiro -poeta que va viure a Barcelona durant un temps- i de Narcís Comadira, Dani Salgado i Joan Giralt reflexionen sobre art, sensibilitat artística, la pèrdua de la curiositat i les cruïlles que porten a dos personatges al llarg camí de l’autoconeixement.

Per què fa por la poesia? D’on neix aquest respecte absolut que es converteix en muralla? “És possible la rehabilitació de la sensibilitat perduda?”, es pregunta en algun moment de l’obra un dels dos personatges. A mig camí del fals documental, d’un drama de ficció i d’una obra de tesi -de fet, l’obra de tesi de les actuals escenògrafes i tècniques d’il·luminació, Laura Iturralde i Montse Piñeiro- Ganes d’udolar investiga on comença l’aprenentatge artístic, la interpretació de cada obra poètica i la important feina que fan els divulgadors o “estimuladors” de la curiositat per les arts, altrament anomenats professors.

A ‘Ganes d’udolar’ dos professors d’art dramàtic reflexionen sobre què vol dir la poesia i es pregunten per què una gran part de la societat es mostra insensible cap a les arts d’una manera genèrica i cap a la lírica particularment.

Dani Salgado: L’espectacle planteja una sèrie de reflexions a partir del fet poètic i de la nostra experiència com a lectors de poesia. Hem partit de poemes de Narcís Comadira i d’Alfonso Pexegueiro. De fet, Pexegueiro al seu poemari Hipatia: ou a idade das cousas, reflexiona sobre l’arquitectura del poema, sobre els relleus de la poesia i sobre com interpretem les idees abstractes. Des del meu punt de vista, la poesia és difícil d’estimar si no tens un cert gust per la llengua, si no tens un cert hàbit d’autoqüestionar-te, de pensar, d’opinar, de compartir la teva experiència i la teva vida amb els altres, de tenir curiositat. La poesia en ella mateixa no té sentit, el que té sentit és l’amor per la llengua, les ganes de pensar que t’arranca el poema. A mesura que anem envellint potser anem perdent la curiositat, que d’entrada tenen els nens. I la curiositat és essencial per interpretar la poesia. En poesia no és tan important el fet artístic, sinó la seva interpretació: que l’obra artística estimuli les ganes de pensar, de fer propostes als altres. La poesia no hauria de ser un objecte tancat, sinó un vehicle.

Joan Giralt: L’obra s’atura en la relació entre l’alumnat i el professor: el fet de passar el relleu als nous lectors, als nous amants de la cultura, al fet de la transmissió del coneixement. Mentre treballàvem la dramatúrgia, tant en Dani com jo ens plantejàvem si hi ha hagut un salt generacional en aquest donar l’esquena a la poesia; si les noves generacions han perdut el gust per dir, per jugar amb les paraules. Ens hauríem de plantejar si hi ha hagut un trasllat cap a alguna altra disciplina, si estem perdent alguna cosa amb les noves tecnologies. Recuperar el gust per la paraula, pels silencis, pel fet de pensar i interpretar amb lentitud alguna cosa és un dels dilemes a què s’enfronten els professors. Encara que tinguem tecnologies, diria jo que hem de sumar, enlloc de restar.

‘Ganes d’udolar’ encaixa una selecció de fragments poètics amb les reflexions vitals i interpretacions que en fan els dos professors, que interpreteu vosaltres mateixos.

Dani Salgado: Teníem clar que no volíem fer un recital poètic damunt l’escenari, ni tampoc volíem centrar l’obra en algun dels personatges que protagonitzen els poemaris seleccionats. Inicialment volíem fer un documental sobre l’experiència de dos professors que tutoritzen una obra de tesi centrada en la interpretació de la poesia. Al final el documental ha quedat a mig camí i és un fals documental, que s’acompanya amb les reflexions de dos professors. Un dels dos professors està molt cremat amb la docència i s’empesca un projecte sobre l’obra poètica de Narcís Comadira maridada amb el llenguatge visual de Jean-Luc Godard, per poder escapar de les obligacions diàries i agafar-se una excedència. L’altre professor tutoritza una tesi sobre l’obra poètica d’Alfonso Pexegueiro. Cal tenir en compte que el 50% de l’espectacle és improvisat, es basa en unes reflexions posades sobre un guió però que poden discórrer per camins diversos.

Joan Giralt: El fet de caminar per damunt de la incertesa també forma part de l’espectacle. És aquesta unió entre la incertesa i la llibertat. Aquesta lluita, que vol ser fresca i versemblant. En l’espectacle fem d’intèrprets, però volíem conservar la nostra essència de professors.

Dani Salgado: Ens vam conèixer fent de professors a l’Escola d’Art Dramàtic de Vigo i vam decidir reflexionar sobre aquests temes que ens preocupaven -la pèrdua de la sensibilitat artística per part de les noves generacions, la por que tenen alguns adolescents cap a la poesia, els dilemes dels professors- a través d’aquest espectacle, que escenifica la lluita entre espontaneïtat i guió preestablert.

Els dramaturgs Joan Giralt i Dani Salgado estrenen 'Ganes d'udolar' al TNC | Foto: Ariana Nalda.

Els dramaturgs Joan Giralt i Dani Salgado estrenen ‘Ganes d’udolar’ al TNC | © Ariana Nalda.

El teatre es transforma en una gran aula i l’auditori és l’alumnat, que escolta. Per què és important educar els públics?

Dani Salgado: Es pot entendre l’art de moltes maneres. Des d’una òptica elitista, des d’una òptica popular, des d’una òptica experimental, des d’una òptica més convencional… La meva manera d’entendre el teatre passa per l’aprenentatge, per les ganes de confrontar coneixement i emocions damunt l’escenari. Per mi el teatre és una forma d’accedir a coneixement de manera no reglada, de veure el món des d’òptiques diverses. I educar els públics, transmetent coneixement i l’amor o la passió per les arts és imprescindible per fer comunitat. El fet que reunir tot de gent que no es coneix en un espai -un teatre- i experimentar tots junts unes certes emocions i un cert coneixement fa comunitat; ens fa agafar consciència que compartim uns objectius o destí i fa que no ens sentim tan sols o abandonats al món. Aquesta és la manera com jo concebo el teatre, com una celebració, com un ritual per vertebrar certes expectatives, per exorcitzar certes inquietuds, per reflexionar sobre certs temes comuns.

Ens fa por el desconegut. La poesia amb els seus múltiples missatges i interpretacions espanta a certs sectors de la societat. A l’obra parleu de fer rehabilitació lírica: com a metàfora, la plasticitat de la infantesa i els no-prejudicis, la curiositat per allò nou; i com a aspecte no-desitjat la cuirassa que alguns adults s’han posat a sobre per fer-se insensibles al dolor, al desencant, però -de retruc- fer-se cecs cap a la bellesa.

Dani Salgado: El problema de la poesia és que ha format part del currículum acadèmic i ens l’han ensenyat com un ens rígid que cal analitzar negre sobre blanc. Com un fet mort. La poesia ve de l’oralitat i hem de tornar a l’oralitat -a la veu, el so i la música- impregnant el poema de vida, tornant a l’expressió més bàsica de l’ésser humà: la comunicació, el pensament, l’emoció. Després hi ha totes aquelles falsedats que corren de boca en boca, com que perquè un poeta sigui bo ha de ser críptic -que no té perquè- o que si s’entén a la primera és un poeta de segona.

Joan Giralt: Volem reivindicar la figura del bon professor, que també existeix. I reivindicar la curiositat.
Dani Salgado: De fet l’espectacle és un homenatge als bons professors que hem tingut, als que ens van saber transmetre la seva passió per les arts i ens van ensenyar a estimar la poesia i el teatre, durant els nostres anys a l’Institut del Teatre. Gent com en Lluís Solà, la Coralina Colom, la Rosa Victòria Gras, en Joan Ollé, moltíssims professors que ens van fer copsar el fet poètic d’una manera ampla, desencotillada.