Fréderic Sonntag: “Volia qüestionar quins vincles manté l’autoritat amb la ficció”

Elisabeth Massana entrevista el dramaturg francès Fréderic Sonntag, que va ser molt ben acollit en la passada edició del festival Grec on va presentar l’espectacle George Kaplan. Ara aquesta obra teatral que reflexiona sobre les conspiracions i les relacions entre política, poder i ficció es pot veure a la Sala Beckett fins al 7 de març.

Quin és el punt de partida per escriure George Kaplan?

Hi ha diversos punts de partida. La pel·lícula de Hitchcock North by Northwest, i aquesta falsa identitat al voltant de la qual es construeix tota la pel·lícula; la voluntat d’escriure una estructura no lineal, en tres parts que corresponen a tres punts, diferents motius, diferents ecos i que permeten elaborar diferents nivells de lectura i la voluntat de treballar la qüestió de quin lloc ocupa la ficció en el nostre món.

Quin tipus de relació entre ficció i estructures de poder vols mostrar?

Precisament és l’objectiu de l’obra plantejar aquesta pregunta: quines són les relacions entre ficció i estructures de poder? Qüestionar quins vincles manté l’autoritat amb la ficció i veure com aquesta qüestió de la ficció (els mites, els contes…) és una qüestió política. L’obra planteja aquestes preguntes, cadascú ha de trobar la seva pròpia resposta.

Moltes de les situacions que presentes a l’obra semblen cada cop més reals. Penso en els moviments d’identitats col·lectives de guerrilla com ara Luther Blissett als anys noranta, la proliferació de les màscares de V de Venderra, el 15M o l’Occupy Movement, el govern americà demanant consell a productors de Hollywood després dels atacs de l’onze de setembre, els documentals Zeitgeist or els escàndols de Wikileaks i Snowden. Diries que George Kaplan s’acosta més a la teoria de la conspiració o està arrelada a una realitat que cada cop espanta més?

L’obra es mou entre aquests dos pols: el pur deliri fictici/paranoic i el pur reflex de la realitat, és l’espectador qui ha d’examinar i determinar en tot moment on se situa l’obra segons el seu propi punt de vista. Un dels reptes principals de l’obra és la nostra incapacitat per distingir què correspon a les nostres manies persecutòries i què és cert, on rau la diferència entre realitat i paranoia. I això es deu a que ara més que mai estem saturats de fets, de realitat i alhora mai ens havia semblat tot tan fals, tan virtual. George Kaplan s’inspira directament en alguns dels fets que cites com Luther Blissett o com els enllaços entre el Pentàgon i Hollywood. Per tant s’inscriu al bell mig de la realitat i alhora en qüestiona els fantasmes, els deliris paranoics, que tot i ser interpretacions delirants, formen part d’aquesta realitat, constitueixen modes de pensament (encara que puguin ser erronis) que existeixen i que tendeixen a estendre’s cada cop més (penso en la teoria del complot). La pregunta que cal fer-se doncs és com la realitat produeix aquests modes de pensament (què fa que la teoria del complot s’estengui cada cop més?).

Tinc la sensació – i potser només és cosa meva – que al rerefons de George Kaplan hi ha una mena de sentiment de paràlisi política. Consumir ficcions ens paralitza? I si és així, com passem a l’acció?

No sabria pas dir si consumir ficcions ens paralitza, també ens pot alliberar, tot depèn del tipus de ficció i de l’ús que en fem. Davant les ficcions que ens paralitzen cal inventar contra-ficcions, per tal de no patir les representacions de la realitat que se’ns imposen, perquè aquestes ficcions paralitzants  estructuren la nostra manera de representar el món i per tant el nostre pensament i els nostres desitjos.

Diries que George Kaplan és una peça de teatre polític? Què entens per teatre polític?

No em refio del terme teatre polític. Allò que s’ha definit com a teatre polític acostuma a ser una forma de teatre militant, que vol alliçonar, imposar una manera de veure el món. Si el compromís polític és innegable, no estic segur que tingui res a veure amb el teatre, com a mínim per a mi. El teatre polític que m’interessa és el teatre que no afirma un sentit, el qüestiona, el torna a examinar, interroga les definicions que donem per bones, qüestiona els llocs comuns, els a priori, els clixés.

Creus que el teatre té un efecte transformador efectiu sobre la realitat? Pot ser una arma política? O ja no (si és que ho ha estat mai)?

El repte principal del teatre és la representació. Per tant, aparentment no té cap poder per transformar la realitat. Però la qüestió de la representació per mi és una qüestió política. Com representem el món?  A través de quines imatges? A partir de com representem el món deixem entreveure la nostra manera de pensar. Al teatre creem un espai, o uns espais, que ens ofereixen altres maneres de pensar, representacions alternatives als modes de representació dominants que se’ns imposen. En aquest sentit, crec que el teatre, més que una arma política és un territori polític.

Quin paper creus que ha de tenir el teatre, o l’art en general, a la nostra societat?

Per a mi, posar de manifest la complexitat de la realitat davant les formes de representació simplistes, intentar formular la cacofonia de la vida.

Ara mateix a Barcelona es viu un període una mica convuls pel teatre (increment de l’IVA, incertesa pel futur d’alguns projectes teatrals, obertura de nous espais alternatius…) Quina és la situació a França?

Cada cop hi ha menys pressupost pel teatre. Aconseguim produir espectacles però les produccions, a càrrec cada cop més de les pròpies companyies, costen més de dur a terme, i cada cop cal més temps i més socis involucrats. El resultat és una manca de presa de riscos artístics, una atmosfera cada cop més competitiva entre els artistes, i més temps dedicat a la producció d’un muntatge (dos anys de mitjana).