Franco Chiaravalloti: “La gran literatura hauria de canviar la vida”

15.09.2015

El debat entre la supremacia entre vida i escriptura és quelcom que es va congriant des que el temps és temps, sobretot des que el temps és la prova gràfica de l’existència i, precisament per aquesta simbiosi, els territoris de l’anar tirant es concentren en aquesta epifania de caràcter simbòlic i metafísic. L’escriptura de Franco Chiaravalloti (Buenos Aires, 1979) ens porta cap a aquesta dicotomia de frontera, però sobretot a una lectura vitenca pròpia i sense hesitacions. Habituat a la selva de Barcelona des de molts anys, la seva escriptura ha anat ampliant i amplificant el que coneixem com a conte, i ha aconseguit difuminar les consideracions habituals de gènere quan ha creat obres que han sabut jugar amb diferents possibilitats retòriques, estilístiques, humanes, en part gràcies a l’aprenentatge de l’ofici com a professor i coordinador de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Chiaravalloti acaba de publicar una obra que entusiasma, el conjunt de relats Esos de ahí afuera, a l’editorial Talentura, amb un pròleg imprescindible de Pedro Zarraluki. Des de Núvol ens reunim amb ell per parlar d’aquesta obra i de moltes altres qüestions que tornen a demostrar que, possiblement, la millor possibilitat d’anar fent deu ser quelcom talment escriviure.

Franco Chiaravalloti

Franco Chiaravalloti | Kati Jauhiainen

Jaume C. Pons Alorda: Com ho fas per ficar-te dins la veu i la caracterització de tants personatges diferents que en un principi poden semblar molt allunyats un de l’altre i que, al final, sempre comparteixen un mateix punt de desesperació i d’impacte?

Franco Chiaravalloti: Jo crec que un dels reptes més importants que m’he plantejat per escriure aquest llibre ha estat, justament, submergir-me fins al fons dins de la ment i consciència de tots i cadascun dels personatges. De fet, parteixo de la base que si algú vol escriure històries humanes de gran envergadura ha de ser capaç d’esdevenir un gran observador. Per tant la mirada és, per a mi, aquest gran recurs que tenen tots els escriptors. Per a mi, doncs, es tracta d’un exercici d’estil, a la manera de Raymond Queneau. D’aquesta manera entro dins dels personatges, que poden estar a prop meu o lluny meu, això és igual. En general jo he volgut ficar-me en les sabates, en el vestit i en la pell de tots ells. Per això, abans d’escriure els contes, he hagut de fer una feina prèvia d’anàlisi i de submersió. Em demano, per exemple, el següent: quin deu ser un dels moments més dramàtics en la vida d’una dona? Entre molts d’altres, penso en l’avortament, per exemple, com a material dramàtic de conflicte, la font de qualsevol relat, i llavors començo a pensar en aquest conte a partir d’aquest esdeveniment evidentment traumàtic. I com seria, si anem més enllà, un avortament clandestí? Es tracta d’un tema que fa molt temps que m’interessa, i per això em documento i investigo quines són les malalties que es poden contraure en una d’aquestes situacions i en quines complicacions ens fiquem. Llegeixo tot el que puc i, llavors, l’escriptura d’aquest conte en concret esclata en un instant essencial: l’escric en una hora i mitja com si fos un torrent o una bomba. No podia aturar. A raig. Després, és clar, he fet correccions, però el que ha quedat, el que s’ha publicat, és sobretot aquesta explosió que va venir aparentment de cop però que s’havia estat congriant dins meu durant molt de temps.

J.C.P.A.: I corregeixes moltíssim, de forma obsessiva, o després de tant documentar-te i treballar interiorment el que escrius llavors ja acabes bastant satisfet del primer esborrany? Parla’ns un poc del teu procés d’escriptura i de la teva metodologia.

F.C.: Depèn de cada conte. En alguns casos em fio bastant de la primera versió, la versió més visceral, i intento mantenir aquell esperit. L’important per a mi és que abans d’escriure sempre fer un treball total d’assimilació. Pot semblar un tòpic, però en el fons és el que deia Cortázar, que les històries troben al seu escriptor i no és pas l’escriptor el que va cap a les seves històries. A mi això és el que m’ha passat amb els deu contes d’aquest llibre. M’he inspirat en personatges que m’han interessat profundament i que m’han caçat a mi. Des del conte de la nena que ha estat segrestada pel seu pare, on explico quelcom que molt en el fons es relaciona amb un fet personal meu, fins a l’últim dels contes, en què trobem una anciana a punt de morir amb més de cent anys. Aquest conte va néixer d’un dubte: què pot tenir lloc dins la ment d’una persona en un instant d’aquesta magnitud? Llavors amb el clàssic fil narratiu de la sèrie de polaroids col·locades una al costat de l’altre faig el recorregut d’una vida que va del final fins a una infància primigènia. Això, en el fons, és la meva forma d’interrogar-me si és veritat que en el moment últim de la nostra vida veiem la nostra existència més representativa en flaixos.

J.C.P.A.: I tenies una idea de conjunt? Ho dic perquè aquest conte de la vella es relaciona molt amb el conte del vell que va als funerals perquè és allà on pren el cafè que més li agrada. Sembla com si tot el llibre, molt a prop del que podria ser una novel·la feta a partir de subveus, estigués fundat a partir d’una sèrie de paral·lelismes que funcionen com ecos o com vasos comunicants.

F.C.: Dues coses. En primer lloc, diria que sí. En segon lloc, diria que no. (Riu). Pel que fa al no, els contes han aparegut de forma espontània. Com trossets de mi. Llavors quan els he reunit he vist que tenien moltes connexions i que funcionaven com una arquitectura. Es podria dir que el punt de vista sempre és a prop de persones que s’aproximen a la mort o a la contemplació, semivivència, de la mort. Aquestes consonàncies, les que ens porten a pensar la vida quan aquesta és quasi al final, es veuen a través del text. Però també he fet unes operacions més conscients en què no he volgut repetir però sí evocar detalls d’un conte a l’altre. Tot i que també és cert que sempre acabo sorprenent-me a mi mateix quan, en un conte, veig connexions que em remeten a altres. Això em va passar en el de la nena que pateix l’avortament, que es relaciona amb el conte de la vella, que intenta exorcitzar-se del seu dolor a partir d’uns poemes, que no és res més que la mateixa operació que duu a terme la nena. Per tant, com pots comprovar, em deixo portar pel meu procés d’assimilació, cosa que fa que el conjunt sigui bastant lliure, però, després, també em deixo portar per aquests miralls relacionats, per aquestes obsessions meves que apareixen constantment dins de la meva obra.

J.C.P.A.: Parles dels teus trossets de vida, i no podria ser cap altra manera ja que has tingut, podríem dir, una vida agitada o més aviat mogudeta. Has viscut a diferents racons del món (des de Londres fins a Kènia) i has treballat en tots els camps possibles (des d’entrevistador de carrer fins a coordinador i professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès). Creus que s’ha de viure molt per després reflectir aquesta vida en l’escriptura o creus més en l’escriptura pura sense necessitat de reflexos exteriors?

F.C.: Insisteixo en el que deia abans: l’observació és fonamental. I això és igual d’aplicable si has estat tota la vida viatjant i amunt i avall com si mai no haguessis sortit del teu poble diminut. Penso en el carrer estret de Josep Pla o els viatges de Joseph Conrad. Tots dos intenten abastar mons, de diferents dimensions, és cert, però tots dos mons són igual de poderosos en la seva ambició. Cadascú a la seva manera veu el món. Un el veu de forma empírica, l’altre el veu de forma racional. Però hi ha món, allà dins. És com la introspecció: si duus a terme un procés d’aquestes característiques pots anar molt endins teu però també aconseguir obres que vagin més enllà dels teus límits a través de la ment i del pensament, i tot sense necessitat de moure’t. I així crees la teva cosmogonia.

En el meu cas, jo sóc més de la vessant Conrad: viatjar, anar endavant, veure fins on arriba el límit i fins i tot anar més enllà. I així descobrir les illes Moluques o el centre del Congo. D’alguna manera això acaba de configurar la meva manera d’escriure i de veure les coses. Un dels temes que més em fixen és la idea de la llunyania, la idea que tots, encara que estiguem al mateix territori, som bastant pàries, uns més que d’altres, i d’aquesta manera ens sentim habitants d’enlloc o ancorats en cap lloc en particular. La meva flexibilitat territorial em porta cap a històries, doncs, que compten amb aquesta mateixa necessitat d’adaptabilitat al context i de superació.

J.C.P.A.: Això que comentes em fa pensar en el que diu Miquel de Palol quan explica que per a ell un conte és, doncs, un territori d’exploració i d’experimentació on treballa diferents recursos en una espècie de tour-de-force que després pot aplicar, o no, a les seves novel·les. Tu també veus aquest component d’experimentació i d’indagació en els contes? Et poses traves i obstacles per veure fins on arribaràs i així saber que mai no faràs la mateixa història?

F.C.: En part coincideixo amb el que diu Miquel de Palol: el conte és un camp de proves. Però s’ha d’anar alerta, dient això no podem pensar que el conte és una espècie de provatura sense importància ni grandesa per després fer quelcom més gran i millor, més important. Jo crec que el conte és una peça de rellotgeria que fins i tot és més mala de dominar que la novel·la. El conte és intensitat, la novel·la és extensió, com deia Bosch. En el conte és essencial l’absoluta concisió, mentre que en la novel·la podem ser més laxes. Em considero, i em confesso, militant del conte, per les possibilitats infinites que té i per com de molt s’acosta a l’epicentre del que hauria de ser l’escriptura contemporània, per un costat per la brevetat i per l’altre per l’activitat de participació del lector. Un conte necessita lectors actius perquè dóna molt espai a la interpretació. I és allà on el treball del lector és un treball de co-autoria. La ressonància final d’un bon conte és un gest de generositat per part de qui escriu, que et dóna el que ha fet perquè tu ho completis. “Acaba’l tu des del teu punt de vista i des de la teva manera de contemplar el món”, això és el que ens diu l’autor d’un bon conte.

Franco Chiaravalloti

Franco Chiaravalloti | Kati Jauhiainen

J.C.P.A.: Però també has treballat la novel·la. Per a tu ha estat una perversió o la confirmació que, com a amant dels contes, sempre hi ha una excepció a la regla?

F.C.: (Riu). Tinc molts projectes. Tinc una novel·la curta, tinc novel·les més llargues. De fet en tinc una de molt ambiciosa en marxa. Però sí puc dir que el conte és el camp on més m’hi he submergit i on més m’hi he ficat, en part per les classes de conte que faig a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, però també com a impulsador d’activitats que defensin el conte com a gènere major.

J.C.P.A.: I com veus el panorama del conte avui en dia a Catalunya?

F.C.: A Catalunya el veig bastant saludable, la veritat. Veig que sempre surten molts autors que sempre es poden tenir en compte. A l’Escola, a l’itinerari de conte, han sorgit molts autors que hauran de ser ben considerats i que han tingut molt ressò. Penso en Cristina Garcia.

J.C.P.A.: L’autora de Silenci a taula.

F.C.: Exacte. Un llibre fantàstic. Meravellós. Hi trobes ecos d’Alice Munro, de Katherine Mansfield, de Joyce Carol Oates. De fet, Cristina Garcia és una d’aquestes autores que em serveixen de pauta, la seva obra em dóna a entendre que hem de tenir moltes esperances de cara a la creació de grans contes en el futur.

J.C.P.A.: Parla’ns de la teva feina.

F.C.: Ja fa cinc anys que treballo a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Primer com a professor de narrativa, ara sobretot de conte i de microconte, però també m’encarrego de ser un dels coordinadors. Des d’aquesta meva perspectiva puc dir que l’interès de cap al gènere mai no està en retrocés sinó que sempre va creixent. Històricament, els alumnes tenien tendència a anar de cap a la construcció de novel·les. Sobretot per la difusió i per les possibilitats. Hi havia aquesta marca, o la tendència, que sols la novel·la podia forjar un pensament, un estil, una obra de volada. Però, insisteixo, la tendència dels últims anys és que l’interès pel conte és cada cop major. Per això aquests darrers anys hem treballat molt els aspectes teòrics i pràctics del conte. I això està donant resultats molt bons, que demostren la qualitat de l’alumnat que tenim i que tindrem: veus noves que tindran repercussió.

J.C.P.A.: I, si tornem a tu, et voldria demanar quan vares notar el cuquet de l’escriptura. Com va començar tot?

F.C.: Vaig començar a llegir quan tenia cinc anys, abans d’entrar a escola. El motiu era que em feia ràbia que no sabia què era el que llegia la meva mare, perquè llegia molt, i jo ho volia saber a les totes. Així vaig començar. Després, als sis i als set anys, vaig iniciar-me en l’art de fer còmics. La literatura, però, el que és pròpiament literatura, va arribar motivada per quelcom veritablement dolorós: la mort de la meva gossa, que m’havia acompanyat des que jo havia nascut. Quan va morir vaig sentir un trencament interior, que potser encara dura i que em serveix per interrogar-me. I vaig escriure uns quants poemes. Primer a la gossa, després a la meva mare, més endavant a la naturalesa i a totes les altres coses. I així va ser com, als nou anys, ja vaig començar a tenir consciència d’una escriptura pròpiament dita. Això amb el temps va anar creixent, sobretot amb les històries de Tria la teva aventura, on jo ja havia de participar de forma més forta quan llegia. I de forma impulsiva vaig acabar escrivint un quadern de dues-centes pàgines amb una aventura d’aquest estil, però a la meva manera. Evidentment a l’adolescència, època convulsa i crítica a més no poder, va incrementar-se la meva escriptura a través de proses poètiques, més poesies. Als vint i més enllà ja vaig començar amb narrativa sense projectes en particular.

J.C.P.A. I no has tornat mai a la poesia?

F.C.: Últimament sí. A mi em passa que escric poesia com en Joaquín Sabina escriu cançons: només quan estic malament, deprimit o angoixat. Quan noto un moment de cremor interna. Quan estic més jovial em surt narrativa. No em considero poeta, evidentment, sinó narrador.

J.C.P.A.: I creus que el gènere condiciona el que escrius? Com creus que et porta cap a un camí o l’altre?

F.C.: Definitivament la forma condiciona l’argument i el tema. La manera que tries condiciona les estructures, i per això llavors has d’aplicar unes estratègies o unes altres. La novel·la, per exemple, pot desplegar moltes trames i subtrames, mentre que el conte està molt més focalitzat i per això has de dur a terme una tria molt més concretitzada, tot i que també aquesta premissa té excepcions. Normalment, però, escrius el conte amb tensió permanent o “d’una asseguda”, com deia Edgar Allan Poe. El gènere t’ajuda a gestar una història o una altra, però el lector també t’arriba amb unes expectatives o unes altres, però també amb un treball diferent i amb una arribada diferent. Al final tot és un procés d’adaptació.

J.C.P.A.: Un dels teus contes, el protagonitzat per Nadia, em va provocar, quan el vaig llegir, un xoc, un canvi intern, un canvi de mirada, ja que crec que no sols aconsegueixes mostrar la meravella i el terrible d’un canvi substancial en la vida d’un personatge que s’enfronta a quelcom que canvia sempre la seva percepció i la seva manera d’entendre el món. Des que el vaig llegir em persegueix. Em dóna la sensació que per a tu un conte és una alteració, quelcom que et porta més enllà. De quina manera aconsegueixes, en un espai tan breu, tot pugui canviar i quedar contaminat? És la teva intenció provocar aquests esclats en qui llegeix per provocar un canvi brutal que s’acosta molt a la revelació?

F.C.: Absolutament. Jo crec que el conte ha de ser això. Ha de ser, en major o menor grau, una sobirana bufetada. Ha de provocar un efecte o un altre, però sobretot ha de deixar una petjada. La pregunta és com pots aconseguir-ho amb tan poques pàgines i amb tan poques línies. L’art del conte és la punyada que romp la mar congelada, que diu Franz Kafka. Ens desperta, ens commou, i quan aixequem la fulla de la pàgina, després d’una lectura de deu o vint o trenta minuts o una hora, encara que sigui lleugerament, ens qüestionem el món que ens envolta, encara que sols sigui en forma d’una petita esquella. Una petita transformació. Les històries que més ens queden doncs queden dins nosaltres per dos motius. El primer és aquest que estem comentant: almenys un aspecte de la nostra personalitat muta. L’altre, encara que sigui una variable que a vegades oblidem, és la manera amb la qual es presenten els escenaris. Per exemple, si ara dic Macondo a tu ja et ve una imatge al cap. Tens una visió molt concreta, el primer que t’arriba, i això s’ha generat gràcies a l’atmosfera, les olors, les descripcions profundes d’aquest espai que dins nostre aconsegueix esdevenir un mite viu. La fusió d’aquests dos elements, per a mi, és el que aconsegueix emocionar quan escrius.

El conte que em comentes, per exemple, és molt curiós, perquè el final em va venir de sorpresa, no me l’esperava. Jo sabia que havia de passar alguna cosa a aquest personatge però, quan estava a l’escena final, vaig escriure una possibilitat que ni havia projectat abans i després vaig deixar reposar el conte durant setmanes. El donava a llegir, la gent se sorprenia, i llavors se n’adonaven de l’instant de canvi radical de la protagonista, i que havia de ser així i no d’una altra manera. Jo pensava en una persona que admiro molt, Cristina Fernández Cubas, quan precisament diu, d’un dels seus contes del seu llibre Mi hermana Elba, que ella no sabia exactament com havia d’acabar i, de sobte, es va trobar amb l’acabament de cop. Un personatge secundari va aparèixer amb una frase essencial que va resoldre la incògnita. Hòstia! És aquí quan aquest final demolidor genera tot un cúmul de lectures i interpretacions posteriors, molt més enllà de la voluntat. En cap cas no em vull comparar amb ella però sí puc dir que vaig patir el mateix procediment. I em vaig quedar molt sorprès.

J.C.P.A.: Sempre aquest punt màgic.

F.C.: Exacte. És en aquest punt especial, únic, on es produeix una comunió increïble entre el que hom escriu i el que s’inventa i el món real. S’uneixen els espectres i l’univers i no pots dir cap altra cosa que “Aquí!” i és quan el text aconsegueix vida pròpia.

J.C.P.A.: I tens lectors de confiança? Deixes reposar molt els llibres? T’agrada donar els llibres quan són manuscrits? Vols que et corregeixin?

F.C.: Moltíssim. Evidentment aquesta és una de les barreres que has de superar si vols embarcar-te en la travessia de l’escriptura. Jo deixo reposar molt els meus textos. Anys fins i tot. Escric. Deixo que descansi bastant de temps. Hi torno amb ulls diferents. Neix un altre text. Un dels contes aquí inclosos era marcadament humorístic i, amb el temps, vaig entendre que no, que aquest no era el seu camí, i va canviar de forma radical. I ara és dramàtic. El vaig donar a llegir. Me’l varen destrossar, i que me’l destrossessin em va ajudar molt. Entre aquest còctel d’inputs doncs acaba sortint el producte final. I sempre pot ser millorable, però sempre hi ha un instant en què has de parar.

Franco Chiaravalloti

Franco Chiaravalloti | Kati Jauhiainen

J.C.P.A.: I dónes els teus contes als teus alumnes a vegades perquè els comentin?

F.C.: Em va passar una cosa curiosa en el curs anterior. Després que molts dels meus alumnes vinguessin a la presentació del llibre, després d’haver-lo llegit, jo havia donat un altre llibre de contes com a lectura obligatòria, un volum de Juan Bonilla. Però al final els alumnes es varen amotinar: “De Juan Bonilla res: volem llegir el teu llibre!”, em varen dir. “Volem parlar del teu llibre!” (Riu). I al final vàrem arribar a un pacte: vàrem aprofitar el dia del sopar per comentar-lo i perquè em destrossessin. El perill era veure de quina manera haurien de reaccionar i entendre, per part seva, si el seu professor practicava amb l’exemple amb tot el que els havia ensenyat. Per sort no em varen destruir, però reconec que vaig patir molt. Però no. Els va agradar, sí.

J.C.P.A.: Fantàstic. I com vares acabar a Barcelona?

F.C.: Un munt de casualitats. Una confabulació còsmica. Jo no tenia ni mínima idea que algun dia vindria a Barcelona. El meu pare és italià. I vivia amb la meva mare a Buenos Aires. Però varen tornar a Itàlia després del “corralito”. Amb aquella terrible crisi la meva família ho va perdre absolutament tot: feina, casa, estalvis, tot. Jo tenia les meves ties a Itàlia i el meu pare va decidir tornar, als seus cinquanta anys, per començar de nou, amb el meu germà. Jo en aquella època tenia la meva feineta, la meva carrera universitària, la meva xicota, i vivia a la casa que havia estat nostra, tot sol. En qüestió d’uns quants mesos el meu cervell va fer click i en quatre setmanes vaig vendre totes les meves pertinences i vaig fugir amb els meus pares, amb qui vaig estar un any i busques, quan vaig sentir la necessitat d’un canvi. Vaig decidir anar a fer un postgrau a Londres. Havia d’ajuntar diners, i per això vaig treballar a una fàbrica italiana. Però sempre n’havia de necessitar més, mai no em bastava. Fins que un dia algú em va dir que tenia un amic a Barcelona i que llogava una habitació barata. Jo vaig pensar que allò era una primera oportunitat per preparar-me abans d’anar a Londres: uns quants mesos a Barcelona m’anirien bé. Al final aquests mesos es varen convertir en tretze anys. I aquí segueixo. Al 2011, però, sí que vaig partir a Londres a fer aquest màster que volia fer. Les coses no varen sortir molt bé i per això vaig tornar aquí, d’on no em vull moure. Aquest és el meu lloc i sóc molt feliç.

J.C.P.A.: I quins són els teus escriptors fonamentals com a escriptor però també com a lector?

F.C.: Per a mi, encara que sigui un tòpic, algú que m’ha obert els ulls a la literatura, i que crec que ho ha fet de manera conscient, és Borges. Però, a més de com a autor, m’ha obert les portes per arribar a molta altra gent: Schopenhauer, DeQuincey, Chesterton… I per això sempre li estaré agraït. Ell m’ha permès viure un gran ventall d’obres i d’autors que m’han alimentat. També admiro William Faulkner. Un text que em va impactar molt en el seu moment fou Llum d’agost. Una obra plena de ressonàncies i que t’acaba acompanyant sempre. També penso en John Steinbeck. O en Pedro Zarraluki. Els seus contes i les seves novel·les m’encanten: la seva novel·la La historia del silencio em sembla fabulosa, com el seu darrer llibre de contes, Te espero dentro. D’una delicadesa i d’una subtilesa que em serveixen com a fita: jo algun dia vull arribar on ha aconseguit arribar ell. Es nota que és un treball d’anys i d’anys forjant la paraula. També penso en Javier Argüello, que em va presentar el llibre. O en Vila-Matas, sobretot el de la primera època.

J.C.P.A.: Parles d’autors que aconsegueixen crear contes que atrapen, que és el que m’ha passat amb els teus, i no pots fer cap altra cosa que devorar, quan estàs davant d’una d’aquestes obres que esmentes. Tots aquests éssers amorals que inventes, com a protagonistes, et proposen una identificació carnal. Això és el que aconsegueix la gran literatura.

F.C.: Això és el que jo, evidentment, voldria. La gran literatura hauria de canviar la vida.