Francesco Ardolino: “El català encara es comporta com un colonitzat”

23.07.2015

Francesco Ardolino (Roma, 1966) és doctor en Filologia Catalana per la UB. És especialista en Pere Calders, Jordi Sarsanedas i Joan Maragall. Actualment és el coordinador del Màster Oficial «Construcció i Representació d’Identitats Culturals» (CRIC) de la UB. Dirigeix la revista Haidé, Estudis maragallians, i és membre del consell de redacció de la revista Caràcters. Parlem amb ell de la passió per la filologia i els estudis culturals.

Francesco Ardolino | Foto Núvol

Francesco Ardolino | Foto Núvol

Bernat Puigtobella: Tu vas néixer a Itàlia, com vas descobrir la literatura catalana?

Francesco Ardolino: Érem als anys vuitanta, jo devia tenir 19 o 20 anys. De tornada d’Anglaterra, vaig passar per Barcelona on em van acollir a casa unes amigues que parlaven català. La cosa no em va produir cap sensació d’estranyesa, però quan vaig tornar a Roma, vaig veure a la universitat, al passadís de Filologia Romànica, un cartell, penjat a la porta d’un despatx, que duia escrit “Lingua e letteratura catalana”. M’hi aturo per llegir i surt la lectora de llengua i comença a parlar-me. Una hora després jo era al bar de la Facultat amb ella i, sota al braç, tenia el volum Demà, a les tres de la matinada de Pere Calders. Ella encara treballa allà, es diu Isabell Turull, i anys després em va explicar que tenia por que la fessin fora si no arribava a tenir un número mínim d’estudiants.

B.P: Déu n’hi do. Calders és una bona manera d’entrar en la literatura catalana. I per a un jove italià amb inquietuds literàries, que va suposar la descoberta d’aquesta literatura?

F.A: Has de pensar que el primer conte no em va agradar tant, però els altres els vaig trobar magnífics. La meva primera impressió va ser: si tots els escriptors catalans escriuen com aquests Calders, deu ser una literatura meravellosa… Vaig preparar la meva tesina sobre les seves novel·les, també el vaig entrevistar 4 o 5 vegades. Era un home extraordinari, negava totes les preguntes, sempre et deia coses diferents. Tenia el que jo anomeno un sagrat horror de les influències. Quan li vaig preguntar sobre Bontempelli, em va dir de seguida que no l’havia llegit mai. Un mes després, hi vam tornar i llavors sí que em va dir que l’havia llegit, però després d’escriure les Cròniques de la veritat oculta. I, finalment, per telèfon, mig any més tard, em diu que Bontempelli el va llegir de seguida que es va publicar al català, a la meitat dels anys vint.

BP: El Tísner tenia memòria, en canvi Pere Calders no en tenia gaire…

FA: Això sempre ho repetia, però no sé si li hem de fer cas. El que segur que no recordava eren els títols i els noms. Una vegada vam passar una bona estona perquè volia parlar-me de les pel·lícules italianes del neorealisme i només es recordava les històries

B.P: Aleshores vas venir a Barcelona per acabar la tesi.

F.A: La tesi de llicenciatura. I vaig trobar feina a l’Istituto Italiano di Cultura. Després vaig començar el doctorat en Filologia Catalana −crec que vaig ser un dels últims estudiants de Joaquim Molas− sobre Jordi Sarsanedas. La veritat és que la meva idea era acabar els estudis i tornar a Itàlia, però vaig entrar a Filologia Italiana a la UB −i durant un parell d’anys també a la UAB−, i finalment m’he quedat aquí.

Francesco Ardolino | Foto Núvol

Francesco Ardolino | Foto Núvol

B.P: Els italians tenen una visió de la llengua estàndard donada pel fet que a Itàlia hi ha una llengua de cultura, que és el toscà i compartida, i la resta es consideren dialectes… Els italians no sempre entenen el cas del català… per què creus que tenen aquesta dificultat de comprensió?

F.A. Hi ha dos problemes. Un és lingüístic, i l’altre és polític. El model italià ha estat molt centralitzador, com el francès, però la unitat nacional és relativament recent, parlem de fa poc més d’un segle i mig. Tot el que no era italià ha estat tractat com a dialecte, i poques veus s’han salvat de l’assimilació sistemàtica. Si arriba qualsevol guillat que encara exalti la lengua del imperio i que vingui a dir que el català és un dialecte, l’italià té un pattern educatiu, una predisposició cultural per creure-s’ho. A més a més, hi has d’afegir els falsos paral·lelismes. Qualsevol forma d’independentisme que no sigui lligada a la lluita armada és vista en comparació amb la Lliga Nord, que és un partit de la dreta més agressiva. Tanmateix, és exactament el cas contrari: quan es va proclamar l’Estat italià, els piemontesos ‒i progressivament tota la Itàlia del Nord i del Centre‒ es van dedicar a reprimir els brots separatistes que quedaven (per exemple, a Sicília), i ara aquest partit reivindica el secessionisme. Posen el dit a la nafra amb la qüestió econòmica, i clar, si et quedes amb aquests factors fora del context general i de la història, és fàcil entendre que els recels dels italians respecte al procés català són fruit d’una anàlisi comparativa superficial.

BP: I com veus la literatura catalana d’avui?

FA: És d’una varietat meravellosa, però això significa, paradoxalment, que no la pots reduir a unes característiques tòpiques i la seva “catalanitat” es dilueix. Quan hi va haver el boom dels escriptors sud-americans a Europa, els veiem tots com si fossin la mateixa cosa; la literatura sueca d’ara ens sembla que ha de ser només criminal, etc. Són defectes de diòptria d’una recepció banalitzada, però això facilita una certa visibilitat. En català això no passa. En conseqüència, la literatura catalana s’ha de presentar com a completa, no té l’excusa del subgènere. I la reflexió serà sobre com obrir-la al context europeu, com dotar-la d’una identitat dins del conglomerat de les literatures europees.

BP: Fins a punt la veus condicionada pel procés polític?

FA: La llengua és la primera cosa. Agafem un cas contrari, com ara Suïssa. Hi ha una literatura suïssa, d’acord, i no depèn d’un sol idioma. Però, més enllà dels orígens biogràfics, els autors els col·loquem en els nostres contenidors mentals segons la seva llengua d’escriptura, i on hagi nascut Dürrenmatt esdevé per nosaltres secundari respecte a l’idioma-instrument que fa servir. En català tenim la llengua que dóna una identitat cultural, i aquesta literatura no pot viure sempre al costat d’una literatura castellana, ha de viure per si mateixa. No és que jo només sigui contrari a portar els escriptors en castellà a les fires literàries quan conviden Catalunya com a país, sinó que, darrerament, m’estic preguntant si no és un error que els catalans acceptin ser convidats per l’Instituto Cervantes. Repeteixo, és una idea de les últimes setmanes, no n’estic encara gens segur, potser algú m’ho farà repensar, però tinc aquest dubte que m’obsessiona. Del que estic segur, en canvi, és que no pots permetre que et posin dins el sac de les literatures ibèriques. La literatura catalana s’ha de fer un lloc propi i poder comptar només amb els seus mèrits.

BP: Quin és, doncs, el problema de la literatura catalana?

FA: És un problema doble, són les dues cares d’una moneda. El prestigi i el consum. Prestigi vol dir que una persona culta catalana no es pot permetre el luxe d’ignorar qui es Jordi Sarsanedas. L’enginyer italià sap qui es Italo Svevo i el químic francès sap qui és Margarite Duras. El físic català, en canvi, sembla que en tingui prou amb saber qui és Vila-Matas. No és una qüestió de nivells, com reciten els profetes del colonialisme cultural hispànic, sinó un assumpte de construcció d’una identitat cultural. Han sortit gairebé alhora dos llibres sobre el cas d’Enric Marco, un de Maria Barbal (En la pell de l’altre), i un altre de Javier Cercas (El impostor). No vull donar un judici impressionista, però em fa l’efecte que fins i tot a les pàgines dels diaris en català, l’atenció s’ha centrat en el segon escriptor. I aquí, la qualitat, no té res a veure. En fi, que per sortir de la colònia, primer de tot cal treure’s la mentalitat dels colonitzats i el català encara es comporta com un colonitzat. I ha arribat el moment de declarar morta la cultura del català colonitzat.

Ara bé, això no es limita a una oposició banal Catalunya vs. Espanya, sinó que es tracta d’un tema molt més ampli. Saps quantes vegades he sentit estudiants que em deien “no llegiré El jardí dels set crepuscles de Miquel de Palol perquè és massa llarg, abans m’he de llegir Guerra i Pau o l’Ulisses de Joyce”? Aquest és, exactament, el plantejament que no ens podem permetre, perquè representa l’autodestrucció de la identitat cultural catalana.

Francesco Ardolino | Foto Núvol

Francesco Ardolino | Foto Núvol

B:P. I com es construeix l’estudi de la identitat cultural des de la literatura?

F.A: Tenim dos factors. Un és la projecció del fet literari dins un ecosistema cultural més ampli. La literatura té unes quantes eines per explicar les identitats, però no són suficients. Crec que els nostres estudiants han de tenir experiències directes que vagin més enllà de l’estricta filologia. A mi m’agradaria canviar una fórmula que ja no funciona (i a més a més no és exportable: “filologia” a França, Itàlia o Estats Units té un significat específic i no és gens comparable al valor que li donen aquí) per tornar, com a mínim (i sempre que algú no trobi una solució més brillant), al concepte holístic de ”lletres”. El que em fa patir aquí és la distància, en el cas de la UB fins i tot física, entre literatura i filosofia. I en general l’absència de comunicació entre especialitats diferents. Un estudiós de lletres ha de tenir coneixements aprofundits no només en cinema (cosa que tothom sembla acceptar), sinó també en psicologia, en antropologia, en estètica, etc. Sense oblidar quina és la seva especialització i sense esperar de tenir mai el mateix grau de preparació en un altre camp d’estudis. Resumim-ho d’aquesta manera:, Kant, si el vol citar, l’has d’haver llegit i entès; no n’has d’esdevenir mai un expert, però no s’hi val repetir mecànicament dues banalitats sobre el concepte de sublim.

B.P: Actualment ets el coordinador del Màster Oficial «Construcció i Representació d’Identitats Culturals» (CRIC) de la UB. Quines serien les escoles o mestres que han marcat les línies del màster?

FA: No estic segur si era René Clair o Borges qui deia que el doblatge era monstruós perquè demostrava la duplicitat de l’ànima. Penso sempre en aquesta frase quan he d’explicar què és el nostre màster, perquè, de fet, crec que és la demostració de la multiplicitat de l’ànima. Un dels factors neuràlgics és el Centre Dona i Literatura de la UB, que fa una feina extraordinària en la crítica feminista i postfeminista. Una altra ànima són els estudis de Filologia Anglesa, perquè dins el Màster hi ha tota una línia que es pot cursar en anglès. Però tampoc no és una secció apartada: el meu estudiant model és el/la qui barreja la seva línia de recerca amb una o dues assignatures diverses. I hi ha un tercer grup, mixt, del qual formem part els docents que procedim de filologies diferents com ara la francesa, la portuguesa, la gallega, l’alemanya, la italiana o l’àrab,

B.P: Què és el que fa que conflueixin en uns sol màster tota aquestes filologies?

FA: Nosaltres ens centrem en un període que, des de finals del segle XIX, arriba fins a la més candent contemporaneïtat. Abordem el subjecte modern per una banda i, per l’altra, tot el període de la postmodernitat, que ha representat la desintegració i la reconversió del jo de la modernitat amb totes les ramificacions que hi ha hagut, a través dels conflictes polítics, sexuals, socials, etc. I la literatura és una de les formes més privilegiades de representació d’aquesta identitat conflictiva. Jo, per exemple, em dedico al tema “Individualisme i Modernitat” i explico el període a cavall entre segle XIX i XX a partir de l’oposició: “Jo sóc vs. Nosaltres som”.

B.P: Explica’m més bé això…

FA: El meu interès se centra en la manera en què l’individu s’adreça contra la societat en la qual viu. El tema és força gran perquè hi pugui cabre gairebé tota la literatura occidental, i pot servir com a clau per interpretar un text literari. Agafo, per exemple, una novel·la (El retrat de Dorian Gray) i la llegim a través d’aquesta dialèctica que, en el meu cas, troba fonament en l’obra de Max Stirner, L’únic i la seva propietat, que és el punt més extrem en què l’individualisme es fa reivindicació explícita i desacomplexada d’egoisme. Naturalment, sóc conscient que aquest mètode funciona i dóna resultats amb algunes obres mentre que, amb d’altres, resultaria inútil o simplista.

B.P: Posa’m un exemple.

FA: Mira, sortim dels anys que tracto jo. Mentre venia aquí he vist a un aparador el darrer llibre de Serés, La pell de la frontera. És un volum fortament ideològic, però això ara no importa: el fet és que a través d’aquesta dialèctica es pot explicar estupendament. A més a més, jo diria que l’obra narrativa sencera de Serés és una dialèctica constant de diàleg i d’intent d’aproximació a l’altre. A mi a vegades em sembla com si fos Kapuściński quan intenta entrar explicar no l’Àfrica l’Àsia o l’Amèrica Llatina, sinó la seva terra.

Francesco Ardolino

Francesco Ardolino

B.P: Si la mirada sobre el text literari és tan social i alhora antropològica, com s’arriba a tractar els temes més clàssics de la filologia, com la retòrica, la poètica, l’estil… la forma en definitiva… En el cas de Serés, per exemple, com arribes a la part més formal?

FA: Mira, jo personalment vinc d’escola semiològica i aquesta relació entre forma i contingut sempre l’he tinguda present. Narradors de frontera com Serés o, d’una manera encara més biogràfica, com Moncada, no juguen amb l’estil perquè sí, sinó perquè han de definir els seus personatges. No vull parlar de realisme per no marejar la perdiu, més aviat diria que és un reforçament mateix del personatge que el fa creïble. Però més enllà d’una estratègia dels discurs, jo començo sempre el meu curs amb una citació, que és l’íncipit de Leaves of the Grass de Walt Whitman: “I celebrate myself, and sing myself, / And what I assume you shall assume, / For every atom belonging to me as good belongs to you.” Crec que és un exemple magnífic de com l’individualisme obté una projecció social i es fa servir com a construcció ideològica d’una nació…

BP: Quina relació veus entre ideologia i identitat?

FA: Agafa Calders, per exemple, totes les seves reflexions són ideològiques. Per una banda, hi ha un model de llengua que vol ser normatiu perquè ha de reconstruir un poble; per l’altra, hi ha tot el seu cicle mexicà on demostra la distància que el separa d’una integració amb el poble amb qui viu. No hem de cercar sempre la línia de la bonhomia. O, mira, ho diré d’una forma més dràstica: si no hi ha conflicte, no hi ha literatura.

BP: I entre literatura i ideologia? Tu has dit alguna vegada que ets l’últim deixeble del Molas, l’últim moletes. Com veus l’escola del Molas?

FA: Molas va portar Lukács a Catalunya com si fos un nou Prometeu que porta el foc. El “seu” Lukács, i el model que en va derivar, va arribar amb quasi vint anys de retard respecte a la resta d’Europa, però no li ho podem retreure. I Molas aplica el model per fer la història de la literatura catalana moderna i contemporània com si fos una literatura nacional qualsevol. Va ser una operació absolutament necessària. Ara bé, n’ha passat molta d’aigua sota els ponts, i ens n’hem fet tips de rescatar noms oblidats i afegir peces a un trencaclosques en 3D que es feia cada cop més profund. Jo crec que a hores d’ara és important, al costat d’aquesta feina, assumir la tasca d’explorar els autors catalans en un context més internacional, pel que fa a les connexions, als referents, però també a una visió global.

BP: El teu model en el Màster és doncs més comparatista?

FA: Com a mínim ho són els nostres interessos i les nostres aspiracions. A diferència dels altres màsters, nosaltres no tenim una continuïtat clara respecte a un grau anterior, excepte potser el cas de Filologia Anglesa. Els alumnes que ens arriben són molt heterogenis, de diferents procedències, geogràfiques i sobretot acadèmiques. L’aspecte positiu és quan formen un grup entre ells, i si dialoguen l’enriquiment és gran. El que procurem és que treballin junts, si més no a classe.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. Estic molt d’acord amb una visió ‘comparatista’ de les obres literàries, situant-les entre altres obres d’altres cultures. Intuïtivament sempre ho he fet així quan comento un llibre, crec que per originals que siguem, sempre estem en diàleg amb altres.
    Recordo amb molt d’afecte, Francesco, les teves classes a l’Istituto Italiano di Cultura.

  2. Comparteixo el seu criteri quan diu que a les Fires internacionals on hi són convidats autors catalans no hi haurien d’anar escriptors en castellà. La literatura catalana necessita el seu espai, genuí i sense confusions, per fer-se veure i promocionar-se.
    D’altra banda, el Sr. Ardolino ha oblidat els dos anys que va fer de professor d’italià a la meva escola d’idiomes de Mataró mentre feia la seva tesi sobre Calders. Suposo que vesteix més l’Institut Italià.

  3. Tot el que dius és força enlluernador, profund, fa pensar, però hi ha com a mínim una cosa en la qual no estic d’acord, Francesco: que calgui llegir abans De Palol que Tolstoi (és un exemple).

    No, per una banda la catalanitat cultural de cada persona també és universal (ha de tenir aquesta visió universal) des del primer moment i no cal que ho vegi tot des del prisma geogràfic català estricte o des d’un pòsit previ català estricte. És a dir, jo no perdo “catalanitat” si començo a llegir des de molt jovenet (quan les neurones m’ho permeten) Homer o el Dant, abans d’haver llegit molta obra catalana de primera fila que, en el pla internacional, no és tant de primera fila. Penso això, vaja, però no sé si t’he interpretat bé.

    El segon motiu és que les magnífiques traduccions que tenim d’algunes d’aquestes obres universals (universals i, per tant, també catalanes) transmeten tanta “catalanitat” com moltes obres catalanes-catalanes.

    Has fet molt bé de denunciar el cas Barbal-Cercas, que clama al cel.

    Bé, i la resta de l’entrevista, que és esplèndida. Només m’ha grinyolat això que deia, i és possible que no t’hagi entès bé.

  4. Per descomptat que els autors catalans no han d’anar de la mà del Cervantes! Això és espanyolitzar la literatura catalana; presentar-la com a secció de la literatura espanyola; sotmetre’s al colonialisme provincial. A mi em sembla l’ABC de la coherència nacional-cultural, refusar-s’hi.
    Per cert: fa pocs anys, va aparèixer (crec recordar que en italià) una antologia de la poesia espanyola contemporània que incloïa autors de la literatura catalana. Provincianisme colonial en acció; perquè l’autor era un crític català força conegut.

    • Gràcies Hansi per la teva perspicàcia. Si vols les farem encara més iguals perquè puguis jugar una estona a los 8 errores. Descansa.

  5. Hauríem de saber que l'”español” com a llengua no existeix i que és reconegut i considerat un pseudònim del castellà. De manera que, mencionant la paraula “español” per fer referència al castellà estem donant-li a la llengua de Castella un rang, una consideració lingüística superior a la del català discriminant així la llengua de Catalunya, i convertint-la en una llengua MINORITZADA, és a dir, desplaçada per una altra que no és la del territori. Oblidem-nos, doncs, del mot “ESPAÑOL” i fem referència sempre al CASTELLÀ. Cada vegada que sento pels mitjans la referència a l’”espanyol” en lloc del “castellà” penso en com estem perjudicant la nostra estimada llengua.

    • Totalment d’acord.

      Els soldats franquistes pintaven a les parets de les cases de Catalunya aquesta frase: si eres español, habla español.

      El diari de Madrid El País parla gairebé sempre de “lengua española”.

      Però l’idioma espanyol no existeix. És el castellà amb el nom canviat.

      Li canvien el nóm per fer creure a la gent que Espanya és un país, i no un conjunt de països.

      Una altra raó pel canvi de nom és que pensen que així els serà més fàcil imposar la llengua a l’Espanya no castellana. El seu raonament és: si tots som espanyols, hem d’aprendre i fer servir tots l’espanyol. Si en lloc d’espanyol haguessin de dir castellà, aquest raonament no els funcionaria. Per això va costar tant que acceptessin castellà en lloc d’espanyol a la Constitució.

      Els espanyolistes volen ser un país normal, com Portugal, Dinamarca o Noruega. Volen que Espanya tingui una “llengua nacional”. La funció de la llengua nacional és enfortir la nació, i per això cal que el nom de la llengua derivi del nom de la nació. Si la nació és Espanya, de la llengua nacional se n’ha de dir espanyol. Si en diem castellà la cosa no funciona. Dir-ne castellà porta la gent a dubtar de l’existència d’Espanya com a nació, i a preguntar-se si en realitat la nació no és Espanya sinó Castella, cosa que no convé al nacionalisme espanyol.

      La primera feina del nacionalisme espanyol, abans que intentar assimilar la perifèria no castellana, ha estat destruir la nació castellana, o més ben dit transformar-la en nació espanyola. Per això els espanyolistes no admeten la denominació “llengua castellana”, ni qualsevol altra cosa que els recordi l’existència de Castella com a país. I precisament per això els catalanistes hem de parlar sempre de castellà, i mai d’espanyol. Si ens referim a l’espanyol com si fos una llengua, estem reforçant el discurs nacionalista espanyol.

      Però des del punt de vista de la filologia no té sentit anomenar el castellà “espanyol”. És tan absurd com anomenar l’anglès “britànic”.

      Als castellanistes això ho saben, però per ells la nació passa per davant de l’evidència científica. Si diuen espanyol en lloc de castellà és per nacionalisme.

      Però ells no són nacionalistes. No, i tant que no. Els nacionalistes sempre som els altres, per definició.