Francesca Aliern: “La senzillesa és la millor carta de presentació”

6.07.2015

Entrevistar Francesca Aliern no és gens difícil. Quan vaig arribar al món de la literatura fou de les primeres a qui em vaig adreçar per iniciar una valuosa col·lecció d’amics i amigues de lletres. Hem compartit moltes activitats i, sovint viatges en cotxe en què, de vegades, l’he passada a recollir per la seva Xerta. Durant les nostres tertúlies he comprovat que no hi ha separació entre la Francesca Aliern, escriptora, i la Paquita, amiga. És sempre ella mateixa, franca, oberta, compromesa, humil, exaltada contra tota mena d’injustícies socials. El seu públic l’estima, en dono fe, i la persegueixen, any rere any perquè els signi la nova novel·la. Els últims temps la salut li dificulta la mobilitat, i sempre l’acompanya una crossa. És una mancança física, els genolls li fan mal, però mai, mai, els doblega.

Francesca Aliern

Francesca Aliern

Jesús Tibau: Hola, Francesca. La teva manera de ser i d’entendre la vida et fa molt propera i accessible a tothom que se t’adreça. Com et sents més còmoda, com a Francesca Aliern o com a Paquita?

Francesca Aliern: Amb els dos noms em sento molt còmoda. Paquita és com em coneixen al meu poble, amics i coneguts. Francesca potser no resultava prou seriós per signar les meues novel·les, però m’agrada molt. Així em coneixen els meus lectors i la veritat és que té una sonoritat diferent, plena de confiança i afecte: no renunciaria a cap dels dos apel·latius. M’encisen. La senzillesa és la millor carta de presentació.

La teva trajectòria, amb més de vint novel·les, formen un conjunt harmònic de gran solidesa i puntualitat, perquè el teu nombrós club de fans ja no entén una primavera sense l’arribada d’un nou llibre de Francesca Aliern. Quan mires enrere, què sents en veure tots aquests llibres, històries i personatges?

Penso en tot el vaig treballar i invertir per fer realitat un somni. Les primeres novel·les van ser una inversió econòmica a fons quasi perdut. Jo era l’editora, distribuïdora, inversora… Tot un repte que em deixava buides les butxaques. Però crec que ha pagat la pena. Estic ben satisfeta de les meues històries i personatges sempre reals. Ara que no tinc càrregues familiars ho tinc més fàcil per oferir al meu públic una novel·la anual. Quan per Sant Jordi no aparegui una nova publicació meua, s’haurà d’entendre que físicament he estat feta pols. Tancar-me al meu escriptori i desenvolupar una trama literària em dóna vida i molta força interior.

A banda del teu estil proper i la teva forma d’explicar històries que arriben a la gent, els temes que tracten sempre tenen un denominador comú: els oprimits, els perdedors.

Malauradament el món està ple d’éssers oprimits, explotats i perdedors. Encara que s’aixequen moltes veus per reivindicar-los i fer saber que són aquí, en tots els abusos que dia a dia ens estan caient al damunt, encara en calen més i més. Donar-ho a conèixer mitjançant la paraula escrita pot enfortir el crit de protesta contra tots aquells infractors del drets dels oprimits. Per això m’apassionen aquests temes.

He compartit moltes tertúlies amb tu, i sovint m’has explicat les històries reals en què es basen els teus llibres, però encara et queden al tinter moltes altres històries que, per prudència, reserves a la intimitat.

Sempre ens queden coses al tinter. De vegades per respecte, per prudència i per no envair la intimitat de certs personatges. Això és una regla moral que des que vaig començar a escriure em vaig imposar.

La drogaaddicció, l’homosexualitat, els abusos sexuals, l’emigració… són molts els temes socials que t’inspiren o, més ben dit, que tens la necessitat d’explicar, però possiblement, el personatge que més ha marcat la teva carrera hagi estat la Laura.

La Laura és un d’aquests personatges que mai s’obliden i també es pateixen. Amb aquesta noia hi vaig conviure moltes hores fins arribar a estimar-la com si fos una filla a qui no podia salvar del marasme que va acabar per menjar-se-la. Sempre la tinc present. Va caure dins un pou del que de cap de les maneres se’n podia sortir. Amb aquesta trama tan dura sí que vaig lluitar per cobrir suaument la seua intimitat. Tot em semblava irreal, però ella, en contar-me la seua història, en cap moment em va mentir. Sabia perfectament quin seria el final. Volia donar a conèixer totes les vicissituds de la seua vida, per si a algú li servia per dreçar el seu tortuós camí. Els demés temes, en ser tan usuals però no menys importants, em va resultar més fàcil de donar-los forma.

Els drames socials són presents a tots els teus llibres, però hi ha un altre element que també viu a les seves pàgines: la passió.

La passió crec que està present en la vida de qualsevol persona i en qualsevol moment. Sense passió tot seria avorrit, massa relaxat, poc estimulant i quasi inamovible. La passió és com un motor que ens impulsa a crear, a sentir, a creure en nosaltres mateixos i en tot el que ens envolta. És la gran il·lusió que interiorment ens fa créixer i somiar.

Francesca Aliern

Francesca Aliern

Hem estat l’un al costat de l’altre molts Sants Jordis, i puc donar fe del teu èxit a les Terres de l’Ebre, de l’exèrcit de lectors i lectores fidels que et busquen any rere any perquè la Francesca els dediqui el seu llibre nou. Trobes a faltar una mica més de reconeixement fora de les Terres de l’Ebre?

Tinc la gran sort de la fidelitat que any rere any m’honoren amb aquesta perseverança carregada d’afecte. Això és impagable i a la vegada emocionant. Quan em fan alguna entrevista, sempre ho agraeixo als meus lectors, perquè ells són la base del meu èxit a les Terres de l’Ebre. Fora del nostre territori, tu ho saps com jo, és difícil ser reconeguts com ens agradaria en altres contrades. Però no desespero. Paciència i perseverança. Hem de ser força optimistes. Tirar sempre endavant és el millor camí per tenir sorpreses agradables.

La Daniela és la protagonista del teu darrer llibre, Cullerades de vida, un cop més una dona forta, d’origen humil, que supera els entrebancs de la vida amb coratge. Quina part de Francesca Aliern regales als teus personatges i viceversa?

La Daniela, el personatge central de Cullerades de vida, amb la seua fortalesa i coratge, em va colpir molt. Una noia valenta que va saber lluitar contra el seu destí, guanyant-li la partida que era ben fosca. Els personatges em regalen les seues vivències, neguits, somnis i tota mena de situacions. Jo, a canvi, els regalo comprensió, afecte i una amistat fraternal. En qualsevol moment saben que podran comptar amb mi. I si ja són morts, perquè la trama es desenvolupa en temps llunyans, potser allí on siguin, sabran que a més d’un els he netejat la imatge perquè s’ho mereixien.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris