Parcerisas: “És la llengua que ens salva, no pas nosaltres que salvem la llengua”

30.11.2014

Francesc Parcerisas ha fet 70 anys. A Núvol tenim un doble motiu de celebració perquè Parcerisas acaba de publicar un nou llibre: Seixanta-un poemes (Quaderns Crema), un poemari que l’editor Jaume Vallcorba va deixar programat abans de morir l’estiu passat i que es presenta aquest dimecres 3 de desembre a la Casa del Llibre de Passeig de Gràcia a les 19.30h. Ens hem reunit amb el poeta uns dies abans del seu aniversari a la seu de Quaderns Crema, i li hem fet aquests retrats al bany de l’editorial, un lavabo dissenyat per l’arquitecte Enric Miralles.

 

Francesc Parcerisas | Foto Bernat Puigtobella/Núvol

Francesc Parcerisas | Foto Bernat Puigtobella/Núvol

 

Bernat Puigtobella: Fas setanta anys, però el teu llibre es titula només Seixanta-un poemes. Per què aquest títol?

Aquest és un poemari heterogeni i se’m feia més dificil de trobar un titol que m’agradés. D’altra banda hi havia la temptació contrària, la de buscar un titol anodí, merament descriptiu. Recordo unes antologies de poesia humorística anglesa que es titulaven Humor Poems, More Humor Poems, Still More Humor Poems. Em semblen bons títols, diuen què trobarem al llibre.

B.P: Jaume Vallcorba va arribar a llegir el llibre i programar-lo abans de morir?

F.P: Sí, de fet com que ja feia anys que no publicava un poemari, va ser ell mateix que em va animar a aplegar un altre recull. Li vaig enviar i em va contestar al cap de 24 hores dient que ja se l’havia mirat i que el publicaria. Tot això va ser abans de saber que tenia un tumor. Però va ser ell qui el va deixar programat.

B.P: Són poemes escrits entre 2006 i 2012…

F.P: Sí, una solució lapidària hauria estat titular-lo Poemes (2006-2012). En qualsevol cas no volia que el titol esbiaixés els poemes. Són poemes escrits en moments força diferents.

B.P: Els joves d’ara escriuen reculls de poesia. No trobes, en canvi, que els poetes, amb els anys, deixeu de fer reculls per escriure només poemes?

F.P: Jo escric poemes, no escric llibres. I quan en tinc prou, els aplego i si em sembla que tenen una unitat o familiaritat en puc fer parts… Ara mateix tinc un altre llibre avançat que és molt més unitari perquè hi recullo poemes breus que escric a partir de records, records que intento captar de la manera menys retòrica possible. Tots aquests poemes comencen dient ‘Recordo…’ i intenten reproduir records en la seva essència, sense ornamentar-los ni literaturitzar-los.

B.P: Amb aquest nou poemari, Seixanta-un poemes, has tornat a la Bíbila.

F.P: Sí, hi ha una idea que fa temps que em balla pel cap. Les imatges de la història sagrada per la gent de la meva generació són encara una mena de referent cultural comú. Fins al Renaixement la mitologia grega va ser un referent cultural. Botticelli pintava el naixement de la primavera i la gent hi reconeixia Venus, per exemple. Després aquests referents van ser substituïts per referents cristians i avui encara alguns reconeixem sant Pere per la clau, posem per cas. La dona amb els ulls damunt la safata és santa Llúcia i la que pobra dona que plora al peu de la creu és Maria Magdalena. Aquests referents han desaparegut perquè durant el segle XX han estat substituïts pels culturemes del consum de masses. Ara tothom sap qui és la Hello Kitty i el Mario dels jocs és un referent tan popular com sant Pere i sant Pau o Júpiter en un altre moment. Passa que la iconografia que jo tinc al cap és la de la història sagrada que ens ensenyaven a l’escola de petits, i espero que per als lectors amb qui jo m’identifico tingui també una ressonància molt gran.

B.P: Portes la Bíblia al terreny més actual. Hi ha un poema que parteix de La dona de Lot i hi acabes parlant d’una noia d’avui.

F.P: Perquè quan parles de la dona de Lot vas a parar a les choris, unes noies que han fet el salt al món del consum amb un horitzó cultural que es redueix a anar a les rebaixes del Corte Inglés, sense donar cap valor a altra cosa, entre elles als seus propis orígens. Jo em sento una mica com la dona de Lot, que mira enrere… En la dona de Lot hi veig els exiliats d’una guerra civil, sigui la de Bòsnia o la de Síria, miren enrere i veuen la casa que han abandonat, el lloc on han viscut, la família que han deixat .

 

Francesc Parcerisas a la cambra de bany de Quaderns Crema | Foto Bernat Puigtobella

Francesc Parcerisas a la cambra de bany de Quaderns Crema | Foto Bernat Puigtobella

 

B.P: “Doncs jo m’estimo més ser la dona de Lot”, dius al poema, “que no pas les noies que ara riuen a les rebaixes / i tres cops neguen que el pare va arribar / amb una maleta de fusta a l’estació de França”.

F.P: No entenc per què aquestes noies no han de poder mirar enrere? Només perque algú els intenta vendre alguna cosa que no són? Mirar enrere és bo, és la tradició, els orígens

B.P: L’altre referent bíblic és Simó de Cirene. Li dediques un poema.

F.P: En Simó de Cirene hi veig el botiguer que diu al fill, “Noi no t’emboliquis”. Aquesta mena de fer poruga, atemorida del petit comerciant.

B.P: Véns a dir que de les guerres, els únics que en treuen rendiment són els polítics que es fan la foto.

F.P: En una primera versió d’aquest poema hi feia sortir Bush, Aznar i Blair, però al final vaig pensar que la foto de les Azores era molt d’un moment, i vaig limitar-me a la referència a Herodes. Hi ha fets de la vida que et colpeixen i tenen aquesta dimensió més política

B.P: Seixanta-un poemes no és un llibre polític, hi parles molt de la llengua. Dius que és la llengua que ens salva.

F.P: És la llengua que ens salva, no pas nosaltres que hem de salvar la llengua. Jo no em veig com un missioner de la llengua. Les llengües tenen les seves dimensions… Ningú que tingui una llengua grossa o petita demogràficament ha de pensar en salvar-la sinó en viure-la. Totes les llengües estan sobredimensionades. Hi ha un lingüocentrisme molt propi d’Occident que em molesta… Allò que deia Wittgenstein, “que només podem pensar allò que som capaços de dir” crec que és una fal·làcia, perquè podem expressar moltes coses que, en canvi, no som capaços de dir. L’enamorament, la por, el dolor no s’expressen amb paraules sinó amb llàgrimes o mal de panxa.

B.P. Però la llengua serveix per comunicar-nos…

F.P: Als que escrivim no ens interessa tant la llengua com a simple eina de comunicació, sinó les virtualitats, la ductilitat, la tradició que hi ressona. Jo el que més admiro de Josep Carner és la seva capacitat de construir llengua. Una cosa que era encarcarada tot d’una a les seves mans es torna dúctil i flexible. Ara, cent anys després, veus que la seva prosa té una edat, és d’una altra època, però l’enginy i l’elegància no els hi treu ningú.

Les paraules a vegades no saben com dir el que volem expressar. I crec que per a algú que escriu aquesta ambivalència és molt interessant i fructífera. Per una banda treballes amb les paraules i per l’altra en l’espai o en el límit d’allò que les paraules són capaces de dir. Per això dic que és la llengua que ens ha de salvar… Si no, sembla que la llengua sigui una cosa que nosaltres fabriquem i que la podem dominar amb aquests cursets que fan per escriure correctament…

 

Francesc Parcerisas a Quaderns Crema | Foto B. Puigtobella

Francesc Parcerisas a Quaderns Crema | Foto B. Puigtobella

 

B.P: Ara que fas referència a les escoles d’escriptura, es pot ensenyar a escriure poesia?

F.P: Jo crec que sí. Com en totes les disciplines, hi ha coses que es poden ensenyar. Una altra cosa és que ho puguis ensenyar tot i que tot es pugui aprendre, però hi ha un punt en què sí que pots dir a algú que està començant a escriure: “Aquí hi sobra retòrica o t’hi falta una imatge”. En poesia, com en la música, cadascú toca el seu instrument, i un mestre no pot demanar a l’alumne de piano que toqui el saxofon. Vull dir que li pot fer apreciacions tècniques, però no li pot demanar que canvïi d’instrument.

B.P: En aquests poemes, la dona és vista com un refugi, una possibilitat de repòs.

F.P: La diferència entre l’amor adolescent i l’amor d’una persona com jo és que a la meva edat l’amor és viscut ja com un obsequi, com un regal que has d’aprofitar sense refiar-te’n del tot. És un do, que ve de més a més, però que ja no et pot canviar la manera de ser. Potser també ho visc així perquè em sembla una protecció contra els desenganys o una manera de prevenir el dolor de la pèrdua.

B.P: En aquests poemes amorosos, hi surten molt sovint dits, mans… La mà com un aquella eina amb què palpa el desig…

F.P: De tot això mentre ho escrivia no n’era pas conscient, me n’he adonat més tard. Sí, la mà és el contacte, el lligam amb una altra persona. És el lligam de la seguretat, és l’estar agafat de la mà… La mà és la confiança, la transmissió d’aquesta mateixa confiança… A mi m’interessa molt escriure sobre el cos i trobo que hi ha poca literatura que hi hagi parat atenció. No recordo cap llibre de poesia que parli del genoll o del mal de panxa. Hem de buscar el càncer o la tuberculosi per trobar una mica de literaura. En canvi, ningú no parla d’un refredat.

B.P: I creus que aquesta carència es podria atribuir al pudor que impregna la literatura catalana?

F.P: Ho trobo a faltar en altres literatures també… No trobo gent que hagi parlat de la sordesa, de l’estranyesa de mirar el propi cos. Si et mires deu minuts el peu i hi penses tot observant-lo una estona, al final veus el peu com si fos una cosa rara, com si no formés part de tu… El cos és un gran desconegut, no pas pels metges, que en tenen una idea anatòmica, del cos. Nosaltres en general tenim una mala manera de relacionar-nos amb el nostre propi cos, no hi ha gaire diàleg i aquest seria un tema literari intersssant…

Francesc Parcerisas | Foto Bernat Puigtobella/Núvol

Francesc Parcerisas | Foto Bernat Puigtobella/Núvol

B.P: Hi ha una constant en aquest poemari i és que sovint, en aquests versos, t’adreces a un tu… Recorda la poesia de Gabriel Ferrater…

F.P: La segona persona, el tu, dóna molt de joc, perquè és com mirar-se al mirall. I sense veure’s al mirall és difícil feruna autodescripció. A vegades per reflexionar sobre un mateix també és necessari tenir un interlocutor. Aquesta frontera entre el jo i un tu és gairebé indestriable. Reflexionem parlant-nos a nosaltres mateixos…

B.P: Però a vegades aquest ‘tu’ fa referència a l’altre…

F.P: És un tu que és doble. És el mirall d’un mateix per una banda i un tu extern, una altra persona, per l’altra. Quan fas servir aquest segon ‘tu’, de fet el portes al teu terreny. És un tu que crees tu mateix i que també fas opinar, li fas tenir una posició i això et permet tenir dues veus: una veu que pot ser narrativa, la de l’autor, i una veu d’un interlocutor, que també és un tu.

B.P: Em recorda la poesia de Gabriel Ferrater.

F.P: El narrador sembla que estigui ocult. L’estil indirecte s’alterna amb l’estil directe, propi del tu i això dóna més joc, permet també introduir frases extretes de la conversa. Això ho feia Ferrater, també Vinyoli, en poemes que són de caire més íntim. Disposes així de diversos nivells de vers que donen més agilitat al poema. A mi en general em surt d’aquesta manera. A Natura morta amb nens de vegades em sortien paraules dites pels fills enmig d’un poema.

B.P: Els fills ja no surten tant en aquest llibre. S’han fet grans.

F.P: Hi ha un poema, titulat ‘Clot’, que sí que hi surt un fill meu. Hi parlo d’un periquito que teníem a casa i que es va morir…. I el poema parla del record que li quedarà al nano, com recordarà aquest primer contacte amb l’experiència de la mort… Hi ha diferents nivells de memòria i el poema vol centrar-se no en la banalitat del fet recordat sinó en el sotrac que en queda. Walter Benjamin deia que l’important no són tant els records d’un moment donat que la memòria és capaç de reconstruir sinó l’estrat a partir del qual trobes les restes… Amb la memòria no recuperaràs mai el que has perdut. Només disposes del moment en què et ve el record i com això afecta el que vius en el present. El record seria com el tros de terrissa que et permet reconstruir el gerro d’una determinada vivència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Una entrevista excel·lent, Bernat. Només falta que abans de publicar-la llegeixis el text atentament per darrer cop o hi passis el corrector ortogràfic. El fons i la forma són igualment importants.