Francesc Mompó: “La València catalana no ha desaparegut”

22.01.2013

“Un país que perd la seva literatura és un país mort. La literatura és la base de l’ànima d’un poble. La terra genera la llengua amb què vol ser cantada”, diu Francesc Mompó en aquesta entrevista que ha concedit a Hèctor Serra per a Núvol. No fa gaire ressenyàvem la seva novel·la, ‘El vol de l’esparver’. Ara acaba de publicar a Germania 55 maneres de mirar València. 

Francesc Mompó

A mesura que avances en la lectura de les capsuletes líriques que conformen 55 maneres de mirar València (Germania, 2012), les notes de Senior i el Cor Brutal tornen al cap i prenen volada. En la cançó “València eres una puta”, inclosa al disc L’experiència gratificant (Malatesta Records, 2009), el grup valencià cantava contra el procés de despersonalització de la ciutat, amb el rerefons de l’europeïtzació i el progrés a força de rajola. Senior, al capdavall, reivindicava la València “amb sandàlies i sense tacons”. En aquesta línia, l’esguard al Cap i Casal que executa des de les seues ulleres Francesc Mompó (l’Olleria, la Vall d’Albaida) dibuixa tot un recorregut de vinyetes divergents, en una incursió a les clavegueres urbanes però també a les llambordes d’història i esperança. Es tracta, una vegada més, de la perpètua contradicció que ja va immortalitzar el poeta Marc Granell: “En tu he nascut i en tu visc i per això t’estime / i per això t’odie amb el fàstic més roent”.

Les de Francesc Mompó són concises postals en vers lliure enriquides amb un lèxic molt acurat provinent de diferents camps (l’antropologia, la religió, l’agricultura…) que ressegueixen la València esplendorosa, bucòlica, descarnada, espectral, tenebrosa i fronterera.  Les Valències: la del feixisme (“Hi ha també la ciutat permesa / de sola metàl·lica i creu gamada, / carrers de por / sota l’agraïda mirada de l’autoritat”) i la de la cultura (“Metro, Octubre, paraula, / cervesa, terrat i campanes, / poesia, congregació i fotos, / ascensor, places i papallones, / passeig, amistat i raval, / nit, horta i taxi”). Lluny de coentors, esquivant la literatura xovinista i descodificant subtilment les al·legories que poblen la geografia de Madinat-At-Turab, Mompó s’abeura dels sediments que les tendències històriques han acumulat en aquesta xicoteta pàtria i projecta una auca intel·ligent i il·lustrativa d’una ciutat que, malgrat tot, continua dempeus al bell mig de tots els embats.

Parlem amb Francesc Mompó al 39º 28′ 30″ N, 0º 22′ 36″ O.

P: València… ciutat de sentiments contradictoris?

R: Sí, la contradicció és una situació inherent en l’amor. M’estime València, i és per això que l’odie moltes vegades. Sempre que em defrauda l’odie. És tan fina la frontera, que aquesta ciutat que tant vull me la fa traspassar moltes vegades. És notori el barroquisme valencià, i el cap i casal n’és metonímia.

Terra de flors, llum i amor, diu el pasdoble. No debades, al poemari et refereixes a la llum en diverses vegades…

La llum de València és captivadora, t’atrapa, t’encisa i ja no t’abandona mai. La resta del món pren matisos quan els referencies amb el record de la llum de València. En qualsevol estació de l’any té la seva gamma preparada per a oferir-te-la. És impossible haver viscut València i no haver-te amarat de la seva llum. Bé, no voldria caure en tòpics casposos, però la llum…

En aquesta mirada a la ciutat del Túria, què és el que més t’ha fet mal als ulls? I el que més t’ha captivat? Cap a on es decantaria la balança?

La ciutat evidentment l’habiten les persones, per tant, parlar de la ciutat és parlar dels seus habitants i, sobretot, parlar dels seus governants. No hem tingut gens de sort amb els governants que ha triat la ciutat des de fa dècades. I darrerament la decadència ha estat humiliant. Ens han volgut fer sucursalistes de ponent. Afortunadament sempre queda llavor que cria anticossos. Menys dels que voldria i molts més dels que pensen ells. Algun dia ressonarà Ausias March pel carrers de la seva ciutat. La València catalana no ha desaparegut en favor de la València Espanyola i castellana; per molt que alimenten la fagocitació.

És molt diferent la València actual amb aquella que et vas trobar quan vas aterrar-hi per començar els teus estudis superiors?

Per a un jove de divuit anys vingut de comarques el cap i casal enlluerna. Sóc del sud a molts quilòmetres de la ciutat. En la dècada dels 70 el centenar de quilòmetres eren moltíssims. Vindre a ciutat era com creuar el Rubicó. A poc a poc m’hi vaig anar fent. Venia amb una sola llengua a la boca –i una segona impostada- i m’hi podia fer per tot arreu, tot i que la llengua dels forasters era molt present –massa-. Immediatament em vaig enganxar a la corda per tirar endavant el País i a terra l’estàtua d’El burro i l’haca fora de la plaça. En aquells moments no em feien sentir foraster a ma casa. Actualment, aquesta gentola que ens governa ha fet molt de mal. Però no irremeiable; com deia adés, la ciutat ha creat anticossos.

Sovint, els tòpics sobre València i els valencians dibuixen una ciutat tètrica, com si aquesta terra tan sols aixoplugara fatxum i mala gent. No et sembla injust, això?

M’enganxe al final de la resposta anterior. Motius hi ha per a la imatge que donem, però també esperança de redreçar la nostra història. A males penes fa tres-cents anys érem una terra lliure; o quasi.

Igual has parit fills que has infantat escurçons”, dius al poemari…

Sí, ja tenim exemples ben paradigmàtics de Franciscos que no en volen deixar de ser, tot i que la sang els diga des de la història el contrari, o de cognoms ben catalaníssims al front de l’ajuntament, tot i que s’enteste a castellanitzar la ciutat i a blasmar contra els seus avantpassats. Sí, València ha parit fills digníssims, però també escurçons i panderoles.

 D’altres poetes que han cantat València, quins són indefugibles, des de la teua perspectiva?

Evidentment Estellés. I posats a ser actualíssims, un poemari digníssim de Marisol González i Felip, Suite de València.

Ara ja tens publicat un llibre de versos sobre València. Si hagueres de repetir escomesa, amb quina altra ciutat ho faries?

No crec que poguera fer-ne de cap ciutat més. L’hauria de sentir com a meva, que fóra ma mare, la meva amant, la meva companya, la meva filla… i des d’aquesta perspectiva amorosa li podria dir les virtuts i els defectes que li trobava i que em dolen. No, pense que amb cap altra podria fer-ho.

No és la teua primera incursió en la poesia. T’hi trobes a gust?

Tot i que tinga moltes més obres de narrativa publicades, jo em considere poeta. Des de ben jovenet que escrivia poesia i mai no he parat de fer-ne. Evidentment hi ha hagut èpoques en què he fet molta més prosa que poesia. La poesia és més difícil de publicar. Tinc uns quants poemaris inèdits al calaix que esperen veure el paper algun dia. M’hi trobe tan a gust en la poètica, que quan faig narrativa no puc estar-me’n de jaspiar-la de prosa poètica moltes vegades.

Fa poc, Joan-Carles Martí i Casanova escrivia també en aquestes pàgines una acurada ressenya sobre la novel·la més recent que has publicat, El vol de l’esparver (Voliana Edicions, 2012). Diu l’autor de la crítica que s’hi conjuguen “la novel·la històrica, la ciència ficció històrica, la prosa poètica pornogràfica, el text teatral amb diàlegs escenificats, l’èpica narrativa, tant prosaica com poètica”. Quin experiment!

Bé, he d’agrair Joan-Carles Martí i Casanova l’acurada ressenya de la darrera novel·la que he publicat. El vol de l’Esparver és una novel·la polièdrica que té diversos eixos d’enfocament lector. Als que comenta el crític, encara podríem afegir: la lectura costumista, la romàntica, la psicològica, fins i tot algun toc de realisme màgic en algunes escenes oníriques… Estic content del resultat d’un treball que em va dur més de dos anys vivint-lo les vint-i-quatre hores del dia.

Et tornarem a llegir en el teu vessant de narrador per a l’adolescència? Sens dubte, la literatura juvenil t’ha portat moltes alegries…

Francesc Mompó

La darrera novel·la juvenil que vaig publicar fou en Bullent, Els fantasmes del Lacrima Coeli a finals del 2010; des d’aleshores no n’he tret cap més. De moment estic treballant solament poesia. M’he obert unes finestres d’influència del centre i del sud d’Amèrica molt interessants i hi estic capficat; també la poètica romanesa m’està portant aires que trenquen i renovellen. Ací he d’agrair la gran tasca que està fent el poeta Pere Bessó de fer-nos conèixer autors tan interessants com Andre Cruchaga, Sofia Rodríguez, Marina Centeno, Andrei Langa, Alexandru Petria, Alice Valeria Micu…

Sembla, pel que conten els professionals del llibre, que actualment s’edita més que mai en català al País Valencià però les xifres de lectura en llengua pròpia no són tan afalagadores. Com veus la situació de les lletres?

Un país que perd la seva literatura és un país mort. La literatura és la base de l’ànima d’un poble. La terra genera la llengua amb què vol ser cantada. La literatura és l’arrel i l’ambaixadora a través dels temps d’una terra. La xarxa de professorat de català al País Valencià, unes vegades millor, d’altres menys encertat, fa molt per la nostra literatura. Malauradament, el suport institucional ha desertat i ens ha traït. Cal tornar a reconquerir els centres de poder en clau nacional per regenerar aquesta situació de menysteniment i invisibilitat dels autors en català al nostre país. Així i tot, sóc optimista. Continuarem escrivint i acabarem per guanyar la terra.

Salut i Terra

Respon a Sal·lus Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Retroenllaç: Entrevista a Francesc Mompó a Núvol | Voliana Edicions

  2. No he llegit el poemari de Mompó (que estic segur que té moltes coses bones), però l’amor/odi per València ciutat és un tòpic rebregat en què sovint els sentiments negatius guanyen els positius. Si els qui se suposa que són valencianistes (o nacionalistes, catalanistes valencians o amants del País Valencià) coven eixes passions que tan prompte canvien l’amor per l’odi, no avançarem en una bona direcció.
    Quant al comentari de “la València catalana”, el 95% dels valencians que escoltaren eixe comentari se’l mirarien, com a mínim, amb cara d’estranyesa. Potser convé canvia el discurs.

    • Gàcies amic Francesc,

      jo, com bé saps, sóc de la nostra Vall d’Albaida, visc a València des fa molts anys, sempre he parlat en el català de València i m’ha agradat molt això de la València catalana. Davant els que els agrada la valenciana “castellana o espanyola” o estrictament provinciana en clau provincial i administrativista, hem de gossar dir -en veu ben alta i proclamar la nostra valencianitat catalana. O la nostra catalanitat, ben clarament. Com va a ser un tòpic si per viure en valencià a València, cal endurir-se i fer-se pell d’elefant amb ullals i tot!!! Cal anar dient, sense temor, que som valencians i catalans i que cadascú li pose l’accent davant o darrere. Sense pors, sense vergonya, sense covàrdia. Com van fer els negres als Estats Units als anys seixanta amb Martin Luter King i Malcom X fins arribar a la presidència. Contra el racisme. Contra l’anticatalanisme. Perquè això vulnera la nostra existència. Els nostres drets i llibertats.
      El contrari, anar amagant la nostra catalanitat, és acceptar el nostre extermini i la nostra espanyolització a lo Wert, a lo Francisco Camps, Fabra o Barberà… Ja està bé la cosa, que els que no ens presentem a cap llista electoral, volem creure que som tan lliures o més per dir el que som, el que hem sigut o el que volem ser. Com fan tots els espanyols, castellanitzadors, contra nosaltres, volent-nos exterminar i genocidiar lla nostra llengua, sense que ningú els retruque ni els pare els peus. Al contrari, les lleis espanyoles i l’estat espanyol els anima a lingüicidiar-nos, culturalment i nacional. Qui són els “valencianos” espanyolíssims, per a dir-me qui sóc jo col·lectivament i indentitària, o Mompó o qui siga… Com diu Francesc, no podran amb nosaltres, ni van poder els dictadors des de Felip Vé fins a Franco passat pel Primo de Revera, ni podran els Suárez, els Cavos-Sotelos, ni els González, ni els Aznars, ni els ZP ni els Rajoys… Els tornarem, cullereta a cullereta, tot el verí que ens han fet engolir, per esborrar-nos, sense preses, però sense pauses. Amb molt d’estudi i una mica d’ira també. Salut, Terra i LLibertat.

      Post escriptum: Francesc, no coneixia el teu llibre de poemes sobre València, el llegírem, té bona pinta, estic llegint-me “El vol de l’esparver” i m’està agradant, inclús a pesar de tants mals somnnis… Hui divendres 15 de febrer esmente la teua novel·la a un article al diari El Levante-EMV. Una abraçada.