Francesc Cerro: “Potser hem anat pervertint una mica el sentit del teatre”

26.04.2014

Parlar amb Francesc Cerro és un exercici de memòria que t’obliga a tocar de peus a terra. Un cop d’aire fresc enmig de l’individualisme aclaparador i la creixent pèrdua de valors que defineixen part de la nostra societat. 

   Francesc Cerro

Aída Pallarès: Ara que molts teatres aposten per comèdies i normalment d’autors locals contemporanis, el Teatre Fortuny de Reus opta per un cicle de lectures dramatitzades dels clàssics. D’on sorgeix la idea?

Francesc Cerro: És una idea personal perquè penso que si les persones que ens dediquem al món del teatre hem arribat on hem arribat, és gràcies al fet que aquests senyors van existir. Gràcies a ells podem fer evolucionar la professió, és una manera de reivindicar no la tradició, sinó el bon ofici, la bona professió i el mestratge.

I per què necessitem rellegir els clàssics?

Perquè en ells hi ha la nostra essència. En una societat  com la nostra, que ha perdut l’aspecte de la idea de col·lectivitat i en què cada vegada més hem anat buscant objectes que ens apropen a la individualitat, els clàssics ens ensenyen que si hem arribat on hem arribat és perquè la societat ha actuat com un tot. I que fins que no tornem a recuperar aquesta essència de col·lectiu no ens recuperarem a nosaltres mateixos. I és això el que ens ha fet avançar.

També pot ajudar a recordar que el teatre no és només espectacle i entreteniment, sinó també una eina educativa.

Sí, de fet crec que l’ús que sempre ha tingut el teatre és com d’eina pedagògica, d’eina social, que a poc a poc ha anat derivant cap a un aspecte d’entreteniment. Potser perquè a algú li ha convingut, també. Perquè quan una cosa no convé que sigui gaire crítica, es porta cap a altres camins. Potser hem anat pervertint una mica el sentit del teatre, n’hem fet una eina més tova, més ensucrada, més estètica. I potser cal tornar als orígens, cap a aquest món ètic del teatre, de crítica i de parlar de nosaltres. En definitiva, parlar d’allò que ens dóna sentit, ens cohesiona, ens fa sentir i avançar. D’allò que hem sigut, som i serem.

Hi ha la idea cada cop més  generalitzada que els clàssics no parlen de les nostres preocupacions ni inquietuds actuals i precisament si ens han arribat, és per algun motiu.

Jo ho comparo amb un arbre: hi ha els arbres de fulla perenne i els de fulla caduca. Els de fulla caduca necessiten morir cada any per treure fulles noves, i aquella dramatúrgia que toca temes molt circumstancials i temporals farà que aquests tinguin una pervivència determinada i d’aquí a uns anys seran arqueologia teatral. En canvi, els de fulla perenne tracten aquells temes que vertebren la societat, que ens mouen a tots. No voldria pensar que ignorar els clàssics pot ser una carència, sinó que hi ha una necessitat més urgent d’haver de parlar de quelcom actual. I a mi això em fa molta por perquè és associar l’home a l’objecte. L’home, en aquest moment, necessita estar associat a un objecte determinat i per tant parlem d’això. Però és que aquest objecte d’aquí a cent anys, tal com evoluciona la societat, serà una peça arqueològica, no tindrà interès. I, a més, a partir d’aquest objecte no podrem desencriptar els comportaments de la societat! En canvi, el que sí que ens permetrà veure qui som i com evolucionem, són els sentiments i les emocions que sempre, per sort o per desgràcia, hem tingut: l’amor, l’odi, la mort… I això sí que ens pot permetre millorar. Crec que un dramaturg ha d’escriure més pensant en una hemeroteca atemporal. No hem de perdre de vista que tenim una responsabilitat amb la societat, no només amb una estètica, i l’hem de saber exercir. També hem de voler canviar alguna cosa, crec.

Com s’ha de llegir un clàssic per portar-lo a escena?

Crec que tots estem preparats per llegir un clàssic. A partir d’aquí, ja entra la responsabilitat de l’equip artístic: posar en solfa què representava aquell text quan va ser escrit i què volia denunciar o implementar. Buscar, també, els punts de connexió amb la realitat actual i llavors ens adonarem que encara són vigents, que són els mateixos problemes. Potser és més un tema de donar-li una certa forma perquè el fons ja està fet i el text és molt bo.

Per tant, creus que no cal deconstruir ni contemporaneitzar un clàssic?

Exacte. L’amor, la mort, l’odi o la venjança a mi en costa dibuixar-los segons una època determinada perquè són coses que responen a la persona que ho diu i al motiu pel qual ho diu. Sempre hi seran, són perennes. Centrar-se més en l’aspecte estètic de l’emoció a mi em fa por, perquè Shakespeare es pot dir en texans o amb leotardos, de qualsevol manera, perquè el que dius és quelcom que li passa a una persona de carn i óssos com nosaltres. Aquesta és la grandesa dels grans dramaturgs, que són capaços de fer que se sentin reis les persones de l’escala social més baixa perquè tots sentim el mateix. I mentre l’home sigui home, això no caducarà.

Passem al cicle “Grans Mestres a Escena”. Has triat Sòfocles, Lorca, Shakespeare, Pirandello i Büchner. Per què?

La idea era fer un itinerari històric pels grans textos, per les nostres arrels. Èdip Rei o Antígona, per exemple, parlen de temes que ens estan passant avui en dia. Èdip és una persona coherent amb si mateixa que, per la decisió que pren, és capaç d’arribar fins a les últimes conseqüències. Avui en dia és impossible trobar una persona, ja no dic d’un polític, coherent fins aquests extrems. El món ens ha derivat cap a una perversió del nostre sistema, hem perdut el concepte de l’honor, tots els valors han quedat en entredit. I aquests senyors ens ensenyen que no, que la societat només ha avançat quan hi ha hagut persones amb els valors per davant de tot. Per això he triat aquests textos. Pirandello, per exemple, parla de la mort, de la malaltia, des d’un punt de vista poètic. Estem massa acostumats a veure la mort com un fet lúgubre que ens desassossega, i Pirandello ens la mostra com a un punt de partida a partir del qual potser algun dia tornarem a néixer. És anar a buscar aquelles paraules que ens poden ensenyar i sobretot és compartir. Que quan sortim del teatre puguem passar dues o tres hores parlant d’això. Com els meus avis, que a l’estiu posaven la cadira al carrer i parlaven! És tornar a allò que ens ha fet qui som.

Cal decréixer per tornar a créixer.

Totalment! És que, què ens està passant? Si fa 2.400 anys o 600 anys uns senyors, com Sòfocles  o Shakespeare, ens van superar. Nosaltres tenim molt més accés a la cultura i a la informació i, en canvi, no els hem pogut superar! Això vol dir que alguna cosa hem perdut pel camí o que no estem fent bé.

Els anglesos, per exemple, han crescut sota l’empremta de Shakespeare, sabent que el millor dramaturg en la seva llengua ja ha existit.

Sí, però potser és bo pensar que encara ha d’arribar el “Messies” de la dramatúrgia. Això sí, tenim uns pares als quals no hem de renunciar ni negar mai. La persona que nega la seva tradició està condemnada a caure en l’oblit i en la vergonya, a vegades. Ens hem d’enorgullir de les persones que ens han fet com som, i els hi hem d’agrair perquè gràcies a ells nosaltres hem pogut escollir aquesta professió. Per a mi el teatre és un tema de ser generós, si tu guanyes, jo guanyo i si a tu et va bé, a mi em va bé. I  a partir d’aquí, si tots remem cap a un mateix costat, podem créixer.

   Francesc Cerro | Foto: Pau Frigola

Suposo que per un tema de pressupost, has optat per fer lectures dramatitzades. Una lectura obliga a treballar d’una altra manera, ja que tot recau en la veu i en la paraula.

Sí, però nosaltres en aquest cas també hem afegit una part cinematogràfica que fa l’Ivó Vinuesa. I si tu, com a espectador, veus una lectura escenificada que comença amb un format més de cinema, pantalla inclosa, en el moment que els actors comencen a llegir ja no els veus llegir. És crear aquella màgia del Cinema Paradiso. El teatre és pedagogia i també ha de ser il·lusió. I jo només puc transmetre la il·lusió que m’ha provocat aquell text si el transmeto a un altre. La passió és màgia! Nosaltres aquí només hi estem de passada i les obres quedaran per sempre i això és molt important recordar-ho. L’important és anar a l’essència del text, als aspectes nuclears, i bastir-los d’una manera que eduquin l’espectador i que aquest arribi un punt que suspengui, de manera inconscient, el fet de saber que està davant d’una lectura.

Com a director gairebé tot el que has dirigit són textos clàssics. No t’atrau cap text contemporani?

Sí, i tant! Intento no mirar la temporalitat del text, sinó el que em diu. Hi ha dramaturgs actuals que em criden molt l’atenció com Sarah Kane o Tony Kushner. També hi ha molts autors anglosaxons o alemanys, que aquí no ens han arribat i és una llàstima. Sóc un gran fan dels autors russos contemporanis, com Nina Sadur o Alexei Txipenko (que Àlex Rigola, per sort, va adaptar), i m’agradaria dur-los a escena.

Què tens en compte a l’hora de decidir-te a adaptar un text?

Que el públic és heterogeni i que per tant hem de parlar d’uns temes que tots compartim, siguem adolescents o vells. Està molt bé parlar del Whatsapp i temes així però són un producte per a una franja d’edat determinada.

El més important és ser honest amb el que fas?

Sí, i com més honestos siguem, més bé ens anirà, ser honest no implica ser pitjor. A vegades cal saber fer un pas enrere per donar-ne deu endavant i no hem de tenir problemes en fer passos enrere. És un tema d’equilibris, a poc a poc i bona lletra.

A més de director, ets dramaturg i traductor. Què t’aporta cada vessant?

El mateix: aprendre. A més de director, dramaturg i traductor, sempre dic que  intento ser persona i aprenc tant essent marit, com germà o amic. Perquè el que nosaltres fem és parlar de persones, d’emocions i de situacions. La nostra feina és reproduir la realitat. És el que et deia abans: no perdre qui som i d’on venim, que és la fragilitat el que ens fa tan especials i irrepetibles.

També ets director artístic del Mussart.

I això ho he d’agrair a l’Ajuntament de Vilaplana per haver cregut que aquell producte que els pot projectar al món és la cultura. A la Mussara ja no hi viu ningú i saps que totes les persones que vénen no hi passen per casualitat. I que set-centes persones vinguin un dissabte per sentir la paraula encarnada en la veu, la poesia, és impagable. Davant d’això només puc dir gràcies, gràcies i gràcies.

 

Podeu obtenir més informació del cicle “Grans mestres a escena” clicant al web del Teatre Fortuny de Reus. La propera lectura, L’home de la flor a la boca/Danton- Robespierre, veus d’una revolució, tindrà lloc el dia 6 de maig al Teatre Fortuny de Reus. Dues peces, escrites per Pirandello i Büchner respectivament, que reflexionen sobre un dels temes més punyents de les nostres vides: la por a la mort. Per a més informació visiteu el web.