Fira del Llibre del Pirineu: Direcció Organyà

5.09.2013

Aquest cap de setmana se celebra a Organyà (Alt Urgell) la 17 edició de la Festa del Llibre del Pirineu, que aplegarà entre el 6 i el 7 de setembre escriptors, editors, llibreters i activitats dedicades a la literatura feta als Pirineus. Jordi Llavina ha conversat amb el poeta Joan Graell, un dels responsables de la Festa del Llibre del Pirineu, que també ens presenta el volum Llibre del vesc (Edicions Salòria).

 

Joan Graell, membre de la comissió organitzadora de la Festa del Llibre del Pirineu que se celebra aquest cap de setmana a Organyà

 

—¿Ets a Organyà, eh? Més fresquet que a la plana penedesenca…

—Una mica més, sí, Jordi. Però no et pensis que massa. Organyà és situat en una de les valls més baixes del Pirineu i també hi fa bastant calor. A pocs quilòmetres d’aquí hi ha pobles petits que s’enfilen a les muntanyes del voltant. Allí sí que s’hi està fresc.

—La intenció era parlar d’aquesta 17ª Festa del Llibre del Pirineu. Ho farem. Però abans vull dedicar uns minuts a la teva obra, aquest Llibre del vesc. El vesc, que és una substància per caçar ocells. ¿Es continua fent servir?

—Segons tinc entès, de quan treballava al departament d’Agricultura, i pel que m’havia explicat el meu fillol, que de tant en tant n’agafava algun, fins fa tres o quatre anys encara es feia servir, juntament amb les xarxes. Llavors van canviar la normativa i ara ja no es pot caçar ni amb vesc ni amb xarxa. Tot i això, encara en continuen venent a les botigues especialitzades.

—Joan, hi ha molta poesia (i amb molt de prestigi) que es fa des del dolor. Però la teva és escrita des de la joia, sovint, i des de l’esperança sempre: “Un vent d’amor desgrana / feixos de tendresa / manolls de quietud”.

—Els dos primers llibres que vaig escriure eren bastant foscos i així m’ho van fer saber alguns lectors. A partir del tercer llibre, Afrau, vaig decidir que havia d’enfocar els meus poemes d’una forma més clara. Això em costa més del que esperava, perquè quan començo a escriure, el que sorgeix primer és la part fosca del que vull transmetre i no sempre sóc capaç de dirigir els versos que escric cap al costat lluminós de la paraula. En aquest sentit, Afrau va significar un retorn a l’origen de la meva poesia. A partir d’aquell moment, la joia i l’esperança van anar guanyant terreny a la foscor. Tanmateix, el dolor és un tema que també m’atrau i que sovint marca el camí que segueixen els versos mentre escric.

—En aquest univers líric, l’amor no hi manca. Sembla segur… “Al cim de tot, l’arrel dels somnis: / tu i jo, espurna i flama”.

—Com tu saps prou bé, l’amor és un dels camins més directes cap a la felicitat… Una vida sense amor no és una vida plena. Això ha fet que sigui un dels temes més universals i més tractats en la literatura. Potser és el que ha fet escriure més pàgines. Tots els poetes ens han donat, en un moment o altre de la seva obra, la seva visió de l’amor. La poesia catalana ha tingut, i encara té, grans poetes que han fet de l’amor el seu “buc insígnia”: Salvat Papasseit, Martí i Pol, Estellés, Maria-Mercè Marçal, Joan Margarit, Vicenç Llorca, Teresa Colom i tants altres …

—M’agrada molt el protagonisme que, en els teus versos, hi té la naturalesa. De fet, el meu poema predilecte és “Tòfona”, que diu: “Caminar nit i dia al cop de l’aire. / Cercar dins la terra el tou fragant / on madura el goig sadoll de l’alzina. / Sense cobdícia, collir el fong / que serva el deler de carn del bosc”.

—Gràcies, Jordi. Aquest poema el vaig dedicar al meu sogre, que és tofonaire, i pretén expressar l’equilibri entre l’home i la natura en la figura dels tofonaires que caminen durant hores per boscos i serres, a vegades sota la pluja o contra el vent, per poder collir aquests preuats fongs, que serven l’olor pregona del bosc. Aquest periple, que dura un sol dia i es repeteix durant tot l’hivern, l’assimilo, en aquest poema, al que va fer l’Ulisses de l’Odissea, però sense tants perills.

La veritat és que sóc incapaç d’escriure un poema sense que algun element de la natura no hi intervingui. Certament, aquests elements hi apareixen com a referents poètics, però també són una eina de la qual em serveixo per a expressar les meves inquietuds.

El poeta Vicenç Llorca va escriure, en una ressenya que va fer del llibre a la revista Serra d’Or, que aquest acostament a la natura no té un caràcter descriptivista ni decoratiu. Segons ell, es tracta de l’ànima, de l’ànima que es manifesta quan escric i que es projecta en el bosc fins a trobar en el vers un moment d’humanitat. Tots els poetes tenim la necessitat de projectar la nostra ànima cap a algun lloc. Jo la projecto cap a la natura.

 

Joan Graell

—Em recorda un poema de Theodore Roethke, “Moss Gathering”, “Collint molsa”, en què també es parla de la carn del bosc… ¿Trobes a faltar, en la poesia catalana actual, referències a la naturalesa, referències que no siguin impostades?

—Per a ser-te sincer, et diré que desconec aquest poeta, però el buscaré a la xarxa. Els meus referents poètics són tots de la poesia catalana i castellana. He llegit pocs poetes d’altres cultures.

A la poesia catalana actual jo crec que hi ha prou poetes que han edificat la seva obra valent-se dels elements de la naturalesa. A mi, un poeta actual que m’agrada especialment és Lluís Solà, que ha sabut construir un univers poètic on la natura esdevé un espai absolut. També al llibre Pagèsiques, de Perejaume, la natura hi té una presència rellevant. D’una manera semblant, Antoni Clapés també delimita els seus poemes amb unes pinzellades senzilles i molt precises d’elements de la natura. Això sense oblidar-nos dels poetes de les terres de ponent, de Jordi Pàmias i de Josep Espunyes, entre altres.

És cert que els poetes més joves es decanten per la poesia de caràcter urbà. Jo crec que això és natural. Tota la poesia reflecteix, un cop passat pel sedàs del vers i la metàfora, el caràcter de la persona que l’escriu. Jo vaig néixer i vaig passar la infància en una casa humil d’un poble de muntanya, Cambrils dels Pirineus, al límit entre el Solsonès i l’Alt Urgell, envoltat per la natura. La meva poesia reflecteix aquests orígens i aquesta condició humil. Els poetes de les noves generacions potser no han tingut mai un contacte tan directe amb la natura com els de la nostra generació i per això no hi cerquen tantes imatges per als seus poemes. La seva ànima es projecta cap a unes altres direccions, més urbanes, més modernes si tu vols, però ni més vàlides ni menys.

—Les “coses menudes” també prenen molt de relleu en la teva poesia, en la teva visió del món. “Mossec”, per exemple, comença dient que hem de cercar profit en aquestes coses menudes…

—Perquè neixi un arbre, que pot arribar a ser immens, primer s’ha de plantar una llavor que és una cosa bastant menuda. Això passa en molts aspectes de la vida. La majoria de gent dóna molta importància als grans projectes, als grans esdeveniments i no dóna valor a les coses quotidianes, que sovint són les que ens ajuden a tirar endavant i fan avançar el país. Així, per exemple, uns quants grans de cafè, un cop torrats i mòlts, ens reactiven cada matí. Altres vegades, les coses menudes ens poden aportar grans satisfaccions. ¿No t’ha passat mai, a tu, que una sola imatge, o una única paraula, t’ha motivat a escriure un poema?

—I en el poema “Arbre”, hi llegim: “només ens salva un instant / de lucidesa, una sort / diàfana, i la por de caure / en el pou de gel de l’oblit”. Un instant —només un— és molt poc. ¿Quin és, aquest instant?

—Totes les persones servem a la memòria un instant que ens ha canviat la vida, que ens ha obert nous camins, alguns d’ells inesperats, cap a l’amor, cap a una primera o una nova feina, cap al desig, cap a la mort d’alguna persona estimada o coneguda, cap a la creació… Tots tenim alguna imatge gravada a la memòria, una cançó, un poema, un quadre, que ens ha ajudat a ser més feliços o ens ha fet més dissortats. En el meu cas, per exemple, en podria citar dues: el dia que la que actualment és la meva dona em va dir que sí quan li vaig demanar si volia ballar amb mi en una Festa Major i l’instant en què vaig tenir en braços per primera vegada a la meva filla…

—Joan, parlem, ara, de la Festa del Llibre del Pirineu, que enguany tindrà lloc a Organyà. Dissetena edició: per tant, una festa que, més que consolidada, podem dir que gairebé ja és històrica…

—Efectivament, Jordi. La Fira del llibre del Pirineu ja té uns quants anys d’història. Es va començar a celebrar l’any 1996 a Martinet, a la Cerdanya, i l’any 2003 es va traslladar a Organyà, la vila de les Homilies. Enguany, com has dit, és la dissetena vegada que escriptors, editors i lectors ens hi retrobarem per compartir experiències i estrènyer lligams.

—La Festa se celebra aquest cap de setmana. S’inaugura divendres, 6 de setembre. I el primer acte important és una conferència de Reis Fontanals sobre Miret i Sans, el descobridor de les Homilies d’Organyà, un autor de qui Adesiara ha publicat fa poc Sempre han tingut bec les oques…

—És tracta d’una obra força desconeguda de Miret i Sans. Adesiara ha tingut l’encert de rescatar-la d’aquest oblit amb una edició de la que n’ha tingut cura Alba Dedéu, amb pròleg d’Enric Pujol. El títol de l’obra fa referència a les febleses que, ara, com abans i com sempre, han fet caure l’home en els pecats del món, del dimoni i de la carn. L’autor se centra en l’Edat Mitjana per desmitificar-ne l’èpica i posar al descobert tota mena d’excessos comesos pels diversos estrats socials de l’època, dels reis als comerciants i dels comtes als clergues. Només en salva la pagesia, a qui retrata com l’ase de tots els cops. Miret i Sans va treure tota aquesta informació de documents medievals que va tenir a les mans en les seves llargues consultes a l’Arxiu de la Corona d’Aragó o a l’Arxiu Capitular d’Urgell, entre molts altres. Unes dades que no li servien per escriure la “gran” història del país, però que eren de gran valor per saber com era la vida quotidiana de la gent d’aquells temps. Com et pots imaginar, la primera edició de l’obra, de l’any 1905, finançada pel mateix autor, va tenir un curt recorregut, va rebre l’etiqueta d’immoral i va ser bandejada de biblioteques i llibreries. I això que Miret no s’està de dir, en el llibre, que els mal hàbits, per exemple, de l’església de l’Edat Mitjana res tenien a veure amb l’església d’aquelles primeries del segle XX, que qualifica poc menys que d’exemplar.

—Tot seguit, un col·loqui obert sobre aquest autor…

—Conegut principalment per haver estat el descobridor, l’any 1905, a la rectoria d’Organyà, de les famoses “Homilies”. Miret i Sans va ser un dels més grans experts del seu temps en l’estudi dels antics comptats pirinencs. Però, lluny de localismes, Miret va ser el que avui en diríem un “home global”, ja que va viatjar i va estudiar les cultures del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient. Estem parlant d’un gran humanista, tot i que possiblement no ha tingut encara el reconeixement que es mereix.

—L’endemà, dissabte, és un dia dedicat de manera molt especial als autors pirinencs. M’agradaria que ens en comentessis els actes principals.

—El dissabte el dedicarem per complet a la presentació de llibres d’autors pirinencs. En total, és presentaran vint-i-tres llibres i cinc revistes culturals. Al llarg de tot el dia els nens també podran gaudir de la festa literària amb dues sessions de conta-contes de muntanya i un espectacle infantil: La trementinaire de les nenes rosses. La música també serà present en aquesta festa amb un vermut-concert, un cafè-concert i una actuació durant el lliurament dels premis literaris. A migdia, tots els presents ens trobarem en un dinar-networking que s’organitza amb la finalitat de fomentar les relacions entre totes les persones que participaran a la fira.

El poeta Joan Graell

—Un esmorzar amb l’escriptor convidat, enguany Antoni Marí, que es deurà sotmetre a les preguntes dels comensals…

—Sí, el format de l’acte permetrà que, de manera distesa, es pugui establir un diàleg entre autor i lectors. Hi haurà una conductora de l’acte, que l’obrirà amb una petita entrevista a l’Antoni Marí, però és al públic a qui es vol donar tot el protagonisme. Entenem que és la millor manera que els lectors coneguin l’autor que, en aquest cas, és poc conegut per al gran públic, perquè no és un escriptor mediàtic. Per a molts serà una agradable sorpresa descobrir-lo.

—I un debat molt suggeridor, a les set del vespre, titulat “Un món sense llibreries?”, en què participaran el mateix Marí, el poeta Vicenç Llorca i el director del Llull, Vicenç Villatoro…

—És una qüestió que està sobre la taula (i no n’ha caigut pas) des de fa un cert temps, concretament des de l’aparició del llibre electrònic i, en general, a causa de la imparable penetració de les noves tecnologies de la comunicació. Els hàbits lectors estan vivint una transformació accelerada i són molts els interrogants que es plantegen de cara al futur més o menys immediat. “Un món sense llibreries?” Esperem que no, però veurem què hi diuen, què n’opinen, persones tan significatives del món del llibre com Antoni Marí, Vicenç Llorca i Vicenç Villatoro.

—I, a les nou, un acte que a mi em sembla molt destacat: una lectura de l’Homilia a càrrec d’Armand Puig…

—Sí, tindrem dues homilies, la que anomenem laica o profana, que enguany ha escrit i llegirà l’Antoni Marí, i la que en diríem religiosa, o “Homilia”, sense cap altre adjectiu, perquè les homilies, per definició, són obres de caire religiós. Vam començar amb les homilies profanes fa vuit anys i des d’en fa cinc en fem també una de religiosa, que organitza el Bisbat d’Urgell. Fins ara hem tingut com a “predicadors” escriptors com Pep Albanell, Maria Barbal, Imma Monsó, Biel Mesquida, Empar Moliner o Màrius Serra entre els “profans” i el bisbe Joan Enric Vives, mossèn Ballarín, el poeta, i, també mossèn, Climent Forner  o Francesc Torralba entre els “religiosos”. L’homilia d’enguany d’Armand Puig ha aixecat molta expectació. Estem parlant d’un teòleg de reconegut prestigi, un dels grans biblistes que tenim al país i, a més a més, expert en les Homilies d’Organyà.

—I no oblidem que, com a acte de final de festa, es farà el lliurament dels premis literaris Homilies d’Organyà… ¿Quina prescripció tenen, aquests premis? Vull dir pel que fa a gènere i altres condicions…

—El ventall de premis és molt ampli. L’any 1996, l’Ajuntament de Martinet va instituir el premi Pirineu de narració literària. L’any 2000, l’oficina de Serveis a la Joventut del Consell Comarcal va instaurar el premi de Contes curts per a joves autors, que actualment té dues categories. Aquests dos guardons es van incorporar a partir de l’any 2003 al cartell de premis d’Organyà, el qual es va ampliar amb la creació de quatre premis més; el Josep Grau i Colell de poesia, el Lletres de dones de relats curts, el Germans Espar i Tressens de la gent gran, i el Cebrià Baraut de periodisme per a articles de temática pirinenca, que en l’edició d’enguany ja no s’ha convocat.