Ferran Palau: “És l’art el que fa gran un país”

19.02.2018

Era a la redacció quan vaig escoltar per primera vegada Serà un abisme. La cadira em va xuclar. Potser vaig repetir la cançó tota la tarda. Potser no. Només recordo que havia trobat el que esperava des de fa temps. Una cançó en català, contemporània, commovedora, de so envoltant. Simple –treballosament simple– però bona. Una sensació de troballa-tresor que els últims anys (posem-ne tres) només havia tingut amb Joan Miquel Oliver (Marès a radial) i Renaldo & Clara (Llindar absolut). Coses meves. Aquella tarda, el tema en qüestió era encara un avançament de Ferran Palau. Un primer tast de Blanc, el tercer llarg del cantautor de Collbató, publicat per Halley Records. Ferran Palau és Premi Núvol 2018 de la secció Calàndria. Consulteu la llista sencera de guardonats clicant aquí.

Ferran Palau

La sensació que proporciona Serà un abisme es repeteix (tot i que no amb la mateixa intensitat) escoltant Blanc. A Flor espinada o Res, per exemple. Parlem d’un disc que és alhora àmfora. Qui l’escolta, ha d’omplir-lo. El títol al·ludeix a la buidor, a la fluïdesa. “És una referència al blanc com un tot, com un espai infinit, com la immensitat i al mateix temps l’absència. El tot i el res en una sola paraula. I també és una paraula-recipient, molt buida, a la qual pots donar-li la forma que tu vulguis”, explica Palau. Estirant el fil del títol, Blanc també és una obra de discurs presumptiu, dubtós (de qui dubta una mica de tot). “Em sento còmode entre el que és hipotètic perquè no tinc res massa clar”, assenyala. I és veritat que al disc no hi ha certeses, no hi ha relats. Els fils argumentals són brevíssims. “El disc no parteix d’una idea concreta, més aviat tot el contrari, és dispers, obert”. Palau conjuga els verbs sobre la sospita. “Què faria o què faré, què diré o què diria”, canta. Aquesta imprecisió s’estén fins a les portades dels seus discos. En aquest tercer apareix amb les mans cobrint-se la cara. A L’Aigua de rierol (el debut), se’l veu en la llunyania, passejant per la tomba de Nick Drake, un dels nords musicals.

Qui en Palau busqui explicacions, no en trobarà gaires. “No m’agrada gens explicar les cançons. Les fas perquè s’expliquin elles soles. Si una cançó necessita que te l’expliquin és que no està funcionant. Una cançó ha de ser un mirall on la gent que l’escolta es vegi reflectida, la faci útil, la interpreti a la seva manera, li doni un significat”. Li agrada, i el sorprèn, que el redactor vegi un retrat generacional a Flor espinada. Diu la lletra: “Que ho prova tot i perd el nord/ que puja el tren però no hi ha lloc”. Palau cedeix i obre una mica el fons de la cançó: “Parlo d’un tren metafòric. D’un lloc on t’apuntes però no encaixes. M’interessen més les coses que no encaixen que les que encaixen. La normalitat m’avorreix absolutament”. Lana és potser el tema que enclou una inspiració i un missatge més palpables. “És un homenatge a les noies i nois transgènere que decideixen marxar”, explicava ell mateix a Twitter. “Tan amarga despedida que us serveixi cada dia”, hi canta.

Les lletres de Palau tenen el mateix esperit del disc. Lluminoses i críptiques alhora. Els dóna una rellevància crucial. “Trigo a escriure-les. Fins que arriben a gravar-se, les reviso molt. Hi ha molta feina. No és automàtic”. Tot està mesurat, no només els textos. “Intento ser molt curós. Quan penso en un disc, no veig cançons, veig tot un univers”. Treballa a fons una atmosfera que ho amara tot. De les fotografies de l’àlbum (aquest cop imatges ‘pastel’ de Martina Matencio) fins al merchandising (cassetes i gorres com la de la portada). “Si hi hagués més pressupost, aniria molt més enllà”, assegura. El destí: “Una pel·lícula amb música. Molt cara [riu]. Una barreja de Lynch i Albert Serra”. A Blanc, de fet, hi ha –segons el mateix Palau– alguna cosa del director nord-americà, alguna ditada de Twin Peaks. També deixa caure que hi ressona una mica de Julio Iglesias. Pensem en aquell primer Iglesias que ara és reivindicat ampul·losament des dels altars indies.

Palau ha donat a llum un disc de so més accessible. Blanc és el seu treball en solitari amb més possibilitats comercials. Sonorament trenca amb L’Aigua del rierol i Santa Ferida. “El disc no és conseqüència directa de l’anterior però sí que hi ha certes coses que he volgut corregir. He volgut fer un producte més cohesionat. Un disc més compacte”, explica. Estabilitat, i tret ajustat: “Volia fer una cosa més pop, no tant dispersa com Santa Ferida”. Novel·la és l’únic tema que conté vasos comunicants amb l’anterior treball: “És el fil que connecta”.

Per aconseguir aquesta compacitat –i també el so envoltant i deliciós de l’àlbum–, Palau ha tornat a comptat amb el seu cosí i professor de guitarra Jordi Matas, figura determinant. “És la persona que m’ha guiat. Totalment crucial. No tinc ni idea de com haurien anat les coses sense ell a la vora. Tenir una persona amb tant de talent, tan accessible, t’ho fa tot molt fàcil. Mantenim un diàleg espectacular. He tingut molta sort en això”. Tots dos graven els discos en espais domèstics: “Mig a casa meva, mig a casa seva. No trepitgem estudis. No és la nostra forma de treballar”.

La formació musical de Palau s’ha engreixat enllà de les parets de les aules. Hi ha un pòsit d’aprenentatge no oficial, alliberador. “Vaig anar a una escola de música on em va anar molt malament: al cap de tres anys em van fer fora perquè no fotia ni brot. No vaig aprendre res”. Als tretze, comença a interessar-te per la música i Matas li ensenya a fer quintes. “Sempre ha anat en paral·lel a mi, donant-me un cop de mà amb Anímic [l’altre projecte musical de Palau, del qual formar part la seva dona, Louise Samson] o cada vegada que he volgut gravar una maqueta en solitari. És el meu guru”. I és també productor professional. Ha treballat, per exemple, en l’últim disc d’El Petit de Cal Eril.

Precisament amb Joan Pons –El Petit– és amb qui Palau ha ideat un nou i aristotèlic gènere musical conegut com a ‘pop metafísic’. “És la no-explicació, la no concreció, sensació ingràvida en la música”. Vapor-wave, tècnicament. Qui escolti el disc, ho entendrà. “Hi ha guitarres i teclats que es barregen. Hem treballat molt el so a través de pedals que desafinen lleugerament, reverberacions… Un color similar tenyeix cada cançó”. Cavall blanc és una bona mostra de tot això. Penses en una cova, gotes, veus al fons. Al començament, abans de la sortida de Palau, sembla que hagi de comparèixer Björk.

Palau, inventor de gèneres. Vol fer créixer llavors en l’art, que considera una pedra angular de la vida. Lliga aquesta prioritat a un present ofegat d’estatisme. “Trobo que hem donat massa exposició a certs personatges que parlen de política. Són com les noves estrelles del rock & roll. Voldria que es donés molt més espai als artistes i menys als polítics. Al cap i la fi, la política és gestió i no evasió. No és entreteniment. És l’art el que fa gran un país”. En el seu cas, art es resumeix essencialment en música. De casa recomana Germà Aire i Puput, bandes de la seva òrbita; pel que fa a escoltes foranes, cita a Kelela, sumptuós R&B electrònic (escoltin-la!).

Professionalment, Palau sembla tenir-ne prou i de sobra amb Catalunya: “Sent un país petitó, pots fer una gira realment llarga. Amb Santa Ferida vaig estar-m’hi dos anys. Vuitanta concerts en un territori tan menut és un recorregut suficient. Tot i que també depèn de les expectatives i les ambicions de cadascú. A mi dormir fora em fa força mandra. M’agrada dormir a casa. El meu somni seria tenir el màxim d’èxit possible a Catalunya. Seria molt còmode i molt gratificant. No em preocupa gaire la internacionalització de la meva música”. Tampoc el condiciona el marc: “Vull tocar en el màxim d’escenaris possibles. Em trobo bé en tota classe d’espais. Exteriors i interiors. Amb banda o sense. M’agrada tot”.