Ferran Madico: “Ibsen et projecta cap al segle XXI”

8.02.2013

Ferran Madico acaba d’estrenar a la Sala Petita del Teatre Nacional l’última obra que va escriure Henrik Ibsen, Quan despertem d’entre els morts. Isaïas Fanlo, coordinador editorial del Teatre Nacional, hi ha conversat i l’ha fotografiat per fer-ne una entrevista que podeu llegir íntegra al web del TNC

 

El director Ferran Madico vist per Isaïas Fanlo /TNC

 

Isaïas Fanlo: Tot i que va ser una de les primeres peces d’Ibsen que es van estrenar a Barcelona (l’any 1904, només cinc anys després que Ibsen l’escrigués), Quan despertem d’entre els morts no ha estat una de les més habituals en el repertori internacional del dramaturg noruec. Quins són els motius que t’han empès a dirigir-la?

Ferran Madico: Ja fa anys que tenia al cap la idea de dirigir un text d’Ibsen. De fet, aquesta idea m’acompanya des que vaig iniciar-me en aquest ofici. Pensava, però, que era més prudent foguejar-me amb altres autors, fer Shakespeares, fer altres textos per aprendre’n. Considero Ibsen un dels grans mestres de tots els temps.

Quan vaig començar a sentir que m’hi podia atrevir, que ja podia plantejar-me de dirigir una obra d’Ibsen, es van muntar els dos títols que em venien més de gust, de manera que vaig aparcar el projecte. I finalment he decidit que em llenço a la piscina. Per què Quan despertem d’entre els morts? Fàcil: perquè condensa tot el que volia expressar en els altres Ibsens que tenia en ment.

I què volies expressar?

Principalment, aquesta esquizofrènia que es produeix entre art i vida. Rubek, com molts altres personatges d’Ibsen, no ha pogut resoldre aquesta equació tan conflictiva. En els textos d’Ibsen, deixar-se endur per la inspiració equival a haver de pagar un preu la resta de la vida (entenc la vida com el que hi ha més enllà de l’acte creatiu). Rubek, penso, és la síntesi de la reflexió vital d’Ibsen, i condensa tots els personatges i el discurs que jo volia fer. De manera que em semblava un repte prou interessant.

Ibsen és un autor molt representat a Catalunya, i els darrers anys n’hem pogut veure força muntatges als escenaris catalans (Peer Gynt, Solness, el constructor, Casa de nines, Espectres, El petit Eiolf, Hedda Gabler…). Tot i així, Quan despertem d’entre els morts no és una de les seves obres més conegudes. Com és, això?

És cert, sorprèn que Quan despertem d’entre els morts no s’hagi vist dalt d’un escenari aquí a Catalunya des de fa molt temps. Ibsen la considerava un epíleg a tota una manera de fer teatre, un compendi a la manera de fer i als temes que sempre l’havien preocupat. Com a testament, aquesta peça té un perill: pot arribar a semblar més una tesi que una peça teatral. Ibsen posa l’accent en allò que no es diu, i en l’ambigüitat del discurs. Això genera tensió, i també la necessitat d’agafar el text de manera ferma i decidida per dur el vaixell a port.

Una mostra de fins a quin punt el text pot arribar a ser ambigu: les rèpliques del text, segons el dia d’assaig, es poden interpretar diferentment segons es diu d’una manera o d’una altra. Això ens fa pensar en com n’és, de difícil fer una peça així. I com n’és, de satisfactori, veure que estem fent que el vaixell arribi a port.

És cert que Quan despertem d’entre els morts té el perfil d’un text clàssic escrit amb una intel·ligència moderna.

Foto Isaïas Fanlo/ TNC

Aquesta peça té una estructura de tragèdia clàssica. En una bona tragèdia es disparen les preguntes, però no se’n donen les respostes. I el fet que les preguntes que ens formula encara continuïn vigents ens confirma que ens trobem davant d’una peça moderníssima. Quan despertem d’entre els morts és una obra on és tan important el que es diu com el que no es diu.

Com es trasllada, a escena, allò que queda sense explicitar? Aquí és on he de donar les gràcies a altres autors que he tingut l’honor de dirigir: Harold Pinter, Arthur Miller i David Mamet. Tots tres són fills d’Ibsen, i m’han ajudat moltíssim a llegir allò que no està escrit.

Des del mateix títol, podem observar una clara tensió entre l’instint de la vida i la pulsió de la mort.

Crec que hi ha un tret importantíssim en aquesta peça, i que cal posar de manifest: els personatges de Quan despertem d’entre els morts (i això es pot extrapolar a molts altres personatges ibsenians) estan turmentats pel fet d’haver de viure plenament. Aquesta és la gran font del conflicte de l’obra, i d’aquí es deriva part de la psicologia dels personatges.

Els personatges d’Ibsen tenen una estructura psicològica complexa, però no estan psicologitzats. No és tan important com es comporten Rubek, Maja, Ulfheim o Irene, sinó les accions que emprenen. El seu comportament són les accions en si i no el discurs que les justifica. I les seves accions, les fan per assolir la plenitud a la vida. Això els obliga a anar al límit, i a nosaltres, com a espectadors, ens ajuda a entendre’ls millor. L’objectiu d’Ibsen, però, no és definir els personatges, sinó utilitzar-los perquè nosaltres, els espectadors, ens puguem enfrontar amb els nostres límits.

Estàs parlant de la catarsi.

Exactament, l’essència de la tragèdia grega.

Curiosament, ens estàs parlant de l’obligació d’haver de viure la vida, però en aquesta obra hi ha personatges, com la mateixa Irene, que sembla que s’hagin lliurat a la mort. A més, Ibsen situa l’acció en un espai que ens pot fer pensar en una mena de limbe, d’espai de transició entre la vida i la no-vida. De fet, el mateix títol de l’obra, Quan despertem d’entre els morts, ja és prou indicatiu.

Aquest és un dels reptes que ens planteja Ibsen. Pots interpretar, sense cap problema, que el personatge d’Irene ja està mort des del començament de l’obra, o que estan tots morts i que el títol de la peça el podem interpretar en sentit literal.

Tot i així, l’important, penso, no és el que es diu, sinó per què es diu. Ibsen utilitza el llenguatge com a mecanisme de poder. El que volem fer en aquest muntatge és prendre’ns cada rèplica per ella mateixa, sense buscar-hi un significat global. És a dir, que si Irene diu en un moment «Estic morta», ho ha de dir sense pensar que més endavant afirma: «Estic ressuscitant». Si fem inflexions, si creem una moral per als personatges, estaríem entrant en el terreny del melodrama i del costumisme.

Podeu llegir l’entrevista íntegra al web del TNC.