Eva Baltasar: “El sexe ens aferma al moment present”

La poeta Eva Baltasar ha debutat en la novel·la amb Permagel (Club Editor), que explica la vida d’una dona lesbiana amb una normalitat inèdita en la literatura catalana. De Permagel ja n’havia parlat Miracle Sala en aquest article publicat a Núvol i ara ha obtingut el premi Llibreter 2018. Bernat Puigtobella ha conversat amb l’autora i Ester Roig l’ha retratat i gravat.

Eva Baltasar © Ester Roig

Un dels atractius de Permagel és la immediatesa d’una veu. Un discurs que deixa traspuar una veu desbocada que ha sortit de tu, “amb el permís de la poesia”. Com s’ha produït aquest pas a la novel·la després de deu llibres de poesia?

Més que un pas i ha hagut una confluència, al Permagel la poesia i la narrativa s’han trobat, s’han agradat, s’han enamorat i han fet una novel·la juntes. No ha estat difícil, escriure-la, ha estat com seguir fent de poeta però en un gènere diferent.

És com si la teva poesia, tan cenyida i controlada, hagués cedit a un ímpetu que et demanava d’expressar les coses en un altre gènere.

Darrerament la meva poesia s’havia engreixat, s’havia descenyit, pugnava per descontrolar-se i potser sí que demanava créixer d’una manera diferent i ha trobat la manera de fer-ho en la narrativa.

L’heroïna de Permagel, aquesta dona sense nom, porta malament les constriccions, i fins al punt de dir que no se sent còmode dins el seu propi cos. “Hi ha parts del cos, com mobles massa grans, que una no sap com encarar”, diu. El cos és una de les presons de les quals vol sortir?

La relació que tenim amb el nostre propi cos és un tema recurrent en la meva poesia i també en Permagel, emprem el cos per relacionar-nos amb l’exterior i l’exterior ens arriba a través del filtre del nostre cos. No crec que la protagonista el visqui com una presó, és cert que de vegades la fa patir, no s’hi troba, l’incomoda, com si li vingués massa gran, però també se’n serveix per gaudir de les coses bones de la vida, del sexe, del menjar. Hi té una relació que inclou l’estranyesa, la impotència, l’aflicció, però també la meravella  i l’orgull.

Hi ha un moment a la novel·la que arriba a afirmar: “El meu cos és una parabòlica afamada de perill”. Altra vegada el cos com una cosa aliena a ella mateixa, fora de control…

Sí, és una cosa que jo faig, observar-me el cos des de fora, analitzar-me a través seu, meravellar-me de com parla per si sol, al marge del meu pensament, i aquesta imatge que descrius m’agrada perquè en ella la protagonista es redueix al cos. Hi ha moments en què som pura presència física, una presència parlant, anhelant, que ens domina completament. Aquest és un d’aquests moments màgics.

Per a la protagonista de la novel·la, “un suïcida reeixit, avui en dia és un heroi”. En canvi, per a nosaltres, si té res heroic que la redimeixi és la seva conversió final a la vida, que no desvelarem per evitar espòilers.

És una lectura, hi ha qui pot no trobar-hi res d’heroic en aquesta conversió que esmentes. L’heroïcitat no és lluny de la condemna, però tampoc de la humanització o de la redempció, com bé dius.

Permagel aborda la condició lesbiana d’una manera inèdita en la literatura catalana. Aquí l’homosexualitat en si mateixa ja no genera un conflicte d’identitat, el relat ja no gira al voltant de l’acte de sortir de l’armari ni la culpabilitat, perquè la protagonista ha pogut viure sempre com a lesbiana amb total llibertat. El lesbianisme ja no és per ella una condició problemàtica.  Per fi una novel·la que tracta el lesbianisme com un fet normal… i que pot aprofundir en el món interior d’un personatge sense haver de justificar la seva sexualitat. En aquest sentit, podríem dir que és una novel·la anormalment normal?

Anormalment normal? Quin embarbussament! Permagel no és una novel·la raonada, sinó sentida, no he volgut escriure la vida d’una lesbiana sinó que he escrit sobre la vida d’una dona que és lesbiana pel simple fet que jo també m’hi sento i m’és fàcil escriure des d’aquest sentiment, des de la meva realitat, que no he patit i que visc obertament, sense plantejar-me-la, sense dur-la enganxada al front com un cartellet de presentació. Això és el que pot haver permès que el relat no giri al voltant del lesbianisme, que defineix la protagonista sense constrènyer-la, de la mateixa manera que la defineix el fet de ser filla, germana, tieta, amant, historiadora de l’art…

Creus que aquest és un dels motius de l’èxit de la novel·la entre els lectors?

Això és un misteri per a mi, només puc dir-te el que els lectors m’han comentat i és que la novel·la els ha arribat per diversos motius: pel cinisme, per la ironia, per la manera d’estar escrita, perquè poso en boca de la protagonista idees que molts dels lectors comparteixen però que no s’havien plantejat o que no solen expressar.

Permagel s’obre amb una citació de Thomas Bernhard que diu “Néixer és una desgràcia”. L’autor austríac es definia a si mateix com un artista de l’exageració. El seu discurs és sempre demolidor, però paradoxalment adora els moralistes francesos, començant per Montaigne. Bernhard és un d’aquells autors que liquida un món vell per poder construir de nou, i llegir-lo ja resulta per si edificant. L’heroïna de Permagel també té una tirada (auto)destructiva, i viu una disbauxa sexual, però el seu discurs és ple d’aforismes i sentències morals.

Sí, podríem dir que té aquesta inclinació cap a la crítica i la (auto)destrucció, com bé dius, però jo no crec que visqui una disbauxa sexual, és una dona que gaudeix del sexe, que el practica, hi pensa, en parla, s’hi entrega, però que també se n’absté quan ho necessita, quan el cos li ho demana. I el seu discurs sí que pren aquest estil aforístic, deu ser que ha llegit molta filosofia, com l’autora.

La protagonista viu la sexualitat de manera desinhibida, amb un frenesí descontrolat, però també diu: “El sexe m’allunya de la mort. Tanmateix, no m’atansa a la vida”. Sembla que el sexe se situa en un espai de suspensió, de deliberada incertesa moral, entre la vida i la mort?

Crec que el sexe, com la meditació, ens aferma al moment present, ens fa ser pura presència integradora de cos i això fa que, curiosament, la resta perdi nitidesa. La resta són els records del passat i les projeccions del futur, les preocupacions, l’FM mental, tot allò que ens aliena de la plenitud instantània. La vida i la mort, la virtut i la moral no poden atènyer els moments de plenitud.

L’èxit de Permagel ve de l’encert mateix del llibre, que ja hem abordat en aquesta conversa, però també hi ha hagut factors extraliteraris. L’aposta de l’editora, que ha sabut explicar el llibre, l’adequació d’aquesta obra al segell editorial que l’ha impulsat, la recomanació que n’han fet lectors qualificats, i ara el premi dels llibreters són factors que s’han anat encadenant i han convertit la novel·la mateixa en un objecte de desig per a molta gent. Comencem pel principi: per què et vas decidir de portar-lo a un segell independent com Club Editor? Què t’ha aportat la Maria Bohigas com a editora?

Un dia tenia el llibre a les mans, una versió impresa a casa, i vaig pensar que m’agradaria que agafés forma de llibre. No va ser difícil decidir que el faria arribar a Club Editor, tenen un catàleg impressionant, i ho vaig fer, sense saber qui era la Maria Bohigas, sense saber què passaria. Una decisió excitant!

Parlem del futur. Permagel és el primer volum d’una trilogia. Vindran dues novel·les més, que s’estan gestant, i que tenen en comú que totes tenen per protagonista una dona lesbiana. Com seran  aquestes dones?

Ja m’agradaria saber-ho. Les protagonistes se’m mostren a mesura que les deixo parlar, de vegades jo mateixa em sorprenc d’elles, però crec que totes compartiran una manera determinada de mirar-se el món, d’aturar-s’hi, de descriure’l, certa introspecció que arribarà als lectors en la forma de tres dones molt diferents, alguna més fosca, alguna més lluminosa… Jo els trobo atractiu a totes. Crear-les, escriure-les, és estimar-les, i per estimar-les millor faig que em siguin atractives. Vejam si també ho són per als lectors i lectores.