Eugènia Broggi: “La reputació costa molt de guanyar i molt poc de perdre”

25.09.2018

Eugènia Broggi, editora del segell independent L’Altra Editorial, fa el salt a la docència. A partir d’aquest mes d’octubre, impartirà el curs Editar des de les trinxeres a l’Acadèmia de La Central per a tots aquells que es vulguin iniciar en un ofici difícil, carregat de reptes però també de gratificacions.

Eugènia Broggi © Ester Roig

La Broggi està on fire. La revista Time Out l’acaba d’escollir entre les 50 personalitats de Barcelona que ho estan petant. Fa un parell d’anys va guanyar el premi Llibreter per partida doble amb dos títols ben diferents: Germà de gel, d’Alicia Kopf, i Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin. La seva ambició literària no s’ha acabat aquí i s’ha embarcat en l’edició d’obres monumentals, d’aquí i de fora, com l’obra completa pòstuma de David Vilaseca o l’autobiografia de Karl Ove Knausgård, de sis volums. A més a més, ha revifat el premi Documenta, un guardó que s’esllanguia, per convertir-lo en un planter de noves veus literàries.

Bernat: Encara et veig entrant al despatx d’Empúries, com si fos ahir. Jo era l’editor d’Empúries sortint i tu l’editora entrant. T’havia d’explicar tot el que estava en dansa i només teníem un dia per fer el traspàs. Venies de treballar a la Casa del Llibre, però no havies fet cap curs ni màster d’edició, que ara semblen obligats. Ni tan sols havies fet de redactora editorial. I te’n vas sortir molt bé. Què recomanaries a algú que vol fer d’editor/a?
Eugènia: La veritat és que jo vaig començar completament a pèl, i vaig patir una mica. No sabia res de res! Havia fet de llibretera a Londres i a Barcelona, i de lectora per Anagrama, i a tot arreu vaig aprendre coses, però pel que fa a l’ofici d’editar estrictament, no en tenia ni idea. Recordo la primera vegada que algú em va parlar de la “tripa” del llibre, dels crèdits, del codi de barres… De vegades encara em sorprenc de les poques coses tècniques que sabia quan vaig començar. Però la pinya que fèiem amb els editors de la casa, el suport de l’equip de gent que treballava a Empúries, que també va anar variant però sempre va ser molt potent, les converses amb el Xavier Folch o el Jordi Cornudella, la complicitat amb alguns dels autors i llibreters, i la boníssima sintonia amb els comercials d’Unxun  (aleshores, Enlaces) m’ho van posar més fàcil. També l’èxit d’El codi Da Vinci i la publicació del quart volum de Harry Potter, em van donar una mica de marge i em van treure la pressió comercial de sobre durant un temps.

Parles de Xavier Folch, que va ser tot un referent també per a mi, i un mestre. Recordo que sempre em deia que si publicaves un llibre i no es venia, però era un bon llibre, sempre et quedava aquest consol. En canvi, si publicaves un llibre dolent, sabent que ho era, només per vendre, i no es venia, era el fracàs més absolut.
El millor consell que m’han donat mai també me’l va donar el Xavier Folch. Pot semblar molt obvi, però jo sempre l’he tingut molt present: la reputació d’un editor costa molt de guanyar i molt poc de perdre.

A mi em va dir una cosa semblant quan m’estava a punt de divorciar. Construir una relació amb una dona pot portar anys, però en canvi te la pots carregar en cinc minuts. I tu, què li diries a un editor principiant?
Hi ha moltes coses que diria (i que diré durant les sessions d’aquest curs) a un editor que comença, i és que el que és més important de la feina és la credibilitat, més enllà del més obvi: que t’apassioni llegir, tinguis bon gust i una mica d’idea feta sobre el món que et permeti canalitzar bé els gustos literaris perquè els llibres que tries arribin a molta gent. Un editor a qui no creu ningú, que ningú respecta, que ven gat per llebre o intenta enganyar a la gent, és un editor condemnat al fracàs.

Quin va ser el repte més immediat a Empúries?
Diria que el que més em va costar, i no sé si és pel fet de ser dona, o perquè era jove, o perquè sóc com sóc, va ser aconseguir que la gent (els caps, els comercials, fins i tot els autors) em prengués seriosament, i em sembla que no va ser fins que vaig aconseguir, contra totes les prevencions i negatives dels directius, publicar la novel·la Tòquio Blues, de Haruki Murakami (autor que havies començat a publicar tu mateix, però que els caps havien desestimat perquè no venia gens), que no em van començar a fer una mica de cas.

Arriba un moment que Grup 62 es trasllada a la seu de Planeta i la dinàmica canvia.  La inèrcia del gran Grup et cansa i decideixes plantar-te pel teu compte i fundar L’Altra Editortial. Què has après d’aquest pas de treballar en un gran grup a fer-t’ho tot tu sola?
Quan treballes en un gran grup, les tasques estan molt compartimentades i cadascú té la seva parcel·leta: l’editor s’encarrega d’una part del procés, que és sobretot el principi, i diria que sovint no toca el tema de la maquetació, per exemple, ni fa correccions d’estil, ni revisa proves, ni visita les impremtes ni tria els materials per fer llibres, ni tampoc (sovint) res que tingui a veure amb contractes ni drets d’autor. Per tant, per mi el salt va ser considerable: ara no només llegeixo els manuscrits, passo ofertes per contractar-los, encarrego la traducció i el disseny de la coberta,  preparo els textos de contracoberta i faig la promoció, sinó que també redacto els contractes amb autors i traductors, corregeixo absolutament tots els manuscrits i traduccions que es publiquen a l’Altra, parlo amb la impremta per establir terminis i papers, fixo els calendaris, parlo amb la distribuïdora i els llibreters, m’invento coses de màrqueting i agafo el telèfon per parlar amb els periodistes. Parlo amb el banc, faig transferències, porto la comptabilitat de l’editorial i el que faci falta.

Quina feinada! Què hi has guanyat doncs amb aquest canvi?
En aquests quatre anys de l’Altra he après moltes coses sobre l’ofici que desconeixia del tot, i algunes m’apassionen. La meva tasca preferida, descoberta gràcies a l’Altra, és la de corregir les traduccions que m’arriben: a banda de la tasca en si mateixa, que realment m’agrada, al final del procés d’edició hauré llegit quatre o cinc vegades el llibre, i comprovar que a la quarta o cinquena vegada no se m’està fent insuportable és la manera que tinc de confirmar que la tria inicial va ser bona (per a una lectora com jo, clar).

No enyores res de Grup 62?
Sí, trobo a faltar poder treballar en equip, que és una de les coses més valuoses que hi ha. Quan el Grup 62 era al Raval hi havia un equip boníssim, a l’editorial, que va anar variant una mica, però amb qui fèiem molta pinya: quan tenia un dubte o alguna idea de bombero només em calia entrar a algun despatx i comentar-ho amb un altre editor, fèiem les cobertes de labutxaca tots junts, clavats davant de la pantalla de la dissenyadora (la gran Bego Berruezo, que devia acabar de nosaltres fins al capdamunt), planejàvem llançaments entre els comercials i nosaltres, conspiràvem pels passadissos i ens donàvem molt suport moral. Sempre dic que allà vaig aprendre tot el que sé sobre l’edició, i si bé ara he explicat tasques que he après més tard, és cert que els puntals de l’edició els vaig aprendre allà. Entre moltes altres coses, treballar en un gran grup et dóna una idea molt clara del valor de cada llibre (en termes econòmics) i t’ajuda a passar-te el romanticisme pel forro, i aquesta és una lliçó importantíssima i necessària per a qualsevol que es vulgui dedicar al món del llibre.

Eugènia Broggi | © Cèlia Atset

Ara tot el que guanyes va per tu. Treballes per una marca que és indestriable de la teva persona. Com es crea la identitat d’un segell? Es fa sola amb el catàleg que vas construint o has de generar un discurs al voltant per explicar per què tries uns llibres i no uns altres?
A mi em sembla que la identitat d’un segell es fa de dues maneres, o des de dos llocs: des de dins, des dels textos, i des de fora, a través del disseny. La idea d’una editorial prescriptora, com eren Anagrama i Quaderns Crema als anys vuitanta, és l’ambició de tot editor: que algú compri a cegues algun dels teus llibres només perquè l’has publicat tu, sense cap altre incentiu. Per aconseguir-ho, em sembla que calen unes quantes coses: no enganyar a ningú ni tractar els lectors d’imbècils: la literatura és la literatura i tothom que ha llegit una mica sap quan l’escriptor (i per tant, l’editor que en canta les excel·lències literàries) li vol fer passar gat per llebre. Sempre hi ha motius per publicar un llibre, però no sempre són tots literaris: cal defensar cada llibre de manera honesta i sense farciment. Una de les coses més greus que detecto a casa nostra és la desorientació de molts lectors, que no és que llegeixin més o menys, sinó que no han pogut forjar-se un criteri propi i solvent, perquè sovint els han dit, ja sigui a través de campanyes de màrqueting o d’algun premi literari important, que un llibre que no valia res era “alta literatura”. I clar, la gent es fa un embolic i al final ja no sabem distingir entre una novel·la literària, una novel·la comercial, una novel·la de consum, un best seller i un bodrio que no s’aguanta per enlloc. I hi ha moltes diferències i molts matisos. Per tant, la primera cosa seria: no enganyaràs.
La segona és imaginar que hi ha un fil conductor entre tots els llibres d’un catàleg, per mirar de no decebre algun lector fidel. Això no és fàcil perquè de gustos n’hi ha de moltes menes, i és impossible coincidir en totes les tries, però que el salt entre un o altre llibre no sigui molt gran. Em sembla que era el Jordi Herralde que deia que la seva novel·la era el seu catàleg: doncs això, el catàleg d’un editor, per tal d’aconseguir establir la marca, ha de ser un calaix aparentment desendreçat, de sastre, però on tot té la seva lògica d’existir, el seu parentiu, encara que remot, amb el del costat.

També has dit que el disseny és clau per construir la marca.
El disseny dels llibres ajuda molt a crear marca, a crear idea d’unitat, de sentit de col·lecció. Als Estats Units o Anglaterra, que són mercats enormement diferents dels nostres, la cosa funciona diferent, i veig que en alguns casos, la literatura més comercial o la literatura juvenil d’aquí també: el disseny és lliure i cada llibre va per la seva banda, sense que hi hagi cap idea de marca unitària que els uneixi o emparenti. Però els segells literaris de tot Europa busquen aquesta idea d’un disseny que identifiqui ràpidament la marca i transmetin idea de catàleg coherent i cohesionat.

Eugènia amb el rostre de Carson Mc Cullers © Kiko Amat

I creus que el discurs de l’editor hi pot contribuir d’alguan manera? La Maria Bohigas, per exemple, fa un discurs paral·lel des del seu blog on parla del que publica.
La idea d’una persona concreta molt identificada amb un catàleg,que el pot defensar personalment i es converteix ella mateixa en prescriptora -el cas que comentes de la Maria Bohigas i el seu segell, Club Editor, o l’Aniol Rafel amb Periscopi, o els casos que he comentat abans, Jordi Herralde i Anagrama, Jaume Vallcorba i Quaderns Crema- també és important, però em sembla que el radi d’acció és molt més petit: no sé quants lectors lletraferits sense cap interès en les entranyes del món editorial saben que darrere d’Anagrama hi ha l’Herralde, i en canvi tota la gent que llegeix sap que si entra en una llibreria i hi veu un llibre groc, molt probablement serà d’Anagrama. O que són fans de l’editorial que posa les contracobertes a davant, però no saben que l’Aniol Rafel n’és el cervell i l’ànima, o dels llibres verds però no saben qui són el Ramon Mas i el Ricard Planas de Males Herbes.

Què és el més pesat de la teva feina?
El més pesat de la meva feina, ara mateix, és la part comptable. M’agrada molt fer el seguiment de vendes, i cada dia consulto com anem d’estocs i quants exemplars he venut de les últimes novetats, però la part comptable, fer l’IVA, les transferències, portar un compte regular de què s’ha de pagar a qui i quan, i, sobretot, tractar amb els bancs, m’esgota molt. Sé que és necessari, però se’m fa molt pesat.

I el més apassionant?
El que més m’apassiona és pensar. Llegir no compta, perquè no sempre és agradable, i a més a més ho dono per descomptat. Però pensar és la part que més em flipa: pensar sobre un llibre, pensar sobre l’editorial, pensar com enfocar la promoció d’un llibre, quina coberta posar-li, com explicar-lo al món; pensar maneres d’arribar a més lectors, maneres de fer més coherent el catàleg, pensar durant hores sobre el manuscrit que acabo de llegir i del qual no sé dir per què no m’acaba d’agradar, o què és el que falla, pensar per trobar la solució d’un problema de traducció que no puc resoldre, pensar terminis, programacions, plans editorials. Pensar m’encanta.

Diuen que un catàleg es defineix tant pel que publica com pel que rebutja. Com t’ho fas per dir no a un autor a quin no vols publicar un llibre? És difícil?
A mi sempre em costa decidir-me, és una de les coses que va sorprendre més (negativament) de mi mateixa quan vaig fer el salt a L’Altra: quan treballava a 62, era molt resolutiva, em decidia molt ràpid sempre, em costava una mica més descartar un llibre que no pas contractar-lo, però em costava relativament poc. Ara dubto moltíssim abans de decidir-me, i amb cada llibre ressorgeixen dubtes ancestrals que em persegueixen des dels principis dels temps, i que sempre són els mateixos. Podria explicar-vos-els aquí però m’hi estaria hores, i són dubtes que s’han de compartir sense pressa, perquè són filosòfics i generals. Però sempre se m’entrebanquen quan valoro un llibre.

Què et resulta més fàcil? Dir que sí o dir que no?
Generalment (o almenys últimament) em costa més dir que sí que no pas que no. Si el llibre no em convenç del tot del tot, dic que no i intento no donar-hi més voltes. Hi ha moltes maneres de rebutjar un manuscrit, i tot i que n’hi ha de molt formulaiques, jo prefereixo explicar-me una mica més, especialment si tinc la sensació que el meu rebuig té a veure més amb mi que no pas amb el text, o l’autor m’arriba per vies properes. Al llarg dels anys he vist publicats a editorials fantàstiques llibres que jo havia rebutjat, i m’imagino que també deu passar a l’inrevés, i això passa perquè tots tenim gustos diferents, i els textos no ens toquen la fibra de la mateixa manera. Aquí entraríem en disquisicions sobre el gust i el criteri, però es faria molt llarg.

Qui ho vulgui saber s’haurà d’apuntar al curs que impartiràs aquest curs a La Central Com t’has plantejat aquest curs? Cobreixes tots els àmbits de l’edició. Què poden esperar, els que s’hi matriculin?
El curs que he preparat pretén ser exhaustiu i rigorós, tocar totes les tecles del procés editorial i que sigui útil i pràctic per a la gent que s’hi apunti. Res de vendre fum o fer perdre el temps a ningú. Un dels pilars d’aquestes bones intencions és mirar d’oferir una visió àmplia del nostre ofici, i és per això que estem convidant a una varietat diversa i interessant de persones que hi diguin la seva, de manera que qui assisteixi al curs no es quedi només amb el meu discurs i tingui l’oportunitat de veure diferents maneres de treballar i d’entendre l’ofici. També farem visites a agències literàries, editorials, impremtes i llibreries, per tal de veure com treballa cadascú sobre el terreny. Em sembla que qui faci el curs no obtindrà cap titulació homologada, però en canvi tindrà una idea molt clara de què suposa fer d’editor actualment, tant dins d’un gran grup com en una editorial independent o microeditorial, i coneixerà a molts professionals del sector. Per fer un llibre fan falta moltes persones, i no tot s’acaba amb la figura de l’editor, ni molt menys.

Si us voleu inscriure al curs ‘Editar des de les trinxeres’ d’Eugènia Broggi, feu clic aquí. 

Podeu consultar tots els cursos de L’Acadèmia de la Central aquí.