Esteve Soler: “La crisi ens obliga a repensar-ho tot”

6.04.2013

Esteve Soler és un dels representants d’aquesta nova generació de dramaturgs catalans nascuts als setanta. Una mena de dream team nascut a les sales alternatives que comença a fer-se un lloc als grans escenaris catalans i que ja fa temps que corre pels festivals europeus més prestigiosos. Anna Brullet de Final de trajecte l’ha entrevistat.

 

Esteve Soler

 

És el cas de la triologia s’ha presentat avui al Teatre Alegria en forma de Marató teatral: ‘Contra el progrés’, ‘Contra la democràcia i ‘Contra l’amor’. Les dues primeres obres ja s’han vist a casa nostra i han voltat per tot Europa. ‘Contra l’amor’, però, és estrena absoluta a casa nostra. Els valents que s’han atrevit amb la triologia completa, que ha començat a les cinc de la tarda i ha acabat a les onze de la nit, han rebut un dorsal i avituallament. L’experiment és inèdit a Catalunya però a Ginebra diuen que l’han superat amb èxit. Nosaltres hi hem parlat una estona entre entrevista i entrevista. “Això sí que és una Marató”, ens ha dit mentre avisaven que els propers ja l’esperaven. Però sembla que ell també l’aguanta prou bé.

La primera pregunta és obligada. Aquest dissabte ens espera una triologia, un repte per espectadors, actors, per tothom.

De fet muntar una obra en aquests moments és un miracle, però muntar-ne tres són tres miracles. Un darrera l’altre. Representa un esforç increïble per totes les bandes, per part del CAET, de la SECA, actors, directors… Realment no es podria fer si no fossin molt bona gent tots ells.

I pels espectadors…

Ho tenen molt ben organitzat al CAET. M’han explicat que hi haurà fins i tot dorsals i avituallament. Una sèrie de coses que estan molt ben pensades perquè no sigui tan feixuc. En tot cas cal dir que aquestes maratons teatrals acostumen a ser molt llargues i molt seguides i nosaltres tenim obres de 70 minuts. Jo he vist coses molt pitjors. Les obres sempre les penso perquè siguin molt entretingudes i sigui molt difícil avorrir-se. Intento fer tot el possible perquè sigui menys feixuc del que sembla.

La trilogia parteix de tres contres: Contra la democràcia, Contra el progrés, Contra l’amor.  Tot molt negatiu?

En el fons no és tan negatiu. Plantejo que hi ha una sèrie de paraules que el consumisme ha anat transformant. Ha anat alterant la percepció que tenim de conceptes, en principi positius, i ara ens trobem amb coses que no són ben bé això. Un progrés que està diferenciat entre el que és progrés humà i el que és progrés econòmic, una democràcia que diferencia entre la que és real i la que és fictícia. I això també ha afectat d’alguna manera a les emocions. La idea és mostrar com això ha patit una paradoxa, però per altra banda la intenció sempre és que aquestes paraules visquin una resurrecció. D’alguna manera de purificar-les. O sigui que la intenció al final és més positiva del que sembla.

Estar en contra d’un tipus de progrés, de democràcia o d’amor però a la vegada estar a favor d’un altre.

Just a la fusta. El que passa és que la paraula ha quedat negativitzada i la nostra intenció és reorientar-la i dir: anem amb compte amb les paraules que utilitzem.

 

 

Contra cert progrés, o contra certa democràcia fins i tot s’hi fan manifestacions. Però Contra l’amor, que és l’obra que estrenes, sembla més difícil. Canvia alguna cosa?

Manté molts vincles amb les anteriors. Són set fragments que parteixen de la idea de trencar una mica amb el gènere de la comèdia i apropar-lo de cop i volta cap al terror. És un xoc de gèneres d’alguna manera. I també està vinculat amb la idea que comentava d’una paraula que tots hem assumit com a molt positiva i que, de cop i volta, el consumisme ens la fa mirar des d’un punt de vista diferent. Com les persones hem acabat objectualitzant els altres i en aquest ús del concepte amor hem anat perdent una mica la positivitat.

Per fer-ho t’has apropat al Grand Guignol, un gènere pràcticament oblidat. Per què?

De fet les tres obres juguen amb gèneres oblidats: el surrealisme, el burlesque i el Grand Guignol. Són gèneres als que m’interessava tornar una mica a la vigència perquè m’interessava jugar amb la idea que la comèdia pot ser alterada i es pot transformar en quelcom diferent. La idea era introduir elements de terror en la comèdia perquè en aquest xoc es produís una distància amb l’espectador que li permetés pensar i reflexionar. En el fons és una mica una paradoxa volguda.

Creus que és un bon moment la crisi per recuperar aquest humor negre per fer crítica.

Sí, jo crec que de cop i volta la crisi ens obliga a repensar-ho tot. Som una generació que, per força ho haurà d’escriure tot de zero perquè és evident que no funciona. És un moment adient per, de cop i volta, fer-se preguntes , que és el que pretenc. No podem quedar-nos impassibles, tot i que hi ha gent que ho segueix fomentant. Alguns de nosaltres hem pensat que si generem més indiferència estarem col·laborant amb aquells que estan acabant amb la nostra manera de veure el món, amb la nostra societat. Per tant cal vetllar una mica per trencar els ciments de tot allò anterior i generar una nova manera de veure les coses més crítica sens dubte.

 

 

A més d’afectar a les temàtiques i els textos la crisi també ha portat a buscar nous models de gestió: taquilles inverses, preus flexibles, dies sense IVA. Buscarem una altra manera de fer les coses també?

Ens obligarà a repensar-ho tot, de fet. El funcionament de la taquilla inversa, per exemple, encara s’ha de demostrar si és eficaç o no. Van tenir unes primeres setmanes molt bones i ara sembla ser que ja no torna a funcionar però sí que és veritat que caldrà fer això. Potser cada dos mesos caldrà buscar una nova forma d’entusiasmar al públic a venir al teatre. No tindrà cap mena de sentit fer teatre si no ve el públic.

No només a preus, també caldrà buscar altres formes d’organització o de producció.

La manera com funcionava el teatre català fins ara, crear un espectacle i eliminar-lo al cap de dos mesos no és coherent. El teatre haurà de mirar models exteriors que funcionen. Probablement el teatre de repertori, de companyia, que està bastant més estès a Europa, i anar-ho aplicant. En aquest sentit el CAET ha escollit un camí que el crec molt més proper a Europa que a Catalunya i en aquest sentit crec que estan preparats per afrontar el futur d’una manera molt satisfactòria.

Les teves obres han viatjat a fora. Contra l’amor s’estrena aquí però ja s’havia estrenat a l’estranger.

Sí, primer a Ginebra i després a Atenes.

Estem molt lluny d’Europa?

Probablement estem més a prop que altres teatres hispànics o ibèrics però ens falta un cert camí. Però jo crec que el farem. De fet la vocació europeista de Catalunya sempre ha estat molt present i ara és el moment per replantejar models i per adoptar aquells que funcionen. I jo crec que al centre d’Europa n’hi ha que funcionen molt bé.

Estrenes fora de Barcelona, fet no gaire habitual.  En aquest canvi de model caldrà apostar més pel territori?

Caldrà posar d’acord a tothom. Jo crec molt en la idea que el teatre s’ha de fer des de la pròpia ciutat i que es fa pensant en els espectadors de la pròpia ciutat. Per tant que des de Catalunya només es faci exhibició de teatre és absurd. Hauríem de vetllar perquè, sense que suposés una despesa enorme, els teatres de Catalunya poguessin produir obres de teatre professionals que connecten amb el seu públic i que, per tant, des d’aquest punt de vista acabaran funcionant millor. Sempre des de la professionalitat. I aquest és el model del CAET. No hi ha cap model en el que cregui més que en el del CAET.

Cada cop més dramaturgs catalans estrenen nous textos. La dramatúrgia catalana viu un bon moment?

És un moment fins i tot sorprenent. Ha aparegut un grup de gent molt nombrosa que està fent obres de qualitat, que a més a més viatgen fora i que són tan coneguts com Anglaterra o Alemanya i són molt més petits. I dius, què està passant? Hi ha una sèrie d’institucions que han fet molt bé la seva feina i que, de cop i volta, han generat personatges excepcionals. Que fa productes vàlids i que s’exporten amb molta facilitat. Crec que hem de ser molt conscients que s’està fent. Això ha generat una generació excepcional i caldrà vetllar perquè puguin sobreviure. I si no sobreviuen aquí, doncs a fora.

Som més coneguts a fora del que podem pensar?

A mi a Barcelona mai m’han conegut pel carrer i a Atenes ho han fet, per exemple. Et pots trobar amb paradoxes d’aquestes. Jo mai he aparegut en un suplement dominical de Catalunya i en canvi a Atenes sí. De vegades hi ha una sèrie de murs que cal anar trencant i això va passant cada cop de manera més progressiva. Tenim la matèria prima suficient perquè això es produeixi i realment puguem fer-ho bé.

Ha costat molt però sembla que es comença a creure en aquests autors. Obres nascudes a sales independents han fet el salt a sales grans, la gran del TNC, la programació del vestíbul del Romea…

Cada cop s’hi creu més però crec que encara no hem arribat a la normalització. Crec que el camí és bo, però de tant en tant vas sentint segons quina política de segons quin teatre i dius “no senyors, no anem bé”.

 

 

Hi ha la sensació que es fan coses minoritàries, alternatives, que la gent no vindrà…

Exacte, i es va demostrant que és el contrari, que quan hi ha aposta la gent respon. Hi ha autors que estan demostrant que poden estrenar a qualsevol sala, omplir-la i a més més obtenir una repercussió internacional equivalent a qualsevol altre que vingui de fora. Per tant cal valorar-los al mateix nivell. Estem demostrant els dramaturgs catalans que podem donar aquesta seguretat en el moment que hi ha una sèrie d’autors que estrenen a la sala gran del Nacional: l’Albert Espinosa, el Jordi Casanovas, el Pere Riera. També hi ha una reprecussió internacional, com en el meu cas, es fan 18 muntatges d’una mateixa obra. Jo crec que l’aposta ha de venir perquè estem demostrant que estem a la bona direcció.

Has donat classes a l’Obrador de Dramatúrgia de la Beckett. Hi ha un futur prometedor darrere vostre?

Caldrà lluitar per aquesta aposta. Si sumem institucions que hi aposten i una sèrie d’autors que responen jo crec que podrem parlar d’una molt bona generació. Jo, com a professor, t’ho puc assegurar. Els nous venen amb molta força i, de fet, cada generació que tinc d’alumnes, tant a la Beckett com a qualsevol altra banda, surt gent que ja està preparada per estrenar. Venen molt forts i amb molta guerra, segur.