Esteve Miralles: “Retrobar l’ànima implica reconèixer les zones de foscor”

18.02.2013

Esteve Miralles acaba de publicar Retrobar l’ànima, un dietari singular escrit a cavall dels anys 2009 i 2010, en què l’autor emprèn una recerca intel·lectual i vital destinada a recuperar amb tots els sentits les coordenades morals del seu món interior. Avui dediquem l’Speaker’s Corner a aquest magnífic dietari amb articles de Narcís Comadira, Feliu Formosa i el que signa aquesta entrevista.

Esteve Miralles

 

Bernat Puigtobella: Quan vas començar a escriure aquest dietari, no sabies encara quins esdeveniments et trobaries que hi donarien nervi, oi? Vull dir que no es tracta d’un dietari reescrit en retrospectiva sinó que realment vas fent sobre la marxa.

Esteve Miralles: Sí, aquest dietari intenta ser honest en general, però crec que ho és del tot en el relat de l’escriptura. Tot ha estat escrit en present, i en les revisions posteriors no hi he afegit res. En les revisions tan sols he suprimit coses sobreres o reiterades. El dietari, és cert, es va convertir en llibre mentre l’escrivia.

La mort del David Vilaseca és un d’aquests esdeveniments que no s’originen pròpiament en la teva ànima (com podria ser la contemplació d’un quadre) sinó que et sobrevenen amb tota la violència dels fets consumats. I justament aquest fet extern, que incumbeix un amic més que a tu mateix, és el que més profundament queda en el record del lector. Fins al punt que podríem dir que el centre del dietari ets tu, però l’ànima del llibre acaba sent la història del David, per què?

David Vilaseca era una persona extraordinària, molt singular, i segur que això és present en l’empremta que deixa al llibre el seu record. Buh, no ho sé… Vaig estar a punt d’abandonar el dietari en aquell moment. El fil del llibre, penso, és la recerca de l’ànima. Del dret a voler-la fer centre, malgrat les dificultats. I explico el que em passa en aquest camí. Però sí, altres lectors m’ho han dit: els efectes de la mort de David Vilaseca tenen una gran força. No ho sé, suposo que conjuren un esclat de passat íntim no resolt, d’autobiografia necessària. Una conjuració d’afectes ineludibles; en un món que tem els afectes complexos, i espectacularitza els afectes simplistes… Els lectors s’hi reconeixen. I algú també m’ha dit que, en aquesta part del llibre, hi reconeix també un desassossec generacional. Un fracàs col·lectiu. Els últims vint-i-cins anys han provocat canvis radicals, renúncies molt empobridores sobretot en termes culturals. Renúncies que porten al naufragi d’un projecte determinant per a la supervivència d’una cultura catalana sòlida, ambiciosa.

En més d’una instància al llarg del dietari, escrius: ‘La meva ànima és negra’. Què vols dir exactament amb això?

És un gest honest, vull pensar… Suposo que m’emprenya la idea que la “negror” és patrimoni, tan sols, de males persones, o de persones malaltes. La història és plena de linxaments (físics o verbals) fets per “bones” persones!… I el dolor no il·lumina. Retrobar l’ànima, penso, implica reconèixer les zones de foscor. No celebrar-les ni recrear-s’hi, ni fer-ne marques d’identitat, però no enganyar-se sobre el fet que hi són. En nosaltres. Saber-les és el primer pas per no deixar que causin danys evitables.

Llegint el teu llibre, entenc que per a tu l’ànima avui s’ha desplaçat del terreny de la religió per anar a esllavissar-se sobre un terreny pantanós que limita en un extrem amb la neurologia (cites Damasio) i per l’altre amb l’art i, atesos els teus interessos personals, més particularment amb la literatura. Quan dius que l’ànima és relat verbal estàs dient en certa manera que és, no només química i nervis, sinó sobretot literatura. Això vol dir que l’escriptor és una consciència (ànima) privilegiada simplement perquè sap expressar el que viu?

Simone Weil ho explica molt bé: l’ànima és una idea compartible, un terreny comú, entre les persones religioses i les que no ho som. Per mi, en tot cas, és alguna cosa que té a veure amb una llibertat íntima que no deixem de tenir. I és la reivindicació de la importància d’aquesta llibertat no condicionada, però responsable. Una llibertat que té a veure amb la possibilitat de donar sentit a les coses que vivim. En primera persona. De llegir-les personalment. I aquesta lectura, aquesta interpretació subtil (no una invenció ni un deliri!), s’expressa finalment amb paraules. També d’altres maneres: però el llenguatge verbal és capaç de traduir-les totes. I sí, la literatura serveix per generar relats singulars: i, per mi, té interès tan sols si s’esforça per ser singular. Com dir-ho?… No és l’única manera de generar relats verbals, però personalment no conec cap altra forma d’expressió més complexa de l’ànima humana. Ni més compartible. El que et provoca Txèkhov en dues hores de teatre, penso, és inigualable amb la filosofia, amb la litúrgia, o amb una retransmissió esportiva. Però no: l’escriptor no té un privilegi, té una responsabilitat.

 

Entre els teus referents, n’hi ha dos que són alhora literaris i personals. Un poeta com Narcís Comadira i un dramaturg com en Benet i Jornet. Has escrit poesia, has signat dramatúrgies, però el teu temperament analític t’ha portat més aviat cap a la prosa, sigui en forma de novel·la, sigui en forma d’assaig o dietari. Com et definiries com a escriptor?

Amb Comadira ens uneix una amistat de prop de trenta anys. I amb en Benet i Jornet, prop de quinze, diria. Són dos mestres i dos amics. I, justament per això, no he pretès mai escriure com ells. Vull ser més fidel, en general, a les seves idees de rigor i de compromís personal amb la cultura ben feta, i de sentit de país. En fi… Em sembla que l’únic que em defineix com a escriptor és que, fins ara, no he volgut tenir “una veu” autoral. El que m’ha motivat és trobar per a cada obra una manera d’escriure pròpia de l’obra, i no de l’autor. De fet, la meva obra personal es limita a la novel·la Núvols com i al dietari Retrobar l’ànima. En tots dos casos, em sembla, el que he fet és explorar en els límits dels gèneres. I intentar narrar d’una manera no previsible, estranya, que fes aflorar conflictes i inconsistències del nostre temps.

La paraula ànima està sota sospita, sigui perquè se n’ha apoderat una entitat bancària, sigui perquè ha passat a ser el títol d’un magazine d’informació cultural, que tu critiques per cert en el teu dietari. Què en queda avui de l’ànima? On ha anat a parar? Som al purgatori o més avall? 

Som on som: en la igualació a la baixa de tot el que és sensible. No m’agrada l’ús comercial, banal, que es fa de “l’ànima”. Em repugna: en llibres espiritualistes, en cursos de superació personal, o en campanyes d’imatge corporativa. Cal exigir un cert respecte per a un concepte cultural tan antic i necessari. Sobretot: no se n’ha de fer una estratègia de rentat de l’autoimatge… En el cas del programa “Ànima”, del 33, reconec que l’evolució que ha fet des dels seus inicis (quan vaig escriure l’entrada en què en parlo) fins ara ha estat notable, i precisament, diria, en la línia d’abandonar una certa pretensió cool i centrar-se, amb convicció, en la divulgació cultural televisivament ben feta.

En algun moment del dietari parles d’una nouvelle inèdita, que hem llegit fins ara només uns quants amics. És una història bastant torbadora, amb una certa dimensió teatral. Tens previst de publicar-la?

Sí, m’agradarà publicar-la, i tant. Tot i que a mi també em torba… De fet, la vaig escriure abans de Retrobar l’ànima. I suposo que n’és el revers. Es titula Una seducció, i és una exploració del mal: de la gran credibilitat que té el mal. Sí, alguns lectors se m’han espantat força, pel tabú que l’obra remena… I em consta que n’hi ha que han pensat que el terror moral que hi retrato és inacceptable. Però justament per això el retrato!, per denunciar el poder del storytelling manipulador. I alhora hi afegeixo un problema: la dificultat de saber qui diu la veritat. Perquè tan sols disposem de “versions” interessades de la història. Hi convivim cada dia amb això, no?… La història no permet decidir mecànicament (com ens agradaria fer) qui són els bons i els dolents. No tranquil·litza, ho reconec. I sí, en aquest cas, combino un narrador omniscient implacable (em vaig inspirar en les audiodescripcions per a cecs de la tele) amb escenes dialogades, presentades sense mediació. Un altre experiment entre gèneres, sí.