Esteve Eche: “L’autor teatral sovint no és considerat com un escriptor”

El Josep Ametller és un dels premis més importants que ens queden de literatura dramàtica i es distingeix per descobrir sempre nous talents.

Eloi Falguera

Eloi Falguera

Autor i director teatral.

Esteve Eche (Barcelona, 1968) és el guanyador del Premi Josep Ametller de Teatre 2018 (dels 54 Premis Recvll), amb l’obra La veritat. El Josep Ametller és un dels premis més importants que ens queden de literatura dramàtica i es distingeix per descobrir sempre nous talents. En passades edicions, l’han guanyat, entre d’altres, Carles Batlle, Toni Cabré, Ramon Madaula, Gerard Vázquez, Joan Guasp o Jordi Prat i Coll. Autors importants, tots ells, en l’actual escena teatral.

L’Esteve, advocat d’ofici, s’ha format en diferents cursos de l’Obrador de la Sala Beckett. És autor de dues obres més (Just an illusion i Negre), que resten inèdites. Això no passarà amb La veritat, que ja té data d’estrena (març del 2019), a Blanes, a càrrec d’una companyia de Terrassa. Per conèixer una mica més l’Esteve i el dilema moral que ens planteja amb La veritat, ens hem trobat amb ell en un bar de la Plaça Vicenç Martorell, al Raval.

De què tracta La veritat?

L’obra parteix d’una anècdota real. Una senyora gran, de 52 anys, ha anat a urgències per una malaltia comuna, una grip. Però quan el metge, en omplir la fitxa, li ha fet algunes preguntes rutinàries, ha decidit derivar-la a ginecologia. I és que la senyora manifesta que no ha tingut mai la regla ni ha anat mai al ginecòleg. Coses que ens poden semblar incomprensibles, però que succeeixen.

I un cop va al ginecòleg, què passa?

En una primera exploració ja veu que la senyora presenta una sèrie de trets molt característics i, per intuïció, li fa una prova d’ADN. La fa sense dir-li res a ella i descobreix que genèticament, en realitat, és un home. És l’anomenada síndrome de Morris. A partir d’aquest cas real, em vaig plantejar com podria reaccionar una persona, ja adulta, si li donen aquesta notícia. Com podria trasbalsar la seva vida.

Per tant, l’obra ens planteja un dilema moral.

Sí, perquè jo centro l’obra en la discussió sobre si se li ha de dir o no a la pacient. Hi haurà un debat entre dos metges, la cap de l’hospital i una catedràtica d’ètica sobre si se li ha de dir “la veritat”. I, anant més enllà, també em pregunto si s’ha de dir la veritat sempre. Per això també hi ha una història paral·lela d’infidelitat que involucra alguns dels personatges. Plantejo, doncs, dues situacions diferents on hi ha el dilema de la veritat. Si s’ha de dir, per dolorosa que sigui.

Aquesta pregunta te la fan el Salvador Roca i la Mònica Rabassa, membres del jurat dels Premis Recvll. Avui dia, que vivim envoltats de fake news i d’un excés d’informació, la veritat està poc valorada?

Crec que, de vegades, el problema és determinat quina és la veritat. D’això també en parlo a l’obra. La veritat sí que està valorada, però potser tenim un excés d’informació i de vegades ens creiem qualsevol cosa, sense contrastar-la prou. A més, la veritat pot ser relativa. A la mateixa obra tenim una veritat científica, indiscutible, però també ens trobem amb una realitat humana. L’obra debat sobre aquestes dues veritats. Cada personatge defensa la seva.

Definiries l’obra com una tragicomèdia?

No crec que sigui molt còmica, tot i que a mi sempre se m’escapen pinzellades de comèdia. M’agrada que la gent somrigui, encara que ens trobem davant d’una discussió i d’un problema moral.

Rebre el premi Josep Ametller, un dels més prestigiosos en teatre, és una pressió com a autor?

No. Si fos jove, potser sí. Però com que no soc tan jove, considero que escric bàsicament perquè m’agrada. Havia fet narrativa, sense gaire èxit, fa un temps. És quan m’hi vaig dedicar més seriosament i amb més esforç. Però vaig ensopegar amb l’època de la crisi on era molt difícil publicar. Rebre aquest premi, amb 50 anys, fa que segueixi escrivint per plaer. Si l’obra té èxit, perfecte. Però no em sento obligat a res ni sento cap pressió.

Però d’alguna manera afecta a la teva trajectòria.

Afecta perquè anima. És com tenir un cert suport. Evidentment, el premi fa il·lusió i m’anima a treballar més. La feina d’autor és solitària. Escrius al despatx, comparteixes els textos amb gent de confiança, però sense una sortida o el reconeixement d’algú extern, de vegades et planteges per a qui escrius. En el fons el que vols és tenir lectors o espectadors.

Parlem del teu pas per l’Obrador de la Sala Beckett.

A mi m’agrada molt. Crec que la Sala Beckett és un focus de cultura important a Barcelona, tant per les obres que es representen com per la dinàmica de cursos, on autors reconeguts comparteixen coneixements. És un lloc de trobada on es poden contrastar idees, obres… Com a autor, reps l’opinió dels altres i això t’ajuda a créixer.

Per primera vegada es representarà una obra teva, com ho vius?

Amb nervis i una il·lusió tremenda. Hi ha poca gent que llegeixi teatre, per tant representar és la principal manera de difondre l’obra. La intenció quan escrius és aquesta. El teatre, quan té vida, és quan arriba a l’espectador en un escenari.

Quins són els teus referents teatrals?

Més que d’autors, soc d’obres concretes. M’agrada molt el teatre clàssic castellà. Vaig sovint a Madrid, a veure la Compañía Nacional de Teatro Clásico. També soc espectador de la Sala Beckett i altres sales alternatives. Però no sabria dir-te un autor de referència.

Està poc valorada la literatura dramàtica?

Potser, des de fora, de vegades no es considera gaire el teatre com un gènere literari. L’autor teatral sovint no és considerat com un escriptor. A mi mateix em passa. De vegades vaig a veure un espectacle, m’agrada, però després d’uns dies ja no recordo el nom de l’autor. És trist dir-ho quan tu mateix escrius teatre. D’altra banda és encoratjador perquè et dona la possibilitat que, sense ser ningú, et puguin representar una obra si és considerada bona. En canvi, el teatre, com a art escènica sí que està valorat i hi ha afició. Només cal veure les sales, gairebé sempre plenes.

Com veus l’estat actual de l’autoria catalana?

Els autors catalans actualment tenen una gran importància i projecció, no només a Catalunya sinó també internacionalment. Autors com Jordi Galceran, Esteve Soler, Marta Buchaca o Guillem Clua són representats arreu. Si estàs atent, veus que a Grècia estrenen una obra de la Marta Buchaca o que a Lisboa en fan una de l’Esteve Soler. Ens trobem en un bon moment.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació