Esperança Camps: “Hem de trencar la insularitat”

Esperança Camps ha dimitit com a Consellera de Participació, Transparència i Cultura del Govern Balear. Camps va concedir aquesta entrevista a Núvol fa uns mesos. Recuperem aquí sota la conversa que va mantenir amb Pere Antoni Pons.

L’estrepitosa derrota del PP de José Ramón Bauzá a les eleccions autonòmiques balears d’enguany va permetre que el PSIB-PSOE i els nacionalistes progressistes de MÉS establissin un pacte de govern, al qual Podem dóna suport des de fora. La periodista i escriptora menorquina Esperança Camps Barber (Ciutadella, 1964) va ser l’escollida per posar-se al capdavant de la Conselleria de Participació, Transparència i Cultura, que també inclou l’àrea de Política Lingüística. Per al PP castellanista i madrilenyitzat de Bauzá, el sector de la cultura i la llengua pròpia de les Illes Balears van ser considerats, al llarg de tota la legislatura, com uns enemics que calia abatre. Per això els negligiren i atacaren. Tal com reconeix ella mateixa, una de les primeres tasques de la Consellera Camps ha estat refer el que havia estat desfet.

 “Fer tant de soroll com sigui possible”

Com a periodista, vau treballar a Canal 9 durant els 24 anys de la seva existència. Com resumiríeu l’evolució de la ràdio i la televisió públiques valencianes entre que van començar les emissions el 1989 i fins que les van tancar el 2013?

Aquell projecte va començar amb moltíssima il·lusió. Va néixer, a més, en un espai pràcticament verge, comunicativament parlant, i en una època en què les il·lusions també estaven verges. En valencià, ja hi havia hagut ràdio, però només eren programes esparsos; en televisió, ni això. Els inicis, per tant, van ser emocionants. Però em sembla que la ciutadania aviat va veure que no estàvem a l’altura de les circumstàncies.

Què voleu dir?

La vocació pública hi era, però aviat va haver-hi condicionants econòmics que no permetien fer la feina com la gent volia fer-la. Professionalment, la gent estava molt preparada. Jo acabava de sortir de l’ou, quan vaig entrar a la ràdio pública valenciana, i del primer nucli directiu vaig aprendre’n molt. Aviat, però, les inèrcies dolentes ja es van començar a imposar. S’ha de dir que no vam ser gaire ben rebuts pels mitjans de comunicació escrits, que ens posaren a sobre un focus molt exigent; tots els errors que cometíem eren amplificats en negatiu, i això feia molt difícil el dia a dia. Ara bé, el veritable canvi es va produir quan el PP va guanyar les eleccions del 1995. Al programa electoral ja van dir que volien privatitzar l’ens. Els treballadors vam lluitar contra la privatització, i des del govern van doblar la plantilla perquè deien que els periodistes que hi treballàvem érem socialistes i que ells n’havien de posar dels seus. O sigui que, tot i els problemes i les dificultats, que van ser-hi gairebé des del primer moment, cal diferenciar entre els dos períodes. Entre 1989 i 1995, hi havia llibertat, no hi havia ingerències, en valencià vam explicar el nostre país i també el món, que és el que han de fer una ràdio i una tele públiques. Vam complir la funció que ens pertocava. Després, tot va començar a decaure. Amb el PP, Canal 9 va passar a ser una tele i una ràdio de partit i de govern. Això la va matar.

Quan éreu periodista, com crèieu que havien de ser els polítics? Ara que sou política, podreu ser-ho?

Jo crec que els polítics han de ser i s’han de comportar d’una manera legal, en el sentit que els joves utilitzen el terme; és a dir, hem de fer el que diem i hem de dir el que fem, i també hem de saber que qui ens paga el sou són els ciutadans. Això pensava quan era periodista. Ara encara ho penso més.

En quina situació us heu trobat la Conselleria? (Tot i que també gestioneu Esports, Joventut, Participació i Transparència, centrem-nos en Cultura.)

Durant la crisi, la gent del món de la cultura ha seguit fent molta feina. El que passa és que aquesta ha estat menys visible, ha quedat amagada o ha estat ocultada. El primer que ens hem trobat, per tant, era que calia donar-li visibilitat. Per això ens hem abocat al tema de la connexió entre illes, perquè els creadors puguin moure la seva feina i fer-la arribar a tanta gent com es pugui. Respecte d’això, hem d’acabar de solucionar la qüestió de les subvencions, perquè els creadors puguin tirar endavant els seus projectes. Quant a la Direcció de Política Lingüística, els darrers quatres anys del PP no hi havia ni pressupost ni gent treballant-hi. La desídia, en aquesta àrea, ha estat total. Han estat quatre anys d’inacció, o pitjor, d’accions en contra de la llengua; per tant, ens trobem que ara estem pitjor que el 2011. També ens hem trobat amb algunes patates calentes que urgia arreglar. El tema de l’Orquestra Simfònica, per exemple, en plena crisi de personal i d’idees i immersa en la incertesa sobre el futur. Ja ho hem resolt. Ara la Simfònica, per començar, ja torna a tenir gerent.

O sigui que us heu trobat una Conselleria immersa en el caos i la desídia?

Sí. Es veia que el PP no hi ha posat ni interès ni ganes en el tema de la cultura. La política del PP ha estat fer poc soroll, en matèria cultural. La nostra actitud és la contrària: es tracta, en cultura, de fer tant de soroll com sigui possible. Entre altres raons perquè la cultura també s’ha de veure com un sector econòmic important, que ha de funcionar, en la mesura que es pugui, pel seu compte. La gent que s’hi dedica s’hi ha de poder guanyar la vida.

Els quatre anys del PP han fet que el món cultural illenc se sentís abandonat i fins i tot atacat des de l’administració. Quines mesures heu pres per reconciliar sector cultural i administració?

Rebre la gent del sector i escoltar-la ha estat una prioritat. Gent de les arts plàstiques, del món audiovisual, de l’edició… Molts m’han dit que feia quatre anys que no els rebien. Nosaltres els hem rebut i escoltat, i això ens dóna un cert crèdit. També anem als llocs: a representacions teatrals, inauguracions d’exposicions… Hi ha gent que em felicita per una cosa tan bàsica com anar a presentacions de llibres. Com pot ser que si el Director General d’Esports va a veure, no ja el Mallorca, sinó partits de futbol de regional, la Consellera de Cultura no vagi als actes culturals que se celebren? Això és fonamental. Anar a un concert o a una presentació, parlar amb la gent, pensar en el que et diuen i comentar-ho amb el teu equip per mirar de resoldre-ho. Respecte d’això, estic contenta de veure que la gent ho valora. Un dels retrets que se’m feren d’entrada era que coneixia poca gent de Mallorca. Una periodista fins i tot em va demanar, durant una entrevista, si m’havien elegit a mi perquè que no hi havia ningú a Mallorca per ser el conseller. Sent de Menorca com sóc i havent viscut més de vint anys al País Valencià, em calia conèixer el terreny i les persones. Una de les primeres visites institucionals que vam rebre va ser la del conseller Mascarell. Em va donar un consell que m’ha estat molt útil: “Vés a tot el que puguis. És molta feina, però també és molt agraït, perquè a la gent li agrada”.

Hi ha qui apunta que hi ha un cert desgavell competencial entre el Govern balear i els Consells de Mallorca, Menorca i Eivissa i Formentera, que es trepitgen els terrenys d’actuació. Existeix, aquest desgavell? Com es pot arreglar i fer que les diferents institucions es coordinin d’una manera més efectiva?

Una de les primeres coses que hem intentat fer ha estat definir les competències. Hem aprofitat que tenim molt bon feeling entre els Consells i el Govern balear. La setmana passada, per exemple, vam fer de pont entre el Secretari d’Estat de Cultura i els Consells. El govern de Madrid no els contempla com a interlocutors, però volíem que els Consells poguessin parlar-hi directament. Quan parlem de solapament, allà on més es nota és en les subvencions. Fins ara hi havia caça-subvencions que en demanaven per tot arreu. Ara hem definit la subvenció que ha de donar cadascú i evitem aquests casos. Els darrers 4 anys, hi ha hagut un greu problema amb l’Institut d’Estudis Baleàrics, que donava subvencions poc transparents i que ha acabat generant un forat de gairebé mig milió d’euros. Si avui ve un pintor que em demana una subvenció de 15.000 euros per a un catàleg, li dic que no. Els magatzems de l’IEB són plens de catàlegs subvencionats, els quals s’han fet però no s’han distribuït. Això és una tudada de diners. Hi havia pocs diners durant la passada legislatura, però si s’haguessin repartit més equitativament, més racionalment, s’haurien pogut fer moltes més coses de les que s’han fet.

 

Trencar la insularitat

També hi ha el problema de la desconnexió entre Illes. Com ho fareu per fomentar els intercanvis culturals entre Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera?

Més que d’un problema de desconnexió, hi ha un problema de desconeixement. Que un grup que triomfa a Menorca sigui conegut a Barcelona –o a Càceres– però no a Mallorca, perquè no ho té fàcil venir a tocar aquí, és una anomalia. És un drama. Hem de trencar la insularitat. Tenim recursos per fer que un bon projecte d’arts escèniques de Mallorca es mogui arreu, i el mateix si parlem d’un grup de música de Formentera o de qualsevol illa. Hem creat, de moment, un circuit entre illes, que hem començat aplicant a la música i el teatre, però que també volem aplicar a la literatura. Per exemple, no pot ser que, a un escriptor d’Eivissa, no li surti a compte anar a presentar el seu nou llibre a Palma, perquè el que ven no li rescabala el que li costen l’hotel i l’avió. Això ho hem de pal·liar.

Com estan les relacions amb l’estat? És receptiu, Madrid, quan hi aneu a explicar les nostres necessitats, la demanda de més recursos, la creació de línies de suport?

Escoltar sí que escolten. Que després facin res ja és tota una altra cosa. L’altre dia va venir José María Lasalle, el Secretari d’Estat de Cultura, però era el dia d’inici de la campanya electoral; ja veurem en què queda el que va dir. Va donar suport al projecte de Menorca talaiòtica, a la biblioteca d’Eivissa, però ho va fer d’una manera vague… Si més no, nosaltres en deixem constància, de les promeses que ens va fer. És obvi que seguim molt infrafinançats.

El dèficit fiscal de les Illes Balears respecte de l’estat és enorme. Es parla del 13 o del 14% del PIB, que suposen uns 2 mil milions d’euros, o més, de dèficit. Com repercuteix el dèficit fiscal en el món cultural de les Balears? N’és conscient, la gent del món de la cultura, de l’existència d’aquest dèficit?

Si estiguéssim més ben finançats, podríem dedicar més recursos a la cultura, és clar, encara que, si hi hagués una millora de finançament, en aquesta situació de crisi, molts diners haurien d’anar dedicats a temes de benestar social o relacionats amb cobrir les necessitats bàsiques. Per culpa de la crisi, hem rascat molt els nostres pressupostos. Pensa que, a cultura, ara hi dediquem molt menys del que hi dedicava l’últim Pacte de Progrés. És clar que és prioritari ajudar un nin que no té per menjar a l’escola i és clar que s’han de solucionar totes les emergències socials que hi ha, però volem pa i cultura, no volem renunciar a res. I sí, la gent cada vegada té més clar que hi ha un dèficit fiscal i que necessitem un millor finançament, i això és perquè en fem pedagogia.

En quin estat es troben els grans equipaments culturals de les Illes Balears? L’Arxiu Històric del Regne de Mallorca, el Museu de Mallorca, el Museu Arqueològic d’Eivissa… Hi ha recursos per contractar personal? Per adquirir nous béns artístics? Per impulsar la investigació dels fons? Per inventar estratègies de captació de públic?

Això és un exemple clar de la falta de finançament que patim. Amb un ministeri més receptiu, aquests equipaments, gestionats entre el ministeri i nosaltres, tindrien més personal, més investigadors… Però hi ha la Llei Montoro, que no ens permet augmentar el personal. Això, a efectes pràctics, vol dir que si necessitem dos bibliotecaris per a la biblioteca de Maó, no els podem contractar.

Tenint en compte el nou mapa polític, la relació entre les Illes Balears i els altres territoris de parla catalana sembla que hauria d’estar en un bon moment.

Amb les persones, ens entenem molt bé. Amb els consellers de cultura tant de Catalunya com del País Valencià, tots tenim clar què som i cap a on hem d’anar, en termes de cultura i llengua. Després cadascú té la seva sensibilitat i els seus projectes, però això no afecta el que és essencial. Ara estem enfortint unes relacions que ningú no hauria d’haver destruït mai. I cap circumstància no hauria d’interferir en això. Governi qui governi, passi el que passi, els temes centrals de cultura i llengua no haurien de ser ni tema de debat.

Les Illes a l’Institut Ramon Llull

Parlem de l’Institut Ramon Llull. A la fi, no hi ha hagut integració per part de les Balears –la projecció exterior és en mans de l’Institut d’Estudis Baleàrics–, però sí que hi haurà una coordinació.

Hi haurà un delegat del Govern balear a l’Institut Ramon Llull, el poeta Lluís Maicas. La idea és acabar formant part del Llull, tard o d’hora, però com que encara no es pot, es tracta de començar a fer feina i projectar-nos des de la col·laboració entre els territoris. Sobretot, cal donar la imatge que, en llengua i cultura, no hi ha res a discutir i que anem tots plegats.

Posar en valor la cultura davant dels ciutadans és un d’aquells propòsits bonics de formular però complicats de realitzar. Com es pot fer?

Ara la gent passa per un moment complicat, i la cultura i el consum cultural no estan entre les prioritats dels ciutadans perquè en tenen altres de més urgents. Una manera d’enganxar la gent és oferir-los coses que els agradin, és clar. Obres de teatre que connectin amb la realitat de les persones, ben fetes, ben representades, això ajuda a crear clients per a la cultura. L’objectiu és que la cultura formi part del diàleg habitual de les persones, que no ocupi un lloc marginal en la societat.

Hem començat parlant de Canal 9. Acabem amb IB3, la televisió i la ràdio públiques de les Illes Balears, que el PP va instrumentalitzar políticament i fins i tot va usar com a arma llancívola en el tema de la llengua. Hi veieu equivalències entre com heu trobat IB3 i la situació de Canal 9?

Pressupostàriament, no era el mateix. El PP va usar l’excusa del forat econòmic per tancar Canal 9 i deixar mil treballadors al carrer. El problema de fons, però, és que la van tancar perquè la gent, els valencians, no s’estimaven la seva tele i la seva ràdio públiques. No se les havien fetes seves. TV3 té molt més personal i segurament té més deute que Canal 9, però ningú no s’atreviria a tancar-la, perquè la gent, els catalans, la defensarien. Perquè és la seva. A IB3, la gent ha arribat també que no se la creia i no se la feia seva. Per tant, cal que IB3 recuperi la dignitat. I fer que la gent se la senti seva. És un problema que els menorquins diguin que IB3 és la tele dels mallorquins: això ho hem de pal·liar. Quan la gent digui “sa tele”, s’ha de referir a IB3. Estic molt contenta amb el nomenament d’Andreu Manresa com a nou director general de la Radiotelevisió de les Illes Balears. Després de ser designat pel Parlament, Manresa ha volgut que la seva primera visita fos a la ràdio. Als treballadors, els ha dit una cosa importantíssima: cal aconseguir que, quan la gent vulgui saber alguna cosa, posi IB3. És a dir, hem de fer que IB3 sigui la referència informativa dels ciutadans de les Illes Balears. I això es fa sense ingerències polítiques, i també sense caure en localismes ni complexos. Respecte del panorama comunicatiu, també és urgent recuperar TV3 i el Canal 33. Els ciutadans de les Illes Balears tenim dret a veure les televisions fetes en la nostra llengua.

Publicàreu la primera novel·la, Enllà de la mar, a tocar dels quaranta anys. Com va sorgir la vocació literària? Creieu que ser periodista també és, en certa manera, ser escriptor?

No sé com va sorgir-me la vocació literària. Jo des de sempre tenia la vocació de contar històries. Feia ràdio amb un pal i una escombra, a casa, quan era petita. Per a mi, la manera més natural de contar històries va ser el periodisme. Però és que, a més de periodista, també era lectora. D’aquí va sortir la vocació literària, suposo. Jo no crec que el periodisme sigui una branca de la literatura; sí que es pot fer literatura fent articles o programes de ràdio, però hi ha molts periodistes que mai seran literats. En el meu cas, la narrativa em va sortir quan em vaig sentir desbordada per les històries que tenia ganes de contar. Va ser un procés natural. Estava enllestint uns cursos de doctorat i enlloc de fer els treballs que havia de lliurar, el personatge de la meva primera novel·la se’m va imposar i vaig haver de deixar-ho tot i d’escriure la novel·la. De fet, el curs de doctorat va quedar a mitges.

Algunes de les obres de narrativa que heu publicat són l’esmentada Enllà de la mar (2004), Quan la lluna escampa els morts (2005), El cos deshabitat (2009), Naufragi a la neu (2012) i, amb Empar Marco, Vertigen (2014), sobre el tancament de Canal Nou. Si haguéssiu de presentar la vostra obra literària als lectors que han sabut qui éreu perquè us han designat consellera, què els diríeu?

Jo crec que és una literatura que surt de dins, sense impostures, i la faig perquè m’ho passo molt bé escrivint. Són obres que estan molt aferrades a l’actualitat, en què hi ha molts de morts i, per tant, la presència de la mort hi és constant; també hi abunden les reflexions sobre el fet d’escriure i sobre el periodisme.

Participar intensament en política té l’inconvenient de no deixar temps per escriure, però té l’avantatge de fornir-vos amb materials literaris per al futur…

Ara ja començo a pensar-ho en aquests termes, sí, però al principi el vertigen del dia a dia m’arrossegava i no podia ni pensar que algun dia tornaré a escriure. Ara conec una infinitat de persones cada dia, i de vegades intento mirar segons quines situacions des d’aquest punt de vista novel·lesc. Ho he fet sempre, d’altra banda. Quan vaig amb transport públic, m’agrada no portar mai cascos de música per sentir el que diu la gent que hi ha al meu costat.