Enric Gomà: “Hi ha llibres extraordinaris que estan descatalogats o exhaurits”

11.02.2013

TV3 estrena “Llibres a l’atac”, un microespai diari dedicat a difondre la gran riquesa de la literatura catalana. Amb una selecció inicial de 45 títols, es vol oferir una visió panoràmica de la producció, abordant des de conte i novel·la, els gèneres més populars, fins a poesia, assaig, teatre, memòries, dietaris o reculls d’articles. 

 

Enric Gomà. Foto de Barbara Roosken

 

“Llibres a l’atac” és una iniciativa de TV3 per donar suport a la lectura i a la difusió dels llibres. El porta a terme el mateix equip de “Català a l’atac”, el microespai sobre divulgació lingüística emès el 2012: Josep Maria Martorell a la realització i Enric Gomà al guió i a la direcció. Conversem amb Enric Gomà, un gran bibliòfil, sobre llibres i televisió.

LLibres a l’atac és un programa de càpsules molt curtes, però té el gran mèrit de treure els llibres del guetto del Canal 33 per portar-lo a TV3. És més eficaç un minut a TV3 que deu al Canal 33?

Home, jo no ho plantejaria així. TV3 té un espectre general d’espectadors i el Canal 33 és un canal especialitzat en cultura, amb un espectador més exigent i selecte. Sobre els llibres, jo sóc dels que defensen que és important que siguin presents a tots els programes d’una manera natural, a més a més de comptar amb uns espais que en diem ‘programa de llibres’. Cal que en parlem amb naturalitat, bon humor, passió i ganes de fer-nos entendre, sense lloances hiperbòliques ni exhibicions circenques de sensiblitat, que només satisfan els autors i els lectors més ingenus.

Tots els títols que presenteu són d’autors catalans, i la gran majoria són escrits per autors vius. Quin criteri heu seguit a l’hora de triar els títols?

El meu. Conec bé la literatura catalana i assenyalo els llibres que més m’han agradat durant els quaranta anys que duc llegint. Tens raó que molts autors triats són vius. Ho he volgut així per fugir d’aquest aire embalsamat que de vegades ens ataca quan enraonem de llibres. Espero que la tria sigui atractiva i una mica sorprenent per a tota mena d’espectadors. Que tothom hi descobreixi uns quants títols nous.

El programa té un to molt desenfadat, humorístic. I en un minut encabiu una gran quantitat d’imatges, estímuls, tot en molt poc temps. Heu aplicat la mateixa sintaxi visual del vostre projecte anterior ‘Català a l’atac’?

Sí, hem mirat fer un programa sorprenent, insòlit. Evitem aquella solemnitat que envolta els llibres. I juguem amb el sentit de l’humor, l’agilitat, el cop d’efecte. Ens permetem aquest to perquè dura un minut. Mitja hora així seria insuportable.

Potser a algú l’agafarà per sorpresa i no entendrà com es pot parlar així de llibres, de cultura. Nosaltres hem tingut clar que ens adrecem a l’espectador mig, lector o no lector. Que l’hem d’entretenir i encuriosir, que és un espai de televisió com qualsevol altre. Si l’espectador somriu, bé. Si descobreix un llibre que desconeixia, també.

Però el ritme és molt accelerat…

És cert, és l’estil de “Català a l’atac”, una mica diferent, perquè l’hem construït a partir d’una hipotètica taula de llum on hi van apareixent imatges: aquesta és una proposta inicial del realitzador Josep Maria Martorell, natural de Tarragona, que em va agradar molt. I així l’hem fet. Hem comptat en tot moment amb el poderós bagatge d’imatges singulars del Martorell, que és capaç de trobar allò que no troba ningú (i a més a més, lliure de drets).

 

 

Fins ara hem tingut dos tipus de programes de llibres. Uns més cerimoniosos que tendeixen a la tertúlia, al tresillo (L’hora del lector) i uns altres que defugen l’estatisme de la tertúlia per alternar petites càpsules informatives (Via LLibre). Quina creus que és la fòrmula que fa més favor als llibres?

Anem a pams. Diria que el paper principal d’un programa de llibres no és ben bé fer un favor als llibres. Vull dir que el seu blanc són els lectors, no els llibres (i tampoc els autors, els editors i els llibreters). Els espectadors de televisió, els lectors, són els que ens han de mirar. Si ens adrecem als lectors i els aconseguim encuriosir per un llibre, divulgar-lo, posar-l’hi davant del nas, la roda girarà sola (adquisició en una llibreria o préstec en una biblioteca, lectura, interès per altres obres de l’autor, etc.).

Dit això, haig de dir que a mi el model de programa de llibres basat en una tertúlia m’agrada molt: vaig acudir com a col·laborador unes quantes vegades a “De llibres”, presentat per Vicenç Villatoro i Natza Farré. També mirava sovint el “Saló de lectura” i després “L’hora del lector”. Ara bé, no és un model únic: també vaig escriure molts guions per al “Mil paraules” presentat per Emili Teixidor i em semblava bé, en el seu moment. Alhora, em convenç igualment el “Via llibre”, que per a mi és un bon informatiu sobre el món dels llibres.

Veient la tria dels llibres que presenteu, constatem de seguida que eviteu novetats editorials i us centreu en llibres de fons, per no fer favoritismes. Heu remenat llibres publicats en els últims vint o trenta anys, heu descobert alguna perla? Us heu trobat amb alguna sorpresa?

Ens hem centrat en llibres de fons perquè em desagrada l’obsessió, tan periodística, per l’actualitat. Al segle XX hi ha grans obres que molts lectors no coneixen o no van llegir quan van aparèixer i val la pena reivindicar. Em fan gràcia aquells lectors que es queixen: “En els últims mesos no han sortit gaires bons llibres en català”. Doncs que busquin més enrere. Com si només poguessin donar un cop d’ull als taulells de novetats. Aplicat a la pintura, seria increïble que algú digués: “En els últims temps, no hi ha grans obres pictòriques”. No et fot! Tens a l’abast tota la història de la pintura. Amb els llibres, el mateix.

Hi ha llibres extraordinaris que estan descatalogats o exhaurits. Durant anys m’he fet uns tips de regalar o recomanar “Tot un caràcter” d’Imma Monsó, el vaig triar per a “Llibres a l’atac” i arribat el moment vaig descobrir que no es trobava. Casos com aquest, els que vulguis. Tampoc no es trobava disponible “Ariadna al laberint grotesc” d’Espriu i hem esperat a l’últim moment l’aparició de “Totes les narracions” espriuanes a Labutxaca. És l’últim espai, el número 45. Si no se’n fan més, esclar.

Heu apostat per donar visibilitat a nous talents. Al costat de clàssics com Robert Robert i Rodoreda, hi ha noms d’autors molt joves, com Joan Todó o Josep Pedrals…

Hem volgut divulgar els llibres d’escriptors més joves: jo estic esperant il·lusionat el pròxim llibre de Joan Todó, Jordi Lara, Xavier Aliaga, Daniel O’Hara o Josep Pedrals. O la pròxima obra de teatre de Jordi Casanovas.

Mirar-se amb suspicàcia els llibres dels autors joves és només fruit d’una actitud acadèmica. Allò que s’acostuma a dir, tan suat: “El temps anirà posant tothom on li pertoca”, que és com dir que autors que ara obtenen l’aplaudiment dels lectors, arribarà un dia que seran oblidats (curiosament, ningú no pensa que els llibres aclamats actualment per la crítica algun dia també siguin arraconats).

A mi, el dictamen del temps tant se me’n dóna. En tinc prou amb el meu criteri, els meus gustos, els meus interessos.

Com veus la literatura catalana actual? Què ens sobra? Què ens falta?

Enric Gomà. Foto de Berta Brichs

Això que deia abans. Per actual, què entenem? Aquest any? Aquest semestre? Aquest mes de febrer, amb el fred que fa? O bé aquesta dècada? De la literatura catalana, tinc a l’abast tants llibres que encara no he llegit i que m’atrauen que, per anys que visqués, no me’ls arribaria a llegir tots. Sense comptar-hi els llibres que van apareixent, a més a més. I em cal temps per a les altres literatures.

Veig que el segle XX i el que hem gastat del XXI, la literatura catalana compta amb un número molt alt d’obres esplèndides. També m’apassiona la literatura del XIX, això ja és una perversió particular meva, no pretenc compartir-la.

No et sabria dir què ens sobra. Res. Què hauria de dir? Tal novel·lista mallorquina? A part d’una indelicadesa, em semblaria fora de lloc. Sobre què ens falta, és senzill: lectors. Lectors que llegeixin amb ganes i no estudiants desmenjats, des de l’ESO (que rima amb reso) a la universitat. L’altre dia una noia de catorze anys em va preguntar qui era Jacint Verdaguer. El va veure en un bitllet de cinc-centes pessetes que tinc emmarcat a l’estudi i la noia no el situava. ¿Potser un pilot de Fórmula 1?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Un bon plantejament -fresc, divertit- en el cas d’un programa televisiu d’un minut. I és ben cert això que comenta Enric Gomà sobre tants i tants llibres bons que es poden recuperar i fer conèixer. Ara em ve al cap -i no m’allargo més-, “Vida privada”, de Sagarra. Més excitant i suggerent que moltes novetats editorials pretesament transgressores. Molta sort!

  2. Quina raó que tens, Enric, quan dius que hi ha tanta literatura per llegir que no s’amuntega a les taules de novetats. Tant de bo més gent conegués “L’home que es va perdre”, de Francesc Trabal o “El cafè de la granota”, de Jesús Moncada.