Toutain & Pericay Are Not Dead

Ara fa aproximadament quinze anys que Ferran Toutain i Xavier Pericay van publicar a Proa El malentès del Noucentisme, un assaig que invocava no fa gaire Josep M. Fulquet en un article que ha originat a Núvol tot un debat al voltant de l’estat de la traducció. Des d’aleshores ha plogut molt, i preguntem a Toutain i Pericay com veuen la situació actual i quins elements de la seva primera descripció es mantenen vigents. Agraïm a Marcel·lí Sáenz que ens hagi cedit la fotografia de 1996.

 

Bernat Puigtobella: L’any 1996 vau publicar El malentès del Noucentisme, un assaig que denunciava el català ortopèdic que gastaven molts autors i traductors que s’havien nodrit de traduccions del Noucentisme i proposàveu com a alternativa la prosa del 25, bàsicament la prosa de Pla, Sagarra, Gaziel, i després de Rodoreda. Creieu que el vostre diagnòstic ha servit d’alguna cosa? Creieu que els traductors han assimilat la vostra denúncia?

Ferran Toutain: No sé si diagnòstic i denúncia són termes adequats.  Nosaltres vam voler fer una història de la prosa catalana moderna prenent com a eix el rastre que hi havien deixat els ecos desfigurats del noucentisme.  És una obra de teoria literària que tracta de l’èxit i la decadència de determinats models estilístics. D’obres semblants en podem trobar en totes les llengües amb una certa tradició literària i a tot arreu es veuen com el que són, com aproximacions més o menys encertades a la història d’una literatura. A tot arreu menys a Catalunya.  Aquí hi va haver gent que ens va dir de tot, que s’ho va prendre com un atac intolerable a les essències.  Ara bé, com que tampoc voldria dir una cosa per una altra, acceptaré que el llibre posa en evidència l’ús d’un model de prosa que prové d’una mala interpretació del noucentisme. Si d’això se’n vol dir denúncia, doncs què hi farem.

Pel que fa a l’última frase de la pregunta, si els traductors ens han fet cas, la veritat és que no ho sabria dir.  Conec  uns quants traductors al català que em semblen francament bons i que comparteixen amb nosaltres una visió de la llengua literària que no és una visió qualsevol, sinó la que trobem en totes les cultures d’una certa maduresa.  Però també és cert que si entres en una llibreria i agafes a l’atzar un llibre en català, original o traduït,  i l’obres  per una pàgina qualsevol, tens moltes probabilitats de trobar-hi coses rares. Moltes més que si fas la mateixa operació en castellà, francès o anglès.

Xavier Pericay: Depèn del que entenguem per «servir». El nostre diagnòstic va servir en aquell moment perquè una colla de persones més o menys relacionades amb la literatura i la cultura catalanes s’adonessin de fins a quin punt el discurs oficial sobre la llengua literària i el seu bon ús, o sobre la responsabilitat de l’escriptor, o sobre la llibertat estilística, era un discurs equivocat, basat en unes falses premisses i, a més a més, contraproduent. Ara, si per «servir» entenem influir fins a modificar els usos més generalitzats, és evident que no va servir. N’hi ha prou de veure com són avui dia la majoria de traduccions al català.

BP: En segon lloc, una constatació i una paradoxa. El malentès del Noucentisme, publicat ara fa més de quinze anys a Proa, ja no es troba a les llibreries. De fet, l’editor de Proa ens diu que aquest títol probablement està descatalogat. I en canvi, la impressió que tenim és que el vostre assaig ha calat i que autors i traductors, sigui perquè els temps han canviat, sigui perquè han entès el vostre diagnòstic i l’han interioritzat, us han fet cas.

X. P. — Insisteixo en el que he dit abans. Si alguns autors i alguns traductors ens han fet cas, deuen ser una minoria. El que marca avui dia la llengua literària ja no són els models de prosa, ni la tradició, sino els patrons sorgits de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació. O sigui, la incultura.

F.T.  — Fa cosa d’un parell d’anys vaig rebre un correu d’un estudiant que em preguntava on en podia trobar un exemplar i em deia que ell no era l’únic que s’interessava per aquest llibre, i de tant en tant m’arriben comentaris de persones que l’acaben de descobrir i en parlen en termes elogiosos. No cal dir que tot això és molt d’agrair, però no sé fins a quin punt és fruit de la casualitat o si indica un augment de l’interès per l’obra. I tampoc sé fins a quin punt hem influït en el canvi evident que, en línies generals, ha experimentat el model de prosa. El que sí que puc dir és que El malentès del noucentisme consta a les bibliografies de més d’un curs universitari, però els estudiants només tenen l’opció d’agafar-lo en préstec a les biblioteques perquè, a les llibreries, fa anys que no es troba.

B.P. A vegades tenim la sensació que la llengua literària actual pateix d’una síndrome ben diferent. En lloc de ser postissament llibresca, és anodina i insulsament estàndard. El català de TV3 ha acabat estenent un estàndard periodístic, un model de llengua molt funcional i transparent que compleix la funció de comunicar, però no necesàriament la d’emocionar amb la llengua.

F.T. — És evident que és així.  Predomina la celebració permanent de la vulgaritat i de la ignorància, aquí i a tot arreu, i això té conseqüències en tots els àmbits.  En el cas de Catalunya, d’altra banda, sempre he tingut la impressió que la llengua catalana només interessa per buscar l’enfrontament polític però no per fer-ne un instrument d’expressió digne. Després de trenta anys d’immersió lingüística i de mitjans de comunicació en català el resultat és que el català es  vulgaritza i es desfigura cada vegada més. ¿Quina explicació té això? Que no em diguin que els mitjans en castellà són molt més poderosos i tenen molta més influència,  perquè et diuen això i al mateix temps presumeixen que TV3 i Catalunya Ràdio són líders d’audiència i que la immersió és un instrument de cohesió social.  En fi, tota aquesta autopropaganda que van repetint sense parar.

X. P. — La televisió té com a funció entretenir, divertir. No sé si la llengua que s’hi fa servir emociona; però la televisió sí que emociona. I la catalana, a més, emociona patriòticament. Ara, ¿quina relació hi ha entre tot això i la llengua literària? En un país normal, no n’hi hauria d’haver cap. Però aquest no és un país normal.

B.P. Davant de la uniformització del registre, ens trobem que aquí i allà sorgeixen escriptors que reaccionen davant del barceloní hegemònic, com ara Marta Rojals, Joan Todó o Adrià Pujol, que escriuen en una llengua literària porosa al dialecte, la poesia i un cert pintoresquisme quan els convé. 

X. P. — No he llegit cap d’aquests autors i, per tant, no puc opinar sobre el que fan o deixen de fer amb la llengua. De tota manera, la porositat és una condició necessària de tot escriptor. Ho és en tots els aspectes i, per descomptat, en el lingüístic. Vull dir que no és un mal camí, en principi. Amb tot, l’important és el que n’acaba sortint, després.

F.T.  — Jo tampoc no puc dir res d’aquests escriptors perquè no els he llegit, però el que sí que puc dir és que això del barceloní hegemònic sempre m’ha semblat un mite.  Les  formes que imposa o recomana la normativa de vegades s’allunyen més del barceloní que d’altres dialectes.  A l’Argentina, la generació de Borges va lluitar contra el pintoresquisme gautxesc que imperava en les lletres de l’època. És el mateix que va fer aquí la generació de Pla i Sagarra. No m’imagino que el castellà literari de l’Argentina torni a caure en aquest vici. A Catalunya, sí; tal com estan les coses en aquest moment, a Catalunya tot és imaginable.

B.P. L’altre gran vector que desafia el model de llengua literària és la globalització, amb tota l’allau de nous termes que es van incorporant al nostre lèxic amb més o menys fortuna. Creieu que la feina del TERMCAT o del IEC acabarà donant els seus fruits o la velocitat del món ens passarà pel damunt?

F.T. — La llengua literària sempre havia estat en mans d’una minoria autoexigent que no es veia afectada per la  incultura dels seus contemporanis.  Si ara ja no és així és segurament perquè tenim més impostors que no pas escriptors. I pel que fa a la feina del TERMCAT i l’IEC, no en sabria dir res.

X. P. — Si la feina del TERMCAT i del IEC consisteix en el que m’imagino que consisteix, no crec que pugui donar cap fruit en aquest àmbit. Com a molt, dóna feina a lexicòlegs i lexicògrafs, cosa que, en temps de crisi, no està gens malament, per cert.

B.P. Una de les coses que continua sent complicada en català és la creació d’un argot que no sigui un pur calc del castellà. Creieu que el català disposa d’un argot convicent? Heu detectat algun autor o traductor català que se’n surti amb especial fortuna?

X. P. — El català ni té cap argot, ni l’ha tingut, ni crec que el tingui mai —fora, és clar, dels invents que hi ha hagut i pot haver-hi i que no responen a cap fet de llengua autèntic—. El català és una llengua ortopèdica, renyida amb la realitat.

F.T. — Els argots no es creen, apareixen. Precisament una de les actituds més negatives de la cultura catalana és l’intervencionisme, la voluntat d’inventar un país ideal, en la llengua i en tot.  És una cosa que sempre acaba portant al ridícul. D’altra banda, no veig quin inconvenient hi ha a usar castellanismes o anglicismes en textos marcats per un determinat argot social.  Joan Sales escrivia birlar per robar i li quedava molt bé. L’important és la versemblança. Però del moment que en alguns informatius de ràdio o televisió s’ha arribat a dir garjola en comptes de presó, és que el criteri sobre el que és oportú i el que no en matèria de registres ja s’ha perdut el tot.

Si haguéssiu de reeditar El malentès del Noucentisme, hi faríeu alguna modificació? Dit d’una altra manera, si haguéssiu de posar al dia les vostres reflexions sobre models de llengua, quin seria el vostre diagnòstic crític avui?  

F.T. — No crec que calgués fer-hi cap modificació, perquè és una obra que descriu un determinat període de la història literària del català.  Nosaltres vam defensar una llengua literària com la que tenen totes les cultures normals, un model clàssic.

X. P. — Estic d’acord amb el Ferran. En la mesura en què el nostre llibre es limitava a analitzar l’evolució de la prosa catalana moderna, poca cosa podríem afegir avui al que ja dèiem llavors. Si de cas, que el que indicàvem a la conclusió sobre les tendències que llavors s’apuntaven s’ha confirmat. Ara bé, així com el model neonoucentista sembla haver desaparegut del mapa literari, el que ha acabat imposant-se no és pas el que nosaltres anomenàvem la prosa del 25, sinó una mena de succedani informe, sense suc ni bruc.