Fernando Moleres: “Que els adolescents es manifestin pel canvi climàtic és una lliçó”

9.04.2019

A la sala d’exposicions del Mercat de La Florida a l’Hospitalet es presenta una exposició del fotògraf Fernando Moleres, “MELTING LANDSCAPE”, un retrat de la bellesa i fragilitat de la natura de l’Àrtic, una denúncia del canvi climàtic que ens amenaça tan seriosament. Hem conversat amb ell perquè ens parli del projecte i de la seva trajectòria. Podeu visitar l’exposició fins l’11 de maig de 2019. 

Fernando Moleres. Foto: Josep Maria Cortina

Com va sorgir la idea d’aquesta exposició?

Doncs va ser ja fa ara un any amb motiu de l’exposició de Manu Bravo en aquest mateix espai sobre els conflictes bèl·lics a l’Orient Mitjà. Llavors vaig conèixer els responsables de la sala que varen mostrar interès per difondre el projecte sobre el canvi climàtic que estava portant a terme. I aquí estem.

I per què vas començar a tractar aquesta problemàtica?

Jo em considero un fotògraf militant que des del començament de la meva carrera m’he involucrat en projectes socials. I penso que el canvi climàtic és el problema de major dimensió a escala global que tenim plantejat. És un tema que em toca i m’hi vull implicar com he fet amb altres temes com el treball infantil, el de la dona, els nens a les presons o els refugiats al Sàhara.

Quan vas començar el projecte?

El 2014 vaig proposar a FUJI, de la qual soc fotògraf ambaixador, el patrocini del projecte. La seva col·laboració ha sigut essencial perquè les despeses de viatges i estades són molt cars, sobretot a Groenlàndia, i es requereixen bastants recursos. Amb el seu suport vaig poder començar el treball.

Quantes vegades has viatjat a la zona?

De moment he fet cinc viatges. Els tres primers els vaig fer jo tot sol i els dos darrers en companyia del meu amic Pepe Molina, videògraf, gràcies al qual avui tenim filmacions d’aquestes experiències que també formen part de l’exposició.

I com heu concebut aquesta exposició?

Doncs hi presentem trenta-cinc fotografies en color. Algunes d’elles en grans formats que arriben a tres, cinc o fins a vuit metres d’amplada. Són imatges fetes amb una càmera de mig format que permet grans ampliacions. En els formats més grans he utilitzat, a més, la combinació de diferents negatius per construir les fotos panoràmiques. Les grans dimensions de la sala, que té més de 2.000 metres de superfície, s’adapten perfectament a les necessitats de les imatges que volem mostrar. Pensem que els paisatges de l’àrtic tenen una tal immensitat que resulta molt difícil traslladar al suport expositiu i a la percepció de l’espectador. Crec que amb algunes de les fotografies, positivades tant amb paper fotogràfic com amb altres suports, ens acostem una mica, fins on és possible, a mostrar allò que varen veure els nostres ulls.

Foto: Fernando Moleres

Creus que aconseguiu traslladar a l’espectador el vostre missatge?

Espero que sí tot i que no és fàcil. En aquest cas no es tracta de captar el famós moment decisiu de Cartier Bresson perquè, encara que ara vagi molt de pressa, el canvi climàtic és un procés geològic de llarga durada que no es pot fotografiar en un instant. Aquest era el difícil repte que m’agradava i he tractat de canviar el meu relat fotogràfic, centrat habitualment en la instantània, per passar a la creació d’un ambient, d’un procés. Ho he fet cercant la successió d’imatges que van passant del blau del gel al blanc gris de l’aigua conseqüència del fenomen del desgel causat per l’augment de la temperatura. La tremenda dimensió d’aquells espais naturals i els seus tons gairebé monocroms són dos grans reptes fotogràfics. Hem preparat al final de l’exposició un audiovisual compost per tres grans pantalles on a més de les imatges s’ofereixen altres dades i informacions més tècniques sobre l’amenaça del canvi climàtic. A més, crec que els organitzadors volen fer arribar aquesta exposició als estudiants i a altres col·lectius de l’Hospitalet.

Trobes que la gent és prou sensible a la problemàtica del canvi climàtic?

Ja hem comentat que aquest és un dels principals reptes de la humanitat. S’ha produït recentment un fenomen esperançador amb les protestes que els joves han endegat a tot el món en aquest nou 15M. Que els adolescents es manifestin amb energia per un problema col·lectiu global és una bona lliçó per als polítics i les classes dirigents.

Ens agradaria parlar ara una mica de la teva carrera com a fotoperiodista. Com vas començar?

Jo soc d’Orduña, un poblet del País Basc, i allí vaig treballar com a infermer a la sanitat pública uns anys. La veritat és que la feina m’agradava molt. De fet, hauria volgut compatibilitzar-la amb la fotografia però les exigències del fotoperiodisme es varen acabar imposant.

Al començament jo el que volia era conèixer món i viatjar. I, en un viatge a Nicaragua, en temps de la revolució sandinista, em vaig adonar que la càmera era el millor passaport per fer-ho, per creuar barreres i apropar-me a les realitats que m’interessaven.

Quin va ser el teu primer treball?

El primer treball important va ser el final de la primera guerra d’Iraq quan els refugiats kurds es varen desplaçar cap a Turquia. Hi vaig anar gairebé sense informació ni mitjans però recordo vivament la intensitat vital d’aquella experiència que sens dubte em va marcar i que en bona mesura ha assenyalat la direcció dels meus reportatges.

Com definiries la teva aproximació fotoperiodística als fets?

Jo he treballat sempre pel meu compte com a freelance, molt poc per encàrrec. Trio els temes que m’interessen, que acostumen a ser projectes de llarga durada en els que habitualment treballo mesos i sovint anys, amb diverses visites i llargues estades als llocs.

A mi m’interessa tot el món, que em sembla molt més ampli que el poble, la regió o el país on he nascut. Vull participar-hi i ho faig a través de la fotografia, amb el meu instrument que és la càmera. Tant si fotografio els nois a les presons de Sierra Leone, com la vida contemplativa dels monjos o l’addicció a internet a la Xina.  Però no soc un fotògraf compulsiu; si no és per feina, no porto mai la càmera a sobre per fotografiar com a hobby.

Quins són els teus fotògrafs de referència?

Sens cap mena de dubte Sebastiao Salgado és el meu mestre. Es podria dir que jo soc un fill fotogràfic seu. Admiro el seu compromís social i la seva visió global de món que es tradueixen clarament en els temes que ha tractat en els seus més grans treballs: les migracions, els treballadors, la natura, etc. D’altra banda, em fascina la impecable qualitat estètica del seu blanc i negre. I finalment la seva gran qualitat humana.

El vaig conèixer personalment a París quan jo estava fent un treball sobre la dona treballadora i els seus reportatges de «Treballadors», que publicava el País Semanal, em tenien fascinat.  Em va dir llavors que el tema del canvi climàtic li semblava molt interessant com va demostrar després amb el magistral documental de Wim Wenders «La sal de la Tierra», que aborda el tema ecològic des d’una esperançadora visió positiva. I ja veus que li vaig fer cas!

Tens preferència pel blanc i negre o pel color?

Jo vaig utilitzar el blanc i negre en l’era analògica per la dificultat de treballar, i sobretot revelar, en color. Però la veritat és que no soc gens nostàlgic del blanc i negre.

Des de l’arribada de la fotografia digital la quasi totalitat dels meus treballs els faig en color. M’hi trobo a gust. Disparant amb RAW i amb una moderada feina d’edició a l’ordinador em trobo molt còmode. M’agrada treballar en color.

Foto: Fernando Moleres

I el món del vídeo, que feu servir en aquesta exposició i en el que també treballen alguns fotògrafs, t’interessa?

No especialment. El vídeo és un altre tipus de llenguatge; treballa fixant la llarga seqüència dels esdeveniments a mesura que es van produint. En canvi, la fotografia es concentra a triar aquell simple instant que sintetitza el conjunt, que expressa la seva essència. Quan em demanen vídeo en algun reportatge faig el que puc filmant amb la mateixa càmera fotogràfica però realment no és el meu terreny.

A l’exposició es presenten dos vídeos filmats per Pepe Molina que com he dit em va acompanyar a les dues darreres expedicions.

Com és que vius a Barcelona?

Com t’he dit jo soc d’un poble petit del País Basc i vaig sentir la necessitat de sortir d’un ambient polític molt difícil i carregat de tensió. Vaig venir a Barcelona per una temporada, el setembre del 2001, cercant la llum i el mar i ja ho veus m’hi he quedat disset anys. Ara soc un barceloní i visc al costat de la platja de la Barceloneta.

Per acabar, com veus avui el món del fotoperiodisme? Què recomanaries als joves que s’hi volen dedicar?

La situació laboral és certament molt difícil. Per guanyar-se la vida com a fotògraf avui s’ha d’estar disposat a treballar de valent i ser molt auster. No hi ha feines segures i garantides, cal arriscar molt. Jo recomanaria fugir de les històries massa locals. S’ha de tenir una visió global, fugir de les notícies d’actualitat, que passen de pressa, i triar temes que interessin a mitjà termini. Però la veritat sigui dita: la professió no resulta pas fàcil.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Que els adolescents es manifestin és tal com ha de ser.
    Que ho facin pel destí de la Terra, una obvietat.
    Que no en parlem gaire, en un món farcit de fotogrames i residus que ho omplen tot, una necessitat.
    Que esperem que això s’acabi convertint en una lluita principal, com ho ha aconseguit el feminisme, un prec de supervivència.
    I ara,….que ningú els compri una moto, sisplau.