Alessio Arena a Fira Litterarum

8.01.2014

Alessio Arena ha estat un dels artistes residents d’aquesta edició de la Fira Litterarum en companyia de Sònia Moll. Junts han creat un espectacle literari, Rere l’esquerda, que es podrà veure el 25 de maig a les 23.45h a la LLibreria Bassa. Recuperem l’entrevista que Anna Maria Iglesia va fer a aquest jove cantant italià que viu a Barcelona.

Alessio Arena ha conversat amb Anna M. Iglesia.

Quan Victor Fernández Clares em va parlar d’Arena jo tenia molt poques referències d’aquest jove napolità, tan indefinible com artísticament versàtil. Recordava haver llegit un parell d’articles que comentaven el seu nou disc, Bestiari Familiar, però desconeixia que darrere d’aquesta proposta musical s’hi amagava un escriptor, un narrador que a Itàlia ja havia publicat un parell de novel·les i relats i que, a més a més, havia escrit en castellà l’obra de teatre Hielo. Quan em vaig trobar amb ell al Cafè de les delícies, a la Rambla del Raval, Alessio em va advertir immediatament que ell no era un cantant. El seu últim disc, tant com el primer, titulat Autoretrato de ciudad invisible, eren fruit de la necessitat d’expressar oralment les pròpies experiències, sensacions, vivències que, fins ara, havia amagat darrere de l’escriptura -de la silenciosa escriptura- narrativa. Parlar amb Alessio Arena és com fer un viatge a Nàpols, perdre’s pels seus carrers i la seva cultura, per després redescobrir la ciutat de Barcelona, a través de la mirada d’un jove napolità enamorat dels seus carrers.

Acabes de publicar el teu segon disc, Bestiari familiar, d’aquí a uns mesos sortirà a Itàlia la teva nova novel·la. Has escrit teatre, narrativa, has actuat, cantes, escrius les teves cançons… Qui és l’Alessio Arena i, sobretot, com es defineix?

Evidentment el disc que acaba de sortir és actualment el més important, tot i així jo sempre dic que no sóc un cantant, sobretot per respecte als mateixos cantants; tampoc sóc un intèrpret, la meva formació és principalment literària i, ara com ara, en perspectiva, puc dir que, a més a més,  va ser una formació bastant esquizofrènica: vaig començar a estudiar guió a l’Escola de Cinema de Roma, però al cap de dos mesos ho vaig deixar i vaig començar la carrera de Filologia. Després, a Barcelona, em vaig llicenciar en Teoria de la literatura i literatura comparada i vaig començar un Màster, sempre dins de l’àmbit literari, que no vaig poder acabar perquè, mentre el feia, em va sorprendre la producció i, després, la publicació del meu primer disc, Autoretrato de ciudad invisible. Per tot això, i perquè al llarg d’aquest temps vaig publicar algunes novel·les i relats a Itàlia, em considero principalment un escriptor, bo o dolent, això no ho puc dir jo, però un escriptor.

En una entrevista feies una distinció entre l’escriptura i la literatura; afirmaves que tu et dedicaves a l’escriptura, perquè la literatura la feien els crítics. Que volies dir exactament? Com defineixes la teva obra o el teu ofici com a creador?

Sí, de fet, aquesta distinció neix d’una crisi que jo vaig tenir en la meva relació amb la literatura quan jo estudiava, perquè em vaig adonar que la crítica s’apropava a les obres literàries per disseccionar-les, és a dir, de la mateixa manera com els veterinaris fan dissecció dels animals o els forenses, els cadàvers: en el procés de dissecció, no es busca descobrir com van viure els cossos, sinó com van morir, quines són les causes de la seva mort. No es pot estudiar les obres literàries com a obres mortes lluny del perpetu moviment en el qual, en realitat, estan immerses;  personalment m’agrada pensar en l’escriptura com una expressió espontània i natural que m’ha acompanyat sempre, des de ben petit i, per tant, les obres literàries són -per a mi- alguna cosa viva, en constant moviment a través de les lectures dels innumerables lectors. En aquest moviment d’escriptura i lectura,  per a mi l’escriptura és la manera que jo tinc per expressar-me i dirigir-me als altres.

Pel que es pot deduir de les teves paraules, no hi ha diferència entre l’escriptura narrativa, l’escriptura teatral o l’escriptura de cançons. Es tracta sempre d’escriptura. Consideres que no hi ha marges o fronteres entre elles?

No, no vull posar marges, per a mi tot és escriptura. De fet, en la meva guitarra hi trobaràs escrits molts fragments, parts de cançons, anotacions, inicis de novel·la; jo només escric: escric les meves cançons de la mateixa manera que escric un relat i viceversa. Pel que fa la música, jo sé compondre la melodia, sé posar les paraules, però no sé escriure partitures; tot i així, considero que, fins i tot, les novel·les són com partitures, les imagino amb canvis de ritme, amb modulacions; entenc la novel·la, el teatre o els relats com peces musicals i, de fet, en alguns dels meus textos hi ha amagat una banda sonora, una música que acompanya la narració. Des de molt petit, somiava amb la idea de convertir-me en escriptor, l’escriptura formava part de mi i, alhora, tenia un paper molt funcional: escriure era la manera que jo tenia per comunicar-me amb ma mare que vivia a Barcelona, mentre jo estava a Nàpols a casa de la meva àvia. Cada setmana escrivia llarguíssimes cartes on explicava el que em passava a l’escola, el que feia, però evidentment en aquelles cartes ja hi havia alguns ingredients de ficció, jo adornava els fets, els ficcionalitzava d’alguna manera.

En una de les cançons del disc, Autobiografia dels meus pares, escrius: ” això va ser més que literatura/ de metges i de cartes redactades al revés”. En la cançó no només et defineixes mitjançant la història dels teus pares, sinó que avises a qui escolta la cançó que en realitat la història dels pares va ser molt més que la literatura que tu cantes. Vida i ficció es barregen i tu jugues amb elles.

La realitat supera la literatura i crec que en la meva ciutat, en la meva família i en les meves vivències encara més; jo mai hauria pensat que, amb més de vint anys, trobaria aquell pare perdut que no havia conegut mai i que aquest retrobament coincidiria amb l’inici de la meva carrera professional en àmbit musical. El fet de conèixer el meu pare va implicar l’inici de la meva carrera perquè va significar descobrir les meves arrels, descobrir qui era, completar així la meva biografia.

Però a partir d’aquest descobriment, construeixes una o dues autobiografies falses, novel·les la història dels teus pares

Exacte, jo després invento i completo els forats buits: jo no sé com es van conèixer els meus pares, segurament mai m’ho explicaran, i per això, puc fantasiejar en la cançó amb la idea de què ma mare ve de Mart i mon pare arriba amb un coet i li fa escoltar una ranchera. A més a més, el fet de començar en el món de la música no només està lligat al fet de conèixer mon pare, sinó també a redescobrir les meves arrels i a acceptar-les completament: jo sóc el primer de la meva família que va anar a la universitat, vinc d’una família i d’una ciutat on la cultura oral era molt importat. La oralitat forma part de la meva tradició i de la meva formació i quan recordo els relats i les històries que m’explicava la meva àvia o aquells que s’explicaven pels carrers de Nàpols els veïns, penso en napolità, penso i reescric aquells records en el meu cap en napolità.

Per tant, per a tu l’escriptura és inseparable de l’oralitat. En la teva obra, ¿sempre hi ha un relat oral allà on hi ha un text escrit?

Sí, i, a més a més, no crec que la oralitat precedeixi l’escriptura, sinó que l’acompanya i la modifica. Parlar del que escric és una manera de reescriure i, per tant, de modificar les pàgines ja escrites. La tradició oral la tinc tan present, que jo necessito parlar i explicar el que escric, necessito compartir-ho oralment; va ser el desig de cantar les meves novel·les allò que em va empènyer a donar el salt a la música. Per mi la música va ser un salt al buit, l’escriptura era una forma de protecció, com un mur darrere el qual em podia amagar; la música, en canvi, significava desprotegir-me, mostrar-me completament sense cap disfressa o protecció.

Alessio Arena, acompanyat de la guitarra.

Per les teves paraules, podem dir que per a tu la música és una forma de mostrar-se als altres, una forma de revelació d’un mateix?

Completament; per mi tot el procés que em va portar a la música va ser un lent despullar-se: conèixer d’on vinc, quines són les meves arrels i qui sóc jo ara mateix. El fet d’acceptar tot això em va permetre despullar-me i la música va ser la manera de mostrar-me sense més proteccions, deixar-me d’amagar.

Tot i així, la música és sempre un acte creatiu, una performance o posada en escena. En aquest sentit, hi ha tanta ficció a la música com a la narrativa.

Entenc el que dius, però també penso que m’ho dius tot havent escoltat el meu últim disc, segurament després de Bestiari familiar no hi haurà cap altre disc.

Perdona, m’he perdut.

El que vull dir, és que  el meu disc és l’obra d’un escriptor que ha decidit endinsar-se en la música, entesa com a forma d’expressió extremament personal. Per a mi la música no és el disc, per a mi la música és execució immediata; en l’escenari estic completament despullat, encara més de qualsevol altre artista, perquè jo no tinc la formació ni el domini necessari. Quan començo una cançó, jo no sé com acabarà: evidentment, sé com acaba la peça, perquè l’he estudiada, però hi ha sempre un marge de fatalitat que a les novel·les és completament absent.

Així doncs l’escriptura literària és una escriptura amb filtres. La paraula de la ficció narrativa representa per tu un lloc on amagar-se?

Jo imagino la paraula escrita com una paraula en forma horitzontal, mentre que la paraula oral està en posició vertical, és perfectament observable, se la veu en la seva totalitat. Jo he volgut aixecar la paraula que, fins a aquell moment, estava recolzada en el paper i per fer-ho he hagut de realitzar un llarg viatge per poder-me mostrar i, alhora, per poder-me veure jo mateix en la meva totalitat, sense proteccions i sense amagar-me darrere de l’escut que m’oferia l’escriptura. Reconec que aquest recorregut i aquest desig de mostrar-me resulta molt pretensiós, però, al cap i a la fi, la creació és l’acte més pretensiós que hi pot haver. Accepto perfectament que em diguin que sóc pretensiós, no em fan por les etiquetes, les reconec i les accepto.

Alessio Arena i Anna M. Iglesia

Paradoxalment, acceptes el caràcter pretensiós de l’escriptura, però en àmbit musical, en rebutjar l’etiqueta de cantant o cantautor, rebutges també el seu caràcter pretensiós. No és contradictori?

No es tracta de no acceptar aquestes possibles definicions; no m’agrada que em diguin cantant, perquè crec sincerament que no ho sóc; potser el concepte de cantautor és adient perquè, si li traiem tota la formalitat i les connotacions actuals, el cantautor és l’aedo grec, és a dir, el joglar. Jo m’identifico amb aquesta imatge clàssica, és a dir, amb la imatge del joglar; m’agrada definir-me com un “cantastorie“.

En aquest sentit, recuperes la tradició popular napolitana, caracteritzada per la seva oralitat i per els seus orígens populars, fins i tot marginals: només cal pensar en els grans intèrprets de la cançó napolitana, en Eduardo de Filippo o Totó.

De fet, jo vaig créixer en el mateix barri de Nàpols on va néixer el còmic Totó. Són les meves arrels i de cap de les maneres vull fugir d’aquesta tradició en la qual m’he format. No m’agrada la paraula cantant perquè la veig impregnada de massa tecnicismes i és per això que, tot recuperant la tradició que esmentaves, m’agrada definir-me com un joglar, un “cantastorie”, un “menestrello”.

La teva col·laboració musical amb la Clara Peya implica la barreja des dos estils musicals i, sobretot, dos tradicions i formacions oposades. Que significa per a tu treballar juntament amb la Clara Peya? Que t’ha aportat la seva col·laboració?

Per mi la col·laboració amb la Clara ha estat i és, encara avui, formació; ella és el músic, ella és la que coneix i sap de música, jo poso les paraules. La col·laboració amb la Clara ha significat el posar juntes dues persones, dues històries i dos recorreguts completament diferents; en col·laborar amb un altra persona et contamines d’ella, et deixes portar. Quan estem junts, jo no sóc completament Alessio Arena i la Clara no és completament Clara Peya, en col·laborar junts ens fusionem i ens contaminem l’un a l’altre. En el meu disc, la Clara ha fet els arranjaments d’algunes de les cançons, ha aconseguit donar al disc un toc intel·lectual, que ella, paradoxalment rebutja per les seves composicions, i que jo busco; ella dóna a les peces l’element tècnic i el caràcter elevat que jo no puc introduir.

Les influències literàries, des de Jean Genet a Macondo, són evidents en totes les teves composicions musicals, però els versos “Si yo, si tu, si los tigres saltarán/ de mi sueño a una canción escrita” remeten al quadre de Dalí La domadora de tigres. Tenies present el quadre o l’imaginari de Dalí?

La música d’aquesta cançó la va escriure el meu germà i jo vaig compondre les paraules; és segurament la peça més pop del disc i és, a més a més, una peça a través de la qual jo, com a cantant, parlo amb la cançó, li pregunto què passarà amb ella quan jo ja no hi sigui, li demano que es quedi per poder-la escriure un cop més. Ara mateix no recordo si quan vaig escriure les paraules tenia present el quadre, però el que sí és cert és que Dalí és un referent per a mi; de fet, a la meva cambra hi ha penjada una gran fotografia de Salvador Dalí amb Amanda Lea.

Nàpols i Itàlia representen el passat, Barcelona i Catalunya el present, impregnat, tot i així, del passat, del lloc on véns. Que és Nàpols per a tu?

És l’arrel esquarterada d’un arbre al qual jo he estat enfilat sense adonar-me del que hi havia a baix. Només baixant les branques he pogut veure i descobrir l’arrel on estaven tots els elements que em conformen i que m’han conformat al llarg dels anys. Nàpols, a més, em connecta amb la part més fràgil de mi. És l’únic lloc que conec on la realitat i la ficció conviuen, on la realitat supera en moltes ocasions la ficció i on les coses estan sempre al límit, molt a prop del final. Nàpols viu en el continu èxtasi de qui està a punt de morir.

En el teu primer disc, definies Barcelona com una ciutat invisible, ha deixat ara de ser invisible?

Absolutament, ara Barcelona és una ciutat tangible: una ciutat que toco cada dia i que estimo cada cop més; tinc una relació obsessiva amb ella. No puc desprendre’m d’ella, m’uneix a ella un lligam molt fort i, tot i que sóc una persona molt lliure que no li agrada sentir-se massa lligat, gaudeixo del fet que Barcelona s’ha convertit en casa meva. Jo aquí -només aquí- em sento com a casa.

Per últim, com va sorgir la col·laboració amb Elena Gadel a “Una dona que es diu Muntanya” i què va aportar ella a la cançó?

La col·laboració amb Elena Gadel va néixer perquè jo imaginava aquesta cançó com un diàleg entre una dona i jo. Vaig conèixer l’Elena gràcies al Toni Pagès, el seu productor i, alhora, el productor de Bestiari Familiar; vam cantar  “Una dona que es diu Muntanya” per primer cop a la festa d’Amor a l’art després d’assajar-la algunes vegades. Evidentment, l’Elena Gadel va aportar nous matisos a la cançó. En primer lloc crec que amb ella “Una dona que es diu Muntanya” va guanyar una tonalitat més flamenca, a més a més, el fet d’interpretar-la amb ella, el fet de cantar-la com si fos un diàleg, ha modificat i ha enriquit la cançó.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris