Donant voltes a Dovlàtov

25.06.2015

Llegeixo, gairebé d’una tirada, l’obra publicada fins ara de Sergei Dovlàtov: quasi set-centes pàgines repartides en quatre volums: La zona, La maleta, El compromís, Els nostres (tots publicats per Labreu Edicions). Què m’havia cridat l’atenció per iniciar una semblant marató lectora? Després de tota la literatura sobre el Gulag, em preguntava quina variant ens podia oferir aquest autor que no coneixia de res. I la primera cosa amb què vaig ensopegar tot fullejant-lo va ser descobrir que, per a ell, el tema penitenciari després de Soljenitsin estava tancat. Em vaig preguntar on volia anar a parar, amb una afirmació com aquella.

Miquel Cabal Guarro i Ricard San Vicente | @ Ariana Nalda

Miquel Cabal Guarro i Ricard San Vicente | @ Ariana Nalda

La segona cosa de l’escriptor rus que em va intrigar definitivament va ser llegir-li que, observant la maleta buida, arribat als EUA després que l’haguessin ‘convidat’ amablement a sortir de l’URSS, escriu que hi veu “al fons, Karl Marx. A la tapadora, en Brodsky. I, entre tots dos, una vida perduda, única i sense preu”. A partir d’aquí neix el ferm propòsit d’esbrinar la proposta literària que ens fa Dovlàtov. Quedo amb Ricard San Vicente, professor de literatura russa de la Facultat de Filologia, i amb el traductor Miquel Cabal al despatx del primer a la UB.

Però si les afirmacions de Dovlàtov poden sorprendre, també crida l’atenció l’estil i el llenguatge que fa servir. ¿És un estil que el fa diferent o el singularitza de la resta d’escriptors russos que coneixem?. Miquel Cabal no té clar si Dovlàtov ha creat escola o no a la literatura russa. O si hi ha algun precursor abans que ell que faci servir un estil tan escarit i tallant, sec.

—Un punt burocràtic, de vegades — deixo caure.

—Com un guió — intervé Ricard San Vicente. Saps què passa? A la literatura russa, des del segle XIX fins ara, hi ha un conflicte entre el llenguatge escrit i el llenguatge oral. L’escrit és el llenguatge oficial, burocràtic, tal com dius. El que està escrit no es mou. És sagrat. I els grans mestres, des de Puixkin fins a Dovlàtov, el que han aconseguit és incorporar o convertir el llenguatge parlat en llenguatge literari; cosa que s’aconsegueix, justament, quan els lectors el llegeixen. Dovlàtov fa el mateix que Txèkhov que va trencar els motllos de la literatura de finals del segle XIX. I quins seguidors té? Doncs cap. I a Dovlàtov li passa el mateix. Són aquests grans escriptors els que aconsegueixen introduir en la literatura els diferents nivells del llenguatge del carrer i fer-lo funcionar dins el text literari. És a dir, el converteixen en un text literari. Incorporen el llenguatge col·loquial al text literari i el reformen. Dovlàtov és el que fa des de la distància o allà on es trobi: intenta incorporar una realitat, una perspectiva i un llenguatge desconeguts a la literatura. D’aquí la baralla literària i metaliterària que esclata en els textos de La zona.

El traductor Miquel Cabal Guarro | © Ariana Nalda

El traductor Miquel Cabal Guarro | © Ariana Nalda

—Des del punt de vista lingüístic — explica Miquel Cabal, a qui San Vicente sempre va suggerir que havia de començar, amb Dovlàtov, traduint aquesta obra —, La zona té la dificultat afegida del vocabulari o l’argot de les presons i la delinqüència, dels joves dels barris marginals i els militars. Trobar-hi un equivalent és impossible perquè, en rus, aquest llenguatge funciona com a llengua paral·lela. Per als russos de bé és un llenguatge desconegut i encara més per a les dones. És a dir, dos parlants d’aquest argot poden tenir una conversa davant un rus que no estigui familiaritzat amb el tema i aquest no entendrà res. Perquè morfològicament és rus, sí, però lèxicament es com si fos una altra llengua.

—A més a més — afegeix San Vicente — el poc que poden entendre els sobta en la mesura que són juraments, perquè són una col·lecció d’expressions que en el llenguatge rus culte i educat són termes tabú….

—Això que expliqueu deu lligar amb un aspecte que també pot sorprendre el lector de La zona. És quan diu, adreçant-se a l’editor, que també hi ha bellesa als camps i que “un dels ornaments més encisadors és la llengua” per, tot seguit, deixar-se anar amb un seguit de reflexions sobre els usos lingüístics del camp… Per exemple, aquesta: “La llengua del camp és molt florida, molt gràfica, ornamental i gomosa.”

—És que hi ha molts nivells de llengua. Hi ha el que domina i coneix l’autor, amb tots els seus registres. Però el conflicte arriba a l’hora de narrar la realitat. I aquí és on intervé l’editor, el també escriptor Ígor Iefímov, que és un personatge real, com ho són tots els de Dovlàtov, tot i que estilitzats…

—Abans de tirar endavant m’agradaria parlar sobre la manera que té de presentar els relats. M’han recordat el recurs que es feia servir en certa literatura romàntica de presentar el text a través d’un editor que rebia de mans anònimes o trobava no se sap on un manuscrit…

Ricard San Vicente | © Ariana Nalda

Ricard San Vicente | © Ariana Nalda

—Aquest és un aspecte important; els “faldons”, que diuen els russos, aquests afegits inicials, són el reflex de la dificultat de narrar la realitat. Inicialment l’obra anava sense aquests afegits, però l’autor trobava que tot quedava massa despullat. El tema dels camps, la seva realitat vista per algú que no és una víctima, sinó un testimoni objectiu, li resulta inabastable narrativament i li sembla que amb el que explica no n’hi ha prou, perquè la cosa va molt més enllà. Aleshores intenta expressar a través dels diàlegs amb l’editor —reals o fictícies— certes reflexions sobre el tema que el text no li permet fer. Des d’aquest punt de vista és una característica de la literatura romàntica des d’ El manuscrit trobat a Saragossa de Jan Patocki o els Relats de Belkin de Puixkin. És un pretext.

—De vegades parla del procés creatiu, com si el volgués rebaixar o treure-li importància. Arriba a dir que la literatura no te cap objectiu, que té conseqüències tràgiques. Sovint diu que, d’un episodi que deixa apuntat, no en té ganes d’explicar-ne els detalls, o que li fa mandra explicar una història X… esmenta Dostoievski, Crim i càstig sense citar-lo, o introdueix la figura de Marcuse per tot seguit dir que no l’ha llegit.

—Si s’allunya de Soljenitsin i de Xalàmov ho fa per no contaminar el text — afirma San Vicente. Però Dostoievski és un referent que no contamina i li permet, fins a cert punt, reflexionar sobre la ideologia. La utilització de referents exteriors com és el cas de Marcuse són elements que incorporen l’humor en el text. És un exemple sarcàstic del glamur intel·lectual, sofisticat i buit dels mandarins occidentals. Quan introdueix una autoritat és gairebé sempre per autoeliminar-se com a persona que reflexiona sobre el tema.

—Hi ha alguna referència seriosa a Txèkhov — assenyala Cabal — perquè troba grans diferències entre ser un escriptor i ser un narrador. Fins i tot diu, d’una història que vol explicar, que “tot resultaria una mica massa literari”. És un intent de no voler semblar massa transcendent.

—Quan es posa escriure La zona se li plantegen problemes d’ordre formal a l’hora de narrar. Em penso que va ser Brodsky qui li aconsella de posar alguna mena de limitació formal a la seva escriptura. I se n’imposa una. Per exemple, la de no començar cap frase amb la mateixa lletra. Es va posant una sèrie d’autolimitacions que l’obliguen a distanciar-se d’allò que vol dir i fixar-se més en com ho ha de dir. Tot això l’ajuda a distanciar-se de la realitat per ficar-se dins el text. És el que en el fons també fa el traductor.

Ricard San Vicente amb Miquel Cabal | © Ariana Nalda

Ricard San Vicente amb Miquel Cabal | © Ariana Nalda

—En Els nostres diu que “l’única arma per combatre l’estat soviètic és l’absurd…” A El compromís, on explica la seva experiència com a periodista, no sols ho posa en pràctica, sinó que ho porta fins a l’extrem. Fa la impressió de ser un home progressivament destarotat, atrapat en aquest escenari que ell mateix descriu.

—Hi ha dues dimensions molt clares en Dovlàtov — comenta San Vicente. D’una banda, tenim el profund conflicte amb ell mateix que desencadena la necessitat de narrar la situació per la que passa, i, de l’altra, el conflicte amb el món que l’envolta. La frase ideal de La zona, és quan nega que els camps siguin l’infern i afirma que ho som nosaltres. Ell va a parar a un camp com a vigilant sent molt jove i l’experiència li dóna el gran tema de la seva vida, una mena de culminació de lirisme i absurd, tarannà que domina la vida soviètica, concentrada en un camp de treball. Ja no en les condicions de Xalàmov ni de Soljenitsin, sinó com a una expressió més de la realitat quotidiana. El camp no és res més que una projecció de la realitat del país. I aquesta realitat, diu ell, l’hem creat nosaltres. A partir d’aquí desenvolupa la resta de la seva obra.

—És el retrat que fa de les dues comunitats — apunta Cabal — que, en realitat, són la mateixa, perquè comportaments i destins es confonen.

—Això s’adiu amb el diagnòstic que fa quan escriu que “fins i tot el mal tenia un caràcter gris, trist i quotidià. El bé havia degenerat en apatia”. Pel que fa a la conflictivitat amb ell mateix i al seu entorn en fa un retrat molt sarcàstic a El compromís quan escriu que, en el periodisme, a cadascú només li és permès fer una sola cosa: beure, ser un brètol, no ser del Partit, portar una vida sense moral, explicar acudits polítics, ser jueu… I ho remata dient que ell era perniciosament polifacètic, que feia una mica de tot…Un home orquestra, vaja.

—De la mateixa manera que malparla d’ell, diguem que estilitza — riu San Vicente — els personatges que l’envolten. Són els seus familiars i amics que, per una banda, estan orgullosos d’entrar a formar part de la literatura, de l’altra li diuen que els podria haver deixat millor i no com un nyap. L’exemple més clar és, a Els nostres, el cas del cosí del que en fa un retrat brutal i entranyable alhora, i que el maleirà tota la vida. Tant de bo algun dia s’arribin a traduir els blocs de notes de Dovlàtov, hi ha frases extraordinàries. És d’on surt tot.

—Dovlàtov és un escriptor que pertany al postestalinisme. Però la seva definició de la societat soviètica a Els nostres resulta demolidora… Diu coses com aquestes: “Governaven el país uns dirigents grisos i sense personalitat. A les arts hi regnava una unanimitat fosca i descolorida”. O bé: “De totes maneres amb Stalin s’escrivia millor. Amb Stalin es publicaven llibres i després n’afusallaven els autors. Ara no afusellen escriptors. No es publiquen llibres. No tanquen teatres jueus. Perquè ja no n’hi ha…”

—Els escriptors russos deien que escrivien pel calaix. Però ballarins com Maia Plisetskaia o Mikhail Baríxnikov, entre d’altres, deien que no podien ballar en un calaix. Per això marxen, perquè se sentien aclaparats. De fet, els convertien en dissidents. I, en el cas de Dovlàtov, no es pot dir que ho fos obertament. Eren gent més aviat apolítica. Però els sotmetien a tal pressió que no els quedava cap més remei que abandonar el país. De fet, Dovlàtov marxa seguint la seva dona, que se’n va abans perquè ja no pot aguantar més i li diu que es quedi si tant li agrada.

Ricard San Vicente explica una anècdota de quan Dovlàtov estava ja a Nova York i que ens serveix per tancar aquesta aproximació a l’escriptor rus. Sembla que, quan la seva dona Elena no sabia on parava, començava a trucar als amics i coneguts fins que el localitzava a casa d’algú. La pregunta invariable era què estava fent en Serioja:

—Està recitant Brosdky — li responien

—I per quina poesia va — tornava a preguntar la dona.

—Per “Parada al desert” o “Elegia a John Donne” — la informaven.

—Ui — s’ exclamava — així encara en tenim per 3 hores…

Marc Soler conversa amb Ricard San Vicente i Miquel Cabal Guarro | © Ariana Nalda

Marc Soler conversa amb Ricard San Vicente i Miquel Cabal Guarro | © Ariana Nalda

 

Breu història d’una troballa editorial

L’obra de Sergei Dovlàtov només era coneguda en els cercles de la russofília i, qui podia, feia córrer la veu sobre l’interès que té l’obra d’aquest escriptor. En castellà, els primers a traduir-lo van ser Ricard San Vicente i Justo E.Vasco. La descoberta de Dovlàtov i la seva edició en català arriba per camins insospitats quan, tot parlant amb llibreters, els responsables de Labreu Edicions en tenen les primeres notícies. Una ressenya que els arriba d’Aida Segura publicada a l’Avui sobre El compromiso (Ikusager Ediciones i traducció d’Ana Alcorta i Moisés Ramírez. Vitoria-Gasteiz, 2005) els acaba de convèncer. El llibre entusiasma definitivament els editors (aleshores Ester Andorrà, Miquel Adam i Marc Romera) i a la Fira de Frankfurt ja contracten els dos primers títols. Amb La zona, el primer a sortir l’any 2009, l’editorial, a més a més, inaugurava una nova col·lecció dedicada a la narrativa: “La intrusa”. Una col·lecció, val a dir-ho, que segueix l’estela de la millor tradició editorial d’incorporar al català títols de la literatura estrangera al catàleg: de Sergei Dovlàtov a Marguerite Duras, passant per Zbigniew Herbert.

Entre els títols editats fins ara — sembla que hi ha la previsió de publicar dos títols més de Dovlàtov —, La maleta s’ha fet servir com a model en algun taller d’escriptura. El fet ens dóna una idea de fins a quin punt pot resultar estimulant la lectura de la seva obra.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Excel·lent Dovlàtov. Excel·lent Miquel Cabal. I excel·lents aquests llibres que Labreu ha publicat fins ara. Només em cal dir que en vull més. Us recomano que no us els perdeu, si no els heu llegit encara.