Deme Gómez: ‘La ruta del jazz ha de trobar el seu espai’

3.06.2016

La Ruta del Jazz ha estat durant anys una publicació de referència per als amants del jazz. Editada per Deme Gómez, ha anat sortint en paper fins al gener d’enguany i ara reprèn la seva activitat en un entorn plenament digital, com una secció de Núvol, el digital de cultura. Bernat Puigtobella li dóna la benvinguda amb aquesta conversa.

Deme Gómez | Foto Bernat Puigtobella

Deme Gómez | Foto Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella: Com va néixer la teva passió pel jazz?

Deme Gómez: Els meus orígens són a l’estació d’esquí de La Molina. Quan tenia catorze o quinze anys, a les nits, quan ja era al llit abans de dormir, m’agradava escoltar una petita ràdio de piles. Allà dalt poques emissores de ràdio s’agafaven. Una de les que millor se sentien era ràdio Luxemburg. A aquella hora feien jazz i m’encantava escoltar aquell programa, la música que posaven. Allò es va convertir com en un ritual i des d’aleshores el jazz em dóna unes sensacions especials, úniques.

A més a més un dels meus millors amics és un gran aficionat al jazz; amb ell vam anar a veure el Miles Davis al Festival Internacional de Jazz d’Andorra; era l’any 1983, crec.

B.P: Quins van ser els teus referents quan vas començar a escoltar jazz a La Molina?

D.G: Vaig començar amb algun dels clàssics, com Miles Davis, Charlie Parker, etc., tot molt limitat. Però quan va aparèixer el Pat Metheny, se’m va obrir un món nou, aquell descobriment va significar molt per mi, allò era un altre jazz.

B.P: Com va néixer La ruta del jazz?

D.G: Tot va començar amb un projecte que es deia La ruta del jazz, però que no era la revista, sinó un mapa de paper de Barcelona i la seva àrea metropolitana, on apareixien els locals de jazz, una ruta del jazz per Barcelona. Aquest mapa va ser idea de la Jos Bascón, amb qui després vam crear la revista La ruta del jazz. La revista ens semblava més interessant i a més en aquell moment ja no quedava cap revista de jazz de paper en tot l’Estat. Tot amb molta il·lusió i esforç.

La filosofia de La ruta del jazz s’ha centrat en el jazz català, el jazz que es fa a Catalunya. Hem entrevistat músics de jazz que viuen i treballen a Catalunya, independentment del seu origen. Però hem fet aquesta acotació, més que res pel volum de músics i àlbums de jazz que hi ha a tot l’Estat espanyol. No haurien cabut a la revista.

B.P: Quin impacte creus que ha tingut la revista en el món musical?

D.G: Quan va néixer La ruta del jazz, va ser com una alenada d’aire fresc, la reaparició d’un espai que havia desaparegut. Un element molt important per tots els membres de la família del jazz català va estar l’agenda mensual, on procuràvem que apareguessin tots els concerts de jazz que es feien a Catalunya. Era una agenda gratuïta que va agafar un gran valor entre lectors, músics i programadors.

Va haver-hi un moment que molts músics de jazz de Catalunya volien ser entrevistats per La ruta del jazz, aparèixer a la portada. Realment La ruta del jazz estava reconeguda, tothom ens felicitava.

B.P: Per què heu hagut de deixar de fer l’edició en paper?

D.G: No tot són flors i violes, les càrregues econòmiques ens van fer desistir de l’estimat paper. La publicitat —l’única font d’ingressos que teníem— és difícil d’aconseguir en un món on l’administració no fa més que posar bastons a les rodes, en comptes d’estar al costat d’empresaris, músics i públic. I a més, els costa d’entendre la importància, el sentit i la força que té la publicitat per un festival, un local de jazz, una discogràfica o un músic. Han sigut moltes coses, però per sort hi ha hagut uns quants anunciants que s’han mantingut fidels a La ruta del jazz des del primer número. Però el més complicat en aquest moment tan important de canvi en el món de la comunicació són els costos del quilo de paper i la impressió. I si hi afegim els costos de distribució i el temps, fer una revista de paper de distribució gratuïta es converteix en tota una odissea.

Tanmateix, els 28 números de La ruta del jazz ens han aportat moltes coses positives. Ha sigut un somni fet realitat que mai no oblidarem; un somni que ens ha omplert de satisfaccions i que ha sigut possible gràcies a l’ajut de tots els col·laboradors i, evidentment, els anunciants que han cregut en nosaltres i en el jazz, la música més gran que hi ha.

B.P: Com us plantegeu la nova etapa dins de Núvol?

D.G: L’oportunitat que La ruta del jazz tingui continuïtat a Núvol és el millor que ens podia passar. És evident que aquesta nova etapa de La ruta del jazz dins de Núvol serà diferent, amb continguts diferents, o millor dit, plantejats des d’un altre punt de vista. Si al paper limitàvem el radi d’actuació i Catalunya era el nostre únic objectiu, no només per fer país, sinó perquè ja prou feina teníem amb tot el jazz que es fa a casa nostra, a Núvol no volem que hi hagin limitacions físiques com les que ens posava el paper. No seran les mateixes seccions, hi haurà una mica de tot, amb més obertura, més amplitud.

B.P: Com veus la situació del jazz a Catalunya avui?

D.G: A Catalunya es dóna un fenomen jazzístic molt curiós, que suposo és el que toca per la nostra falsa cultura i la pesada motxilla que portem a sobre d’un país on la cultura de l’opressió administrativa està molt present. Em refereixo a la presència de quatre escoles superiors de música on s’estudia jazz i música moderna. Algú s’ha preguntat què faran aquest gran nombre de bons músics titulats que surten d’aquestes escoles?

Som un país on comencem les coses per la teulada. Primer regulem els estudis de jazz, els cobrem una bona quantitat de diners als alumnes, no els convalidem cap estudi semblant fet a l’estranger i, després, els deixem que es busquin la vida. Regulem també els locals que programen música en viu, els cobrem una bona quantitat de diners, els multem i els prohibim fer música en directe. Aquesta és la filosofia dels nostres dirigents, regular per cobrar; en definitiva, repressió. Aquesta és la falsa democràcia on l’administració només vol fer rentable tot el que toca i mira. Una administració que s’administra ella mateixa, no a nosaltres. Per què és tan costós fer-se músic, si després et paguen una misèria? T’has de pagar de la teva butxaca la gravació del teu disc, t’has de gestionar tu solet els bolos perquè els mànagers ja no poden viure de la seva feina. Així és molt complicat tirar endavant. Però a pesar de tot plegat, el jazz està en un moment molt bo. Es fan moltes coses noves, no paren de sortir discs nous.

És curiós, però el jazz que he pogut escoltar en els treballs fets a casa nostra aquests darrers dos anys, penso que inconscientment està marcat per una mena de ressentiment cap a tot aquest sistema que ens talla les ales. Un jazz frenat, amb un regust melancòlic que el fa una mica minimalista, que es mira l’interior, com si la força del swing estigués reprimida. I si ho comparem amb els treballs de músics catalans que resideixen a altres països, això es veu més clarament. El nostre jazz no es pot semblar més al jazz dels països del nord d’Europa, estem en un país mediterrani, càlid, on la llum és molt brillant.

B.P: Com creus que s’hauria de regular la música en directe en locals de jazz? Creus que l’administració ha entès les dificultats que tenen els programadors?

D.G: Em sembla que a l’administració no l’importa gaire el que es fa als locals de jazz. Els hi falta ben poc per pensar com aquells d’abans, que escrivien “yas”, en comptes de jazz. No es veu com un fenomen cultural, ells només pensen en els decibels, en limitar, en les multes que podran cobrar. Això sí, aquests mateixos reguladors del so, al matí agafen la seva Harley per anar a treballar a l’ajuntament i fan un soroll eixordador pels carrers de Barcelona sense que ningú els pugui dir res —hi ha un gran nombre de membres de la Guàrdia Urbana que són usuaris d’aquestes motos que van amb escapament gairebé lliure.

Però aquest mes de maig, l’Ajuntament de Barcelona ha signat una circular que permetrà fer concerts en bars, cafeteries i restaurants. Sembla que hi ha una millora en aquest sentit; ara veurem en quin grau aquesta mesura serà efectiva i d’acord amb la realitat del problema.

B.P: Fa poc a Vilanova van tancar un festival de reaggee per culpa d’uns veïns que es van queixar.

D.G: Aquest és un altre símptoma de com s’interpreten la música i els festivals en aquest país. Sembla que siguin una cosa dolenta, il·legal, quan en realitat s’està fomentant uns valors que beneficiarien la ciutadania, començant pels que posen les denúncies i els que han fet aquestes lleis, pensades per afavorir sempre els mateixos, els rics i ben aposentats, és a dir els dirigents de l’administració mateixa. És com si un virus de mentalitat retrògrada i casposa s’hagués estès per tots els seus despatxos..

B.P: Després hi ha el tema laboral. Els músics no poden actuar si no estan donats d’alta a la seguretat social o són autònoms…

D.G: Sí, aquesta és una altra problemàtica que encara no s’ha trobat la fórmula ideal per resoldre, i com és de suposar, a l’administració no li importa gens si el músic no guanya prou. Ells només volen que paguin els 300€ d’autònoms i res més. De fet aquesta problemàtica seria extensible a tots els autònoms en general. El caixet que es paga actualment de vegades és tan irrisori que al músic no li queda marge ni per pagar el taxi per portar el contrabaix.

B.P: Quins són el teu artista i disc preferits?

D.G: Potser és perquè toco el saxòfon alt, o potser no, però el meu músic de l’ànima és l’Art Pepper. La seva sensibilitat i el seu so únic i especial m’han arribat sempre molt endins. M’ha emocionat tantes vegades… De discos, n’hi ha tants que anomenaria, és tan complicat triar-ne un… Potser diria Giant Steps, de John Coltrane (1960).

B.P: Quin concert recordes de forma especial?

D.G: Amb els concerts em passa una mica el mateix que amb la pregunta anterior sobre els àlbums. Potser el del Miles Davis que vaig veure al Festival Internacional de Jazz d’Andorra de l’any 1983, crec que va ser aquell any. N’afegiré un altre, el dels Brecker Brothers al Palau de la Música l’any 92, crec.