De Lisboa a la Sala Hiroshima

12.02.2019

El llibret que presenta la programació de la Sala Hiroshima té, enguany, a la portada, la imatge d’un dinosaure. Es tracta d’una fotografia extreta de l’espectacle Before, de la companyia portuguesa Teatro Praga. Sí, no són txecs, sinó de Lisboa. Gaston Core, director artístic de la Hiroshima, no només va triar aquesta imatge per il·lustrar tota la temporada sinó que va presentar-la disfressat, ell mateix, de dinosaure. Una de les rodes de premsa més estimulants a les quals hem assistit darrerament. L’espectacle es podrà veure aquest dijous i divendres a la sala del Poble Sec i suposa una excepció dins de la línia programàtica de la Hiroshima: no és pròpiament un espectacle de dansa o performance, sinó que és teatre de text. Hem entrevistat Pedro Penim, autor i director de la peça. Visca l’Skype.

La companyia portuguesa Teatro Praga presentarà ‘Before’ a la Sala Hiroshima.

Before suposa una raresa dins de la programació de la Sala Hiroshima. D’on sorgeix aquesta peça?

La primera vegada que vaig anar a Istanbul vaig notar que tenen un sentiment molt semblant a la saudade portuguesa. Una nostàlgia per una persona, un lloc o un temps que ja no existeix. Em sembla que es diu özlem, en turc. Una enyorança del passat. Quan intentava entendre aquella ciutat, la manera com parlen del seu present, havia de conèixer el seu passat. És quelcom inevitable, i que al mateix temps mai no s’atura: sempre hi ha passat. Fins a on hem de tirar enrere per entendre el moment actual, per entendre el que passa avui en dia? Això va ser com una inspiració per a mi. L’espectacle s’inicia en el present i va tirant enrere. És com una sessió de teràpia, on mitjançant la hipnosi viatges en el temps, fins a les teves vides passades. Si pensem que “abans tot era millor” estarem sempre inquiets, infeliços. La peça és una conversa entre un dinosaure i una persona (un amic?, un terapeuta?, un amant?): mentre un va molt enrere en el temps (òbviament), l’altre intenta portar-lo al moment present. Crec que és un diàleg que la majoria de nosaltres tenim a les nostres ments. El passat, si el mirem amb un bon filtre, sempre és millor. S’estableix una mena de tensió entre el passat “perfecte” i la crueltat del present. El teatre, d’altra banda, vol dir actuar en viu davant d’un públic: sempre existeix una tensió entre la creació de la peça i el passat, és a dir, la història.

Un dels clixés que tenim, a aquesta banda de la península Ibèrica, és que a Portugal sou més aviat tristots.

Sí, és veritat que la saudade es troba a l’ADN dels portuguesos, tot i que hi ha moltes expressions culturals tenen a veure amb la tristesa que acompanya el nostre caràcter. Està  molt relacionat amb la nostra història, com a Turquia. I com a Espanya. Vam tenir un passat gloriós, fa molts segles, que d’alguna manera es va evaporar. Quan camines per les nostres ciutats, ho fas al damunt de les runes del passat. No és quelcom metafòric, sinó molt visual. Això ha de tenir influència en les nostres creacions. La ciutat s’ha convertit en un museu. Lisboa, com Istanbul, et recorda que el present no és, ni de lluny, tan gloriós com ho va ser el passat. Before és una peça amb molt d’humor, però també conté una tristesa que es podria qualificar quasi com a masoquista, i molta ironia al mateix temps. Ja sé que els espanyols ens veieu, als portuguesos, sempre melancòlics i cantant fados, però també tenim molt sentit de l’humor.

A casa nostra ja fa un cert temps que la nostàlgia se centra en el període dels anys vuitanta i noranta, especialment en les creacions dels artistes que ronden els trenta anys. A Portugal també hi ha aquest boom de la nostàlgia?

Al nostre espectacle no és així. De fet, anem molt més enrere! [riu]. Viatgem al segle XVIII, al XI i fins a l’època dels dinosaures… No fem servir la nostàlgia com un objecte de marxandatge. No intentem reviure la cultura pop del nostre passat més recent. Entenc el passat com una immensitat, un gra de sorra en el desert. Nosaltres viatgem fins al temps en què no hi havia humans. Before és una fantasia, no és un espectacle retro que pretén ser cool. Vol estar connectat amb la història del món. De fet, un dinosaure no té tant a veure amb la raça humana, sinó amb el nostre planeta.

Heu actuat a molts festivals i teatres del món, i aquesta és la primera vegada que actueu a Barcelona. Amb Before heu estat al Théâtre de la Ville de París i a La Casa Encendida, a Madrid. Quins noms de creadors o companyies coneixeu, de l’estat espanyol?

A Lisboa no ens arriben moltes coses d’Espanya. Conec l’Angélica Liddell i El Conde de Torrefiel, dels quals vaig veure La Plaza al darrer festival d’Alkantara, i pocs noms més. M’agradaria poder dir més noms, però ara mateix no puc. A veure si després d’aquesta visita puc conèixer millor el panorama escènic de Barcelona.

 

“Before” de Teatro Praga. 14 y 15 de febrero de 2019 a las 20:30h. Versión en inglés, subtitulada en catalán from Sala Hiroshima on Vimeo.